Autoria: Marc Fernandez
***
Dimecres, 20 de juliol de 2022
Carrer de Sepúlveda, Sant Antoni, Barcelona
– A veure si ho entenc: m’estàs dient que la Ruth ha dissenyat un pla per involucrar-me en una trama que està molt per sobre de les meves possibilitats i que ateny res més que al nucli del CSC? És més, va empresonar en Joan per cridar la meva atenció?
– Crec que la Ruth t’ho explicarà millor que jo.
– Tornem a la casella de sortida… I si no em dóna la gana de sentir la seva explicació?
– Has de completar el puzle…
Discutir-se amb una màquina és un impossible i tinc totes les de perdre. Ella té infinita paciència ¡i temps! Podríem estar-nos eternitats senceres i ella només em repetiria el mateix tota l’estona… No obstant això, respiro profundament per calmar-me i torno a parlar ara en un to més serè.
– Susu… t’he fet una pregunta molt concreta: la Ruth va engarjolar en Joan per cridar la meva atenció?
La Susu em mira de forma extremadament humana i de nou dubto si realment és un robot. Els seus ulls marrons exactes als de la Ruth, amb aquell rostre tan familiar i que tantes i tantes vegades he recordat aquests dies… Em fa mal el cap; massa informació per començar el dia…
– Entenc el teu dolor -diu ara la Susu amb un fil de veu.- perquè entenc què vol dir estimar algú i veure’l patir. Tu m’has ensenyat aquestes coses…
– Jo? Quan?
– Tot aquests mesos… T’he estat vigilant, estudiant. Volia entendre’t, comprendre’t. Observava les teves reaccions, escoltava les teves reflexions en veu alta.
– M’has espiat tot aquest temps?
– Sí.
– Com pot ser si estava al zulo?
*
Per resposta la Susu es limita a aixecar les espatlles.
– Em creia més bo del que realment sembla… -em sento ferit en l’orgull.
– Ets realment bo i m’has suposat un repte important. La Ruth confiava molt en tu… Poder el teu límit és que ets humà -ara somriu com si la conversa fos tan banal com qualsevol altra.- No tens gana? Al final no has tastat res del desdejú que t’has preparat…
– No, Susu, no tinc gana. Estic entre aclaparat per tot plegat i enfadat amb la Ruth, amb tu, amb mi i amb el món- cobreixo la cara entre les mans.- Desitjo que tot això s’acabi, tornar a la meva vida i viure en pau i tranquil… No aspiro a més!
– Desconec quin és el protocol que s’ha de seguir en aquestes situacions. Les emocions encara són un enigma per mi i no acabo d’entendre certes reaccions. T’observo i m’adono que estàs trist i irat, però no sé què dir ni què fer perquè et puguis sentir millor. Poder no és tan interessant que ets sentis millor, sinó que deixis expressar què sents…
Miro amb perplexitat aquella màquina tan humana i per un moment la seva forma de parlar em recorda en Joan. Ell sovint m’insisteix en què deixi expressar allò que sento, que no tingui tanta pressa per treure-m’ho de sobre. I per un moment somric en sentir l’escalfor d’unes paraules que em són tan familiars, tan properes, encara que vinguin d’una altra veu.
– D’acord, Susu… què et sembla si ens posem amb el que ens queda de l’enigma?
– El plural que empres vol ser majestàtic?
– Què?
– Que jo no tinc permís per desvetllar-te res de l’enigma, així que no “ens posarem”…
Ric de bona gana amb la seva explicació mentre ella m’observa expectant i divertida alhora.
*
– M’alegro contribuir al teu bon humor, Marc… -diu amb un somriure que sembla ple de satisfacció.
Li torno un somriure afable i per uns instants observo aquell ésser de rostre agradable a la vista; certament la Ruth era una dona bonica, intel·ligent i sagaç. D’haver tingut temps de conèixer-la, n’estic convençut que m’hagués acabat agradant. Però ella està morta, i al seu lloc algú ocupa el seu rostre; i això m’inquieta i m’aviva a la vegada.
Espanto els pensaments com si fossin mosques i m’aixeco impulsivament de la cadira. La Susu em segueix amb la mirada com em perdo darrera del petit distribuïdor per colar-me en l’habitació de matrimoni. Al poc temps, la torno a tenir al darrera, mentre observo amb atenció de nou aquella habitació.
