Autoria: Marc Fernandez
***
Dilluns, 18 de juliol de 2022
Carrer de Cavallers, Pedralbes, Barcelona
Les hores se’m fan llargues mentre espero que el temps passi. He intentat diverses vegades dormir, doncs el cansament cada cop aclapara més el meu cos i embota més la meva ment. No obstant això, no m’ha estat possible; em sento nerviós. Nerviós per l’avançament dels darrers esdeveniments.
Fa poc més de vint-i-dues hores, quan seia a les escales de l’edifici que alberga el zulo de la Ruth, no em pensava que podria veure la Kassia i el Joan, ni molt menys tenir resolt l’enigma en tan poc temps. A punt que arribin les dotze i el dia canviï en el calendari, sembla (i de moment només sembla) que les coses han canviat radicalment per mi.
Si tot va bé, aquesta nit podré estar-me amb les dues persones que més m’estimo, explicar-los tot allò que necessitin (especialment la Kassia) i acomiadar-me, poder per sempre. Després, marxaré al zulo de la Ruth i acabaré per trobar la persona que hi ha darrera de la destrossa que l’han fet al Joan. I, en acabar, m’entregaré al CSC perquè facin amb mi el que considerin oportú donats els meus delictes.
Si tot va bé, en poques hores o pocs dies tot haurà acabat i el Joan podrà respirar tranquil sense haver-se de sentir amenaçat mai més. És el meu regal d’aniversari d’enguany, encara que arribi una mica més tard del què tocaria…
00:00 hores
Dimarts, 19 de juliol de 2022
Carrer de Cavallers, Pedralbes, Barcelona
Ja som a dimarts. Fa calor. Estic nerviós. Amb pas ferm, més mogut per la inquietud, m’adreço a la finestra de la petita cuineta de la part principal de la casa. Una cuineta habilitada posteriorment, quan només la María, mare de l’Helena, hi vivia sola. La casona és pot fer massa gran per només una persona, i ella va decidir adaptar a les seves necessitats la part principal de la casa en la planta baixa, obviant la resta de l’immoble. Tota aquesta zona ha patit, doncs, grans canvis respecte la distribució original, encara que es manté la vastitud de la majoria d’espais així com la pompositat que els ancestres de la família Puig van imprimir en els interiors de la casona.
Des de la finestra es veu el carrer i la quietud regnant. Es tracta d’una zona residencial pudent i, com havia de ser, no hi ha ni Déu al carrer. Els rics dormen en les seves casasses seguint les pautes d’una vida ordenada i decent. Com Déu mana.
Fa estona que la Kassia i el Joan podrien haver arribat, doncs el moviment al barri ha cessat ja des de les deu de la nit, però entenc que igual han volgut assegurar-se el tanto i venen més tard. O igual han sorgit complicacions i finalment no poden apropar-se. O poder la Kassia està tan enfadada que s’ha negat en rotund i el Joan encara persisteix en convèncer-la per venir. Nah! En Joan no és dels que insisteixen…
Sigui com sigui l’espera se’m fa infinita i cada minut em suposa un suplici que no fa sinó que agreujar les sensacions desagradables a l’estómac i el pit. Estic ansiós.
*
No és fins que decideixo tornar a la meva cel·la que algú pica a la porta. Justament la porta de darrera, la petita porta de servei que ja està en desús des de fa anys.
Esperançat corro cap a la porta i miro per l’espiell. Dues figures encaputxades de negre esperen, una movent-se de forma inquieta, a la dreta, l’altre pausat i equànime. Mira que en són diferents la Kassia i el Joan. I davant d’aquest pensament no puc evitar somriure’m.
De forma lenta obro la porta perquè passin, però la Kassia empeny amb força i gairebé m’enclaustra contra la paret.
– On ets, imbècil!? -crida.
Fregant-me el cap després del cop contra el mur, miro a la Kassia i els seus ulls brillen en la foscor amb tanta intensitat que no em cal res més per adonar-me que està molt enfadada. Quan els seus ulls em veuen, la seva ira m’arriba alta i clara fins el cor, i al poc el seu cos es tira sobre meu per donar-me un parell de cops de puny en l’estómac. Fantàstic, just el que necessitava…
Just després els seus braços envolten amb força el meu coll i la Kassia arrenca a plorar sobre la meva espatlla. En Joan tanca la porta i posa el pestell mentre em mira de forma atenta tot aixecant les espatlles. Després s’apropa a nosaltres i frega l’esquena de la Kassia per tal que es tranquil·litzi.
