Autoria: Kassia Langley
Dimecres, 01 de novembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Desconec l’hora que és però sento que el meu cos reclama gasolina per continuar funcionant. Quan l’estómac del Marc emet un sonor grunyit decidim que és un bon moment per menjar alguna cosa. Així, amb la mandra instal·lada al cos, ens aixequem a desgana, ens arrosseguem fins la nevera i en veure-la buida tornem al llit mòbils en mà disposats a demanar alguna cosa a domicili. Ens posem d’acord per demanar pizzes i en menys de trenta minuts estem servits. El Marc insisteix en pagar el dinar-berenar i després de rumiar-ho una estona decidim menjar dintre del llit, calentets.
– He decidit concloure que tu no series capaç de fer-me mal.
Quan dic això el Marc es gira lentament cap a mi amb la boca plena i mig oberta, sorprès per la meva notícia.
– Està bé saber-ho -diu tornant a mastegar.
– Vull dir… Sé perfectament que anit va passar alguna cosa i que no me la vols explicar pel motiu que sigui. Se m’ha passat pel cap unes quantes opcions a cada qual pitjor. Però després d’analitzar una a una aquestes opcions he conclòs que no només no són possibles sinó que confio en tu.
– Per què estàs tan convençuda que va passar alguna cosa anit?
– Perquè detecto molt fàcilment quan els idiotes menteixen. I tus ets idiota i has mentit.
El Marc i jo arrenquem a riure intentant que el menjar no surti de la nostra boca. Beeecs!!
– Realment m’ho passo molt bé amb tu, Kassia.
– Perquè sóc molt divertida.
Això últim ho dic amb aires d’importància, però no em queda gens digne i acabem de nou en riures.
*
Quan acabem de menjar, el Marc recull tota la brossa i la deixa preparada al costat de la porta per baixar-la en marxar.
– Puc abusar una mica més de la teva hospitalitat i ficar-me de nou al llit amb tu? Per parlar, dic, eh? -mira d’esclarir ràpidament.- La veritat és que em fa pal anar a casa ara… I encara no he tafanejat amb la relació entre tu i la Ruth.
Jo enfonso el cap en el coixí quan menciona la Ruth. Allà amagada noto el moviment del llit en ficar-s’hi el Marc.
– Va. Explica -em diu passant el braç per la meva cintura.
– No hi ha gaire a explicar. La cosa va començar des del primer dia després dels cocktails. Recordes?
– Si. Em vaig oferir a acompanyar-te caminant i vas declinar la meva amable oferta. Em vas ferir el cor.
– Segur… Doncs la Ruth em va seguir unes quantes mançanes i quan ja érem lluny del local on havíem estat es va posar al meu costat fent-se la despistada. Jo ja l’havia vist venir feia estona, però em vaig fer la sorpresa. He de reconèixer que m’agradava físicament i tenia moltes ganes de tastar-la… -trec la llengua.
El Marc arronsa el nas i somriu.
– T’agrada?
– M’agrada físicament, però gens al llit.
– Vaja… No sintonitzeu?
– Gens… Massa dura pel meu gust.
– I per què no li dius?
– Quin pal… paso de generar problemes dins el grup.
– I mentir o esquivar-la no genera problemes?
– Ja… tens raó. Hauria de parlar amb ella, però no sé ni com fer-ho. No vull ferir-la, perquè com amiga és una passada!
El Marc em mira atentament.
*
– Digue-li-ho així, tal qual. Si poses la seva amistat en rellevància pararà l’impacte.
– Em temo que ella està molt penjada de mi. I he comprovat que és bastant gelosa i possessiva. I fa un drama de tot.
– Sí que la valores com amiga, sí -riu el Marc contrariat.
– Una cosa no treu l’altra. No pretenc que la gent que sigui amiga meva fregui la perfecció.
– Ja… tens un amic que és idiota. T’ho hauries de replantejar.
Ric amb la sortida del Marc.
– Sí que ets idiota, sí! -confirmo.- El cas, Marc, és que tinc la sospita que no serà fàcil.
– Igual t’equivoques…
“Quin interès tindràs tu en què deixi de tenir sexe amb la Ruth? També ets possessiu i la vols tota per tu? Doncs que sàpigues que té els tios creuats. Infinit més que jo”, penso en dir-li però em callo.
– I amb el Francesc? Què tens? -pregunta de sobte.
– Amb el Francesc? Res! Em cau sssssssuuuuuper bé. Ja està.
– No t’agrada?
– No. Bé, no en el sentit sexual.
– I en algun altre sentit?
– Tampoc m’agrada per sortir.
– Però t’agrada?
– Sí! Com a persona m’agrada molt. Congeniem molt bé i hem fet una amistat bastant profunda aquests mesos.
– Sí? Quedes amb ell sense la colla?
– … -glups.- Eh… a vegades.
– No passa res. He estat l’últim amb qui has connectat, sembla, no?
“Joder. Sóc única fent mal a la gent. I ara com l’explico que és perquè estic boja per ell sense dir-li res? Com volia que estigués a soles amb ell si cada vegada que em mira em desfaig. Això que està passant avui és insostenible per mi!”.
*
– No passa res, Kassia.
– Dius que no passa res però després bé que tires la pedra. Ets sents desplaçat?
– Poder tinc una mica d’enveja… -reconeix.- La Nuri i el Quim són els teus millors amics de tota la vida. La Ruth és la teva amant. I el Francesc un amic de l’ànima. Què queda per mi?
