Autoria: Kassia Langley
Dimecres, 01 de novembre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Desperto l’endemà amb una resaca imponent. El cap encara em dóna voltes i just ha començat a fer-me mal. M’aixeco a fer un pipi tambalejant-me una mica. Tinc ganes de vomitar, però no vomito.
– Per què la gent és bebedora social o alcohòlica. Només cal emborratxar-se una vegada i patir les conseqüències per no tenir més ganes de provar l’alcohol -m’explico a mi mateixa quan torno al llit.
Estiro una mica els llençols abans de ficar-me de nou al llit; pel que es veu he tingut una nit moguda. I quan ja m’assec i estic disposada a abrigallar-me m’adono que hi ha una presència al meu sofà. Aixeco una cella inquieta i miro de recordar els darrers moments de la nit passada.
– Eh… Marc? -pregunto primer en un to fluix i després de nou en un to més fort.
– Eh… Cinc minuts més -respon un zombi agonitzant des del meu sofà.
– Què fas tu, aquí? -pregunto en veu alta abans d’adonar-me que no em convé gens ni mica alterar-me.
El Marc aixeca el cap i em mira amb els ulls mig tancats.
– Em vas demanar que em quedés…
– Quan?
– Anit.
– Quan?
– Abans de quedar-te dormida.
Miro de recordar però en el meu cap només hi cap una collonera mosca i el seu zumzeig.
*
– D’acord -dic aixecant les espatlles.
Amb el dilema resolt, em torno a ficar al llit i em cobreixo fins les celles. “Quin fred que fot”, penso. Quan ja els meus ulls comencen a tancar-se de nou envaïts per la son, la imatge del Marc al sofà em ve al cap. Sí, a casa tinc un sofà, però casa meva és una miniatura paròdica de qualsevol casa amb un mínim de dignitat, així que dir “sofà” al meu sofà és agosarat. El meu sofà és de plaça i mitja, per dir-te alguna cosa generosa; així que més aviat és una butaca gran…
– I ja pots dormir en aquest sofà tan petit? -pregunto incorporant-me de nou.
– He dormit en millors sofàs, no ho nego -riu en Marc.
S’ha de reconèixer que el Marc té bon humor.
– Vols venir al llit? -demano fent-me la despistada.- Però no t’emocionis, eh? Que ja he comprovat que tens les mans llargues!
– Escolta! Com que tinc les mans llargues?
– I la llengua! I sinó pregunta-li al Francesc que gairebé l’ofegues amb el primer petó! -ric.
– No sé de què em parles -diu en Marc fent-se el despistat també.
Quan diu això s’aixeca i congelat s’apropa al llit.
– No et fa res, de veritat? Tinc el cos destrossat, i estic congelat -mentre em parla li tremola lleugerament tot.
En resposta obro els llençols i el convido a entrar amb un gest de la mà. Agraït brinca sobre el matalàs, provocant un dolor agut al meu cap, i ens tapa als dos. Jo remugo pel dolor, però ell només té al cap acabar amb el fred que se l’ha calat als ossos. I així, m’abraça.
– Joder! Estàs congelat, tio! -dic al temps que li propino un cop amb la mà al pit.
*
– Oh, sí! Escalfa’m, nena! Estic tan congelat que les hòsties em venen de gust i tot si m’escalfen una mica. No et tallis, preciosa!
– Deixa de parlar-me com si fos un objecte, idiota! -dic en el moment que el dono un altre cop amb la mà.
– Ho dius per allò de “nena” i “preciosa”, maca?
– Ets imbècil!
– Els insultos no m’escalfen.
– Fora del llit!
– Ai, no! Ja paro, ja paro… -diu al temps que m’escanya entre els seus braços.- Mira que és fàcil picar-te, eh? -riu.
– I quina necessitat tens tu de picar-me, pesat?
– Doncs… et poses molt divertida quan t’enfades. Et surten unes arrugues al mig de les celles que fan que semblis un…
– Un què??? -crido sense recordar el meu mal de cap.- Merda… em fa mal el cap. Deixa’m en pau. I no t’agafis tantes confiances amarrant-te tant a mi, pesat!
