Autoria: Kassia Langley
Dimarts, 31 d’otubre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Tothom va prenent lloc a la cadira que he assignat a cadascun i es mira els doctors que els ha tocat amb curiositat i sorpresa. Sabia jo que aquesta frikada quallaria en aquesta colla, encara que no pegui amb la temàtica de la celebració. Mentre riuen i comparteixen anècdotes de la sèrie, vaig preparant els plats que cadascuna d’elles ha portat. Quan acabo, prenc seient a la capçalera de la taula, com a bona anfitriona. Davant meu a l’altra punta he col·locat al Marc, i a la seva dreta té el Quim i a la seva esquerra, la Ruth. Entre la Ruth i jo, està el Francesc, i a la meva esquerra hi ha la Nuri.
Sé que la Ruth hagués preferit estar al meu costat. Per algun motiu que desconec em tira els trastos a saco. I, si bé és cert que alguna vegada hem tingut sexe, no m’acaba de fer el pes. Massa agressiva pel meu gust, tot i que fa esforços per suavitzar-se. El problema és que quan seu al meu costat es passa tota l’estona fent-me peuets, cosa que m’acaba irritant. Al grup ningú (ni la Nuri) sap que la Ruth i jo hem anat al llit i a cap de les dues ens interessa que el grup ho sàpiga, així que tenim el pacte de fer que no passa res. I és que en veritat no passa res, perquè a mi no m’agrada, però quan es posa pesada no hi ha qui la suporti. No em malinterpreteu, com amiga és genial, com amant… ñeh!
*
Amb el Francesc tinc molt bon rotllo i tothom es pensa que estem sortint. Tampoc ningú sap que ell va darrera la Ruth, perquè no l’agrada que aquestes coses se sàpiguen. A mi m’ho va explicar una nit que va rebre un xascazo per part d’aquella i no sabia on anar a desfogar-se. Em va agafar pel mig i així em vaig assabentar. La veritat és que amb el Francesc tenim molt bon rotllo i durant l’estiu hem estret llaços compartint la piscina nudista per xerrar i refrescar-nos una mica. Igualment, moltes nits ha dormit a casa. Més que un nòvio, jo el sento com un germà íntim d’aquells amb qui es pot parlar de tot, sense amagar-se.
La Nuri i el Quim els conec des de fa molts anys. Vam estudiar junts i els dos m’ajuden amb el negoci de restauració de mobles que vaig obrir fa ja nou anys. Portem molt bé això de separar feina de temps personal, i ens hem fet amics confidents per gairebé tot. Sense pensar-m’ho gens, donaria la meva vida per ells.
09:32 pm
Després d’atipar-nos amb un sopar deliciós i embriagar-nos amb els vins que cadascú ha portat i els licors que he posat per les postres, tots sis anem una mica bastant torrats. Cap de nosaltres és consumidor habitual d’alcohol, amb excepció de la Ruth. En qualsevol cas, no és molt habitual trobar-nos en aquesta situació. Una situació en la que qualsevol excusa és bona per arrencar a riure i no parar durant minuts i minuts. La veritat és que em fa mal la cara de tant riure, però no puc parar.
– Buaj! -exclama de cop la Nuri.- No em veig amb cor de repetir la partida de rol.
– Repetir? Què n’has de repetir? -pregunta un Marc que, en nom de tots, busca esclarir el tema.
– Què dius de repetir? -pregunta una Núria desconcertada.
El Quim i el Francesc, abraçats, arrenquen a riure davant el despropòsit de la conversa que just arrenca.
– Que no m’hi veig per dirigir! -exclama la Nuri impacient. I quan s’adona que abans s’havia equivocat, arrenca també a riure.
Jo no m’entero de gaire, però en veure la gent se m’encomana el riure i arrenco també. Poc després el Marc. I quan la Ruth surt del lavabo, s’afegeix. Al cap d’una estona tots riem i no sabem molt bé per què.
