Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 04 de novembre de 2017
Plaça de Joan Amades, El Raval, Barcelona
Amb els de la colla hem allargat fins les dues de la matinada després de la partida de rol. Quan la gent ha començat a desfilar pel cansament, jo encara tenia més ganes de gresca. I la Ruth també. Així, ara les dues seiem tranquil·les en un local que ens agrada molt: “El Desencanto”. El garito està en un semisoterrani però la Sara, ama del local, ha sabut aprofitar les bones qualitats del lloc i treure’n profit. Així, la part alta de dues de les parets exteriors (el local fa cantonada) estan folrades de finestretes que donen a peu de carrer; literalment a peu, ja que des de fora les finestretes queden arran de terra.
L’accés es fa a través d’una porta baixa que força a ajupir-te per pasar, ubicada en el lateral de la façana principal, i baixant unes escales de cargol de forja i fusta recarregades de motius florals decoratius. Una vegada estàs a baix, els sostres són alts i travessen les canonades de l’aigua i de l’aire condicionat amb gust estètic i decoratiu, confegint un aire industrial al local. Tanmateix, les biguetes s’han reforçat amb estructura de ferro també vista i les parets han recuperat el maó vist amb excepció d’algunes taques de guix especialment elaborades a mà i decorades amb gargots reivindicatius en temàtica LGBT.
Aquí i allà pengen quadres de dones nues o de dones que han contribuït al cinema, a la ciència, a la literatura… Tant els llenços com els marcs són antics i estan restaurats posant èmfasi en els desperfectes dels mateixos. La Nuri i el Quim es delectarien, sense cap dubte, en aquest xiringuito.
*
Així, taules, sofàs i butaques de diferents formes, colors, mides fan les delícies de qualsevol entès en el moble. Totes les peces són restauracions que, segons ens explica la Sara, ha fet ella mateixa. Finalment, amb un criteri pulcre i assenyat, les llums del local, també cadascuna d’una forma i d’un color diferents, il·luminen de forma càlida i tènue les taules i aquells punts on l’ama vol que paris atenció, especialment quadres i decoració reivindicatius.
Pel que fa a la Sara és una dona trans amb las idees molt clares i amb un caràcter obert, amigable i guerriller. Més val no portar-li massa la contrària perquè et desfà amb un parell d’arguments i et deixa amb la boca més oberta que tancada. L’agrada lluir vestits de nit, llargs i recarregats de pedres o estampats vistosos. Té uns cabells llargs i rossos, completament llisos que sempre decora amb pentinats molt elaborats que es fa ella mateixa, i diademes a joc amb els seus vestits, també pomposes. Els seus ulls són marrons clarets, de color mel, i brillen amb l’alegria de saber-se viva i reconciliada amb si mateixa, tot i que la seva transició no va estar exempta de dificultats i patiments.
Encara que ja està en la cinquantena es manté jove d’aspecte i de caràcter; té una energia que desborda qualsevol, certament. I els seus gestos i el seu to magnifiquen amb intenció la seva condició de trans. L’agrada en especial allò de “dona trans”, i sovint ens rectifica quan ens quedem només en “dona”, ni que sigui en les típiques expressions lingüístiques com “bé, dona, el que volia dir és…”. No… ella vol que s’especifiqui fins aquest punt que és una “dona trans”. Va néixer home i va transicionar cap a dona trans. Punt.
*
Així les coses, la Ruth i jo freqüentem bastant aquest local, tant si vaig amb ella com si anem soles. El local només és per dones (i dones trans, clar!) i els homes tenen completament vetat l’accés. Dues dones segurates a la porta s’encarreguen que cap idiota irrompi la pau del lloc. Així, és un lloc de trobada lèsbic on es fan un munt d’activitats de tota mena destinades a dones, la qual cosa m’encanta. Sovint es fan exposicions, xerrades i debats feministes. També es fan activitats lúdiques (de fet la Sara disposa d’una petita ludoteca assessorada per mi mateixa) i fins i tot s’han fet activitats més formatives a proposta d’alguna clienta freqüent.
L’atractiu de tot plegat, però, rau en les tapetes que es curra la Sara. A la barreta del local s’ha fet una minicuina de quita y pon on elabora unes tapes que estan per llepar-se els dits. Els platets surten a unes hores convingudes i duren escasos minuts, ja que s’han fet tant famoses que moltes noies s’apropen a les hores marcades per fer el tastet de les noves receptes que improvisa l’ama; i això que les unitats valen un ull de la cara, però qualsevol preu és poc davant la delícia d’aquells nèctars, la veritat!
*
Per últim, cal dir que tot i que “El Desencanto” és un local clandestí no s’amaga gaire. Jo no sé quin contacte deu tenir la Sara, però mai ha tingut problemes amb el tema, tot i que ella ho diu obertament. Alguna vegada algun policia entra, xerra amb la Sara en el magatzem i marxa tal com ha vingut. Res més. El local continua obert sense llicència, dia rere dia, mes rere mes. Així, entre setmana el local obre puntualment a les vuit del vespre i tanca a les dues de la matinada, de dilluns a dijous, i fins les sis de la matinada els divendres i dissabtes. Els diumenges, com diu la Sara, “us poden donar pel cul”.
