Autoria: Kassia Langley
Dimarts, 31 d’otubre de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Han passat cinc mesos des de que ens vam conèixer per jugar la nostra primera partida. Després d’un estiu compartint activitats més enllà del rol, avui ens trobem per celebrar la castanyada a casa meva. Entre tots hem construït un menú aportant la saviesa culinària de cadascú. Així, jo i la Ruth ens encarreguem dels entrants; en particular, ella farà una Amanida amb mengrana, nous, poma i figues; i jo faré una crema de moniato amb xips de moniato per untar. De principal, en Marc i en Francesc s’han proposat delectar-nos amb uns canelons de bolets amb beixamel de ceps i tòfona. I per postres, la Nuri farà panellets variats, que els hi surt genial, i en Quim portarà les castanyes torrades “al punt d’en quimet”. No sé quin és aquest punt, i mira que fa anys que el conec…
Per fer la gràcia, hem decidit que cadascú de nosaltres ens disfressaríem del nostre personatge que portem a la partida de rol. Així que avui elfs, nans i d’altres races dels mons de fantasia s’arreplegaran entorn una taula per menjar castanyes i cantar als morts. Parlant de morts, la Nuri s’ha currat una partida autoconclusiva que s’emmarca dintre de la campanya que estem jugant, i ja ens ha avisat de què portem algun coixí per abraçar-nos quan ens caguem de por… En sintonia, per acompanyar el sopar i preparar l’ambient, he comprat un fotimer d’espelmes i descarregat gigues de música ambiental tètrica… La Ruth, a més, porta setmanes currant-se unes calaveres per decorar la casa i, per les fotos que ens han enviat, pinten guapíssimes i terrorífiques!
08:00 pm
Just sona l’alarma del mòbil per avisar-me de l’hora en què hem quedat quan col·loco els darrers detalls a la taula. Me la miro perplexa de mi mateixa.
– No, si al final resulta que seré una anfitriona de puta mare. Quin goig que fa aquesta taula!
Fa unes setmanes vaig comprar-me una nova vaixella amb motius de Doctor Who. Ho reconec, és molt friki, però cada vegada que me la miro em refermo en la compra. Com m’agrada! El cas, és que avui l’estreno, tot i que no pega massa amb la temàtica d’aquesta celebració. Què hi farem! Durant els darrers quinze minuts m’he esforçat en col·locar cada plat en la mateixa direcció per tal que la fotografia de fons quedés ben posada per tothom. Cada plat té la cara d’un dels doctors, fins un total de tretze. Com que som sis, he posat dos plats per persona, un pel primer i un altre pel segon, i el tretzè al mig per col·locar les castanyes. Amb excepció del desè i l’onzè doctors, que me’ls he posat a mi, els altres els he posat a voleo.
Quan sona el “clic” del mòvil conforme la fotografia que acabo de fer a la taula tan ben parada, sona el timbre.
– Em jugo el dit gros del peu dret a que es tracta del Marc. I encara avui arriba dos minuts tard… -agafo el telèfon de l’interfon.- Si?
– Som en Francesc i en Marc!
“Ara entenc aquests dos minuts de retard!, em dic a mi mateixa mentre pulso el botó per obrir la porta del carrer.
*
Obro la porta de casa i observo com pugen. En Marc pren la davantera amb la safata del sopar a les seves mans. Ell és un noi atlètic que es cuida i l’agrada estar en forma. Per contra, en Francesc és d’aquells que desitjaria tenir telecinesis per no haver d’aixecar-se a agafar el comandament de la televisió. La seva vida consisteix en passar-se hores davant d’una pantalla, ja sigui la televisió, l’ordinador o la gran pantalla del Phenomena. Bé, de tant en quant juga a rol (a banda de la nostra campanya) i jocs de taula. I més de tant en quant genera música electrònica a partir de sons que recull quan sortim a la muntanya, platja o qualsevol lloc més enllà del ciment de la gran ciutat.
En Marc és el típic guaperas que s’ha perdut en el món i, vés a saber com, ha anat a parar amb gustos frikis. L’agrada el rol i els jocs de taula, i consumeix pel·lícules de ciència ficció com un posés. No savia de l’existència del Phenomena abans de coneixe’ns, però des de que el va descobrir no vol sortir d’allà. En Francesc treballa com a profe d’un institut de Gràcia, i va estudiar la doble llicenciatura de matemàtica i física. Té un coco que ho flipes. En Marc treballa com informàtic en una gran empresa i té un cos que ho flipes. Tenen 33 i 32 anys, respectivament, i des del primer dia van congeniar a la perfecció. La veritat és que no peguen ni amb cola, però no sé com s’han fet molt amics.
*
Els dos estan per la Ruth, però la Ruth és lesbiana i passa d’ells que dóna gust. I és que la Ruth és molta Ruth. Treballa com a tècnica de seguretat informàtica, l’agrada vestir de gòtica i és emocionalment intensa. Una dona de contrastos que deixen perplex a qualsevol agosarat de la vida. Tan aviat és super tímida com la dona més llençada del món. I no, no parlo de beure alcohol pel mig. “Senzillament és així”. Just quan penso això sona el timbre de nou i és la Ruth que per primera vegada arriba puntual. El que us dic, sempre et guarda alguna sorpresa aquesta dona…
– Bona nit, Kassia -diu en Marc quan arriba al meu replà amb la respiració lleugerament accelerada.
Els dos ens mirem les disfresses per un moment i arrenquem a riure acceptant la nostra malaptesa a l’hora de brodar i cosir. Francament els nostres vestits fan pena, però hem acomplert amb la comesa, i això és el que val. Més enllà de la roba que avui porta, en Marc és un noi al qual tot li queda bé. De cabells curts, arrissats i rossos, ulls d’un blau marí que donen ganes de capbussar-se, relativament alt i de complexió mitjana, amb les faccions ben marcades, com a mi m’agrada… Atractiu, atractiu. Fa temps que m’agrada, però com que jo sospito que està per la Ruth, prefereixo amagar els meus sentiments. Només la Nuri i el Quim, els meus millors amics de l’ànima, saben que m’agrada. I ells són dues tombes.
I parlant d’ells, just ara piquen a baix. Doncs sembla que ja hi som totes!!