*
– Eh, eh… juguem a petó, veritat o conseqüència!! -demana la Nuri.
– De què va això? -pregunta en Francesc inquiet.
– Es juga amb una ampolla de vidre, que en tenim unes quantes -explica la Nuri.- Ens posem tots en rotllana i un (l’immune) fa girar l’ampolla. Quan s’aturi, el coll de la mateixa assenyalarà algú i haurà d’escollir petó, veritat o conseqüència. Si escull petó, l’immune dirà a qui. Si escull veritat, l’immune farà una pregunta i s’haurà de respondre la veritat. I si escull conseqüència, haurà de pagar una peça de roba.
Unànimament decidim acceptar el repte i jugar. Així, ens posem totes en cercle al voltant d’una ampolla i, a sorts, surt que comença el Marc fent girar l’ampolla. L’ampolla gira i quan s’atura marca cap en Quim que escull veritat.
– D’acord. Quants anys tenies quan vas perdre la virginitat?
– Joder! Si que comences fort!! -exclama en Quim.
– Què? Si és una pregunta molt fàcil!
En Quim es posa vermell com un tomàquet, la qual cosa genera curiositat en totes les que estem allà.
– Vinga! -l’espeta el Marc.- Recorda que has de respondre la veritat.
– D’acord… -diu amb la boca petita.- Tenia vint-i-tres anys.
Jo faig comptes i quan entenc la seva vergonya obro els ulls.
– Només has estat amb la Nuri?
– Calla, tia! -exclama el Quim donant-me un cop de puny que no noto.
– Eh! No va amb tu pegar la gent!! -exclamo.
Quan la gent torna a centrar-se en l’ampolla és el torn del Quim fer-la girar. I quan l’ampolla s’atura, assenyala en Francesc.
– Petó!
– D’acord! Amb el Marc!
En Marc i en Francesc s’aixequen i es posen al mig de la rotllana. És en Marc qui pren la iniciativa i agafa l’altre per la cintura.
– Uuuuh!! -cridem totes alhora.
*
Sense pensar-s’ho en Marc s’amorra als llavis d’en Francesc que no pot reaccionar. Durant una bona estona, en Marc entrarà i sortirà la llengua de la boca de l’altre, davant la perplexitat de totes les presents. Jo paro atenció als llavis i la llengua del Marc, com juguen, i per un moment no puc evitar excitar-me amb l’espectacle. Quan paren (més aviat el Marc para) la Nuri i jo ens mirem i intercanviem un gest de complicitat.
– Joder, amb el puto Marc. Si que besa bé, si -reconeix en Francesc.- Crec que m’he empalmat i tot!
– No t’emocionis ara, eh? -diu en Marc tornant al seu lloc.
Ara el Francesc fa girar l’ampolla i li toca el torn a la Ruth.
– Doncs jo tinc calor així que començaré amb conseqüència. El meu vestit és d’una peça, si em trec només la part de dalt compta ja com una prenda, no?
Acceptem la demanda i la Ruth es treu la part de dalt del seu pijama que s’ha fet per l’ocasió, deixant al descobert un sostenidor d’encaix vermell que m’agrada molt. En Francesc bufa mentre va a buscar un got i obre una nova ampolla de vi. El dia que em va confessar que l’agradava la Ruth també em va reconèixer que cada cop que la veia nua (que durant l’estiu ha estat prou seguit perquè hem sovintejat platges nudistes) es posava malalt. Mai l’havia passat amb altres dones que l’agradaven, però a la Ruth la trobava especialment sensual i excitant. I la veritat és que jo també. Si no fos perquè és tan ruda…
La Ruth pren el relleu per fer girar l’ampolla i li toca el torn a la Nuri.
– Veritat.
– A quantes persones t’has follat abans del Quim?
– Hòsties! Això és un complot contra mi -exclama l’eludit.