– Va… dormim una mica més a veure si se’t pasa el mal de cap. Sinó, tinc un remei infalible, encara que fastigós.
Arrufo la cara en senyal de desgrat pensant en la idea d’algun mejunje desagradable. El Marc riu en veure la meva cara.
– Realment ets molt expressiva, tu… Quantes ganyotes pots arribar a posar? La dona de les mil cares… -riu.
Somric quan diu això.
– Aquesta és la cara que més m’agrada: quan somrius -em diu de cop posant-se seriós.- T’il·lumina molt.
No sé què dir. De sobte la vergonya em segresta i em quedo sense paraules i sense saber molt bé què fer.
– M’esmeno -diu ell.- Aquesta m’agrada molt més. No fotis que tens vergonya de les floretes! -riu.
El fet que s’adoni de la meva vergonya encara fa créixer més el sentiment. Per un acte impulsiu tapo la meva cara sobre el pit del Marc, mirant d’amagar-me. Ell riu divertit amb la situació.
*
– Ets mala persona, fent-me patir així… -dic des del meu amagatall.
En resposta ell encara riu més i al poc m’abraça una mica més fort en senyal d’estima.
– Val… ja paro. Vinga, pots sortir del teu amagatall, nena petita.
– No sóc una nena petita -dic amb veu de nena petita.
El Marc torna a riure i jo, mica en mica, trec el cap per mirar-me’l fixament. A mesura que em deixo veure ell també em mira amb el somriure dibuixat al rostre.
– Així que allò de tenir una amiga és això? -diu de cop fregant-me l’esquena.- M’agrada, doncs, tenir una amiga.
“Amiga”…
La paraula em cau com una llosa i per dintre tota jo es trenca en mil bocins.
“Amiga”…
El Marc va darrera de la Ruth. La Ruth va darrera meu. I jo vaig darrera del Marc. Quina merda! Els tres condemnats a no trobar-nos mai.
– Estic molt còmode amb tu, Kassia. Ets amb l’única persona que puc ser natural. Crec que tenim formes de pensar i de sentir molt semblants, sempre protegint-nos del món.
“Amiga”…
– Amb tu puc expressar les coses tal i com les sento. Deixar anar el meu cor posant paraules en versos vetats per la immensa majoria de la gent, contemplar els estels, abraçar-nos, riure plegats…
“Amiga”…
– Estic extremadament bé, sense cap meta més enllà del moment present. Tu sents semblant? Estàs bé amb mi?
El miro des de la tristor més profunda. “No voldria ser la teva amiga, idiota”, penso.
– Poder trigo una mica més en adaptar-me -dic finalment amb un fil de veu.- Sembla que sóc una mica més exigent que tu…
*
Sento la seva escalfor corporal, però per dintre sento un fred gelat. El sento a prop i lluny a la vegada, i això em fa mal. Tinc ganes de plorar però procuro menjar-me les llàgrimes. No tinc ganes de drames.
– Estàs bé? -em demana l’altre quan em mira els ulls humits.
– M’ha semblat molt emotiu el que has dit -menteixo.
El Marc somriu satisfet i alleugerit per la resposta. De cop m’adono d’una cosa que ha dit: “sempre protegint-nos del món”. Un home de revista que s’ha de protegir del món? El món li és hostil?
Miro enrere en el temps, les vegades que ens hem trobat amb el Marc. Mai hem coincidit els dos sols. He quedat amb la Nuri, amb el Quim, amb la Ruth i amb el Francesc, cadascun d’ells per separat dels altres. Però amb el Marc mai hem quedat els dos. Sempre ens hem trobat amb la penya. Per què?
I sempre que l’he vist m’ha semblat un home segur de sí mateix, amb les idees clares, independent… Res no m’ha fet sospitar que el Marc es pogués sentir ferit per tal d’haver-se de protegir. De qui s’ha de protegir? Què l’ha passat en la seva vida per sentir aquesta necessitat?
