Autoria: Kassia Langley
Dimecres, 01 de novembre de 2017
Mirador Inventat, Tibidabo, Barcelona
Comprades les aigües fiquem la motxilleta i les ampolles al compartiment de la moto, enlloc del casc de reserva que m’allarga. Em poso el casc i ell me’l lliga per la barbeta.
– Et va bé? -pregunta.
– Què? -crido dins del meu casc.
Puja la visera i repeteix la pregunta.
– Ah, sí! Perfecte! -dic acompanyant del dit polze de la meva mà dreta.
Els dos pugem a la moto i ens faig un selfie abans d’arrencar. Quina passada de foto en picat! Després el Marc dóna gas i accelera suaument per tal de no marejar-me. Jo m’abraço a ell envoltant-lo per la cintura amb els meus braços i recolzo el cap sobre la seva esquena. Quan va en la moto el Marc vesteix un mono que l’aïlla del fred i para els cops. Així, en estar reforçat quasi dobla la seva corpulència, la qual cosa em va genial per estar més còmoda.
Passem carrers i en un moment sortim a la carretera. Allà la moto agafa velocitat d’una forma molt gradual, sense brusquedats. Certament el Marc condueix molt bé la qual cosa em fa recordar que una vegada va explicar que participava en carreres de circuït tancat. Durant l’últim tram em congelo de fred, ja que per molta jaqueta d’hivern que porti no atura suficientment el fred de la velocitat. A més, el darrer tram és per muntanya, i noto la baixada brusca de temperatura.
*
Quan arribem, ens trobem davant d’una explanada que fa les vegades de mirador i de zona de pícnic. Hi ha tres taules de fusta grans que es refugien sota una petita arbrada. Després l’explanada s’obre cap a fora i cap al no-res. I a baix de tot, la ciutat completament il·luminada enmig de la foscor més absoluta. Miro al cel quan el Marc m’assenyala cap allà, i tot i la llum de la ciutat s’hi veuen força estels.
Baixem de la moto i no puc evitar concatenar alguns calfreds. Així, el Marc es treu el mono i me l’allarga.
– Posa-te’l fins quan entris en calor. Ja veuràs que és ràpid. Després me’l tornes, que no tinc abric ni jaqueta.
El Marc es recolza sobre la moto amb compte de no ratllar-la.
– Puc seure sobre la moto? -demano.
El Marc m’agafa un moment i m’alça.
– No peses res. D’acord.
Rient em pujo a la moto i l’abraço per tapar-li una mica del fred. Ell agafa les meves mans i restem una estona en silenci.
– Puc preguntar-te què és exactament el que has sentit quan t’he fet fora de casa? -pregunto finalment.
El Marc no diu res i continua mirant enfront, al no-res.
– Marc…?
– T’he sentit.
“Igual no vol parlar”, penso.
*
– He sentit una frustració molt gran quan he pensat que no tinc possibilitats d’escapar del prejudici que t’has fet de mi. Em veus com un noi-sexe, i poca cosa més. I qualsevol cosa que digui és susceptible de ser entesa en aquests termes. Si et pregunto si alguna vegada has pensat en tenir sexe amb mi sembla que ho estigui proposant de forma indirecta. I no dic que no sigui així, perquè ja t’he confessat que m’agradaria tenir-ne amb tu. Poder jo mateix m’autoenganyo pensant que estic per sobre del meu instint sexual. De fet, m’agradaria que fos així. M’importes i no vull espatllar el que… això.
Ara sóc jo la que em quedo en silenci, sospesant les seves paraules.
– Reconec que el teu físic em confon. I l’associació que faig encara més. Un tio guapo, sexuat… A mi també m’agrades. Sexualment, vull dir, eh? Però crec que follar amb tu em generaria molts mals de cap i no seria sostenible amb el grup de rol. I prefereixo que estiguis al grup de rol.
– Aleshores podré anar divendres a jugar?
– Quina tonteria! Com si jo decidís qui pot i qui no pot jugar!
– Per mi tu ets la líder. Si et fixes, els plans sempre sorgeixen de tu. Tu vas crear el grup i tu ets l’element cohesionador. Fas propostes i nosaltres et seguim.
– No tinc la sensació de tirar del carro.
– No. No dic que tu ho facis tot. Però si t’hi fixes ets qui marca cada passa. Per mi tu ets la referència del grup, la líder…
– No sé si m’agrada això…
El Marc riu.
– Si no t’agrada, t’aguantes! -diu entre riures.
*
Quan entro en calor, em trec el mono i li torno al Marc. Em col·loco la meva jaqueta d’hivern i ens seiem al terra, jo entre els seus braços ara.
– Cap dels dos vol donar el pas a tenir sexe -recull el Marc de la conversa anterior.- Si estem d’acord en això podem fer el pacte de respectar aquesta decisió. Si en un futur les coses canvien, ho verbalitzem com hem fet ara.
– Em sembla… -dic allargant la mà per tancar el pacte.
– Quina mà més petiteta -diu el Marc quan l’estreny.- M’agraden les teves mans.
“L’agraden els meus ulls, les meves mans. Sóc divertida, s’ho passa bé amb mi… Ja podria agradar-li com la Ruth…”, penso. Quanta disconformitat…
Durant un bon grapat de minuts els dos restem en silenci, mirant el cel o els llums de la ciutat. Fins i tot la temperatura s’ha fet més agradable, o poder és que estic en sintonia amb el moment. En qualsevol cas, em sento en pau i tranquil·la, en harmonia amb aquell home que conec només des de fa uns mesos i del qual sé poca cosa. Sembla tenir una forma de pensar molt diferent del que jo m’havia imaginat, la qual cosa em provoca curiositat.
