Autoria: Kassia Langley
Divendres, 03 de novembre de 2017
Ramon y Cajal, Gràcia, Barcelona
De nou divendres i toca partida de rol! A més aquesta setmana s’ha fet molt curta a la feina i sento que tinc les piles carregades després de la celebració de la castanyada i tot el que va passar. Així que ja he pensat algunes propostes per allargar la trobada de rol i passar una estona agradable amb aquesta colla.
Com que la partida no comença fins les sis de la tarda, amb el Francesc ens hem proposat de quedar per fer un te/cafè abans en una cafeteria molt cuqui prop de casa de la Nuri i el Quim.
– Escolta -demana en Francesc de cop, com si algun pensament l’hagués envaït sense previ avís.- Què és allò que va posar la Ruth al grup de Telegram el dimecres? Em vas dir que m’ho explicaries quan ens veiéssim.
– Bua! La Ruth es va passar tres pobles amb el pobre Marc.
– El Marc? Què té a veure el Marc en tot això?
– Com va ser el que va dir?
– “Com t’ha anat amb el machirulo aquell?”
– Això!
– I bé…
– Es referia al Marc.
– Saps que no m’estàs explicant res, oi?
No puc evitar riure davant la impaciència del Francesc.
– Què et sembla si ho parlem demà? Et vens a casa i…
– Ni de conya! Ja pots començar a explicar. S’han liat ella i el Marc?
– Què? No! A veure… si t’ho explico em promets que no posaràs el crit al cel, que no t’enfadaràs amb mi i que no em tocaràs als nassos al respecte?
*
– Eh… tinc motius per enfadar-me?
– En realitat no, i espero que estiguis a l’alçada de les circumstàncies -dic tota digna.
– Dispara ja, hòstia! Que n’ets de plasta!
Torno a riure delectant-me del moment i em permeto estirar una mica més l’espera en veient l’exasperació del Francesc amb tot plegat. La veritat és que quan es tracta de la Ruth es posa sempre molt nerviós. Però avui està ESPECIALMENT nerviós.
– A veure… la cosa va de la següent manera. A mi m’agrada el Marc, però ell està per la Ruth, i ella va darrera meu.
Guardo silenci per veure la reacció del Francesc.
– A veure… -arrenca a dir en Francesc després d’una estona intentant pair el que l’acabo de dir.- He de dir-te que darrerament la Ruth m’està enviant senyals. Que vagi darrera teu no té perquè ser exclusiu, no? També puc agradar-li jo.
– Literalment la Ruth em va explicar que per ella “els tios, sense cap excepció, podíeu estar ben morts”.
– Caram… què fina…
– Igual tu ets l’excepció, però quan em va especificar que “el Quim, el Marc i el Francesc podríeu desaparèixer de la terra” crec que va deixar clara la seva postura al respecte.
El Francesc arrufa les celles pensatiu. Quan mastega les meves paraules, una ombra de tristor envaeix el seu rostre.
– Un moment! -diu al cap d’una llarga estona.- Com que a tu t’agrada el Marc? Des de quan?
– Des de que el vaig connectar per l’OK -ric davant l’espontaneïtat de l’altre.
– No m’havies dit res…
– No volia liar-me…
– I què ha canviat?
– Que ara ja no m’agrada. Crec que estic enamorada.
– Quina merda, tia!
– Quina merda, tio!
– I com saps que la Ruth va darrera teu?
– Perquè hem follat vàries vegades i…
– QUÈ????
*
Tot el bar es gira cap a nosaltres amb el crit del Francesc.
– M’agradaria mantenir la conversa entre nosaltres. Cal que cridis tant? -dic riallera.
– Però, tia, com que te la folles? -em pregunta abaixant el to.
– Bé, preferiria que no passés, si t’he de ser sincera. M’agrada molt com a persona i físicament, no em malinterpretis, però al llit no m’agrada gens. Massa… Bé, és igual! No m’agrada!
El Francesc em mira pensatiu.
– D’acord. Moltes vegades ho hem parlat i saps que estic alineat amb les no-monogàmies, però… t’he de confessar que m’ha molestat que no em diguessis res sobre el tema. Tia, tu saps com m’agrada la Ruth i resulta que te l’estàs follant? I m’assabento així?
– Tens tota la raó de sentir-te molest, Francesc. En el teu lloc em sentiria igual. La veritat és que tota aquesta situació em sobrepassa. No vull tenir sexe amb ella, però insisteix de tal manera que l’única forma de callar-la és tenint sexe. Em sento fatal perquè m’estic perjudicant a mi, a ella i a tu. La qüestió és que no sé com sortir d’aquí.
– Joder, parlant obertament amb ella. Si no vols sexe, s’ho expliques. I si li cau mal l’explicació, el problema és d’ella. Però follar per obligació…
– No et pensis. Estic més acostumada del que pots creure…
– Com? Folles amb més gent perquè et creus en l’obligació?