En l’habitació de matrimoni, en una caixa tinc les sabates i en l’altra els gargots. Alien i mare. Seguretat màxima. Canvi i fora.
– Què fas? -pregunta.
– Busco caixes -dic mentre remeno en l’armari.
Allà dintre trobo algunes caixes de diverses mides, colors, dibuixos… Però cap conté sabates i, molt menys, gargots, sigui el que sigui que vulgui dir. Quan acabo amb les caixes de l’armari, obro els calaixos de les tauletes, per si de cas es tracta d’algun eufemisme i les caixes en realitat volen dir vés a saber què. Però no trobo res digne d’atenció. L’habitació és gran però realment té pocs mobles, deixant un espai buit immens, a diferència de l’habitació de casa de la Ruth que tot era compacte.
11:01 hores
Finalment miro sota el llit i trobo una caixa molt gran i plana, blanca i amb motius musicals. Estiro d’ella i en obrir-la, voilà, un regiment de sabates de tota mena, alguns estranyament sense parella, omplen aquell espai. Miro sota el llit per trobar la caixa dels gargots, però no trobo res més. Trec les sabates una a una i les ordeno, no sé molt bé per a què. Quan la caixa és buida, miro dintre de cada sabata cercant una segona caixeta. Res. Torno a mirar sota el llit fins el punt que em colo allà baix. Res. Em giro boca amunt i palpo entre les làmines del somier. Res.
Surto de sota el llit i despullo el moble, traient tots els llençols. Palpo el matalàs buscant alguna obertura. Res. Retiro el llit i inspecciono una a una les rajoles del terra. Res. Observo ara la tela que penja de la paret de forma gràcil fent les vegades de capçal i amb cura ho retiro. Un tros de la paret, ocupant justament l’amplada i alt de l’estructura del llit, es fica cap a dintre. Palpo però la paret sembla compacta. Busco marques o alguna cosa fora del comú. Res. Tan sols una paret que, misteriosament, té una reculada.
Surto de l’habitació i vaig al despatx. Surto al distribuïdor al temps que observo amb atenció la paret nord. Entro de nou al despatx i prenc mides mentals. Torno a l’habitació de matrimoni i contrasto mides. Efectivament, darrera de la paret on hi ha el “capçal” del llit hi ha una estança oculta. M’agenollo davant la reculada de la paret i torno a palpar fent més pressió. Res. Miro la Susu que em retorna una mirada plena d’atenció, emocionada.
*
– No em pots donar una pista?
– No necessites cap pista més…
Sospiro.
En l’habitació de matrimoni, en una caixa tinc les sabates i en l’altra els gargots. Alien i mare. Seguretat màxima. Canvi i fora.
– On estan els gargots? -insisteixo.
Silenci.
– Un gargot és un traç imperfecte -diu finalment la Susu.
– Ja sé què és un gargot!!
– I tot i així l’has passat per alt…
M’incorporo de nou i m’apropo a la Susu mirant-la fixament als ulls, mentre repasso les meves passes dels darrers minuts.
– Ah! El “capçal”!!
Agafo el tros de tela que fa una estona penjava de la paret i l’estiro sobre el matalàs. Els colors van a joc amb els llençols, la qual cosa m’indica que s’han confeccionat conjuntament. Més enllà d’una qüestió estètica, amaga la Ruth algun missatge que em doni alguna pista de per on seguir? Observo amb atenció la tela jugant amb les formes que es distribueixen sense sentit aparent. Res. Observo la tela des d’una altra perspectiva, i una altra, i una altra… Res. M’agenollo davant del llit amb aquella tela allà exposada i busco nous angles. Res… Espera!!
Abaixo el cap i miro la tela de forma gairebé paral·lela a ella i, de cop, les taques geomètriques conformen un text que diu “sant i senya”.
– Tanta merda per dir-me això!? -crido aixecant-me del terra.
