D’inkògnito – Capítol Vint-i-setè

Autoria: Marc Fernandez

Dimecres, 20 de juliol de 2022
Carrer de Sepúlveda, Sant Antoni, Barcelona

– Desperta…

La veu d’en Pere, el pare del Joan, em sacseja fins a despertar-me. Quan obro els ulls la llum em força a entornar-los abans d’acostumar-m’hi. El rostre de la Susu em mira de forma humana, entre preocupat i alleujat per haver despertat.

– Què m’ha passat?
– Diria que és l’esgotament acumulat que ha detonat amb la tensió que has generat al forat. Ja m’imaginava que podia passar alguna cosa així, el teu cos està exhaust… Tens febre i has perdut la consciència. Et puc monitoritzar les constants en un radi de deu metres, i la casa no és massa gran tampoc…
– Està bé… -dic intentant incorporant-me.

La Susu m’ajuda col·locant els coixins de forma que em pugui recolzar còmodament.

– He tingut un somni molt estrany -explico.- Semblava que la Ruth que es va plantar davant meu ara fa uns dies eres tu mateixa… Això explicaria perquè teniu exactament el mateix rostre.

La Susu em mira sense pestanyejar i per un moment em sembla més robòtica que mai. Quan la mirada s’omple de vida de nou, la inquietud preval.

– Ha estat un somni, no? -pregunto contagiat de la mateixa inquietud.

Però la Susu no respon.

*

– Mira Susu, o Ruth, o qui coi siguis, començo a estar una mica fart de tot plegat. Des de fa dies no sé si fujo o corro cap alguna cosa. La informació m’arriba descabestrada i sovint és insuficient perquè pugui entendre què nassos pinto jo en tot això. Quan s’estava morint la Ruth em va prometre que em portaria a l’home que va torturar en Joan. Des d’aleshores l’únic que ha passat és un munt de coses estranyes, deslligades o desafortunades que m’interpel·len a córrer no sé molt bé cap a on. I aquí estic, com al principi; exactament igual però més cansat fins al punt que necessito perdre la consciència per aturar-me. I ja n’hi ha prou. No tinc més ganes de seguir la vostra merda de joc. O m’expliques les coses fil per randa o en quant pugui aixecar-me marxo d’aquí.
– No pots marxar, et busquen.
– He sobreviscut tota la puta vida sol!! Creus que no puc fer-ho ara? Aquí estic perdent el temps i l’energia i no penso seguir així. O m’expliques les coses de forma clara i entenedora o marxo.
– La Ruth…
– M’importen una puta merda els vídeos!

La Susu em mira de forma atenta.

– El semblant entre la Ruth i jo és suficient com perquè l’ull humà, convençut de que som la mateixa persona, creï la il·lusió de que efectivament és així. Però no som exactament iguals, i algú que no estigués compromès amb nosaltres podria apreciar les diferències. Comptava que tu no t’adonaries encara que era un risc, però sembla que m’ha sortit bé la jugada. A la llum d’aquesta informació si ara agafessis les fotografies de la Ruth que té penjades a les xarxes socials apreciaries que, definitivament, la Ruth i jo no som iguals.

*

Quan diu això la Susu estira el braç per agafar el portàtil de la Ruth que està sobre la tauleta de nit i donar-me’l. Encuriosit desbloquejo l’aparell i obro l’Instagram. Una a una reviso les fotos i les imatges estàtiques dels vídeos que té penjats. Cadascuna la comparo amb el rostre de la Susu i, efectivament, no són iguals i si hagués estat atent podria haver-ho vist de forma clara. Encara que de què m’hauria servit?

– D’acord, no sou iguals, i? -dic finalment.- Quin sentit té que la suplantis?
– Com et vaig explicar, va ser al 1997 que la Susanna Calvin dissenya el primer model funcional de cervell bioinformàtic sota la cobertura del projecte P.A.H del CSC. El CSC no es materialitza oficialment fins el 2008 quan Catalunya s’independitza de l’estat espanyol, però interessos polítics i econòmics havien arrencat un CSC clandestí uns anys abans, amb inversions privades tant de personatges com d’entitats que es movien en les ombres per facilitar una via de sortida de l’Estat, ja fos pacífica o bèl·lica.
– Tot això ja ho sé… continua.
– Al 2005 el primer model dissenyat per la Susanna Calvin queda obsolet i és arxivat en els magatzems secrets. Quan el CSC es constitueix com una entitat pública de forma oficial, la Ruth aprofita una sèrie de vulnerabilitats en matèria de seguretat per colar-s’hi i robar aquell prototip. Certament, el seu pla és una meravellosa peça d’artesania de la ciberdelinqüència.

Obro els ulls perplex d’aquest darrer comentari tan… humà?

