La colla – Capítol Tercer

Autoria: Kassia Langley

Dimarts, 31 d’otubre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona

Després de guarir la ferida del Marc, sortim del lavabo i la gent s’apropa a nosaltres.

– Com estàs, Marc? -pregunta un Quim totalment borratxo.
– Bé. La infermera Kassia m’ha curat molt bé la ferida. És tota una experta -somriu.

En realitat ha estat un complet desastre. Mentre li rentava sentia com l’estómac se’m girava cada vegada que veia la seva cara constreta en un dolor infinit i inabarcable. Fins i tot l’han caigut llàgrimes i al final he acabat vomitant dels nervis. Al final ha estat el Marc que no només s’ha curat la seva ferida sinó que a més m’ha atès per tal d’ajudar-me a estar millor.

– Podria dedicar-m’hi a la infermeria. Segur que ho faig de puta mare -dic tota irònica.

Tornem a fer la rotllana entorn l’ampolla i continuem jugant. No ha calgut dir res, de totes ens ha sortit fer-ho així, i de cop m’adono d’aquest fet i somric. “Com m’agrada aquesta gent”, penso.

– D’acord, Marc, ens toca besar-nos, però no t’arramblis tant que no m’agrada.

En Marc assenteix amb el cap i els dos ens posem al centre. De nou, els nervis.

– Ah! Espera! -dic al temps que corro cap el lavabo.

Una vegada allà em rento les dents ràpidament per treure el sabor del vòmit i al poc torno de nou al centre de la rotllana davant la mirada perplexa de tothom. Afortunadament d’aquestes en faig unes quantes i amb el temps tothom s’ha anat fent als meus puntazos de boja sense remei.

*

– D’acord! -dic al temps que estiro les meves espatlles i el coll.- Preparada!

El Marc riu i s’apropa a mi. Em sembla extremadament guapo. I somric. La Nuri torna a mossegar-se els punys, tota nerviosa. El Quim també em mira amb l’orgull reflexat al rostre. I mirant-m’ho tot, de cop, em dóna per riure. Un riure d’aquells que et doblega, que et deixa feta una bola al terra i acaba fent mal la panxa i la cara. No puc parar. Ho intento, però és impossible. I al poc tothom riu contagiada pel meu riure. “Quin desastre de primer petó amb el Marc, però que a gust em sento!”, penso.

Quan deixem de riure, m’incorporo i a quatre grapes gatejo fins on és el Francesc amb l’ampolla que ha obert fa una estona. Prenc un bon glop i torno a gatejar fins on és el Marc. Ell és estirat al terra, entre la Nuri i la Ruth. Fent-me lloc, em poso sobre el Marc que de cop em mira amb els ulls ben oberts. Aquells ulls blau marí, brillants, seductors… Poc a poc baixo la cara cap a ell i la gent es comença a apropar on som. Ell vol allargar les seves mans cap a la meva cintura però es rectifica i finalment les deixa sobre els meus braços. El seu tacte és suau. Quan els nostres llavis entren en contacte sento la seva escalfor, el seu alè calent, i sento calfreds que recorren tot el meu cos. El beso suau, dolç, llavis contra llavis.

– Joder! Quin petó! -crida la Ruth.

En acabar, tothom ens aplaudeix i jo saludo com si fos una actriu que ha fet un debut imponent. No és per menys després de tot el mal tràngol!

*

El joc continua i al final totes ens besem amb totes vàries vegades; amb tensió, entre riures o mortes de vergonya. Totes acabem en calces o calçotets. I hem descobert moltes coses curioses les unes de les altres. Ah! I el vi s’ha acabat, fins i tots les ampolles que tenia de bones reserves. Ñeh!

Després del joc de l’ampolla, fem la partida de la Nuri. Espectacular, encara que l’alcohol ha fet estralls en la història. Bé, ja ho arreglarem el proper divendres… I després de la partida de rol, fem alguna partida a algun filler que tinc per casa. Per quan ens adonem són les cinc de la matinada.

– Bua! Estic mort de son! -diu en Quim.- Què, Nuri, pleguem?
– Mmmmm… mmmmmm… -la Nuri dorm sobre ell en el sofà.
– Demano un taxi -riu en Quim davant les cares que posa la bona dona.

En Francesc s’aixeca del seu racó i apila les ampolles en bosses, encara que li costa atinar. Quan ho aconsegueix el taxi ja espera i tothom és a la porta esperant-lo.

– Vols venir-te amb nosaltres, Francesc? Al taxi, dic…
– Eh… sí! Paso de metro… -es tambaleja.

Els acompanyo a la porta i m’acomiado com puc de cadascun. Gairebé cap dels tres s’aguanta.

– Aneu amb compte en baixar les escales que estan velles i rellisquen en alguns punts.
– Ja me’ls cuido jo -diu en Quim donant-me un darrer petó a la galta.
– Adéu, macos! -somric.

La Nuri aixeca la mà i és a punt de caure, però en Quim la subjecta en l’últim moment i evita acabar la nit amb un accident indesitjat.

*

Quan tanco la porta, el Marc s’ha posat la jaqueta i també es disposa a marxar. Se m’abraça i a cau d’orella el demano que no marxi perquè no vull quedar a soles amb la Ruth. El Marc em mira sorprès i em pregunta amb la mirada. Nego amb el cap. Accepta que no és el moment d’explicacions i, desfent l’abraçada, es treu la jaqueta i s’acomoda al sofà.

– Doncs crec que no puc tornar a casa, Kassia -diu en Marc.- He perdut les claus.

La casa és realment una lleonera i aprofito l’excusa que ha tret el Marc per salvar-me de quedar-me a soles amb la Ruth. “Mola!”.

– Passo de buscar-les ara. Queda’t a dormir i demà les busquem amb calma. Crec que tinc un matalàs inflable.

La Ruth surt a la terrassa i jo sospiro. “No marxarà, no”. Surto darrera d’ella.

– Saps que és mentida que no té les claus, oi? -diu tota embriagada.
– Per quin motiu hauria de mentir?
– Perquè segurament voldrà tenir sexe amb tu.
– Ah… Gràcies per cuidar-me, però sóc grandeta. A banda que no té massa sentit el que dius, perquè d’oportunitats n’hi han hagut infinites en aquests mesos i no ha mostrat cap interés per mi. El tens acaparat.
– Jo?
– Sí, va darrera teu.
– Com ho saps?
– Una que sap moltes coses.
– Ah… Doncs jo paso!
– Em sembla fantàstic. T’importa marxar? Vull ficar-me al llit, no m’aguanto.
– Marxo, marxo…

“Què fàcil ha estat avui…”, penso mirant d’amagar la meva sorpresa.

Quan la Ruth marxa, m’assec al costat del Marc en el sofà. Hi ha peces d’algun joc escampades per tot el sofà, però prefereixo no mirar-les gaire per no desesperar. M’espera una bona feinada quan desperti…

*

– Què et passa amb la Ruth? -pregunta finalment en Marc.
– Ens vam liar alguna vegada i ara no me la trec de sobre.
– Us heu liat? -pregunta en Marc alucinant.

Assenteixo amb el cap més dormida que desperta. En veure’m el Marc s’aixeca i es torna a posar la jaqueta.

– Vinga, t’ajudo a enllitar-te i marxo.
– No vols quedar-te? -parlo amb els ulls tancats.
– Vols que em quedi?
– Has perdut les claus, no?

En Marc riu, però jo ja dormo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *