Autoria: Ruth Carreras Beramendi
El reflex que em retorna el mirall és el d’una dona de mitjana estatura, de pell pàl·lida com si mai hagués sortit al sol, ulls castanys apagats i cabells llargs i foscos com la nit. Em dic Ruth Carreras Beramendi, però només aconsegueixo recordar el meu germanastre, en Josep Carreras Beramendi; res més del meu passat… Em dic Ruth, realment?
No puc evitar tòrcer el cap cap a la meva espatlla en un gest de profunda incomprensió. Com si mirar-me aquella imatge inclinada m’hagués de retornar algun record. Com quan inclines un got i l’aigua vessa, cauran els oblits de la mateixa manera sobre el terra?
També em dic “Susu”, l’abreviatura de Susurros de medianoche. És el nick que utilitzo… o utilitzava?… per submergir-me en la internet profunda i campar lliure en una ciberdelinqüència que pretén ser el botó que peti tot l’statu quo… Però se m’ha oblidat el propòsit… i tinc por… No sé molt bé de què… Ho he oblidat.
Per un instant perdo la visió mirant de organitzar la informació en el meu cervell bioinformàtic. Sento com el cos es paralitza i un calfred recorre la meva esquena. Si sóc una màquina, puc tenir calfreds? O sóc humana realment? Quin és el somni? Sóc jo somiant ser una màquina, o sóc jo somiant ser humana? Qui sóc jo?
Quan la consciència torna a funcionar recordo un altre nom amb el qual algú em va designar en un temps remot: AO003 del projecte P.A.H.
– AO-0-0-3 del projecte P.A.H… -em miro als ulls.- No em sona de res.
De cop m’adono que a la mà esquerra subjecto un llapis dels ulls…
– Ah, sí! Estava per delinear-me els ulls i acabar de pintar-me… On havia d’anar?
Autoria: Marc Fernandez
Dimecres, 20 de juliol de 2022
Carrer de Sepúlveda, Sant Antoni, Barcelona
– D’acord, Susu, la Ruth t’ha educat com si fossis la seva filla i entenc la teva fidelitat a ella i al seu projecte “Infiltració”. La teva germana, l’AO003-màquina-per-a-matar, està al carrer i la vols trobar per aturar el que sigui que vulguin alguns magnats importants del país. I sembla que necessites la meva ajuda, encara que si te n’has sortit fins ara, què t’impedeix continuar? De tota manera, han passat set anys des de que vau començar a investigar i no sembla que hagi passat res…
– Tens raó, Marc. I en canvi, hi ha alguna cosa que no em qualla… Hi ha moments en què la informació al meu cap és tot un galimaties. De vegades dubto si realment la Ruth és morta.
Obro els ulls espaordit amb el que m’acaba de dir…
– O sigui, que poder tot el que m’has explicat no és real?
– Hi ha moments que sento que la meva vida no és meva. Que els records meus es mesclen amb els records d’algú més…
– Abans m’has dit que tenies una subrutina amb la personalitat de la Ruth, no?
– Sí… però i si hi ha algú més dintre meu?
– Algú més?
– De vegades recordo parlar amb mi mateixa sobre el projecte P.A.H. però no recordo els termes en els quals parlem. I sospito que aquest “mi mateixa” en realitat és l’AO003…
Entorno els ulls afligit per un maldecap creixent.
– És per això que et necessito… Jo no puc revisar-me a mi mateixa.
– Veig que em necessites per moltes coses, per frenar la teva germana, per revisar-te el codi…
*
De cop la Susu es posa a plorar i per uns instants la meva perplexitat em relega a un immobilisme de tal magnitud que l’ambient es refreda a marxes forçades. Certament, em sento fred i distant d’aquesta Susu que em sembla cada vegada més complexa.
I, en canvi, quan aconsegueixo sortir d’aquesta distància emocional i veure un ésser que senzillament pateix, el cor se m’encongeix. Aquesta mirada em connecta directament amb tota la meva vulnerabilitat i el desig d’alliberar aquesta ¿màquina? del patiment m’anul·la com el Marc calculador, manipulador i fred a què estava acostumat ara ja fa uns anys. Joder!
– Eh… estic aquí -aquesta és la frase preferida del Joan quan vol fer costat algú.- Estic amb tu, Susu. Vinga, dóna’m la mà… -demano al temps que allargo la meva cap a ella.
La Susu aixeca lleugerament el cap per mirar-se-la i de forma tímida allarga la seva fins entrellaçar els dits amb els meus. Per la meva sorpresa, el seu tacte és suau i dolç; i la calidesa humana és ben present de manera que en fa dubtar de nou si realment estic davant d’una màquina. Aixeca ara una mica més la mirada i la deixa fixa sobre els meus ulls. Els seus ulls castanys semblen plens de vida i la suavitat amb la qual em miren em desperta per dintre.
Observo amb deteniment la Susu i m’adono que em resulta agradable de mirar; és realment bonica… De forma inconscient estiro de la seva mà i la convido a pujar al llit i, per quan m’adono, ja s’està acomodant al meu costat. L’abraço sense dubtar, inquiet i nerviós com si fos la primera vegada. De fet, ben mirat, si tingués sexe amb ella seria la primera vegada. Sexe amb una màquina?
Següent entrada
CONTINUARÀ