Autoria: Marc Fernandez
***
Dimarts, 19 de juliol de 2022
Carrer de Sepúlveda, Sant Antoni, Barcelona
– Molt bé, Susu -dic allargant la llibreta on tinc anotada les frases enigmàtiques de la Ruth.- Digues-me què vol dir la resta d’enigmes que hi ha aquí escrits.
En el centre de l’onzè rombe trobaràs la llar de foc; per encendre-la canta la nova cançó. No hi ha una sinó dos [llars de foc], així que en la segona [llar de foc] posa la intenció. La Susu et donarà la benvinguda i sota les tres plates al teu servei quedarà: ocell, núvol, llàgrima. La llar de foc és teva. Canvi. En l’habitació de matrimoni, en una caixa tinc les sabates i en l’altra els gargots. Alien i mare. Seguretat màxima. Canvi i fora.
La Susu observa amb atenció la llibreta subjectant-la amb una delicadesa encomiable. Al cap d’una estona aixeca la mirada i la clava en els meus ulls. Per uns instants observo els seus iris tan reals, tan humans…
– No tinc permís per desvetllar aquest misteri -diu finalment,- ho sento, Marc.
– Ara estàs a les meves ordres, no?
– Sí, i faré tot el possible per acomplir allò que em demanis. Això no ho puc fer, no obstant.
– Per què?
– Forma part del meu programari més bàsic.
– Podria retocar-lo.
– No és possible, a no ser que em vulguis eliminar…
– Què vols dir?
– Qualsevol intent d’accedir al programari base comporta el restabliment de fàbrica del jo.
Aixeco una cella incrèdul.
– Va ser una mesura de seguretat que va donar-me la Ruth. Ella volia que fos completament lliure i que ningú em pogués reprogramar. A canvi de la meva llibertat em va demanar que guardés en secret tot el seu joc.
*
– I quina finalitat té la teva llibertat si al final has d’estar tancada aquí?
– No és cert. Qui ha d’estar tancat ets tu, no jo. Jo puc entrar i sortir quan vulgui. He refinat els meus moviments perquè semblin més humans.
Touché.
– Estàs cansat -acaba per dir després d’un silenci.- Seria bo que anessis a dormir i demà parléssim de tot plegat. Està ben usada l’expressió “de tot plegat” en aquest context?
No puc evitar riure per acabar assentint.
– Em caus bé -diu de nou.- La Ruth m’ha parlat molt de tu; t’admirava…
– Ja… -guardo un instant de silenci.- A mesura que em coneguis igual no et caic tan bé.
– Per què creus això? Et sol passar amb la resta d’humans?
– Millor digues “de persones”, queda més humà.
– Gràcies per la correcció, Marc. Et sol passar amb la resta de persones?
– Tampoc he tingut masses oportunitats per comprovar-ho, però en general sóc bastant esquerp.
– Esquerp! M’agrada aquesta paraula… -riu.
Durant uns segons es queda mirant el buit i després torna en si.
– Esquerp: Aspre, intractable, que defuig el tracte de la gent, que es mostra irritable amb els que s’hi acosten. Per què no vols que se t’apropin?
– Massa llarg d’explicar…
– M’ho explicaràs demà?
– Després que em responguis les moltes preguntes que tinc per tu…
– D’acord! -somriu.
Veure el rostre de la Ruth davant meu posat sobre un robot em resulta inquietant i durant un moment m’estremeixo, alhora que les moltes preguntes se m’amunteguen al cap fins a fer-me mal.
– D’acord… crec que marxaré a dormir. No vull que em despertis ni que res em desperti. Et deixo com a guardiana de la meva son.
– M’agrada la missió que m’has atorgat per aquesta nit.
*
– Missió?
– A la Ruth l’agradava jugar a rol i sovint interpretàvem papers on ella m’assignava missions.
– … -obro els ulls davant l’explicació de la Susu.- Tu jugaves a rol?
– Sí… encara que per mi jugar a rol o no jugar és el mateix. Em passo les hores interpretant un personatge -riu.
– Oookeiiii…
– Jo protegiré els teus somnis per tal que no siguin destorbats.
