Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 04 de novembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
– La nit que vam celebrar la castanyada tu vas acabar bastant tocada per l’alcohol, recordes? -assenteixo.- Aquella nit la Ruth i tu us vau discutir i la vas engegar a la merda.
– Ens vam discutir?
– Sí, a la terrassa. Tu volies que marxés i ella no volia marxar. De fet, en va mirar un parell de vegades de forma bastant amenaçant mentre us cridàveu.
– No recordo que ens discutíssim; de fet, em pensava que ho havia acceptat bastant ràpid.
– Doncs no. Us vau discutir durant una bona estona, però finalment va marxar. Això sí, enfadadíssima.
El Marc acaba de fregar el terra després de recollir el meu vòmit mentre jo romanc estirada i mig marejada al sofà. Mentrestant, a demanda meva m’explica els detalls d’aquella conversa que s’ha esfumat de la meva memòria; la conversa que tancava una nit que m’havia semblat perfecta i resulta que no ho va ser tant (com a mínim al final).
En el moment que el Marc m’explica que la Ruth va marxar enfadada de casa meva arrufo tota la cara adonant-me que poder li dec una disculpa. Ella ho recordarà? No m’ha dit res…
– Què va passar després? -demano.
– Quan la Ruth va marxar et vas seure al sofà, just al meu costat, i et vas quedar dormida. Jo no sabia molt bé què fer, així que vaig estar una bona estona esperant no sé molt bé el què. Devia passar una hora o així quan vaig decidir despertar-te per tal de ficar-te al llit. En despertar va ser quan vas començar a dir coses bastant inconnexes al principi fins que va arribar un moment que em vas dir que m’estimaves i literalment te’m vas tirar a sobre.
*
– Joder… -poso cara de pena quan penso en l’escena que vaig muntar aquella nit.
– Després em vas explicar amb tot luxe de detalls el que t’havia passat amb un tal Pinxo, i no sé quants noms més.
Quan em diu aquell nom em venen de nou ganes de vomitar. En Marc en veure-ho m’incorpora ràpidament i mira de fer-me arribar aire movent la seva mà davant meu. Aquesta vegada, però, enlloc de vomitar em poso a plorar desconsoladament. Una altra escena patètica que s’acumula a les que darrerament li monto al Marc.
– No sé com no marxes de casa meva i t’oblides de mi… -dic entre sanglots.
– No siguis dura amb tu mateixa. T’han tractat com el cul i és normal que el teu cos reaccioni.
– Han passat uns quants anys!!
– No té res a veure. Allò de que el temps tot ho cura és una fal·làcia. El temps no cura res, en tot cas fa que ho oblidis temporalment. Però quan torna el record, sembla que no hagi passat el temps. Al final es tracta d’aprendre a conviure amb les merdes del passat.
Sembla convençut quan parla i la seva mirada és trista.
– Per què no em vas explicar tot això l’endemà quan estàvem de tant bon rotllo ficats al llit? -pregunto.
– No sé. Vaig sentir por que em deixessis de parlar o que et sentissis malament per saber el teu secret. Jo què sé! Suposo que també volia escórrer el bulto.
– Què vols dir?
– Que jo també estic fet un lio. M’agrades moltíssim, però no ho he tingut clar fins fa una estona, quan estàvem a punt de… ja saps.
– No sé… -dic ara divertida.
El Marc riu davant la meva entremaliadura, i jo m’afegeixo ràpidament als riures tapant-me la cara com una nena petita.
*
– És això el que més m’agrada de tu. Pots estar enfonsada però sempre rius. No saps com m’encoratges quan et veig riure… -durant una estona em mira en silenci.- M’he passat la vida convençut que tot es limitava a mirar de sobreviure i deixar passar el temps. M’he aïllat pensant que així estaria sa i estalvi perquè no es repetissin històries del passat. I m’havia promès que mai em penjaria per ningú, fins el punt de quadricular la meva existència: no repetir gent amb la qual follar, anteposar el cos als sentiments. Estava convençut que si follava molt no em penjaria per ningú -el Marc arrenca a riure cínicament.- Joder, Kassia, com es pot liar-la tant?
El Marc mira el terra sospesant les seves properes paraules.
– El cas, Kassia, és que quan em vas dir tot allò em vas desmuntar per complet. Et sentia tan vulnerable en aquell moment, que vaig connectar amb la meva pròpia misèria i vaig entendre molt bé el que estaves sentint. La meva infantesa ha estat un autèntic infern.
– Què et va passar?
– Els pares biològics em van maltractar física i psicològicament fins els catorze anys quan vaig fugir de casa.
– Joder…
M’abraço amb aquell Marc que s’està obrint a mi, que m’està ensenyant la seva part vulnerable. L’abraço sense pudor, sense escrúpols, com si fos meu, com si fos part de mi, com si m’abracés a mi mateixa. Desitjo fusionar-me amb ell i ser un, desfer el seu record en la calidesa de la meva pell. Ell segueix parlant amb la mirada perduda en el passat.
*
– Sóc originari de la Rússia i el meu nom real és Ivan Lazarev. La meva única sortida va ser agafar-los els estalvis i fugir a la ciutat on em portés el primer autobús que sortís; així vaig arribar a Barcelona. I una vegada aquí vaig viure al carrer, però tot era molt millor que estar a casa amb aquells sàdics de merda.
El silenci de la casa pesa. El meu cap dóna voltes desorientat en si és avui, ahir o demà. Tinc son i em sento extremadament esgotada. Sembla que han passat segles des de que el Marc i jo ens hem despullat vora el llit. És de dia o de nit?
– Marc… sento que no estic atenent com mereixes el que m’estàs explicant. Em sento profundament esgotada i necessito dormir. Per què no et quedes i quan despertem reprenem el tema?
– No tinc son però m’agradarà acompanyar-te mentre dorms -somriu.
– Em rento la boca i vaig al llit. Si vols acomodar-te, tu mateix. Busca a l’armari alguna cosa que et vagi bé, crec que tinc alguna samarreta ampla més. L’altra està al cubell per rentar…
– Puc ficar-me en calçotets? Ja me’ls has vist. A que molen?
– De veritat vols parlar dels teus calçotets? -dic entre riures.- Per mi com si t’hi fiques completament nu, així equilibrem del tot les coses, que tu m’has vist nua i jo a tu no.
Quan dic això desaparec darrera la porta del lavabo somrient entremaliada. Em rento la boca amb desgana mentre penso en tot el que estem xerrant. I de cop caic: “Que l’agrado??? Per què hem obviat això???”. Quan surto del lavabo, no sense abans fer un pipi, el Marc m’espera dins el llit recargolat entre l’edredó. De cop m’adono que fa fred i que en tinc. Mare meva… estic fatal!
*
D’un salt em fico al llit i tremolo una estona abans de girar-me cap el Marc. Miro sota els llençols per veure si porta calçotets i… “sí en porta. Caxis!”. En Marc riu com si em llegís el pensament i jo també ric. Després ens abracem i poc a poc em deixo embriagar per l’escalfor que emana el seu cos.
– Realment estàs com un llum, Kassia…
– No serà per tant! -ric.
En el silenci que ve a continuació un somni llunyà comença a tenir forma. Per contra, la realitat de casa meva, la cara del Marc i tot el que m’envolta, es va diluint. Finalment, la foscor em banya i perdo la consciència. A la fi puc dormir…