Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 05 de novembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Un somni càlid. Unes mans tendres. Una pell humida.
No.
Un somni humit. Una pell càlida. Unes mans tendres.
A poc a poc els meus ulls desperten i la llum del sol em cega fins no deixar-me veure. Darrera la ceguera en Marc amaga el seu somriure més bonic que mai l’he vist. I sobre el somriure, els ulls més preciosos de la faç de la terra; uns ulls que em miren, brillants, amb l’alegria dibuixada. Uns ulls blau oceà que em conviden a banyar-m’hi eternament.
– Bon dia -xiuxiueja en Marc en un to suau i dolç.
– Bon dia… -ric.
Sento el seu cor que batega fort i de cop la pregunta em ve al cap: Hem follat? Què del que recordo és real i què inventat? O ha estat tot un somni? Impulsivament aixeco els llençols i miro sota per tal de comprovar que aquells són els calçotets que portava quan vaig tancar els ulls. Efectivament. Sense sortir de sota els llençols el miro i ell riu negant amb el cap.
– Definitivament estàs com un llum -diu encara rient.
– He tingut un somni… i ara no sé què en forma part del somni i què de la realitat…
– Et faig un resum?
– Espera. Abans he de fer pipi.
Així, sense esperar resposta salto del llit i em tanco al lavabo. Em sento molt alegre i contenta i no puc evitar cantar algun tros de cançó que em ve al cap. De fet, enllaço tres trossos diferents de tres cançons. Tiro de la cadena i em rento de nou la boca. Sí, què passa, sóc presumida i no m’agrada l’alè matiner… què vols que et digui! Quan acabo, torno al llit on el Marc espera pacientment.
*
– Ja pots fer-me el resum.
– T’agrado. M’agrades. Tens por. Tinc por. La resta no és important.
“Joder”…
– Em vas explicar la teva infantesa amb els pares.
– Pares biològics -em corregeix.
– Pares biològics -repeteixo.
– Una vegada explicat no hi ha massa més a parlar sobre aquest punt. Prefereixo tancar-ho.
– Em vaig quedar amb la sensació que et tallava…
– Em sento bé al respecte, no sento que m’hagi quedat res per dir.
– D’acord. Ahir no et vaig recollir massa bé, però si necessites…
– Comptaré amb tu.
Em miro el Marc que ara no somriu. Ahir estava disposat a obrir-se amb mi i el vaig tallar de cop.
– Estàs enfadat?
– Eh? No! Per?
– Sembla que vols esquivar el tema… o a mi, no ho tinc clar.
– Prefereixo començar el diumenge amb millor ànim.
– Val, però no em fotis fora a empentes. Em pots dir justament el que m’acabes de dir en comptes de tallar-me quan m’estic oferint a escoltar-te en un altre moment -somric.
– Tens raó. T’he dit que mai he estat amb ningú? Probablement sigui un autèntic imbècil en molts aspectes… Puc abusar d’aquest comodí?
– Nope! Poder no tens experiència amb la gent, però saps què t’agrada a tu i què no. Així que si no pots empatitzar, com a mínim sigues coherent en donar allò que a tu t’agradaria.
– A mi me la suaria si algú no em vol explicar la seva vida…
– Segur que no t’agrada que et tallin o que menyspreïn el teu esforç per ajudar a un altre…
*
– D’acord. Ja ho pillo. Perdona.
– No et perdono, però fas bé de disculpar-te.
– Com que no em perdones?
– No vull! -dic amb cara de suficiència.
– Ni una mica?
– Gens!
– I si et dic “porfi, porfi”?
– Menys encara, per ridícul.
El Marc riu i m’abraça.
– Doncs… això m’agrada -diu.
– El què?
– Despertar amb tu, estar-nos al llit, escoltar les teves anades d’olla, veure’t riure, abraçar-te. Mmmm!!
Durant una bona estona gaudeixo de les sensacions que em provoca estar-me al llit abraçada amb el Marc, un diumenge qualsevol… Un moment!! Com que un diumenge qualsevol?
– Quin dia és avui!
– Diumenge -diu el Marc tot sorprès quan salto del llit.
– De mes!
– Eh… cinc de novembre.
– Remember, remember!
Davant d’això el Marc obre els ulls sospesant si la meva bogeria és clínica o no i finalment sembla que em dóna per perduda.
– No em miris així, tio! Five of november!! Voldràs veure una pel·lícula amb mi?
