D’inkògnito – Capítol Vint-i-cinquè

Autoria: Marc Fernandez

***

Dimecres, 20 de juliol de 2022
Carrer de Sepúlveda, Sant Antoni, Barcelona

Amagat de qualsevol mirada indiscreta, en una mena de passadís clandestí, els meus ulls s’acostumen poc a poc a la penombra groguenca que m’envolta. Es tracta d’un passadís en forma d’L que envolta les parets nord i oest del despatx que hi ha a l’altra banda de la casa. Despatx, per cert, que encara no he inspeccionat. Nota mental.

En realitat l’amagatall de la Ruth, aquell habitatge comprat per una inexistent Susanna Gutiérrez, guarda unes proporcions gairebé perfectes i de ben segur que la Kassia i el Joan es delectaria amb la distribució, especialment ella. De planta quadrada, destina una meitat de la superfície a la zona de dia (cuina-office i saló) i l’altra meitat a la zona de nit (despatx, habitació i lavabo). Confrontant amb edificis pel nord i pel sud, les finestres s’obren a est (despatx, lavabo i cuina-office) i a oest (habitació i saló). I just enmig, a la part més nord de l’habitatge, un passadís amagat que no porta enlloc guarda “el llit” de la Susu i l’ordinador de maniobres de la Ruth.

12:12 hores

Es tracta d’un ordinador potent amb tres pantalles connectades i un munt d’aparells d’emmagatzematge i utensilis de tota mena per poder fer una feina pulcra a l’hora de robar informació indeguda. Quan engego l’aparell no se sent cap soroll i el silenci absolut, reforçat per la foscor, m’aclapara per un moment.

En qüestió de segons la pantalla arrenca el sistema operatiu i quan carrega tot l’escriptori de forma automàtica comença a funcionar un vídeo. Per uns instants miro perplex la pantalla, però finalment decideixo acomodar-me en la butaca de treballa confortable que la Ruth va instal·lar en aquest petit espai.

En el vídeo la Ruth surt amb els cabells tenyits d’un vermell tan estrident com recordava de la vegada que vam estar parlant cara a cara al zulo. I per un moment em sembla que hagi passat una eternitat quan en realitat d’allò només fa només una setmana… Una setmana!!

La càmera enfoca la Ruth en un pla mitjà curt fixe en el que sembla el saló d’aquesta mateixa casa que ara habito. De moment només mira a la càmera de forma directa fins el punt que se’m clava dintre dels ulls com si realment m’estigués mirant a mi, dintre meu. Els seus ulls castanys pestanyen amb gràcia i una brillantor especial em segresta. Mil·límetre a mil·límetre recorro el seu rostre pàl·lid sense cap màcula i finalment em detinc en els llavis carnosos que per un instant s’obren lleugerament com si volgués començar a parlar. M’agrada aquell rostre.

*

– Hola, understone -la seva veu sona realment cansada.- Si estàs veient aquest vídeo això només vol dir que les coses per mi s’han posat difícils; probablement estigui ja morta… Suposo que ja has conegut la Susu i suposo que tindràs moltes preguntes sense resposta. La Susu és molt fidel a la seva paraula i em va prometre que mai t’explicaria res abans que jo “parlés” amb tu.

La Ruth parla amb una quietud inesperada, pràcticament inexistent en la nostra trobada presencial. En el vídeo sembla una dona equànime, serena, de l’estil d’en Joan. Poc creïble després d’haver-la conegut en persona.

– Si estàs a la meva guarida, això vol dir que ja has accedit a la informació pública que hi ha sobre mi i suposo que ja hauràs trobat la causa de la meva mort; una insuficiència renal aguda en fase terminal que, després de pensar-ho llarg i estès, vaig decidir no curar. Estava cansada de metges i, francament, la meva confiança en la medicina és zero -riu.- Avui és dotze de juliol de dos mil vint-i-dos i sé que demà vas a l’entrevista de la mà de la Marta Comas. O sigui, avui és el dia abans de trobar-nos finalment cara a cara; després de tants anys… Estic nerviosa i si no fos perquè vaig fins a dalt de merda química probablement veuries dues o tres Ruth a la pantalla -torna a riure.
– Com es poden veure dues o tres Ruth alhora? -la veu de la Susu sona llunyana.- No entenc la relació que has establert…

La Ruth desvia la mirada per mirar-se la Susu, entenc, i riu divertida amb l’ensurt d’aquella.

*

– És una forma d’expressar que estaria tan nerviosa i tremolaria tant que…
– Ah! Com quan moc ràpid un llapis, que sembla que n’hi hagin molts!!
– Exacte… -la Ruth somriu afable i per un moment se m’entendreix el cor.
– Hauries estat una bona mare… -dic sense pensar.