*
– Uhm… Vaig tenir una època molt promíscua en la qual em follava dos o tres cada cap de setmana.
– Coño!! Dos o tres? -exclama la Ruth perplexa.- I jo que me les feia de ligona!
Quines coses es descobreixen amb aquest joc… La Nuri fa girar l’ampolla i ara em toca a mi.
“Merda! Si li dic petó em farà morrejar amb el Marc i visto lo visto, paso; però si li dic veritat em putejarà de valent, perquè sap moltes coses de mi… I ara no em ve de gust nuar-me perquè al contrari de la calentorra de la Ruth jo estic congelada”, penso.
– Què esculls? -demana la Nuri impacient.
– Eh… Res?
– Va, tia! Petó, veritat o conseqüència! -insisteix.
– Petó, petó, petó -comencen a cantar totes alhora.
“I ara què les ha agafat a aquestes?”, penso amb la sorpresa reflexada al rostre.
– D’acord, petó per unanimitat! -decideix la Nuri.
– Escolta! Que jo no he dit això!!
– Sigues més ràpida per la propera! La Nuri fingeix mirar-se tothom per escollir i finalment assenyala en Marc.
“Puta!”.
En Marc s’aixeca de nou i es posa al centre estirant la mà cap a mi. Jo somric forçadament i agafant la seva mà m’incorporo timbalejant-me per l’alcohol. Ell em sosté perquè no caigui i m’apropa al seu cos. Sento la seva escalfor i la olor del seu cos. El cor se m’accelera i miro la Nuri que es porta les mans a la boca com quan veu una pel·lícula romàntica i els protagonistes estan a punt de besar-se. “Puta!”.
*
El Marc m’agafa per la barbeta amb una mà per girar-me el cap cap a ell i passa el seu altre braç per la meva cintura per apropar-me encara més. “No vull jugar”, penso. Poc a poc ell apropa la seva cara, primer mirant-me fixament als ulls per acabar tancant els seus de manera lenta. El cor encara em batega més fort i sento que se m’escapa carns enfora. Quan és a punt de besar-me, impulsivament li dono un cop de puny en el braç i ell s’aparta dolorit.
– Au? No sabia que això hi cabia al joc! Què passa?
– Que t’arrambles massa!
El Marc afluixa i deixa anar la meva cintura així com la barbeta. M’agafa les dues mans i torna a apropar-se a mi.
– I ara per què m’agafes les mans? No pots fer un petó normal?
El Marc arrufa les celles.
– Joder! Pues dona-me’l tu! A fi de comptes, és el teu torn!
– No vull besar-te! -crido davant la sorpresa de tothom.
Morta de vergonya surto corrents cap a la terrassa. M’agradaria amagar-me i que tothom em deixés en pau, però casa meva és extremadament petita i extremadament oberta (no hi ha cap paret), així que no hi ha manera de desaparèixer de la mirada de la gent sense llençar-me al carrer. Cosa que vivint en un àtic que és un sisè real, deu fer bastant de mal. Així, desesperada m’assec en una de les gandules que tinc i m’encongeixo. I al poc és el Marc que surt a la terrassa a parlar amb mi.
– Ei… -el seu to de veu és dolç.- Què ha passat?
“El que em faltava”.
*
– T’ha molestat que passés el braç per la teva cintura? La veritat és que no ho he pensat gaire i m’he deixat portar, com amb el Francesc. Però, clar… no és el mateix fer-s’ho a un home que a una dona, no? Si t’ha molestat, perdona.
– Parles massa quan vas borratxo.
– Doncs se m’ha baixat tot de cop…
Al cap d’uns segons em giro per mirar el Marc que ara em somriu.
“No em somriguis, idiota!”.
El somriure del Marc és un d’aquells d’anunci dental. Té uns llavis perfectes amb unes dents perfectes. I en somriure, li surten unes arruguetes als costats que el fan encara més atractiu.