*
La Susu sembla divertida amb el joc, però jo em sento cada cop de més malhumor… Torno a la paret on hi havia penjada la tela i recolzo les mans sobre la mateixa. Em concentro i de reüll em sembla que la Susu riu d’amagat. La veritat és que la situació té un punt paròdic de la meva feina, ho he de reconèixer. Tant de misteri, tants jocs i enigmes en un context de seriositat màxima, amb el CSC trepitjant-me els talons, la foscor acorralant-me durant dies… corrent, movent-me sense descans… I ara em surt amb “sant i senya” i tota la rigorositat del joc se’n va a prendre pel sac…
– T’estàs divertint? -pregunto a una Susu que cada cop té un somriure més gran al seu rostre.
– Sabíem que et molestaries per aquesta petita broma…
– De veritat calia la broma?
– Bé, en realitat té una funció de pista també. Per què trigues tant?
Arrufo les celles davant de la seva impertinència i exigència, mentre continuo palpant aquella maleïda paret. Buf!! De veritat que m’estic posant de mal humor!!
En l’habitació de matrimoni, en una caixa tinc les sabates i en l’altra els gargots.
– Molt bé! -crido a l’aire.- Ja tinc les dues caixes, inclosa la dels gargots!! I ara què? “Sant i senya”. He de dir una contrasenya, oi?
*
Alien i mare. Seguretat màxima. Canvi i fora.
– Alien, mare! La crido a l’aire?
Per la meva perplexitat en pronunciar aquestes paraules el tros de paret enfonsada cedeix emetent un soroll sord. Miro encara sosprés a la Susu que sembla més divertida que mai i després torno a mirar-me aquella paret. Colo les mans per la ranura de la dreta i imprimeixo una petita força. El panel llista sobre el terra seguint unes guies metàl·liques incrustades i ben dissimulades. M’ajupo i entro en “la caixa dels gargots” completament fosca i al poc una llum càlida molt tènue s’encén amigablement.
Davant meu una petita estança que fa l’amplada d’un passadís, acull un espai secret que encara no sé què guarda. Quan els ulls se m’acostumen a aquesta penombra groguenca, veig que efectivament l’estança és un passadís que gira cap a la dreta. En realitat és un passadís en forma d’L que envolta el despatx a l’altra banda, parcialment per la seva cara oest i totalment per la cara nord. D’aquí la diferència de mesures entre les dues habitacions.
Poc després de mi, la Susu també entra en aquell racó perdut del món. Mentrestant, segueixo escodrinyant en la penombra mirant d’entendre el perquè d’aquest espai. A la dreta aprecio una plataforma amb una mena de connector.
– És on em carrego… -explica la Susu.
– Ah…
M’apropo i observo tot allò tan sofisticat i per un moment sento que estic en alguna pel·lícula retrofuturista estranya…
*
– I a l’altra banda tens l’ordinador de la Ruth…
– La Ruth es passava les hores enclaustrada en aquest forat fosc?
– Només quan les circumstàncies demanaven màxima seguretat, que darrerament era gairebé tota l’estona… En el seu ordinador podràs escoltar el que t’ha d’explicar, Marc. T’espero fora… Ah! Per tancar per dintre només cal que diguis de nou les paraules secretes.
– Com funciona aquest mecanisme? Hi ha algun reconeixedor de veu o alguna cosa així?
– No… ho activo jo quan m’ho demanes a través de les paraules clau. La sala, el carregador, la porta d’accés i l’ordinador estan connectats a mi. Ara estan al teu servei, encara que jo tingui el control.
– És a dir, si et perdo, desapareix aquest espai.
– Correcte. Encara que no sé per què m’hauries de perdre…
– Mai se sap, Susu, què ens pot passar…
– Aleshores hauràs de vigilar per mi -somriu afable.
Per un moment sento que les seves galtes envermelleixen i que, com altres vegades anteriors, algú està flirtejant-me. La diferència és que aquest algú és una fucking màquina!
– D’acord, Susu, surt d’aquí i deixa’m intimitat amb la Ruth.
– Entesos, Marc, em desconnectaré temporalment de l’ordinador perquè puguis tenir la teva intimitat. Fins ara!!
Quan diu això, es deixa caure al terra i gira sobre si mateixa per sortir de l’estança. Molt còmode no és, s’ha de dir, però encara estic perplex que a la ciutat de Barcelona hi hagi un lloc així. Quan comprovo que la Susu ha sortit, dic les paraules clau i la porta llisca per tancar-se de manera força àgil. En una situació d’emergència, aquest lloc pot ser un amagatall interessant per desaparèixer temporalment del món.
Màgia…