D’inkògnito – Capítol Vint-i-unè

Autoria: Marc Fernandez

***

Dimarts, 19 de juliol de 2022
Carrer de Sepúlveda, Sant Antoni, Barcelona

El camí per arribar aquí ha estat llarg i sovint he de fer un esforç per recordar el dia i la hora en la qual visc. Estic cansat… no, esgotat. Però almenys els ànims estan restablerts després de passar la nit amb la Kassia i el Joan.

De forma breu i ràpida faig un repàs mental a la trajectòria que m’ha portat just on ara em trobo:

En el centre de l’onzè rombe trobaràs la llar de foc; per encendre-la canta la nova cançó. No hi ha una sinó dos [llars de foc], així que en la segona [llar de foc] posa la intenció. La Susu et donarà la benvinguda i sota les tres plates al teu servei quedarà: ocell, núvol, llàgrima. La llar de foc és teva. Canvi. En l’habitació de matrimoni, en una caixa tinc les sabates i en l’altra els gargots. Alien i mare. Seguretat màxima. Canvi i fora.

La primera llar de foc l’he trobat pintada en un rètol de fusta penjat de la porta d’una casa comprada a nom d’una tal Susanna Gutiérrez; una identitat creada del no-res per la Ruth que permet mantenir la propietat d’aquest habitatge lluny de la seva persona a efectes burocràtics, legals i whatever. La segona llar de foc marcada sobre l’escànner que just s’ha activat davant meu i que em reconeix sense cap mena de dubte.

És en aquesta llar de foc que em diu la Ruth que he de posar la intenció per poder accedir a l’anterior de l’habitatge. I les instruccions semblen prou clares.

– Benvingut, Marc…

Una veu suau de dona em dóna la benvinguda a través d’un altaveu que ara localitzo incrustat en el mur davant meu.

*

– Hola, Susu…
– Has trigat molt en arribar, començava a amoïnar-me per tu…
– Al final, però, he arribat i espero fer-ho bé.
– Tens la clau? -noto com somriu afable sense veure-la.

No puc negar que trobo tota aquesta experiència excitant. Aclareixo la veu i recito la “nova cançó” en veu alta posant un accent melodramàtic:

Enyorant la buidedat de les darreries, (13)
en el silenci de la nit, la brillantor mor. (13)
Tramuntana que piques a la meua porta (13)
sucumbint a la fosca quietud d’eixe moment. (13)

Solitud enmig de tanta multitud (11)
que d’angoixa arrencada del racó, viu. (11)
Res, nuesa enmig de tanta agitació. (11)

Robes un petó en l’aire (7)
buscant la balma en el dol. (7)
T’estimo en la distància… (7)

Bull. Cerca. Menteix. (5)
Crema l’escurçó! (5)

Mort és mort. (3)

Dol. (1)

– Tinc entès que va ser un poema compost per tu… -diu de nou la veu femenina.
– Així és…

Just sota l’escànner un petit teclat numèric m’espera. Abans, però, frego els meus dits un contra els altres com per preparar-me per marcar les tres claus que vaig pensar ahir en la tarda. Poc a poc introdueixo el primer codi: 13-11-7-5-3-1 i una llum vermella em diu de seguida que no és correcte. Segon codi: 13-4-11-3-7-3-5-2-3-1-1-1. Tampoc. Tercer codi: 4-13-3-11-3-7-2-5-1-3-1-1.

La llum vermella roman inalterable i una suor freda recorre la meva esquena. Si no és aquest el codi, quin és? El cap em va a mil per hora generant idees i contra-idees. I quan el desànim comença a afectar-me de forma severa, la paret de la meva esquerra emet un espetec i comença a desplaçar-se.

*

Parpellejo unes quantes vegades per adonar-me que la llum del teclat numèric ja no és vermella sinó verda. Quant de temps deu haver trigat la llumeta en canviar de color? I en aquest miserable espai de temps, quants pensaments he estat capaç de generar?

Sacsejo el cap per concentrar-me en el que ve a continuació, al temps que giro el cos per encarar-me a l’obertura. Estic en posició de guàrdia; el silenci que emana de l’altaveu em fa mal les oïdes i el cor se’m congela per uns instants. De cop tot guarda una seriositat sepulcral i no m’agrada. La paret llisca de forma lenta i agònica, com si es tractés d’una processó lànguida, mentre deixa veure un espai apagat que encara em deprimeix més. I enmig de la foscor, ella.

07:48 hores

– Benvingut, Marc.

La veu de la Susu és suau i animada alhora i sento com escalfa el meu cor després dels darrers minuts tensos. Al temps que la paret va desplaçant-se el seu cos queda visible davant meu. Per la meva sorpresa, el rostre de la Susu ¡és idèntic al de la Ruth!

