D’inkògnito – Capítol Vintè

Autoria: Marc Fernandez

***

Dimarts, 19 de juliol de 2022
Carrer de Cavallers, Pedralbes, Barcelona

Resten tres hores perquè surti el sol quan la Kassia i el Joan marxen per mantenir el seu anonimat darrera de la foscor de la nit. El comiat és intens, especialment quan la Kassia se m’abraça plorant com una nena petita. Quan finalment tanco la porta un nus a l’estómac em fa la guitza.

Amb el cos encara calent després de l’amor intercanviat durant la nit (després de la primera vegada, hem fet l’amor un parell de vegades més) i el cap ple de les paraules d’estima i dels gemecs, començo a recollir les poques coses que havia instal·lat en la cel·la. Guardo el portàtil de la Ruth, assegurant-me que la bateria està al complet, a l’igual que la resta de dispositius meus, i plego la poca roba que havia tret. De forma pacient ho col·loco tot en la motxilla i la bossa de mà i m’asseguro que no em deixo res en l’habitació. En acabar, netejo i tanco l’estança tal i com estava en un inici, abans de la meva arribada.

Després repasso el saló i recullo totes les espelmes que deixo dintre d’un dels armaris sota l’aparador, nets i lliure de petjades incriminatòries. Netejo a consciència el sofà i la tauleta i col·loco de nou els llençols plens de pols. Finalment repasso els poms de les portes de tota la casa per on he estat, i la finestra de la cuineta. I quan ho tinc tot llest em disposo a dirigir-me a l’adreça on la Ruth té el seu zulo esperant-me…

*

Sota el llindar de la porta d’entrada principal de la casona resto un moment de silenci contemplatiu. El cel fosc amaga la lluna nova i el silenci en els voltants és màxim fins a fer-me mal en les oïdes.

El camí fins el zulo de la Ruth és llarg però a diferència dels altres camins que he fet travessant la ciutat al llarg d’aquests dies, avui em sento tranquil. En algun moment algun cotxe de policia m’adelanta per la calçada, però ja no m’espanto i senzillament camino tranquil amb les mans a les butxaques, delectant-me amb els paisatges urbans que em vaig trobant.

Així, el camí es fa amè i agradable, i em sembla un bon final abans d’entrar en l’edifici que em posarà a prova. Hauré superat de forma exitosa els enigmes del joc de la Ruth? De seguida ho sabré…

De nou contemplo el cel fosc que ja clareja en l’horitzó. Busco l’ombra de la lluna però no la trobo i per un moment em sento sol. Però de seguida l’escalfor de les darreres hores torna a mi i els somriures d’una Kassia i d’un Joan esperançats m’omplen el pit i el cap. Si sabessin quant m’estan ajudant amb tot el pes que porto sobre les esquenes des de fa mesos…

Una darrera mirada al cel i encaro la portassa del portal. Amb la mateixa destresa de fa unes hores, o un dia, la mateixa cedeix i enfilo les escales d’emergència fins el pis on hi ha el zulo de la Ruth. Per la meva sorpresa, una porta ben normal em separa de la meva guarida. Això sí, una porta de la que penja un rètol de fusta amb una llar de foc dibuixada. La primera llar de foc…

*

Sense més, provo les diferents claus que la Ruth tenia penjades a la porta de casa seva i una d’entre tantes d’un joc qualsevol de claus obre aquella porta.

Fins aquí, fàcil…

Darrera de la porta hi ha un petit rebedor que s’il·lumina en quant entro. Tanco darrera meu la porta del carrer i observo amb atenció aquell petit espai d’escasos metres quadrats. Un quadrat de superfície amb quatre parets i una única porta, la del carrer. Davant meu un escànner facial s’activa i m’encega poc després de veure una llar de foc (la segona) marcada sobre l’aparell.

– Benvingut, Marc…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.