Autoria: Marc Fernandez
Dijous, 01 de juny de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
El Joan i jo restem immòbils davant la taula del menjador de casa d’ell. Ell està davant meu i jo l’envolto amb els meus braços, recolzant la barbeta amb suavitat sobre la seva espatlla dreta. Ens mirem des de fa una bona estona la capsa amb totes les joguines que amb molta cura en Joan ha tornat a enllaçar de manera molt simpàtica. No puc evitar somriure.
*
El cap de setmana passat va ser un cúmul d’estrés que em va portar a fer coses de les que no em sento precisament orgullós. Així, diumenge vaig prendre l’estúpida decisió de no voler tornar a veure en Joan, just el mateix dia que ens regalava aquesta capsa per deixar volar la imaginació. No hi havia tornat a pensar.
Afortunadament, el Joan va estar al meu costat tota l’estona i vam poder parlar tranquil·lament de tot plegat. Quan em vaig desfogar, veia les coses d’una altra manera. Reconec que sortir de l’armari em costarà, però al Joan no l’importa el més mínim haver-nos de tancar a casa per poder estar junts. Tot i així, quan el paso a recollir per la feina m’agrada gaudir d’uns minuts íntims amb ell per saludar-nos i em deixo anar una mica, la qual cosa és molt significativa per mi, tot i que les probabilitats que algú que em conegui pugui veure’m allà són mínimes. Un petit èxit.
*
Dilluns, després de meditar amb ell vaig pensar molt la possibilitat de no haver de renunciar a cap dels dos, ni el Joan ni la Kassia. I recordant la conversa de divendres amb ella vaig pensar en el poliamor. Parlant-ho amb el Joan, sembla que tampoc té cap problema perquè pugui anar en paral·lel amb les dues relacions.
Per mi tot això és nou i de moment només serà oficial la meva relació amb la Kassia, encara que la seva bogeria em fa una mica de por a l’hora de presentar-la algú del meu entorn… Ejem! Però com a mínim m’estalvio que m’assenyalin amb el dit i em facilita arrencar aquest nou camí. Massa armaris de cop.
*
Finalment, quan dilluns vam trobar-nos tots i vaig veure que entre la Kassia i el Joan hi havia química em vaig espantar. Allà plantats a la terrassa amb tota la tensió, però, els dos em van facilitar molt la interacció i de cop se’m va ocórrer que podíem intentar-ho els tres. I així li ho he comentat al Joan, just tres llargs minuts abans de plantar-nos davant la caixa de les joguines per mirar-nos-les amb tanta intensitat.
I l’única resposta que de moment n’he obtingut al respecte de tot plegat és que aquest matí se li ha ocorregut tornar a posar un llaç a la caixa de joguines sabent que a la nit vindria a dormir amb ell. Entenc el missatge del llaç, però em confon aquesta resposta respecte el tema de la triada… No obstant això, deixo que sigui ell qui marqui el ritme de la conversa i miro de no estresar-me massa amb el tema, així que com un tonto miro la capsa, el llacet, i deixo volar la imaginació i que el cos s’expressi lliurement, sense amagar-me.
*
Quan el meu membre està mig empalmat i frega la cuixa del Joan, ell somriu i finalment riu amb el seu característic riure silenciós. No puc evitar sentir una mica de vergonya amb tot plegat, i reconec que el sexe em pot massa, però jo també acabo rient. Així, el Joan es gira i passa els seus braços pel meu coll, mentre jo l’agafo de la cintura amb les dues mans. M’agrada la seva cintureta tan sexi, tan femenina, tan corva…
Després d’una bona estona mirant-nos als ulls, el Joan em somriu fent que els ulls li brillin especialment.
– Perdona que m’ho prengui amb tanta calma, doncs la teva proposta m’ha sorprès molt. D’entre totes les coses que em podia imaginar t’asseguro que constituir una triada no era la que m’esperava.
El Joan riu afable i jo no puc estar-me de donar-li un altre petó a la galta.
– La veritat és que just acabo de conèixer la Kassia i no em plantejava pas ampliar les meves relacions personals. Reconec que sóc bastant recelós del meu temps i no vull deixar de pujar a la masia els caps de setmana per fer els meus retirs espirituals. No necessàriament han de ser tots, però… Tinc les meves rutines, els meus hàbits i em costa pensar incloure una tercera persona en la meva vida.
Quan diu això últim arrufa les celles i retorça la boca pensatiu.
*
– Pensant-hi, però, tampoc té major importància res del que estic dient. Senzillament significaria que la meva presència en la triada seria més intermitent i que el meu temps amb cadascú de vosaltres seria menys. Si vosaltres enteneu i accepteu això, logísticament ho veig viable.
– Aleshores estic en el cert en pensar que t’agrada?
El Joan em mira als ulls de forma dolça quan formulo aquesta pregunta. Està seriós però el seu rostre és amable i atent, entregat a la conversa.
– … -els seus ulls es mouen amb els pensaments que ballen al seu cap.- Està passant una cosa molt curiosa amb la Kassia, Marc. Per molt que em digui que no ens coneixem d’abans dintre meu sento que no és així. No sé explicar-ho, però recordo situacions viscudes amb ella a la universitat. I recordo que m’agradava moltíssim ella, la seva companyia i tot el que se’n derivés. Recordo el primer petó amb ella, les sensacions del tacte de la seva pell i la tremolor compartida dels nostres llavis. No tinc imatges, sinó sensacions. L’acabo de conèixer però he viscut ja no sé quantes vides amb ella.
Observo en Joan com explica tot això de manera pausada, tranquil·la, com qui explica la cosa més normal del món.
– I quina conclusió en treus de tot plegat? -pregunto.
– … -agafa aire i el deixa anar poc a poc.- No ho sé. Probablement són records d’altres vides passades?
Obro els ulls davant la resposta.
– Vides passades… -repeteixo.
En Joan riu.
*
– En qualsevol cas, si a ella li sembla bé, podem intentar-ho. I si ho veu precipitat, podem anar fluint amb el que sorgeixi a cada moment. Estaria bé parlar-ho totes juntes, no trobes?
– Demà tenim rol, però dissabte, si tu no marxes de retir, podria ser un bon moment.
– Aquest cap de setmana estaré a Barcelona.
– D’acord… Ja tenim un tema resolt… -dic mentre faig un cop d’ull a la capsa sobre la taula.
En Joan somriu ara amb un d’aquells somriures entremaliats que tant em posen i jo no puc estar-me d’arrufar el nas mentre em mossego el llavi inferior. De nou la imaginació vola ràpida a escenes tòrrides en aquella habitació de formes, colors, llums i perfums que tant m’embriaguen del Joan. I en resposta els seus llavis humits freguen subtilment els meus convidant-me a fer realitat alguna d’aquelles imatges.
Un calfred agradable recorre tota la meva espina dorsal fins els meus llavis que s’estrenyen més contra els seus fins evocar un petó calent que dóna inici a una altra de les nostres fantasies.
– Sigues meu, Joan. Entrega’t a mi… -xiuxiuejo a la seva orella.
Així, el Joan em mira fixament als ulls durant una bona estona. Una mirada dolça i apassionada alhora. I, finalment, somriu de manera còmplice, m’agafa de la mà i estira de mi per portar-me al meu racó preferit de casa seva: l’habitació del Joan.