Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 04 de novembre de 2017
Plaça Universitat, El Raval, Barcelona
– De veritat no necessites corre’t? -demana per quarta vegada la Ruth.
– Que noooooo, pesada! Estic bé!
– Puc fer-ho suau, eh?
– Que no és això! Senzillament m’he quedat satisfeta amb el teu orgasme.
– No ho entenc. Com pot deixar-te satisfeta el meu orgasme?
– No sé, però ha passat. Què vols que et digui! Però saps què voldria enlloc d’un orgasme?
– Què?
– Que em mimessis.
– Que et lo cualo?
No puc evitar riure. Certament estic fent una demanda absurda a la persona equivocada. La Ruth té la sensibilitat en la punta del cabell que li ha caigut. Però tenir sexe i no gaudir dels mimos finals és com un coitus interruptus, així que provo sort i pidolo una mica fent una mica de cuento. Ara la Ruth em mira de forma fixa per acabar arrufant les celles.
– D’acord! -accepta al final.- Què pesada que ets!
– No comencen molt bé els mimos -dic al temps que deixo que m’agafi i em col·loqui entre els seus braços.
Em sento realment una nina que estan posant a lloc i no puc evitar riure davant el nul tacte de l’altre.
– Què? -diu exasperada.
– Que podries provar de ser més suau. Només intenta-ho una vegada, ja veuràs que no és tan difícil.
– Mimimimimi… Sí que estàs exigent, noia! Però bé, l’orgasme que m’has regalat bé ho val. A veure, princesa… Així? -pregunta ara acariciant-me els cabells i l’esquena amb relativa suavitat.
– Ai, si! Quin gustirrinín! -em conformo mirant d’acomodar-me.
*
Durant una estona guardem silenci i la Ruth cada vegada suavitza més els seus moviments fins acariciar-me d’una manera dolça que em sorprèn gratament. Poc a poc em deixo portar per les sensacions plaents del tacte suau i melós que em proporciona aquella gòtica emo de caràcter dur i distant. La veritat és que mai m’hauria imaginat que la Ruth pogués ser tan dolça i per un moment necessito comprovar que efectivament estic a casa d’ella i que estic desperta.
– No t’agrada tampoc així? -em pregunta quan veu que no paro quieta.
– I tant que m’agrada! Segueix, segueix.
– I fins i quan?
– Fins que em cansi, cosa que podria passar mai.
– Passo! -diu apartant-me de cop.
– Auuuuu!! Però, per què insisteixes en ser tan tosca? -dic fregant-me els punts on m’ha fet mal en empènyer-me.
Per resposta la Ruth s’aixeca del llit sobre el qual ens hem estirat i marxa de l’habitació.
“I ara què l’ha picat?”, em pregunto a mi mateixa.
M’aixeco del llit acusant un profund cansanci i surto de l’habitació per veure on para la Ruth. Està al lavabo fent pipí i quan em veu tanca la porta de cop.
– És que ja no puc pixar sense que em persegueixis? -crida des de l’altra banda de la porta.
– Joder, tia! Doncs avisa!
Juraria que l’he vista plorar, però no ho tinc clar. Quan sento la cadena del vàter, miro cap a la porta. No sé molt bé què fer ni què dir. Quan es posa en plan “la vida és una merda i no sé què pinto en el món” mai no sé com ajudar-la. Tampoc no sé si vol ajuda, la veritat; a vegades em sembla que se sent còmode en el seu rotllo emo…
*
– Em despistes, Ruth -dic quan surt del lavabo plorant.- T’esforces en repetir que ets emo, però sovint et costa mostrar el que sents. I ara surts plorant però per experiència sé que rebutjaràs qualsevol afecte que pugui tenir cap a tu. Com puc estar amb tu ara?
De nou la resposta és silenci. Sense mirar-me la Ruth es deixa caure sobre el sofà, s’amarra a un coixí i arrenca a plorar desconsoladament. “Ja hi som…”.
La Ruth és una dona de trenta-sis anys de contrastos molt curiosos. Quan la vaig veure per primera vegada em va atreure molt físicament, ja que és una d’aquelles dones lleugerament entrada en carns amb corves perilloses que treu el singlot a qualsevol. Es mou d’una manera molt sensual i sap treure profit als seus encants. Té els cabells llargs, encara que la majoria de les vegades es fa recollits simpàtics i informals que deixen a la vista un coll que fa les delícies de qualsevol amb un mínim de gust; porta el serrell llarg de manera que gairebé no se li veuen els ulls; i gairebé sempre va tenyida de vermell.
Vesteix amb un estil gòtic ben marcat que combina amb tocs lleugers d’un vintage molt personalitzat. La roba predominantment fosca contrasta fortament amb la seva pell pàl·lida. I és que la Ruth viu més de nit que de dia, i defuig del sol com una autèntica vampiresa, per la qual cosa costa convèncer-la perquè vingui a la platja nudista quan fem escapades.