– Ara? -la cara de pànic del Marc em fa riure.
– No, home. Poder mentre dinem.
– Ah! Em quedo a dinar, doncs?
– Això sembla! -dic al temps que em torno a cobrir amb el nòrdic.
– M’agrada formar part de les decisions -riu.- Escolta, Kassia… I ara que els dos sabem que ens agradem i que als dos ens acollona formalitzar una relació, què?
“Just el que jo em pregunto”, penso. Durant una estona els dos ens mirem als ulls, refugiats en el confort de l’edredó i l’escalfor de l’altre. A través dels vidres de les finestres es delata un dia esplèndid, solejat, i es pot veure un cel completament blau sense cap núvol. M’agraden els dies així, sobretot quan es comparteixen amb algú significatiu.
*
– Abans de coneixe’t -explico- em pensava que tenia ultrasuperada la gelosia i tots aquests sentiments possessius que estan tant de moda. Quan ahir et vaig preguntar si t’agradava la Ruth em vas respondre “poder”. Va ser ahir o abans d’ahir?
– Ahir.
– I em vaig posar super-gelosa.
– Alguna cosa vaig notar -diu tot suspicaç.
– La qüestió és que feia molts anys que no sentia gelosia i no és que n’estigui orgullosa, tot sigui dit, però m’alegro haver-la sentit, perquè m’explica què sento per tu en relació al que sento per la resta de la gent. És com si m’ajudés a calibrar el que sento per cada persona, a ordenar-me per dins. M’explico?
El Marc es queda una estona pensatiu tot assentint amb el cap.
– És un punt interessant, Kassia. Mai ho havia pensat així. Mirat en restrospectiva ara m’adono que tenia moltes senyals que m’indicaven que m’agradaves més del que volia admetre. Suposo que he estat molt cec.
– Per suposat, amb això no estic justificant que en nom de la gelosia pugui actuar com em roti i coaccionar-te o posseir-te…
– Ja ja… Ho havia entès.
– El que vull dir és que no entenc perquè la gent es capfica tant amb els sentiments i se’ls vol treure de sobre. Són molt importants per tal de poder entendre’ns què està passant en la nostra ment. A banda de donar-me indicacions de la meva estima cap a tu, també em dóna pistes d’idees que d’alguna manera se m’han colat al cap.
*
– Ara m’he perdut…
– Doncs el que vull dir és que poder en el fons no tinc tan treballat el desprendre’m de pensaments més tipus de l’amor romàntic.
– Amor romàntic?
– Tu i jo, per tota la vida. Tu per mi. Jo per tu. Exclusivitat, possessió…
– Entenc.
– Crec que ara mateix no estic preparada per sortir amb ningú, i vull centrar-me en mi mateixa. Tinc molta feina a fer.
– M’agrada el que exposes. Sento igual, necessito netejar la meva concepció decebedora de les relacions. M’havia convençut que l’amor no existeix i em fa pànic pensar que algú pot esperar coses de mi i que si no les acompleixo tot seran problemes. Els meus pares biològics esperaven de mi coses que encara avui no sé quines eren, i cada vegada que no acomplia les seves expectatives (que era cada dia gairebé) em turmentaven a base d’hòsties o paraules cruels.
“Cada vegada que m’obro, s’obre. Sembla que sí que en vol parlar d’allò que el turmenta, però en igualtat de condicions. Què mono!!”, penso mentre el miro. Aprofitant el seu silenci, l’acaricio els cabells. Segurament no hi ha cap cosa que digui que faci canviar els seus sentiments, així que miro d’estar amb ell, de que em senti propera, perquè continuï parlant-me. Ell em mira i somriu agraït.
*
– Poder -dic sense parar d’acariciar-lo- no es tracta de decidir que som “parella” o de comprometre’s a coses que ens queden tan allunyades ara mateix. Així, poder senzillament es tracta de compartir des del cor, el que ens vingui a cada moment, com estem fent aquests dies. Vens a casa, ens estem al llit, xerrem de qualsevol cosa i fluïm.
El Marc em mira encara més dolçament. Els ulls se li humitegen i amb els braços m’embolcalla i m’apropa cap a ell. En silenci, plora sobre la meva espatlla i jo continuo passant els dits entre els seus rínxols, respectant el seu moment.
– I si no en sé? -diu de cop.
– Avui saps. Per què no hauries de saber demà?
De nou silenci.