De cop m’adono que no el conec gens, i em sap greu. Estava tan encegada amb els meus sentiments, que l’he passat per sobre, de puntetes. Poder no volia trencar la imatge de l’home fort i centrat que jo veia. En Marc és un home sensible, doncs? Bé, l’agrada la poesia; més sensible que jo ho és. Se sent vulnerable? Vulnerat? Com viu el grup?
– Ets sents part del grup? -pregunto sense pensar-ho gaire.
El Marc em mira sorprès per la pregunta. Vol respondre però es repensa la seva resposta.
*
– No gaire, la veritat -diu finalment entristint-se.- No encaixo amb vosaltres.
– Per què creus això?
– Perquè tinc una forma d’entendre les coses… diferent.
– En quin sentit?
– Vosaltres sou molt frikis, i jo no tant…
– Què dius!? T’agrada els jocs de rol i de taula, la ciència ficció, les pelis cutres…
– Bé, no coneixia res de tot això abans de coneixe-us.
– I? Això no importa!
– Sí importa. Hi ha dies que en parleu de coses que desconec.
– Això és qüestió de temps.
– I què em diries si et dic que no m’acaben de fer el pes?
Miro en Marc completament sorpresa per la seva pregunta.
– Estàs fingint que t’agraden?
– Puc fer-te una confessió?
– Dale!
– Per motius que ara no importen mai he tingut amics. La veritat és que tampoc els he trobat a faltar. Suposo que no sabia què implicava sentir una amistat; bé, el que t’he dit abans de tu… En fi! Quan vaig trobar el teu perfil a l’OkCupid alguna cosa es va moure dintre meu. Al principi no sabia què era, però amb el temps vaig pensar que poder sentia curiositat per connectar amb la gent. I vaig trobar molt interessant la teva iniciativa de muntar un grup de rol amb penya per la qual sents una atracció (bé, tota l’atracció que es pot sentir mirant un perfil, clar).
“Doncs en el meu cas em vaig penjar de tu des de la primera foto…”, penso per mi mateixa.
*
– Després de pensar-m’ho llargament, vaig decidir llençar-me a la piscina, i no ha anat pas tan malament, no?
– Fa una estona deies que no t’hi senties part del grup…
– Eh… Bé, sento que no encaixo amb vosaltres, però per cabòries meves. Encara que sembli contradictori, m’adono que m’acolliu i m’integreu amb ganes. Em sento bé, en aquest sentit. I sou realment gent molt maca i sana. Res a veure amb el que estic acostumat…
De cop m’adono que ja no em fa mal el cap. En canvi, infinites preguntes s’acumulen davant meu sense donar-me temps ni tan sols a formular-les.
– I què t’havies de pensar tant?
– Com?
– Abans has dit que després de pensar-t’ho llargament et vas llençar a la piscina.
– Bé, el teu perfil no només em va agradar per la teva proposta. Tu també em vas agradar.
“Glups!”
– T’hauria fotut un bon polvo.
“Zas!”
– Joder, qué a saco, no?
“Quin fàstic d’homes. Van pel món i només veuen conys per follar-se”.
– Hi ha confiança, no?
– No sé si em ve de gust saber-me un objecte sexual.
– La pel·lícula te l’estàs muntant soleta. No crec que tinguis queixes reals en aquest sentit. T’he tractat com un objecte sexual?
– No, però…
– No sé què has entès del que t’he dit, però no ho dic amb cap intenció. Justament el contrari. Volia estar segur que podia establir un vincle amb tu independentment del sexe. Per mi és tot un repte, creu-me, ja que l’única vinculació que he tingut amb la gent ha estat sexual.
– Només quedes amb gent per follar?
– Fins abans de conèixer-vos, si.
– Joder! Quin fàstic!
– Per què!?
– Que només t’interessi la gent per follar…
– Fins ara no havia conegut ningú interessant per altres coses. Què vols que et digui! Per què tinc la sensació de què m’estàs jutjant?