– Està molt nerviosa des de fa setmanes -explica.- No li tinguis en compte els cops…
Ja ho sé, no cal que m’ho expliqui, però suposo que està bé verbalitzar en veu alta allò que tots tres sabem…
*
Un parell de vegades la Kassia es neteja els mocs i les llàgrimes en la meva samarreta i el Joan i jo ens aguantem el riure com podem.
Quan poc a poc es va calmant la cosa, els convido a passar al saló. Així, la Kassia s’aferra al meu braç i recolza el cap mentre camina. Però poc a poc els ulls se li il·luminen amb l’espectacle d’ostentositat que representa la casa; una ostentositat que s’ha de conformar en apreciar enmig de la penombra. I ara caic que ella mai abans havia trepitjat la casona…
La miro i no puc més que delectar-me amb el seu canvi d’humor. Com si l’enfadament de fa una estona mai no hagués tingut lloc, sembla una persona radicalment diferent de la que ha entrat fa uns minuts a la casa. Així és ella.
– Quina passada! I això és teu, Joan?
– Eh… no, encara és dels pares.
– Per què vius en una merda de pis si podries viure aquí?
– Gràcies pel que respecta al meu pis… -riu pacient en Joan.
– Ja saps què vull dir!! -l’etziba la Kassia.
– Doncs… perquè no em ve de gust viure en un lloc tan gran… què vols que faci amb tot aquest espai?
– Podríem venir-nos aquí. Quan decidim venir a viure les tres juntes, podríem venir-nos aquí, oi? -pregunta innocent.
– Eh…
En Joan em mira als ulls. La pregunta de la Kassia se’m clava al pit com una fletxa i una ombra enfosqueix el meu rostre per uns instants. Ella també em mira i comprèn sense mediar cap paraula, i la tristor també s’instal·la en ella de forma visible.
*
Així, la resta del camí transcorre en el silenci més absolut, un silenci que em permet ordenar les idees del que estic a punt d’explicar-los. Un silenci fosc i tenebrós que, alhora, pesa en el meu cor.
Quan arribem al saló, la Kassia deixa anar el meu braç per córrer cap a la filera d’estàtues que romanen sobre un llarg aparador. Mentre no venien he omplert el saló d’espelmes per donar una mica de caliu i llum a l’estança, assegurant-me que les cortines tapin l’escassa llum per tal que no irradiï fora i aixequi sospites. La Kassia es mira una a una les estàtues fixes, testimonis de com la pols cobreix tota la superfície del moble. Certament, era dels pocs espais que no estaven coberts amb tela, i en aquest sentit crec recordar un dia que l’Helena explicava aquesta anècdota:
– Quan estava a punt de posar el llençol per sobre, no vaig ser capaç de tapar els rostres de totes aquelles persones immòbils que em miraven sobre l’aparador, deixant-los en la més profunda de les obscuritats… Vaig decidir que farien de guardians de la casa, atents a qualsevol intrusió indesitjada...
Aleshores vam riure, però ella semblava que ho deia de forma seriosa. L’Helena… tornaré a parlar amb ella tal vegada? Em cau bé…
00:29 hores
La Kassia i el Joan s’acomoden en el sofà biplaça d’estil barroc. Durant uns instants em miro aquell sofà que em recorda en certa manera la butaca de l’entrada de casa de la Ruth. Després torno la mirada als meus dos companys que em miren inquiets, impacients. Bé, una més que l’altre…
– Ah! -en Joan m’apropa una bossa que fins ara no havia vist.- T’he portat unes quantes coses que he pensat que podrien venir-te bé si t’estàs aquí…
– No, finalment no em quedaré. Aquesta nit marxaré d’aquí per acabar de solucionar els temes que em resten pendents.
– Ah…
– De què parleu? -la Kassia interromp encara que la seva veu és tranquil·la i suau.
