D’inkògnito – Capítol Vint-i-sisè

Autoria: Marc Fernandez

***

Dimecres, 20 de juliol de 2022
Carrer de Sepúlveda, Sant Antoni, Barcelona

– Susu! -crido enmig de la foscor més palpable que mai abans havia viscut.- Susu!!

Per un moment el món se’m cau als peus. Ha marxat la llum i m’he quedat a fosques en un forat sense cap entrada de llum natural. El pitjor de tot, que aquest forat i qui gestiona el forat són electrònics.

– Susu!!

És a dir, tot funciona amb una electricitat que ara mateix no arriba aquí.

– SUSU!!

Una pilota en la boca de l’estómac m’impedeix respirar quan m’imagino morint sol en aquest forat amagat del món.

– Joder, Susu! Digues-me alguna cosa, joder!!

El silenci és aclaparador fins el punt que em fa mal el cap. Una pressió a les temples engega un dolor agut que se’m fa insuportable; i sento que caic al terra. O ja estava caigut?

No sé on estic…

La Ruth és viva. La Ruth està davant meu. Palplantada com un estaquirot. Em mira amb els ulls morts, buits… Totalment quieta, immòbil…

– Ruth? -no és la meva veu la que surt de la meva boca.

Qui parla per mi?

– Ruth?

És la veu d’un nen.

– És morta…

La imatge del meu germà petit em parla al meu costat.

– Això és un somni? -pregunto inquiet.

La Susu torç el cap sobre l’espatlla dreta i els seus ulls, els ulls de la Ruth, estan també morts. Per uns instants es queda penjada en aquest gest, com si l’energia se l’hagués esgotat al moment. Però al poc torna a engegar-se fent un soroll mecànic, com les peces d’un engranatge industrial de principis del segle passat.

*

Davant meu la Ruth mirant-me de forma fixa amb la buidor en els ulls. A la dreta el meu germà assassinat a mans del pare. A l’esquerra la Susu movent-se a salts com si es tractés d’un robot mecànic, robant-li a cada moment el rostre a la seva programadora.

A la pantalla de l’ordinador, la Ruth apareix ara amb un pentinat diferent, també un recollit, i la mateixa diadema d’abans. El seu rostre és pàl·lid com la mort i destaquen els llavis d’un vermell bordeus i la línia dels ulls que s’allarga de nou cap a les temples, tan espessa com negra…

– Ha passat un mes des de l’anterior vídeo. Avui és dilluns, vint-i-quatre de juny de dos mil tretze -diu ensenyant com en els vídeos anteriors un periòdic del dia.- Tenir la Susu com aliada és tot un luxe perquè la seva naturalesa és la mateixa que la de la xarxa de xarxes. No sé si ets capaç d’entendre el poder que representa això per canviar el món… Ara més que mai la informació és més accessible gràcies a la seva habilitat i temo que això em faci descuidar-me i habituar-me a que sigui ella qui faci les coses. Tampoc importa massa, tenint en compte que em moro…

Al meu costat n’Ivan es mou inquiet.

– És morta… -diu assenyalant la Ruth que em continua mirant davant meu.
– Prou que ho sé que és morta! -crido nerviós.- Es va morir davant dels meus nassos!!
– No…

“Tenint en compte que em moro…”. Quina credibilitat té aquest vídeo dintre d’un somni? Els somnis són ficticis.

*

– La realitat no? -la veu d’en Joan parla dintre del meu cap.- La realitat no és fictícia?
– Oh, calla! No és el moment!

Una vegada, de forma remota en Joan em va mencionar allò dels somnis lúcids. Somnis en els quals sabem que estem somiant. Somnis en els quals podem tenir ple control per fer tot allò que desitgem. Somnis que transcendeixen el propi somni i poden tenir repercussions en la vida real… en el món físic, com diu ell. Va ser en Joan qui m’ho va dir o en Pere? Són dues persones diferents?