– A banda d’ebanista treballo com acompanyant sexual amb una cartera de clients fixes.
El Francesc em mira perplex, la mirada desencaixada i la boca oberta.
– Ets prostituta?
– Sipe -remarco amb un somriure.
Sense apartar la mirada de mi parpelleja unes quantes vegades i jo em diverteixo amb la situació. No puc evitar riure finalment.
*
– No sé què dir…
– No has de dir res.
– Per què ho fas?
– La veritat? M’he acostumat a la comoditat que m’ofereix.
– I des de quan?
– Les coses a casa sempre han anat malament. Ja la meva mare es prostituïa quan jo era petita, per tal de tirar endavant amb mi. Quan vaig fer divuit anys, vaig ficar-m’hi jo també. Ella no ho sap, clar, perquè probablement m’hagués forçat a deixar-ho. Però va ser una forma ràpida de començar a guanyar diners i aportar a casa.
– I com justificaves aquells diners?
– Vaig dir-li que havia trobat una petita feina per hores i no va preguntar més.
– I com vas començar?
– Amb una agència de prostitució de luxe. Tenia clar que no volia patir les conseqüències que havia patit la meva mare, així que vaig procurar fer-ho amb una mica de cara i ulls. Ella no va tenir més opció de fer-ho com va poder, perquè les seves circumstàncies no eren tan còmodes com les meves.
El Francesc m’escolta amb molta atenció.
– Al principi treballava en estones els caps de setmana. Després l’agència va començar a ser més exigent. Va ser aleshores quan em vaig plantejar continuar per la meva banda, partint de les relacions comercials que havia establert amb alguns clients que volien seguir amb mi. Suposo que vaig tenir sort.
– O que ets molt bona…
– Sigui com sigui, vaig pensar molt clarament què volia i què no i vaig seleccionar aquells clients que m’encaixaven més. De tant en quant apareix alguna nova persona, cosa que em sorprèn perquè mai he fet publicitat dels meus serveis i tinc contractat algú per tal que elimini qualsevol rastre de mi a la xarxa que pugui resultar-me “incòmode”, ja m’entens.
*
– Ahà…
– En qualsevol cas, la prostitució m’ha permet muntar el meu negoci d’ebenisteria i comprar i reformar íntegrament el meu pis. Així que no em queixo.
En Francesc xiula.
– Déu n’hi do! Jo no sé què pensar de la prostitució. Com ho viu una feminista com tu?
– No et pensis, tinc les meves baralles internes. Per una banda, el dret i la llibertat d’exercir amb el meu cos allò que em vingui de gust. En aquest sentit, no hi hauria massa problema en cobrar a canvi de sexe. Però no és una resposta ni que em satisfaci ni que em conformi, més que res perquè la intenció última és material.
Prenc algun glop del te que m’he demanat i que fa estona es refreda…
– La veritat és que el sexe m’obre les portes a una vida còmoda i fàcil -continuo.- Materialisme pur i dur, és a dir, capitalisme. Així, mercantilitzar el meu cos no fa sinó que reforçar la idea de que consumir cossos és lícit, i no ho tinc tant clar. Això és cultura patriarcal en el seu màxim esplendor, encara que algunes feministes ho neguin en pro de les llibertats individuals. El problema que jo veig és que quan fas un exercici d’honestedat t’adones que en realitat és pur materialisme.
*
– Èticament ho tens bastant clar, doncs. Aleshores?
– Suposo que és una d’aquelles incongruències polítiques que totes tenim.
– T’entenc. A mi el capitalisme em treu de polleguera, però de tant en quant trepitjo el Mc.Pato, compro mobles als suïs o demano alguna cosa per Amezing. Per no parlar de portals de sèries i pel·lícules! Estem atrapats!
– Sent justos, ens agrada atrapar-nos…
– Cert!
Els dos riem una estona acceptant les nostres febleses humanes. La veritat és que em sento molt còmoda amb el Francesc. Tenim uns valors polítics molt semblants i compartim les mateixes incongruències. M’agrada poder reconèixer les meves vulnerabilitats humanes, a diferència de les sensacions que em provocava quan en èpoques més joveneres participava de col·lectius polítics de diferent índole. Allà les imperfeccions es pagaven cares, tot i que no vaig conèixer ningú que estigués “net” d’incongruències…
– Conclusió de la trobada -diu en Francesc de sobte.- Som una merda d’activistes i ens enamorem de qui no toca.
Ric a gust amb el seu resum de la trobada i al final en Francesc s’afegeix als riures.
– Com a mínim -dic- ens tenim per fer-nos costat i consolar-nos mútuament. Això, en els temps que corren, és molt dir.
– Totalment. Ets una tia de puta mare.
– Pos anda que tu…