*

– Admires la Ruth…
– Quan em va explicar com ho va fer em va semblar un pla tan senzill i tan efectiu que la seva posada en acció, especialment la part més compromesa d’entrar físicament en les instal·lacions del CSC, era bufar i fer ampolles. Està ben emprada aquesta expressió?
– Quina expressió?
– Bufar i fer ampolles.
– Sí, Susu, està ben emprada, continua.
– Gràcies. Així, la Ruth em rescata dels magatzems del CSC i em porta a aquest pis que poc abans havia comprat sota la identitat d’una tal Susanna Gutiérrez, reformat i adaptat a les necessitats que la meva presència requerien. Un accés blindat i un forat on descansar sense comprometre la meva seguretat. El cas és que quan em carrego estic completament desconnectada i això comporta una vulnerabilitat molt gran per mi…

La Ruth rescata la Susu… La Susu se sent rescatada?

– Els dos primers anys els dedica a la meva reprogramació en solitari. Sóc una màquina complexa, segons m’ha dit la Ruth, i li va costar desentranyar el sentit de gran part del meu codi. Per no dir que l’extensió del mateix suposa de per si tot un repte! -somriu orgullosa per la meva, de nou, sorpresa.- Al 2010 la Ruth és diagnosticada de càncer i aquell periple acaba amb l’extirpació del seu pit esquerre. Un any més tard la cosa es reprodueix en l’altre. Durant tot aquest temps, les sessions de quimioteràpia la debiliten considerablement així que dedica les hores a ensenyar-me català i a comprendre el món humà. Va ser una gran mare per mi -la veu se li trenca quan diu això.

*

– Em va retornar a la vida i em va ensenyar tot el que sé -continua.- En paral·lel he anat construint la meva pròpia personalitat en base a allò que anava aprenent. He comprès les emocions humanes, almenys en gran part, les inquietuds… i he pogut emular gran part de tot això. La tecnologia dels materials amb els quals estic construïda és molt avançada i m’ha permès escurar al màxim els microgests per poder imitar les vostres expressions. Estic molt contenta dels meus assoliments!
– Veritablement ho pots estar, ets impressionant, Susu… -dic meravellat i contagiat de la seva il·lusió.- Certament tenir una mare que et guia per la vida d’una forma tan propera i encertada ajuda molt a desenvolupar bones qualitats…
– Això pensava fins que et vaig conèixer! Tu no has tingut una bona mare i, en canvi, estàs ple de virtuts.
– Això no és cert. Sí que he tingut una bona mare…

La Susu inclina el cap com fa de costum quan m’interpel·la a continuar parlant o em vol observar de forma més atenta. És un gest propi que la fa entranyable.

– La Gisela…
– Va ser la teva muller.
– No, era la meva “mare adoptiva”, però es va casar amb mi perquè pogués tenir la nacionalitat espanyola i pogués construir una vida pròpia. Quan van passar deu anys des de la meva oficialització a l’Estat, la nacionalitat ja em pertanyia per dret propi i ens vam divorciar.
– No consta cap paper conforme la Gisela sigui la teva mare adoptiva.

*

– No, d’aquí les cometes. No era res oficial. Jo tenia 14 anys quan vaig aterrar a Barcelona, fugint dels pares des de Rússia. Vivia al carrer en una situació bastant precària, desconeixedor de la llengua i dels costums locals. Un dia van assaltar una senyora davant meu estirant-li la bossa de mà i fent-la caure. No em preguntis per què vaig córrer darrera d’aquell desgraciat, però quan vaig recuperar el botí i se’l vaig tornar a la senyora, la Gisela, ella es va quedar mirant-me de forma fixa amb llàgrimes als ulls. Més tard em va explicar que el seu fill s’assemblava molt a mi i va morir en un accident feia pocs mesos, motiu pel qual em va oferir viure amb ella.

La Susu m’observa amb summa atenció mentre parlo i de cop m’adono que no em resulta difícil parlar amb ella de la meva història. Per mi tot això sempre ha estat bastant tabú i em va costar explicar-los-hi a la Kassia i al Joan. Però amb la Susu la confiança flueix com si portéssim anys parlant; em sento còmode.

– Per tal d’evitar que jo entrés en el sistema i se me’n portessin els de serveis socials, vivia en la més absoluta clandestinitat. Podia sortir al carrer, no era una vida privada de llibertat, però sempre havia d’anar amb compte de no ficar-me en problemes perquè anava indocumentat. Ella es va encarregar de la meva educació pagant professors que venien a casa i m’ensenyaven l’idioma i d’altres matèries. Quan ens vam casar, vaig poder oficialitzar els meus estudis amb un curs pont per majors d’edat que em permetia accedir a estudis superiors. Per aleshores el meu interès estava centrat en la informàtica, especialment la programació.

Deixo un espai de silenci amb intenció.