*
Quan la vaig conèixer es va mostrar extremadament tímida, però a mesura que va anar agafant confiança es va deixar anar i ara no hi ha qui la pari. A mesura que s’anava desinhibint, la rudesa anava fent acte de presència al mateix temps. Quan xerràvem per xat perquè encara no ens havíem vist en persona, una de les primeres coses que em va dir és que ella era emo. Mai havia sentit parlar dels emos abans. Així que morta de curiositat vaig buscar informació per saber a què es referia. Resulta que és una ideologia que busca exaltar les emocions, sobretot a través del seu vestuari, i persegueix la realització emocional de la persona. Accepten la imperfecció de la vida i els problemes de la mateixa o del món des d’una mirada crítica per guanyar consciència i intervenir en les ocasions que es presentin per avançar.
Però com dic, la Ruth és una dona de forts contrasts. Fins on sé (i és que mai no en vol parlar del tema) treballa com a informàtica en Fontec i fa les seves trapelleries al respecte. Té un punt racional ranci bastant marcat que contrasta amb l’estètica i l’estil de vida que es vol marcar, la qual cosa fa que en situacions com la d’ara oscil·li entre el berrinche emocional i l’orgull racional de valer-se per si mateixa. I aquí estic, de peu davant del sofà veient com la Ruth escanya el coixí i plora desconsoladament. Que ja veuràs que quant la miri d’abraçar em fotrà una hòstia que no oblidaré pels segles. I què n’he de fer jo ara?
*
Amb el dubte encara penjant del meu cap, m’agenollo davant d’ella i poso la mà sobre els seus cabells, amb reticència suficient com per estar alerta per si em vol picar la mà o el braç. No passa res. Suaument acaricio els cabells com fa una estona feia ella amb mi al llit. Continua sense passar res i començo a confiar en què poder aquesta vegada…
– I si ningú vol estar amb mi mai? -pregunta de cop.
Davant la pregunta aturo les meves carícies, sorpresa, i la miro fixament. “Ho diu perquè l’he dit que no vull sexe amb ella? Poder el fet que no hagi volgut corre’m ho interpreta com que no volia sexe? Per mi això ha estat sexe, però clar… per mi. Igual es pensa que l’he masturbat per obligació!”, el cap em va a mil per hora.
– Eh… Et ve de gust explicar-me què t’ha portat a aquest pensament? No sé si acabo d’entendre el que em dius…
– Tu no vols estar amb mi. De fet ningú vol estar amb mi.
– Ningú? Joder… Ningú és una paraula massa gran, no? Qui més creus que no vol estar amb tu?
– Crec?
– Bé, estàs dient que jo no vull estar amb tu, quan en cap moment he dit res semblant. Però no vull discutir-te, si tu ho has sentit així poder és que no ho he explicat bé. En qualsevol cas, abans d’entrar en detalls vull entendre què vols dir exactament. M’estic mirant de posar a les teves sabates. “Ningú” és una paraula molt gran. A qui t’estàs referint exactament?
– A tothom! Tinc la sensació que no encaixo enlloc i que tothom defuig de mi!
Miro perplexa la Ruth. “Però si “tothom” està per tu!!”, penso a crits.
*
– D’acord. Si et dic que sé que dues persones del grup estan per tu, em creus?
– El Marc no està per mi.
– Oh, i tant!
– Bé, és igual. És un tio així que me la sua.
La Ruth té un seriós problema amb els homes; els vol a tots morts. De fet, amb excepció del Quim (que diu que és una tia atrapada en un cos d’home), al Marc i al Francesc els tracta com el cul, la qual cosa paradoxalment fa que el Francesc encara es pengi més d’ella. Mi no entender.
– Aleshores quan dius que ningú vol estar amb tu en realitat estàs parlant de dones, no?
– Aiiiiiiiiiii! -crida de cop la Ruth.
“I ara què coi l’agafa. Està com un puto llum”.
– D’acord. Només parlo de tu -confessa finalment.- M’ha caigut com una llosa que em diguis que no t’agrada el sexe amb mi i que no en vols tenir.
– D’acord. T’he dit que no en volia tenir sexe perquè no m’agradava tal i com estava passant. Però després m’has obert una nova possibilitat i estic aquí, no? De fet, hem tingut sexe.
– Tu no t’has volgut córrer.
– Però no cal que les dues ens correm sempre perquè sigui sexe, no? Inclús podria passar que cap de les dues ens correguéssim i seria igualment sexe.
– Quina tonteria!
– O sigui, que el sexe només és l’orgasme per tu?
– No. Però sexe sense orgasme és una merda.
– Vale. Per tu. Però si jo no vull corre’m, aleshores això invalida el sexe per tu?
La Ruth deixa de ploriquejar i em mira amb els ulls oberts.
*
– Per què no t’has volgut córrer?