– D’acord… crec que us mereixeu una explicació.
– No deies que qualsevol explicació podia perjudicar-te?
– Les coses s’han mogut més ràpid del que em pensava i… bé, tot arriba al final. Prefereixo que escolteu la història de la meva boca i no de qualsevol altre.
– M’estàs espantant… -la Kassia parla amb un fil de veu cada cop més afeblit.
Escuro la gola un parell de vegades abans d’animar-me a fer l’explicació i sento les seves mirades tan fixes en mi que per un moment em faig petit. Traient forces d’on no tinc començo.
– Bé, el que us explicaré a continuació segurament afectarà d’alguna manera la nostra relació, donat que posarà sobre la taula una sèrie de mentides que he sostingut deliberadament al llarg de tots aquests anys de relació. Per tant, m’agradaria començar amb una disculpa, especialment a tu, Kassia, per haver-te amagat gran part de la meva identitat real.
– Per què especialment jo? -el seu to torna a semblar enfadat.- Insinues que sóc una enfadica?
– Sí -ric divertit aprofitant l’oportunitat per canviar l’ambient.
*
La Kassia posa cares rares i fa gestos estrambòtics reclamant que em rectifiqui. Els tres riem durant una llarga estona i després plorem. Qui sap si mai més podrem riure els tres junts…
– D’acord -arrenco de nou a explicar,- el cas és que no sóc informàtic com us he fet entendre. No treballo com a SAT en una petita empresa.
– I de què treballes? -s’impacienta la Kassia.
– Treballo en el departament de ciberseguretat del CSC i també com a espia per l’organització.
– Uaaalaaaaaaa!! -els ulls de la Kassia s’obren de bat a bat.
Per uns instants la seva reacció em sorprèn, encara que ben mirat era l’altra possibilitat coneixent-la.
– Quina xulada!! Ets un agent secret!! -riu.- Ets l’heroi dels Països Catalans!!
En Joan i jo riem davant la seva innocència i espontaneïtat. Per molts anys que faci la Kassia sempre té aquesta vessant de la nena que aporta tanta alegria al meu cor. M’encanta. I m’encanta tenir l’oportunitat de viure-la la nostra darrera nit junts. Joder, com l’estimo!
– M’alegra veure que no t’enfada… -reconec finalment.
– Com vols que m’enfadi!? Entenc perfectament que no és una cosa que puguis anar dient a ningú. Ni tan sols a nosaltres!! Però… per què ens ho dius ara?
– Perquè molt probablement s’acabi tot aquest capítol de la meva vida.
– Què vols dir?
– Vull dir, que…
– Un moment!! Ets tu qui…
Els dos ens mirem als ulls.
– Ets tu qui ha tret en Joan de la presó? -acaba de preguntar.
– Sí.
– I et castigaran per això?
– He comès una sèrie de delictes en benefici propi i benefici d’un tercer; delictes greus que signifiquen presó.
– Em prens el pèl? Treus en Joan de la presó per acabar tu a la presó?
*
– Bé… Les circumstàncies són ben diferents, Kassia. La situació del Joan no era gaire normal… Sé que has vist els vídeos que he penjat a internet. Per tant, no és un canvi de presó per presó. He alliberat en Joan perquè no em podia quedar quiet sense fer res després de veure la violència a la qual l’estaven sotmetent.
– Ja… En això tens raó… però… per què has d’acabar a la presó?
– Ningú acabarà a la presó! -intervé en Joan de cop.
– Joan, no vull que facis res que t’allunyi de ser tu mateix!
– No t’he demanat permís!
Com aquest matí en Joan ha construït un mur entorn aquesta decisió fins el punt que el seu to de veu és més elevat del que mai l’he vist. Pels qui no coneixen en Joan poder això sembla anecdòtic, però no ho és pas. He vist en Joan en diverses situacions complicades i només una vegada em va aixecar el to. Aquella vegada que la vaig cagar tan profundament… Estava realment enfadat amb mi, i no era per menys! Però ni tan sols en aquella ocasió va ser tan contundent; “només” estava enfadat.