Quan la Ruth torna a mirar la càmera, continua parlant.

– D’acord! Suposo que és el moment d’explicar-te d’una vegada de què va tot això, oi?
– Estaria bé… -responc per inèrcia.
– Desconec què t’hauré explicat en la nostra trobada cara a cara, així que és possible que alguna informació es repliqui… El cas és que tu i jo ens coneixem des de fa molts anys… Per allà el 2004 vam coincidir en uns foros sobre informàtica en la internet invisible. Tu mai vas arribar a saber que darrera del nick MiddNight hi havia una dona perquè sempre empraves el masculí per dirigir-te cap a mi. Tampoc importa ja que a dia d’avui ser home o ser dona, o que t’agradin els homes o les dones és poc rellevant. O almenys així ho sento jo…
– Sisplau no facis d’aquest espai una reivindicació de gènere -demano a la pantalla de l’ordinador.- Ja en tinc prou amb una Kassia i un Joan persistents al respecte…
– En qualsevol cas -continua aquella,- contra tot pronòstic em vas agradar des del primer moment. Així, vàries vegades vaig intentar accedir a tu, però estaves ben blindat i aleshores eres completament inaccessible. I això encara em va motivar més a perseguir-te. Mentre anàvem forjant una amistat profunda, mirava la forma d’arribar a tu, de veure el teu rostre. Només ho vaig aconseguir una vegada però va ser molt fugaç, encara que prou reveladora: t’estaves pallejant mentre re-llegies una conversa nostra en un d’aquests foros prohibits…

*

No puc evitar sentir vergonya quan la Ruth diu en veu alta això i de forma instintiva em giro per comprovar si algú ha pogut sentir tan horrible acusació. Òbviament, no hi ha ningú i només espero que la Susu sigui realment fidel a la seva paraula i no estigui connectada a l’ordinador ara mateix. Encara que vist des d’una altra perspectiva… estava present durant la gravació. Buf!!

Reconec que sóc una persona amb una libido molt alta i que al llarg de la meva vida he utilitzat el sexe per satisfer-me no només en l’obvietat sexual sinó també com a canalitzador emocional. Sovint sento por de mi mateix, de la meva vulnerabilitat. I sovint m’he amagat darrera de la màscara d’un home independent que no busca res més allà que compartir una nit de plaer i desig, sense cap implicació més enllà. L’etern solitari que torna a les noies, paradoxalment, boges. Bé, fins que vaig trobar la Kassia i el Joan…

El cas és que sí, una vegada em vaig masturbar pensant en el MiddNight i rellegint una conversa tensa que havíem tingut poques hores abans… Reconec que gaudia de conversar amb ell.

12:43 hores

– I de cop -continua parlant la Ruth aliena als meus pensaments- vas desaparèixer. Això va ser un cop dur que pair: havíem compartit experiències i delictes junts i sense dir res més els dies s’esgoten i n’understone mai més es connecta… Al principi em va obsessionar tot fins un punt que vaig acabar amb depressió i encadenant processos psicoterapèutics infructuosos fins que vaig trobar la Judit. Però després vaig aprendre a utilitzar aquesta energia al meu favor. I sapes què? Una nit reveladora em va xiuxiuejar (i d’aquí el nou nickSususrros de medianoche“) el meu següent assalt: el CSC.

La Ruth somriu d’aquella manera que hom somriu quan assoleix una gran fita.

– Havia rebut informació confidencial conforme s’estava duent a terme un prototip d’intel·ligència artificial amb finalitats militars i vaig indagar sobre la qüestió. Vaig comprar-me el pis on ara estàs gràcies als guanys que havia acumulat al llarg dels anys fent feines “poc honorables” per gent pudent i gràcies a una identitat que vaig crear del no-res per dissociar el pis de mi. Si algun dia algú arribava al pis seria impossible que arribés a mi… A no ser que jo li conduís, com és el teu cas.

La Ruth parla ara des d’una supèrbia clara i contundent.

– L’assalt va ser relativament fàcil perquè aleshores el CSC no tenia un servei de ciberseguretat prou compacte; eren els seus inicis després de la independència de Catalunya de la resta de l’estat espanyol. I així em vaig fer amb el model AO000, abandonat i oblidat en els magatzems del CSC… La Susu…

Reconec que m’hagués agradat participar en el robatori, ja fos en un bàndol o en l’altre.