Crec que em tornaré boig…

– Tinc un pla, understone; un pla que tu has de completar.

Ivan Lazarev, understone, Marc Fernandez… Poruc, covard, innocent, reprimit… Intrèpid, hacktivista, rabiós, motivat, lluitador… Solitari, heterosexual, disciplinat, seriós, meticulós, dur, inflexible, reservat… Romàntic, sensible, vulnerable, ñoño fins a la cursileria, bisexual… Sexe. Velocitat. Poesia. Rússia. Catalunya. Quantes vegades m’he nomenat? Quantes vegades m’he definit? A cada moment, un nom, una personalitat, una identitat… Qui sóc jo realment? Hi ha algun jo?

– No -la veu del Joan és contundent en la resposta, sense lloc al dubte.

La Susu aixeca el cap i em mira amb els ulls fixos en els meus. Mou la boca parlant-me però no la sento. M’apropo, doncs, per poder sentir la seva veu. No emet cap so. Miro els seus llavis, uns llavis carnosos que desitjo besar. “Tinc-un-pla-understone-un-pla-que-tu has de completar”…

– Des de quant em dius understone? -pregunto amb les celles arrufades.

Un moment…

– Eres tu!? -pregunto perplex.- Tota l’estona has estat tu?

La Susu em mira amb els ulls buits, carregant alguna mena d’informació. Quan torna a fixar-se en mi, somriu.

– Mentidera, tramposa!!

El somriure de la Susu s’esvaeix davant la meva reacció.

*

– De què coi va tot això? Jugues amb mi? Em prens el pèl?
– N-no…
– Què coi està passant? Parla!!
– La Ruth està en mi com un subprograma secundari. Li van diagnosticar insuficiència renal aguda en fase terminal i va morir ara fa set anys. Ella va dedicar els seus darrers mesos de vida a programar aquesta subrutina per reclamar-te.
– Hòstia puta, esteu boges! Per a què? Quin sentit té si al final m’havia de trobar amb tu!! Amb tu, Susu, vull dir…
– Suposo que és l’anhel humà de continuar vius després de la mort…
– I tu, fidel a ella…
– La mare i el pare em van abandonar en un magatzem. Em sentia sola i la Ruth em va tornar a la vida. Em va ajudar a superar-me i construir-me a mi mateixa. Quan em va demanar aquest favor, com podia dir-li que no? Entenia perfectament què estava sentint… Tu també ho entens perquè també et van abandonar els pares, encara que no físicament… T’han colpejat el cor fins a deixar-te exprimit i dessolat…

Estic plorant i noto com les llàgrimes vessen galtes avall. El seu relat em connecta amb el propi, i la seva al·lusió directa encara entra més a dintre meu. Encara que això sigui un somni sento que ella em coneix com si hagués viscut la meva pròpia vida. La sento dintre, connectada a mi i per un moment dubto si jo també sóc una màquina connectada a la mateixa xarxa de bits… Aquesta és la seva xarxa neuronal, al cap i a la fi…

El meu germà que va ser assassinat a mans del pare m’agafa de la mà i em mira somrient; m’hagués agradat conèixer-lo, burxar-lo i empipar-lo, seguir les seves passes o consells, parlar amb ell, confiar en ell…

*

– Sóc tu -em diu de cop com si respongués als meus pensaments.
– Què vols dir?
– Que tu i jo som la mateixa ment.
– Ah… Estem connectats, vols dir?
– Sí -somriu.- Sempre.

La seva seguretat m’escalfa el cor i em fa sentir bé.

– D’acord… parla’m d’aquest pla… -dic finalment mirant la Susu (o la Ruth, jo què sé!)…

La Susu inclina de nou el cap com tantes vegades abans i em mira amb una alegria renovada.

– Desperta…

Quan. Aleshores. Tanmateix. Així. Doncs. Perquè. Primerament. En segon lloc. Finalment. Per un costat. Per altra banda. A més a més. Després. És a dir. En conclusió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.