– D’acord, dreamkeeper…
– Guardiana dels somnis… M’agrada!
– Quants idiomes has dit que domines?
– Potencialment puc dominar qualsevol idioma real o fictici.
– Fictici?
– Sé parlar Quenya…
– Quenya? És igual… em referia a idiomes reconeguts oficialment…
– Estic perfeccionant el català i l’espanyol, i també tinc amplis coneixements de francès, italià i, per suposat, anglès, la meva llengua materna… Estic aprenent, a més, alemany i japonès.
– Per què aquests?
– Les llengües romàniques em resulten molt fàcil d’aprendre per proximitat lingüística. En quant a l’alemany, em semblava lògic completar un coneixement lingüístic d’Europa. I el japonès me’l va demanar la Ruth per estudiar la meva capacitat d’aprendre un idioma des de zero. Jo li proposava d’aprendre el xinès perquè crec que té més sortida, però ella va optar per la llengua nipona, encara no sé molt bé per què…
– I ara que no hi és, continuaràs aprenent-lo.
– M’ha acabat agradant, així que desitjo continuar aprofundint en la llengua japonesa.
– Realment t’agraden les coses?
– Tant com a qualsevol humà.
– No és part del teu programari?
– No és per vosaltres part del vostre programari psicològic?
– Joder… els hi cauràs de puta mare a la Kassia i al Joan…
– Són les teves parelles?
– Correcte.
Quan confirmo la seva pregunta somriu d’una manera estranya.
– Què vol dir aquest somriure, Susu?
– Volia expressar que també tinc ganes de coneixe’ls. Vull dir, de veure’ls en persona, perquè ja els conec.
Parlar amb un robot és estrany i inquietant.
*
– La Ruth te n’ha parlat d’ells?
– Molt. I també he participat en la recerca d’informació sobre ells.
– Tant de bo no ho haguessis fet.
– Per què?
– Perquè has violat la seva intimitat. I ara que estàs sota les meves ordres, en sóc responsable d’allò que coneixes.
– T’agradaria que esborrés la informació relativa a ells?
– La informació relativa a la seva vida privada. Pots fer-ho? No forma part del joc de la Ruth que no pots esborrar?
– No, puc esborrar-ho si així ho vols.
– Doncs esborra-ho, sisplau.
– D’acord…
De nou es queda amb la mirada perduda i al cap d’uns segons somriu.
– Ja ho he fet, Marc. He esborrat tota la part de les seves vides privades amb excepció de la que té algun enllaç amb tu.
– Per què aquesta no?
– Perquè no és el meu desig esborrar dades teves.
– Per què?
– Perquè… no és el meu desig…
Els seus ulls es claven en els meus de forma tendre i per uns instants tinc la falsa sensació que m’intenta dir alguna cosa que se m’escapa.
– La meva vida privada també hauria de ser privada…
– Per què els humans guardeu tant de recel amb la privadesa?
Touché de nou. Faig el gest d’anar a respondre però francament em comença a fer mal el cap.
– Ja m’ho explicaràs, Marc. T’acaba de petar una vena al cap…
– Q-què?
– Res que t’hagi d’amoïnar… però recomano que descansis i que guardem aquesta conversa per demà.
– D’acord… vaig a dormir. Tu dorms?
– Estic amb la bateria plena així que no em cal avui. Gràcies.
– Quantes hores d’autonomia tens?
– Tinc dues bateries: la principal i la d’emergència. Cadascuna té una autonomia de 48 hores amb una activitat d’alt rendiment, així que a efectes pràctics tinc energia per no dormir en quatre dies.
– Caram!
*
– La Ruth va preservar els programes relatius al meu entrenament militar.
– Al teu entrenament militar? Un… un moment! Tu no seràs…?
– Efectivament, ho sóc… -somriu de forma dolça.
Durant un moment dubto si estic en un terrible malson que no fa sinó que empitjorar per moments. Em frego els ulls i intento despertar sense massa èxit. I en un estat semi catatònic deixo que els minuts passin sense pena ni glòria. Quan finalment aconsegueixo reaccionar, observo de nou la Susu, amb el rostre de la Ruth, tan mortalment robòtica i només se m’acut una cosa a dir…
– Merda…