Mai abans havia vist en Joan actuar o parlar de forma contundent. No és una persona que imposi la seva voluntat, que busqui la lluita oberta amb ningú. Al contrari, en Joan és una persona tan extremadament intel·ligent que acaba fent que siguin els altres que apostin per les seves idees. No li cal confrontar-se, no li cal plantar-se ni posar límits. Senzillament fa que les coses passin.
*
Però suposo que no hi ha temps perquè les coses passin, donades les circumstàncies. I per primera vegada en Joan aixeca el to i em parla de forma autoritària, contundent, sense espai al diàleg. Per primera vegada en Joan es compromet a corrompre la seva virtud de no emprar res per benefici propi.
En Joan és capaç de desviure’s per ajudar quan algú ho necessita, però sempre empra els seus recursos i mai demana ajuda per ajudar. Un clar exemple és la Roda, un projecte que va desenvolupar per ajudar les persones que es troben en una situació de vulnerabilitat respecte el banc amb el qual tenen la hipoteca de casa seva.
Va muntar tot un sistema d’empreses i organitzacions sense ànim de lucre que faciliten el pagament del deute i el sanejament íntegre de l’economia familiar per tal de treure-la de la situació límit en la qual es troba i sortir del cercle viciós de l’impagament. Quan els pares el van llegar gran part del patrimoni, en Joan va delegar part del mateix per posar en marxa la Roda. Però s’ho va muntar de tal manera amb les empreses que va retornar cada cèntim que havia agafat. Ell no considera seus aquells diners i no té cap intenció de tocar-los. I coneixent-lo, segurament ja li va sabre malament disposar dels diners encara que la seva idea era retornar-los.
– Com em dic Joan Puig i Cadafalch, tu no aniràs a presó, entesos? -repeteix de forma insistent.
La Kassia se’l mira perplexa davant la aquell aplom i no gosa dir cap paraula durant una llarga estona.
*
– Això, això! -diu finalment quan aconsegueix reaccionar a la seva perplexitat.
– No discutiré pas d’això… en qualsevol cas quan hagi acabat el que estic fent m’entregaré.
– Tu ets idiota!!??
– Fes el que hagis de fer -intervé de nou en Joan,- només dic que no aniràs a presó…
– I què se suposa que estàs fent ara!? -pregunta de nou enfadada la Kassia.
– Assegurar-me que tothom rep el càstig que mereix…
– Càstig…
– Sí, Joan, càstig… Sé que no és una paraula que t’agradi gaire i entenc que no forma part de la teva manera de funcionar. Malauradament per tu, jo tampoc tinc espai per negociar aquest aspecte. I sí, m’asseguraré de que tothom rebi el seu càstig per tal que tu puguis estar tranquil. Trobaré la persona que hi ha darrera de tot el que t’ha passat i…
– Marc!
– No!! -m’aixeco impulsiu del sofà.- No és negociable!! No em vinguis amb sermons de merda que m’importen un benegre!! Guarda’t la teva puta ètica per tu!!
Amb el moviment de les meves mans les flames de les espelmes es mouen inquietes i per un moment les ombres projectades ballen nervioses al nostre voltant. Fins i tot jo m’espanto de mi mateix.
Tanco els ulls que estrenyo amb força i respiro profundament.
*
– Perdona, Joan… -em disculpo.- No vull parlar-te d’aquesta manera…
– Tranquil… Entenc el teu estat emocional i entenc la teva resolució a continuar endavant amb el teu pla. Ho fas per mi, tot i que jo desitjaria que no t’arrisquessis més, que tornessis a casa amb nosaltres. Dit això, entenc perfectament la teva decisió; en el teu lloc faria igual. I no és la meva idea afegir més tensió a la teva vida; sé que ho estàs passant malament. I que ho facis per mi… passar-ho malament, em mata per dintre -la seva veu tremola i de nou em sorprèn la seva inestabilitat emocional.- Només vull que entenguis una cosa, Marc -una llàgrima cau galta avall,- fins que no estiguem els tres a casa jo no podré continuar endavant. No vull fer-te xantatge, no vull… Només… vull…
Davant la meva perplexitat en Joan es posa a plorar. Em quedo paralitzat davant la situació que ha esdevingut. Justament volia evitar veure això, motiu pel qual egoistament vaig prendre distància amb ell quan va sortir de la presó. No volia veure’l així, perquè sabia que no sabria què fer. Si el Joan cau, caiem tots.