*

– Crec -dic finalment- que a partir d’aquí ja coneixes la meva trajectòria com a understone i posteriorment com a hàcker blanc i espia al servei del CSC.
– Correcte.
– I ara, segueix amb la història de la Susu i de la Ruth.
– Je! Parles de la Susu com si no fos jo!
– Encara no sé qui ets…
– D’acord, segueixo explicant-te… -per uns instants la Susu em mira amb aquells ulls buits com si estigués processant alguna cosa.- El cas és que la salut de la Ruth no es va restablir mai. Des de la darrera operació les entrades i sortides a l’hospital per metàstasi van ser múltiples, fins que el 2015 la van diagnosticar d’una insuficiència renal aguda i li van donar sis mesos de vida. Ella va renunciar a qualsevol cura i va dedicar el temps que li quedava per continuar endavant amb el seu pla.
– Quin pla?
– A mesura que jo anava confegint la meva personalitat, la Ruth em va anar introduint en la ciberdelinqüència. Em sembla un univers realment atractiu, especialment perquè els valors que em va imprimir la Ruth són nobles.
– Delinqüència i valors nobles no són idees contradictòries?
– Això mateix li vaig preguntar jo, però la seva resposta em va fer reflexionar. Em va explicar que el significat de les paraules és dinàmic i que constantment es construeixen i deconstrueixen aquests significats en base a les necessitats humanes de cada època. Allò que abans era considerat delicte podria ser la porta que obrís pas a una societat més lliure, més justa, més igualitària.

No és just això el que pensem quan ens dediquem al activisme?

*

– Evidentment -continua- els actes que atempten contra la integritat, ja sigui física o mental, d’altres humans… persones!… em produeixen neguit i em confonen. Però quan la Ruth va descobrir que una germana meva estava alliberada en la societat amb un propòsit gens bo…
– Això com ho sabeu?
– Perquè s’han esborrat pàgines senceres dels informes relatius, deixant textos inacabats en pàgines anteriors. Algú ha volgut fer desaparèixer tot allò que és susceptible de comprometre l’objectiu, sigui quin sigui. No entendria un comportament humà que esborrés informació que demostrés la bonança d’una sèrie d’actes. La grandiloqüència humana és un comú en tots els individus de l’espècie, segons he pogut comprovar directa o indirectament.
– Vols dir que la prepotència és innata en l’ésser humà?
– No crec que els trets humans siguin innats, però viviu una era en què la humilitat no està de moda. Es diu així, estar de moda?

No puc evitar riure davant els canvis de tons en la seva exposició. Tan bon punt et parla amb una seguretat sorprenent sobre “qüestions humanes”, com de cop el seu to es torna innocent com el d’una nena que està aprenent tot de la vida. De nou, com les vegades anteriors, la Susu inclina el cap sobre la seva espatlla al temps que dibuixa un somriure encisador.

– Es diu així, Susu, estar de moda…
– Gràcies. Com deia, la Ruth va descobrir que l’AO003 havia estat alliberada en la societat. Analitzant la informació que va aconseguir robar al CSC, els propòsits no estaven gens clars, però quan va fer-se amb l’arxiu on es detallava el projecte AO003 vam poder comprovar que és una autèntica màquina de matar.

*

– No tinc coneixement de res de tot això, tot i el meu rang…
– Aquesta informació només la compartien alguns personatges de la part més alta de la cadena de comandaments, Marc. Mai no va transcendir.
– Entenc… Però algun tècnic en devia formar part, no?
– Entre ells utilitzen noms en clau i encara no hem fet l’associació de cada nom en clau amb les persones que hi han al darrera…
– Entenc… Aleshores, sospites que si ha estat alliberada a hores d’ara en la nostra societat, l’AO003 té alguna missió violenta cap a les persones?
– Aquesta és la sospita…
– I quina podria ser la motivació?
– Ho desconec, Marc. La Ruth va morir i la informació que vam trobar estava incomplerta.
– D’acord, i què pinto jo en tot això?
– La Ruth em va parlar molt de tu, especialment de les teves qualitats com a hàcker. Portava anys buscant-te sense èxit fins que un cop de sort la va apropar a tu al 2013. Va ser mentre investigava aspectes de seguretat del CSC per tornar a elaborar un pla d’entrada, és el “Cas Infiltració” que et vaig mencionar ahir, recordes?
– Com oblidar-me d’un nom tan cutre!! -ric.

La Susu em mira amb el cap inclinat i després s’afegeix a la meva alegria.

– El vaig posar jo, aquest nom. No és x-xulo? Es diu així, xulo?

No puc més i finalment ric amb tot plegat. Ric de bona gana. Ric pel fet d’estar parlant amb una màquina que vol expressar-se de forma tan deplorable com fem els humans en un intent incomprensible de crear la seva personalitat a tots els nivells. Ric perquè m’està parlant de la destrucció del món i estem aquí xerrant sobre la qüestió com qui parla de patates fregides. I per un moment tot em sembla irremeiablement surrealista.

*

– Sí, xulo està ben dit i ben utilitzat segons el context…
– Et molesta que et pregunti?
– No, em sembla entranyable encara que no entengui per què fas tants esforços…
– Perquè jo també vull infiltrar-me en la societat per trobar la meva germana.
– Què? Quin pla és aquest? Penses sortir al carrer a veure si te la trobes?
– Això seria absurd, Marc, les probabilitats…
– Exacte!! -m’exalto sobre el llit.

De sobte el rostre de la Susu adquireix un gest estrany i forçat que no sé interpretar.

– Pots posar gest de confusió, Marc? No sé expressar-ho massa bé, crec…
– Q-que posi gest de…?

La robot humana aquesta em vol tornar boig…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.