“El meu cor. Sencer”.
– No m’ho havia mirat així… No sé què dir-te…
– T’hi sents a gust? Avui, dic…
– Sí… M’ho estic passant molt bé -somric.
– Et vindrà de gust repetir-ho alguna altra vegada?
– Sona a xantatge tot plegat…
– Sí?
– Una mica… Primer plores perquè et sents en desavantatge i després em demanes de quedar. No puc dir que no sense ferir-te.
– Poder tens raó. Ho has agafat al vol, què observadora!
Arrufo les celles.
– A mi m’agradaria molt tornar a quedar amb tu. Estic gaudint moltíssim de la teva companyia.
– Pffff!! Sí que ets facilón…
El Marc riu davant l’apel·latiu.
– Amb el Francesc no has tingut mai temptacions sexuals?
– Nope! El veig com una persona asexuada, totalment -ric.
– I amb mi?
“Oh, oh… I aquí hi som”. És un d’aquells moments en què el tio no es conforma amb el que passa i vol anar un pas més enllà. I he caigut a quatre grapes. Em sento imbècil ara mateix.
– Saps el que m’agradaria, Marc? Que marxessis de casa meva.
El to sona agri i el Marc canvia la seva cara en adonar-se que “alguna cosa” no va bé en la conversa.
– Val. Segurament ha sonat a proposta sexual, però no.
– Ahá… Marxa.
– No vull sexe amb tu.
Torna a mentir.
*
– Merda! -exclama.- Sí que en vull, però no vull. No vull que passi, hòsties! -el Marc em mira amb la cara desencaixada.- Vale. Sóc el follanga del grup, ok. Reconec que tinc un apetit sexual gran i que he presumit diverses vegades d’això. Però estic satisfet, d’acord? No necessito follar-me a tothom. Puc estar amb una dona i no tenir sexe. I la prova…
Em creuo de braços i el miro fixament. La meva mirada ho diu tot i ell sembla adonar-se de la meva nul·la disposició a donar cap credibilitat a les seves paraules.
– D’acord. Si vols que marxi, marxo. Et puc… demanar… que quan estiguis més tranquil·la t’ho repensis. No m’etiquetis, sisplau.
– No estàs en posició de demanar res.
– Sé que res del que digui té sentit per tu, però m’agradaria esclarir que tu m’importes molt més que el teu cos.
Quan diu això, surt del llit i recull les seves coses. Entra al bany per canviar-se i posar-se de nou la disfressa. Quan surt té mostres evidents de que ha plorat, però se n’amaga.
– Te la rento i te la porto el divendres a la partida de rol. Et sembla?
No dic res. Em sento bloquejada en aquesta situació i no sé molt bé què fer.
– Te la pots quedar. I no cal que vinguis a jugar a rol.
La reacció del Marc és fa visible. El comentari l’ha fet mal, però mira d’aguantar el tipus. Vol dir alguna cosa, però prefereix abaixar el cap i marxar, portant-se els cartrons de la pizza.
“Ja estem amb el drama! No el puc deixar marxar així, però em fa pal això de sortir a l’escala i escridassar perquè torni”.
De cop m’adono que és de nit. Miro el rellotge. Són les set passades.
*
M’estiro al llit i miro el sostre blanc.
Després de rumiar-ho, agafo el mòbil i obro el contacte del Marc. Igual ja és a la moto. Ha vingut en moto? Venia amb el Francesc… M’ho repenso i torno a mirar el sostre. Encara és més blanc que abans.
Finalment decideixo enviar-li un missatge: “ho sento”.
Deixo el mòbil a la tauleta i torno a mirar el sostre blanc.
Piquen al timbre de baix. M’aixeco i corro cap a l’intèrfon.
– Què vol dir que ho sents? -diu la veu del Marc a l’altra banda de l’aparell.
No responc. Tampoc no sé molt bé què respondre.
– Et proposo una cosa -continua parlant el Marc donat el meu silenci.- Vesteix-te i pugem amb la moto al Tibidabo? Hi ha un lloc amb unes vistes molt boniques a la ciutat.
Sabeu una cosa que m’agradi més que el Marc? El Marc sobre la seva moto. Té una moto que és un pepinazo i llueix molt bé. Però sabeu una cosa que m’agrada més que això, encara? La tendresa i l’amabilitat del Marc.
Sense dir res penjo el telèfon de l’intèrfon. Em vesteixo amb roba d’abric, em rento les dents i faig un pipi. Pentino com puc els cabells, sense esforçar-m’hi gaire, i quan em poso la jaqueta obro una mica les finestres per ventilar i tanco tots els llums.
Després d’assegurar-me que he tancat bé, torno a obrir per agafar alguna bossa de pica-pica, ficant-ho tot en una motxilleta que tinc. Tanco de nou i baixo les escales d’una en una, al meu ritme.
Quan arribo a baix, el Marc és a la porta, assegut en l’escaleta que la separa de la vorera. En obrir la porta s’aixeca i m’abraça.
*
– Tens per costum no dir res quan et fan propostes i acceptes? Estava pensant en marxar, perquè no ho tenia gaire clar…
– Si haguessis marxat t’ho hauries perdut…
– El què?
– El que sigui… Vaig a comprar aigües aquí al badulaque, que tinc la boca seca.
– Ok… -riu en Marc.
Camina al meu costat en silenci.
– Sento haver-te fet plorar -dic finalment.
– Sento haver-te fet mal amb les meves paraules.