Encara que res ens separa ja, la Susu i jo ens mirem de forma fixa en la més absolutes de les quietuds. Amb els ulls oberts com plats, observo aquell rostre tan familiar que pensava que no tornaria a veure mai més. Alhora, ella m’escodrinya analitzant i processant tota la informació que de forma inconscient emano. De cop, inclina el cap cap un costat i somriu.

– Tens la plata? -demana.

No reacciono i continuo observant aquell ser que em parla amb una cadència perfectament humana. Aprecio els detalls de la seva pell perfecta, les faccions calcades de la dona que fa uns dies ens va deixar i que m’ha acompanyat en la memòria totes aquestes hores de trencar-me el cap.

– No ets la Ruth, oi? -pregunto sabent-me la resposta.
– Responc al nom de Susu -somriu de nou.
– D’acord… -dic alhora que trec la bosseta de vellut de la meva butxaca.

Amb mans tremoloses l’obro i buido el contingut sobre la meva mà sense apartar la mirada d’aquell ésser que es mou amb tanta precisió fins el punt que sembla humana. Poder m’estic fent l’olla i és humana… Una germana bessona? No em consta que la Ruth tingués germanes… Quan les tres peces de plata estan sobre la meva mà, guardo la bosseta i allargo cadascuna en l’ordre correcte: l’ocell, el núvol i la llàgrima.

*

– Gràcies! -diu de nou la Susu en el seu to càlid.- Benvingut a casa, Marc. Ara estic sota les teves ordres…

Quan diu això, la paret darrera meu comença a tancar-se amb el mateix silenci que abans es desplaçava.

– Tenim molta feina per endavant -continua la Susu,- però entenc que segurament voldràs acomodar-te i descansar. Jo vigilaré en el teu lloc, no t’has de preocupar de res.

Cada frase que acaba somriu de forma càndida i amb una vivesa extraordinària.

– Tinc moltes preguntes… -m’atreveixo a dir.
– Segurament. Quan hagis descansat podrem xerrar de tot plegat.

En el centre de l’onzè rombe trobaràs la llar de foc; per encendre-la canta la nova cançó. No hi ha una sinó dos [llars de foc], així que en la segona [llar de foc] posa la intenció. La Susu et donarà la benvinguda i sota les tres plates al teu servei quedarà: ocell, núvol, llàgrima. La llar de foc és teva. Canvi. En l’habitació de matrimoni, en una caixa tinc les sabates i en l’altra els gargots. Alien i mare. Seguretat màxima. Canvi i fora.

Certament el cansament obnubila la meva ment i l’esgotament toca el seu punt més àlgid.

– Voldria banyar-me, hi ha banyera en aquesta casa?
– Sí, al bany disposes d’una banyera prou ample com per relaxar-te. Vols que prepari un bany?
– No, Susu, no serà la teva funció fer-me de minyona…
– Minyona…

Durant uns instants la Susu mira el no-res amb el semblant quiet com una morta recordant-me el rostre pàl·lid d’una Ruth inerta. No deuen passar més d’unes dècimes de segons, però de seguida “desperta” i somriu de nou.

*

– Serventa! -resol orgullosa.- Hauràs de perdonar-me, encara estic aprenent el català -somriu.
– Quin és el teu idioma de partida? L’anglès?
– Correcte -riu joiosa.
– Se’t veu contenta…
– Sento alegria de tenir-te aquí.
– Sents alegria?
– Sí. He après a identificar l’alegria, Marc.

De nou observo perplex aquell ésser que em parla de forma tan natural i un munt de preguntes se m’amunteguen al cap. Agafo aire i el deixo anar poc a poc.

– Indica’m on és el bany, sisplau.

Obedient, la Susu gira el seu cos sobre els seus talons i travessa el saló menjador per adentrar-se en un petit distribuidor amb tres portes: a la dreta, al davant i a l’esquerra.

– Lavabo, estudi, habitació -diu ella divertida assenyalant cada porta.
– Gràcies…

Tinc la temptativa d’entrar en l’estudi i posar-me mans a l’obra amb l’ordinador de la Ruth. El que he vist fins ara em sembla prou atractiu com perquè la curiositat tibi de mi. No obstant això, decideixo cedir al cansament i prendre’m la meva salut de forma seriosa. Com diu la Susu, encara queda molta feina per endavant…

Quan. Aleshores. Tanmateix. Així. Doncs. Perquè. Primerament. En segon lloc. Finalment. Per un costat. Per altra banda. A més a més. Després. És a dir. En conclusió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.