Per primera vegada prenc consciència del pes que tant la Kassia com jo hem carregat sobre les esquenes del Joan. Ell és el fort, el savi, l’equilibrat… La Kassia i jo només fem el que podem, però en Joan és el nostre mirall on reflexar-nos quan volem guanyar fortalesa. I durant tots aquests anys no hem permès en Joan que es mostrés vulnerable; tampoc sé si tenia la necessitat de sentir-s’hi. I ara, trencat, apedaçat i pegat com ha pogut, el Joan es trenca i arrenca a plorar. Què nassos hem de fer nosaltres davant d’això?
*
La Kassia em mira esperant que actuï i no se m’acut res a fer, res a dir. Li torno la mirada i nego subtilment amb el cap i ella s’espanta davant la situació. No sabem com reaccionar i em puc imaginar que si la Kassia és a casa de sa mare és per alguna cosa semblant a la meva… Por a que esdevingués això que just està passant. Som injustos de collons…
– Eh… -no sé què dir…
Dono un pas cap a ell; i després un altre. Em moc fent un gran esforç. Quan finalment estic davant seu ell aixeca la seva mirada, els seus ulls plens de llàgrimes i jo m’agenollo davant d’ell. I la Kassia fa un saltironet per plantar-se just al seu costat, passant el braç per l’espatlla i subjectant amb força el Joan. Mentre, jo arreplego les mans per darrera de les seves cames i senzillament recolzo la barbeta sobre els genolls. El miro i em mira.
– Desitjo que s’acabi tot -xiuxiueja entre sanglots,- desitjo que tornis a casa… Necessito que tornis…
En Joan mai ha necessitat res. La seva fortalesa mental és el seu refugi i mai ha necessitat res de l’exterior. Ell solet és capaç de proveir-se tot el que necessita. La ment del Joan senzillament és extraordinària. Però ara sembla com si ho hagués deixat tot en stand by, i s’ha fet humà a si mateix, com qualsevol altre persona.
– Puc… puc demanar-te que contemplis aquesta opció en el teu pla? -demana suplicant.
– Joan… he procurat ser silenciós i discret. Senzillament el CSC m’ha descobert, encara que no era massa difícil, la veritat. No puc canviar això… No puc prometre’t que tornaré a casa perquè no sé com fer-ho…
*
– No et demano que em prometis res, et demano que contemplis l’opció de fer realitat aquest tonto desig meu…
En Joan és l’única persona a la qual mai l’he pogut dir que no. Tampoc és que vulgui dir-li que no al que m’està demanant; certament, tinc zero ganes d’acabar entre reixes. Però quan empra aquest to suau i dolç, seductor i embriagador… perdo el control de mi mateix i sento que és ell qui em controla. Em costa pensar i evidentment desitjo, com ell, tornar a casa. Es junten les dues coses i…
– Clar, Joan, clar que miraré de tornar a casa amb vosaltres dos! Faré tot el que calgui perquè puguem restablir la nostra vida, la nostra normalitat.
La mà de la Kassia s’allarga per acariciar la meva galta i en Joan somriu satisfet de la meva resposta al temps que em mira d’aquella manera que em torna tan boig. Estimo aquestes dues persones més que a la meva pròpia vida i desitjo amb tot el meu cor tornar amb ells.
Els desitjo…
– Els tres junts… -somio en veu alta.- Vindríem a viure aquí?
Els dos em miren sorpresos.
Mai he volgut comprometre’m, i cada vegada que la Kassia m’ha plantejat de viure els tres la meva resposta ha estat una negativa rotunda. Podria excusar-me dient que es tractava de la meva feina, una feina que fins ara mantenia en secret. Però no… no era la feina. Era la por, la por a perdre’m, la por a repetir històries del passat. Vivint sol tinc la seguretat que ningú em maltractarà.
*
Però com he dit, per la Kassia i el Joan estic disposat a donar la vida… I vull donar-los la vida estant ben viu. Vull construir una vida amb ells, i qui sap, poder tenir fills?
Els estimo…