– No hi ha cap motiu, Ruth, senzillament no em venia de gust. Per què et poses tu una d’aquelles diademes de floripondios morts tan xules que tens? Perquè et ve de gust. I quan no te la poses? Perquè no et ve de gust. Doncs aquí igual, Ruth. Sóc una persona independent de tu i tinc les meves pròpies necessitats a cada moment i no tenen res a veure amb tu. Et valoro molt com amiga, i tenia por que passés just el que està passant. No vull una cosa molt concreta de tu, però tota la resta de tu sí que la vull amb mi.
– Jo no vull ser la teva amiga.
– Vaja, gràcies!
– Vull dir… que m’agrades!
– Tu també m’agrades!
– No, idiota, vull dir que m’agrades, m’agrades.
“Que l’agrado, l’agrado?”
– Que per mi seríem parella, idiota!
– Seríem parella idiota?
Ho sento. En aquest punt necessito el meu acudit de fugida. La Ruth riu i després jo també.
– Vas ser tu qui va marcar el límit “només sexe” -dic finalment.- No obstant això, la qüestió és que a mi m’agrada-m’agrada una altra persona.
– Ja ho sé. El Marc.
“Meh”. Ara sóc jo que em poso trista. Tot està del revés en aquest grup.
– Des de quan t’agrado-t’agrado?
– No sé. Ho acabo de pensar fa una estona.
“Joder!”
– T’estava acariciant i ho he vist clar. Veus? Per això no m’agraden les sensibleries! Et porten al desastre!
No puc evitar riure i la Ruth no triga en afegir-se. Les dues riem una llarga estona cada cop de forma més intensa. El riure que contagia el riure. No podem parar i arriba un moment que comença a fer-me mal la cara de tant riure, però això encara em fa riure més. Quin mal. Parem, sisplau!
*
– Mira, Kassia -diu al cap d’una bona estona encara entre riures,- sé que el que estic fent és una tonteria. Res del que dic té sentit. I probablement tot siguin excuses perquè no vegis realment qui sóc. Saps que les persones emo ens deixem el serrell llarg i tapem un o els dos ulls com una advertència de “aquí no miris, que no sóc digna de veure”?
– No, no ho sabia.
– Doncs això…
Silenci.
– Aleshores, tu no et creus digna de ser vista?
– Crec que no encaixo amb ningú. Per dintre estic trencada en mil bocins i no sé com refer-me ni si puc.
La compassió m’omple el pit. De cop aquella dona de trenta-sis anys, gòtica, emo, dura i ruda, informàtica i segurament hàcker, em sembla d’una bellesa infinita.
– T’estimo, Ruth. T’estimo amb tot el meu cor.
Les llàgrimes m’omplen els ulls i l’entorn es desdibuixa notablement, però crec que la Ruth ha entès les meves paraules i sense voler ha deixat anar mig somriure. Un somriure sincer i còmplice. O això m’ha semblat. Quan les llàgrimes cauen i recupero una visió més nítida, la Ruth em mira esperant alguna cosa. No sé què espera. O poder no espera, sinó que es busca a si mateixa. Sigui com sigui, l’agafo la mà.
– Podem buscar la forma d’acompanyar-nos, Ruth, de manera que les dues ens sentim còmodes. No tot comença i acaba en el sexe. O, com a mínim, en un sexe concret. Poder no m’agrades-m’agrades, però m’agrades molt i vull estar amb tu, més enllà d’etiquetes i formalismes.
– Això és el que m’agrada més de tu, que no ets una ovella enmig del ramat. Trenques els bocins de la realitat per construir-ne una de nova; et sento lliure i em fas una enveja que no m’aguanto.
*
– Si vols ser lliure només cal que ho actuïs. Em permets un consell?
– Emmm… vinga, perquè m’ha picat la curiositat, eh?
– Clar que sí, orgullosa! -ric.
– Dispara, pesada!
– Poder la primera cosa seria trencar amb els absolutismes que tens al cap.
– En cristiano, por favor.
– Exemple: si jo no em corro no hem tingut sexe. Què passaria si “sexe” vol dir moltes més coses. No cal definir, només obrir la mirada. Per exemple, un d’aquells intercanvis de mirada que et mullen les calces, em segueixes?
– Oh, si!
– Això podria ser sexe.
La Ruth retorça la boca pensativa.
– D’acord.
– Més absolutismes: ningú, tothom, res, tot…
– Ok!
– I, sisplau, repensa’t en relació amb els tios. No cal que te’ls follis si no t’atreuen, però no els condemnis. No sé què t’haurà passat al respecte, però segur que no ha estat amb toooooots els tios del món. És impossible! Aquí podries tenir aliats molt interessants que t’ajudarien a enganxar alguns bocins d’aquests que dius que tens trencats per dintre.
– Ja veurem.
Ric. “Ja veurem” és la seva forma de dir “tens raó, però no te la vull donar”. Com m’agrada aquesta dona! Al final resultarà que és ben dolça.
– Què rius, tu?
– Res!
– Res?
De cop la Ruth arrenca a fer-me pessigolles i acabem pel terra amb crits i convulsions d’autèntic dolor. Mira que és bèstia, la col·lega!