I aquí ens estem la Ruth i jo, al voltant d’una petita taula de forja i marbre, la meva tauleta preferida del local, al costat d’una font que fa les delícies a l’estiu amb la frescor que emana, el sorollet agradable que predomina per sobre d’una música ambiental suau i amb un volum baix, més aviat (de vegades, fins i tot, em pregunto quin sentit té aquest fil musical si ningú se l’escolta… o sí?). Cadascuna amb la seva beguda (per mi una copeta de vi blanc del bo) i la seva tapeta (el nom de la meva és “rínxol de mar”, i sigui el que sigui té sabor a mar i està boníssim!).
– De camí cap aquí has dit que volies comentar-me una cosa…
*
Ja se m’havia oblidat aquest aspecte. Certament, al metro l’he dit que volia xerrar amb ella d’un tema important que m’amoïnava. I com si no anés amb mi, ja se m’havia oblidat per complet. I ara la Ruth em fa memòria, just quan estic en el punt àlgid del delit que em provoca la tapeta de mar…
Aprofito que tinc la boca plena per prendre’m un temps per ordenar les idees. De cop em sento nerviosa i mandrosa per fer front al tema, però com diuen el Marc i el Francesc, no hi ha res millor que la sinceritat en aquests casos. I no està bé, coi, follar per follar…
– Veuràs… Ruth. Em costa molt el que he de dir, així que agrairia poder parlar-ho tranquil·lament sense drames, d’acord?
– Estàs insinuant que sóc una drames?
– Correcte.
La Ruth em mira amb la boca torçada. S’ho pensa durant una estona i finalment assenteix.
– Tens raó, sóc una drames -diu al temps que aixeca les espatlles resignant-se.- Miraré de controlar-me, encara que poder em costa.
– Ja… Com a mínim deixa’m explicar-ho del tot abans de posar el crit al cel.
– Va, vinga! -s’exaspera.
“Quina mandra…”
– Darrerament sento que l’aspecte sexual entre tu i jo no m’acaba de satisfer, però tinc por de perdre’t com amiga i no m’agradaria pas, així que m’he estat forçant a tenir sexe, cosa que no és massa intel·ligent per la meva banda.
La Ruth em mira amb els ulls petits. Passen uns quants minuts i el silenci em genera inquietud, així que miro de concentrar-me en les sensacions agradables que venen de la font, la frescor i el so agradables.
*
– No t’agrada el sexe que tenim?
– Nope! Massa dur pel meu gust. Diverses vegades t’he suggerit un sexe més pausat, però no sembla que a tu et faci el pes. I em fa molt de mal i el malestar em dura al dia següent…
– Pensava que t’agradava, per això no feia massa cas als teus comentaris. No t’agrada gens?
– Gens -faig una ganyota per reforçar la idea.
La Ruth es torna a quedar en silenci durant un temps que se’m fa infinit. La seva cara de póquer no em permet veure si està trista, enfadada o indiferent davant la situació, la qual cosa encara m’amoïna més. Per defecte la Ruth és extremadament expressiva però suposo que la meva demanda d’evitar el drama l’ha portat a l’altre extrem, i ara no sé què sent o pensa al respecte.
– Ruth…
– Calla!
Callo i la miro fixament. “Sembla que està enfadada… Quin pal!”, penso. La font comença a agobiar-me també i de cop les converses de les taules properes generen un soroll ensordidor. Finalment, amago el cap sobre els meus braços esperant a que la Ruth acabi de fer el que sigui que estigui fent. “S’estarà cagant en mi en silenci?”.
– Saps? Estic anant a una psicòloga molt bona i m’ha ensenyat una tècnica per gestionar aquests moments.
En sentir això aixeco el cap i la miro fixament, tota sorpresa.
– Crec que està funcionant, no? -demana la Ruth.
– Si la finalitat és evitar el drama, segur que està funcionant. Ho estàs fent genial -somric de la manera més sincera que puc.
– Però…
– No hi ha però… Senzillament que no sé què penses ni què sents i m’estic agobiant, però això és cosa meva, no teva. Mira, Ruth, per mi ets molt important, i voldria que això quedés ben clar.
– Calla, idiota!
“Joder…”
*
– No m’estic enfadant. Bé, hi ha ratets que poder una mica… Però no. Saps què passa? Que a mi m’agrades molt, sexualment parlant. També com amiga, eh? No em malinterpretis.
Nego amb el cap i somric. No sé on va la conversa però m’agrada l’esforç que està fent i em fa sentir molt ben cuidada.
– Kassia, hi ha alguna possibilitat que tinguem sexe d’una altra manera o és que no t’agrado, sexualment parlant?
– Què dius? M’agrades molt físicament, el que no m’agrada és com ho fem. Si hi ha possibilitat d’explorar altres vies sexuals, doncs provem-ho!
A la Ruth se l’il·lumina el rostre en sentir les meves paraules. Ràpidament agafa la meva mà i em convida a casa seva amb la mirada. Ella viu a la Plaça Universitat, a pocs minuts d’aquí caminant. No puc evitar riure. “Jo dec ser idiota… era fàcil i m’ho imaginava tan difícil que ens he estat fent mal sense voler”, reflexiono.
– Vinga, anem! -dic finalment encara riallera.