– En qualsevol cas, Marc, aquest és un problema pel Marc i la Kassia del futur. Ja es preocuparan ells si passa això. Tampoc hauria de tenir major transcendència, no? Jo m’equivoco molt, per què tu no podries equivocar-te?
– Bé… tu ets un pèl més exigent.
– Gràcies per l’etiqueta. Poder tens raó… Com tu, també estic aprenent.
– Perdona -diu ara apartant-se de mi per mirar-me.- Suposo que si t’enfurrunyes el que en realitat m’estàs dient és que et sents vulnerable. No és pitjor ser més exigent que defugir els sentiments.
*
– Caram. Per no saber en saps molt! -ric.- Això que dius em recorda la conversa de l’altre dia, quan m’explicaves que senties que enlloc no podies ser tu mateix, excepte quan tenies sexe.
– Sí, ho recordo.
– Poder no és que no puguis sinó que no t’ho permets?
– No ho havia pensat. Em sembla un bon punt.
– Som uns cracks! Junts som imparables! -dic posant gest d’heroïna que acaba de carregar-se el dolentot de torn.
El Marc riu i es torna a abraçar amb mi. En el silenci improvisat els nostres estómacs rugeixen amb força. Així, agafo el meu mòbil i torno a demanar pizzes sota la confirmació del Marc que accepta de bon grat poder menjar alguna cosa. Per enèsima vegada, quan em torno a acomodar sota els llençols, contemplo els ulls del Marc que em miren afables i alegres.
– Tens uns ulls realment preciosos, Marc. No els deixaria de mirar mai… -somric innocent i, després de mirar-me en silenci una estona, ell també em somriu.
– A mi m’agraden molt els teus, un de cada color. Són molt vius, alegres, sincers… Com tu. I quan els miro s’esvaeixen els dubtes que pugui sentir al cor, les pors… No et pots fer una idea de com m’ajuda cada vegada que els teus ulls em miren d’aquesta forma.
“Wow!!”
*
El Marc agafa la meva mà i juga amb els dits.
– Això que sento és amor? -pregunta sense deixar de mirar i jugar amb els dits.- Com se sap això? Només sé que aquest sentiment de vegades es fa tan fort que m’ofega. Com ahir quan estàvem al llit a punt de tenir sexe… De cop et vaig veure tan real, davant meu, estirada sobre el llit completament nua… i d’aquí -diu assenyalant el seu cor- va sortir una sensació inmensa que mai abans havia sentit. De cop vaig entendre que no volia tenir sexe amb tu, sinó fondre’m en tu. No sé expressar-ho, però en qualsevol cas em va espantar moltíssim i per això vaig parar.
Escolto perplexa el que m’explica. Resulta que el Marc és un tio sensible i sensitiu, més enllà del follanga que jo em pensava.
– Tu saps què és l’amor? -em pregunta de cop.
– Ni idea. Tendim a pensar que l’amor és quelcom màgic que ens omple l’estómac de papallones i ens fa volar. Però l’altra nit parlant amb la Ruth em vaig adonar que no. Ens capfiquem en parcelar l’amor: amor romàntic, amor sexual, amor paterno-filial, amor propi… Durant la conversa amb ella jo estava capficada pensant quina era l’etiqueta adequada per la nostra relació, quan de cop em va explicar una cosa molt personal seva i tot l’idealisme es va anar a la merda. Al final qualsevol forma d’amor es nodreix del mateix. L’amor s’expressa de moltes maneres, però al final és senzillament desitjar i fer tot el possible perquè l’altre persona estigui bé.
Lentament, com si el temps estigués aturant-se el Marc dibuixa un somriure sincer i espontani, tot mirant-me als ulls.
*
– Aleshores t’estimo, Kassia. Tinc un impuls aquí -diu assenyalant de nou el seu cor- que desitja fer tot el possible perquè tu estiguis bé. Ho sentia abans, però mai m’havia parat a pensar-ho. Desitjo que estiguis bé i desitjo contribuir a que ho estiguis.
Somric com una idiota i sento com els colors de la vergonya s’instal·len alegres a les meves galtes. El cor em batega ben fort i ben ràpid fins el punt que el sento a la boca. I les mans, que encara subjecta en Marc, em tremolen lleugerament.
– Jo també desitjo ser part de la teva felicitat, Marc.
Silenci. A què sap el silenci? Pau… harmonia… i un goig profund, com si tot per un moment estigués a lloc.
– Kassia…
– Què?
– Vols sortir amb mi?
– Vull.