*

– Malauradament va ser aleshores quan em van diagnosticar el primer càncer de mama que va acabar amb una operació i posterior extirpació. Un any més tard la cosa es reproduïa exactament igual en l’altre pit. La quimioteràpia no va ser efectiva en cap dels dos casos, contra tot pronòstic, i en canvi sí que va deixar una seqüela molt pitjor: la insuficiència renal… Coses de la vida. Així, em vaig passar el 2010 i el 2011 tancada en aquest pis, entrenant i re-educant la Susu. Poc a poc va anar guanyant la seva personalitat i ens vam fer amigues inseparables. Per mi ha estat molt més que un robot, una companya de vida que ha estat al meu costat en els moments més difícils d’aquests darrers anys.

“Susu”…

– Vam aprendre a treballar en equip i ràpidament es va engrescar amb la meva activitat delictiva, encara que sovint topàvem amb el seu sistema ètic que mica en mica anava confegint. Si l’observes t’adonaràs que la Susu és complerta, una entitat humana en la seva totalitat, amb les seves incongruències, vulnerabilitats, sensibilitats i sentiments… És ben viva tot i que ha estat creada en un laboratori i les seves peces són sintètiques… Cuida-la, sisplau…

La Ruth s’emociona davant la pantalla i la pantalla es fon en negre. Però el vídeo està lluny d’esgotar el seu contingut i passats uns segons la dona torna a aparèixer, amb un pentinat ben diferent: cabells llargs i llisos, color atzabeja, recollits en un pentinat delicat i guardonats amb una diadema negra i motius vegetals també foscos. Està pintada de manera exagerada amb un perfil que s’estén infinitament més enllà dels ulls i els llavis completament negres, densos, pesats.

*

– Avui és dimarts vint-i-vuit de maig de dos mil tretze -aquesta Ruth agafa un periòdic que una mà (¿de la Susu?) l’allarga i ensenya la data que, efectivament, coincideix amb la que diu- i avui és el primer dia d’un nou horitzó. Un horitzó que em vaig atrevir a dibuixar després que tornessis a aparèixer. Sí, tros d’imbècil!! Després de tants anys qui m’havia de dir que acabaria per topar-me amb tu justament a les entranyes de l’enemic?

El to amb el que parla aquesta Ruth no s’assembla gens al to amb què parlava en l’anterior gravat, i em resulta inhòspit, punyent i punxant… Tros d’imbècil?

– Et vaig trobar de casualitat farà cosa d’un parell de mesos; suposo que ets el regal del meu aniversari, encara que vas arribar alguns dies tard… Sigui com sigui, et vaig trobar i et vaig investigar. Passar-te al bàndol dels enemics t’ha afeblit indubtablement, i t’has convertit en una merda de professional descuidat i maldestre. I tu ets l’encarregat de tirar endavant la seguretat del CSC, ja!! Ja dic jo que les institucions de seguretat són de tot menys intel·ligents!

De què coi va aquesta subnormal?

– Mira, tros de merda, en un obrir i tancar d’ulls he arribat a descobrir tot de tu. Coses com que en Marc Fernandez no existeix realment i qui hi ha darrera és un immigrat que, vés a saber per què, va necessitar fugir de casa dels papis. Un Ivan Lazarev que resulta que també està mort en l’hort de casa d’aquells pares. Ara resulta que ets un assassí i vas carregar-te el teu germà gran? Per això vas sortir corrents de la Rússia, per refugiar-te en un país estranger? I quins pares posen el mateix puto nom als seus dos fills?

*

Què merdes diu aquesta puta? Troba un seguit de dades sobre mi i es creu amb el dret d’insultar-me d’aquesta manera?

– Que si jo vaig matar al meu germà, filla de puta? Si no fos perquè estàs morta et mataria ara mateix!

Però el vídeo no m’escolta i la Ruth continua amb la seva merda…

– Ets escòria! Fots fàstic!
– No-crec… que estigui bé posar-se-ai…xí…

La veu en off d’una Susu fent-se amb l’idioma català mira de tranquil·litzar una Ruth cada cop més exaltada.

– Puta pallassa!! -crido jo també al límit.

Definitivament no. No tinc superat l’assassinat del meu germà a mans de l’home que es fa dir pare. Quan em vaig assabentar vaig fer un ajust de comptes i creia que això seria suficient per fer justícia. Però no. No va ser suficient i sentir la Ruth parlar del tema m’ha encès per complet.

– Quin sentit té que posis aquesta merda de vídeo ara? Puta!! -crido amb les llàgrimes saltant dels meus ulls.

I puf…

L’ordinador s’apaga de cop i tot es queda en una obscuritat absoluta.

– I ara què!!??

Sento la meva veu enmig de la foscor…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.