*
El Marc ja no riu ni somriu. La veritat és que no el conec. Això és el que faig amb els tios que només pensen en follar. Ningú m’ha explicat la vida d’aquests homes, però jo em permeto la llibertat d’etiquetar-los d’aquesta manera: “tios que només pensen en follar”. Chimpón. Per culpa d’aquests tios les dones estem putejades constantment, havent de suportar les idioteses d’impresentables que es creuen amb dret d’opinar del teu cul, o mirar-te les tetes descaradament, o fer comentaris a cada qual més insultant sobre com de bé quedaria les nostres calces en el terra de la seva habitació.
Per culpa d’aquests tios el món és difícil per les dones, insegur, hostil. Perquè quin és el límit per tal que un home es cregui amb poder sobre una dona? Després dels acudits i comentaris masclistes, per suposat tots “molt innocents”, venen les possessions, les gelosies, les propietats de cossos. Prostitució, maltractament, pallisses… I després l’esclavatge de la femineïtat relegada a les tasques domèstiques, a les cures, perquè algun tio d’aquests (o uns quants) va decidir que la dona estava millor tancada a casa, per follar-se-al quan volgués però ningú més se la mirés. Puto món d’homes… Ple de desequilibris de poder, injustícies, violència… Aquest és el món governat per homes, en la seva majoria “homes que només pensen en follar”.
– Tens raó. T’estic jutjant.
El Marc es queda sorprès de la meva resposta. Suposo que no esperava que ho reconegués. Però és cert, l’estic jutjant sense coneixe’l. I em fa pal saber la seva història i adonar-me que poder estic sent injusta generalitzant.
*
Això implicaria que de forma tremendament inconscient he contribuït a perpetuar una estructura contra la que lluito. Perquè… qui sosté el masclisme? Els homes babejant darrere els conys de les dones? Les dones establint que de facto els homes només volen follar? On comença? On acaba? Poder no em cal la seva història per adonar-me que sóc tan responsable d’aquesta merda de món com qualsevol home. Bé, qualsevol no.
– Vols explicar-me la teva història? -demano amb un somriure visiblement forçat.
– Eh… n… no… ¿? -nega tímidament temorós de la reacció que pugui tenir davant la seva negativa.
– Et fa molt de mal recordar-la?
– … -el Marc em mira perplex.- Eh… -s’aclareix la veu.- Bastant.
– El món és una merda -dic abraçant-me de nou a ell.
– També hi ha coses boniques. Estàs tu, per exemple…
Aixeco el cap i el miro directament als ulls.
– Sóc una cosa?
El Marc arrenca a riure de nou.
– D’acord. Veig que no t’agraden gens les floretes. No te’n faig més.
– No! Sí que m’agraden! Però em posen nerviosa! No deixis de dir-me-les, anda…
– Només amb una condició.
– Quina?
– Que em deixis veure la teva cara de vergonyosa quan te les faci.
– No!!! -dic al temps que em torno a tapar la cara en el seu pit.
El Marc riu de nou de forma relaxada i distesa. Em torna a abraçar fort i jo em deixo portar per les sensacions agradables que sento sobre el seu pit. M’agrada l’escalfor que transpira la seva samarreta. M’agrada la olor que fa. M’agrada el tacte de les seves mans sobre la meva esquena. Un moment. Porto samarreta dintre del llit. Des de quan em fico al llit amb samarreta? I d’on he tret aquesta samarreta? I d’on ha tret ell…
*
– Què va passar anit, Marc?
– Com?
– Quan la Ruth va marxar.
– Res.
Menteix.
– Res -repeteix quan el miro desafiant.
Intenta dir-ho més fermament, però continua sent mentida.
– Vam tenir sexe?
– No.
Ara diu la veritat.
– Aleshores què va passar?
– Joder! Res -insisteix.
Però segueix sent mentida…
Els seus braços m’envolten i m’estrenyen una mica més, amb calidesa. Una de les seves mans m’acarona els cabells. I jo intento recordar què nassos va passar anit. Si no vam follar, què va passar?