Com si em llegís el pensament, de cop el Marc comença a parlar-me de si mateix i jo l’escolto amb molta atenció.
– Entenc els motius que et porten a pensar així de mi. Reconec que el món que estem construint és una mica fastidi, especialment per les dones, que heu d’aguantar moltes tonteries. No obstant, el sexe per mi té un valor important de reencontre.
*
– Et mentiria -continua- si et digués que no busco l’aspecte lucratiu del sexe, però sobretot em permet oxigenar-me, perdre’m per un moment de la voràgine d’alguns records que encara avui em turmenten, i connectar amb mi mateix. No vull dir connectar amb la meva polla o amb el meu impuls sexual, que també. Vull dir… Ah! No sé com expressar-ho, perdona. No estic massa avesat a parlar del que sento…
Enmig de la seva explicació m’he girat per poder-lo mirar directament. Al principi tenia els meus dubtes perquè igual li anava bé aquesta distància visual per poder expressar-se amb llibertat. Però fet el primer intent i en veient que continuava parlant amb normalitat, he decidit girar-me. Així, puc observar com els ulls li brillen amb una tristor llunyana, però encara present. Ara, a diferència del moment-conflicte a casa meva, no lluita contra els seus sentiments. I fins i tot puc arribar a la conclusió que si tingués ganes de plorar no tindria inconvenient en deixar-se anar. Em sento afortunada de la seva confiança, especialment quan diu allò de que no està avesat a parlar-ne d’ell. ¡Chúpate esta, Ruth!
*
– El que vull dir és que em passo els dies amagant-me perquè sento que no encaixo enlloc. M’agradaria mostrar un Marc diferent, però sé que no duraria ni dos segons a la meva feina, per exemple. Allà requereixen un Marc operatiu, dur, disciplinat… fins el punt que empren aquesta imatge de mi com a model per les noves persones que arriben. Si allà em mostrés sensible a les poques setmanes estaria al carrer, de ben segur. Tampoc és factible fer la meva feina amb sensibleries, tot sigui dit, així que la meva eficàcia cauria en picat. Bé, és igual. Sigui com sigui, sento que estic atrapat en un personatge i que no tinc espai on deixar-me ser autènticament jo. Excepte quan tinc sexe.
“No deixa de ser curiós això que m’explica…”, penso.
– Com és el sexe que practiques? Allà pots mostrar aquesta sensibilitat que dius?
– Eh… més aviat no -la seva cara és un poema.- Segur que vols parlar d’això?
– Per què no?
– La veritat és que m’agrada tot tipus de sexe, però el que més gaudeixo és el que té un component més creatiu, diguem-ne -el Marc es grata el cap quan utilitza aquest eufemisme que no entenc.
– Més creatiu? Què vol dir?
– M’agraden les performacions sexuals, el sexe en grup, el sexe dur… Quant més bizarro millor.
Em quedo mirant perplexa aquell Marc que de cop em sorprèn amb això.
– A veure… No et queixaves que volies poder mostrar la teva sensibilitat i no podies?
– No. Això era un exemple, només. El que vull és poder expressar el que sento a cada moment. I en el sexe és l’únic lloc on sóc jo mateix, sense màscares. Cosa ben curiosa perquè sovint n’utilitzo…
*
– Però quina mena de sexe tens tu!? Màscares?
– Bé, és igual. Tampoc no cal entrar en detalls, no? -riu en Marc davant la meva cara.
– M’ha picat la curiositat. Puc anar a observar un dia d’aquells que tinguis sexe amb algú ràndom.
La cara del Marc canvia de cop. En imaginar-se el comentari s’ha excitat, i no s’amaga.
– Crec que millor deixem aquí el tema… -riu.
– Sí, millor -confirmo també rient.
– I a banda que el sexe et permet ser tu mateix, has dit que et servia per desfogar-te de records?
– Sí, però d’això no em sento amb ganes de parlar.
– D’acord.
– Però, eh! A banda del sexe ara també em sento molt a gust i autèntic estant amb tu. En algun moment les coses són una mica més difícil, però en general ets una persona que facilita molt l’apertura. Deixar-se anar o expressar el que sento o penso és fàcil amb tu. Gràcies -somriu.
“No em somriguis així, idiota… Bububub!! Com m’agradaria besar-te ara mateix”.
El Marc passeja la seva mirada per la meva cara. Sé que m’ha enxampat el pensament i es mossega lleugerament el llavi en un impuls inconscient. Els seus ulls de color blau oceà es mouen per sobre del meu rostre amb el desig reflexat. Em mira els ulls, primer un, després l’altre. Em mira els llavis. Les galtes, la barbeta, el front, les orelles. De nou els llavis. I poc a poc dibuixa un somriure trapella que em sembla provocador i sensual a parts iguals.
*
Després tanca els ulls una estona i respira lentament i conscientment. Quan els torna a obrir em somriu amb el seu gest habitual. M’agrada que sigui ell qui es refreni. El sento com un aliat compromès al pacte. No és el que m’agradaria, tot sigui dit, però podríem arribar a ser bons amics, sense cap mena de dubte…