“I jo m’he perdut un petó amb ell. Sóc idiota!”.
Finalment li torno el somriure i sento com alguna cosa s’alleugera en ell.
– Perdona si t’he molestat, Kassia -diu en un to encara més suau fins a convertir-se en un xiuxiueig.
Nego amb el cap per treure ferro a l’assumpte i ell allarga la seva mà per convidar-me a entrar de nou. Li agafo i m’ajuda a aixecar-me de la gandula, però posa el peu malament i quan estic mig aixecada resbala i tots dos caiem de nou sobre la cadira. En la caiguda la tela frena la força però acaba cedint i al final toquem de cul al terra. Tothom corre fora en sentir l’estrèpit per preguntar-nos si estem bé, però no responem.
Ell ha volgut frenar el meu impacte i s’ha tallat amb algun ferro tot el braç. Quan ho veu recolza el cap contra el terra ple de dolor. Jo he caigut mig sobre d’ell i m’he clavat el seu genoll en tota la vulva, i també deixo anar el cap sobre el seu pit presa del dolor.
*
– Au… -dic finalment.
– T’has fet mal?
– M’has clavat el teu genoll en tot el cony!
– Joder! -diu al temps que se li escapa el riure.
Finalment jo també arrenco a riure i quan els altres veuen que riem enmig de la foscor, entren de nou a la casa desamoïnant-se per tot plegat.
– Estàs sagnant -dic.
– Ara aniré a guarir-me la ferida. Tens farmaciola?
Assenteixo mig incorporant-me amb esforç. La veritat és que la postura és un autèntic despropòsit i he quedat atrapada entre el Marc i l’estructura de la gandula. En veure que no surto, ell mira de moure’s i sense voler em torna a donar en la vulva.
– Au! Què et passa avui amb el meu cony!!! -crido.
– Joder! Jo què sé! No és precisament… -el Marc s’autocensura abans d’acabar la frase.
– No és què?
– Res!
– Què?
– Res, pesada! Va, surt!
– No puc!! -ric.
Al final els dos acabem rient d’impotència davant la ridiculesa de la situació. Riem i riem durant una bona estona. L’alcohol, els nervis i la situació es dilueixen entre risotades cada cop més intenses. Quan acabem de riure passada una llarga estona, en Marc recolza de nou el cap contra el terra i m’abraça de manera que el meu cap queda contra el seu pit.
– Es veuen els estels -diu.
Aixeco la mirada i somric. Avui el cel està ben clar i estranyament es deixa lluir un mant d’estels. A la ciutat de Barcelona això passa molt en comptades ocasions. Suposo que el vent dels darrers dies s’ha endut una mica la contaminació. I suposo que, com ve passant les darreres setmanes, Sants-Montjuïc s’haurà quedat de nou a les fosques. Sigui com sigui, un tros del cel sobre nostre està cobert d’estels que brillen enlluernadorament.
*
Durant una estona estem en silenci mirant el cel, jo sobre seu, ell abraçant-me. Per un moment, tanco els ulls i miro de sentir el seu cor. Batega ràpid, com el meu, i la seva respiració és lleugerament accelerada, com quan ha pujat les escales per venir a casa meva. De cop es posa a recitar un poema en una llengua que no conec però reconec; és italià. No entenc res del que diu, però sembla que posa tota la seva emoció en ella. I quan tanca els ulls no puc estar-me de mirar-lo amb atenció.
– Et dec un petó -dic finalment.
– Em deus un petó -diu obrint els ulls i mirant-me fixament.- Sempre m’han agradat molt els teus ulls, un de cada color.
“Em moro de vergonya”, penso al temps que amago la cara sobre el seu pit. Ell comença a riure.
– Crec que m’has tacat de sang -dic ofegant les paraules contra ell.
– T’importa si em vaig a guarir la ferida? -diu entre riures encara.
– T’ajudo.