Autoria: Marc Fernandez
***
Dilluns, 18 de juliol de 2022
Carrer de Cavallers, Pedralbes, Barcelona
No diré res nou que no se sàpiga ja de mi, i tot i així necessito expressar allò que sento. Fa escaigs minuts que en Joan ha marxat i sóc conscient que el moment no és el millor per posar-me sensible. Tanmateix, les circumstàncies són les que són i necessito deixar espai a les emocions que porten mesos amuntegant-se en el meu cor, car em pesen.
Quan vaig fugir de la Rússia amb catorze anys recordo el moment exacte en què em vaig fer la promesa que no permetria que ningú més em fes sentir una merda. Durant anys els meus pares m’havien agredit física i psicològicament; i aquesta és una ferida que encara avui no sé si algun dia aconseguiré subsanar.
M’havia colat com a polissó en el primer vehicle que sortia de forma immediata i no vaig ni tan sols mirar el destí. Tampoc importava massa ja que només volia marxar ben lluny dels pares. No sabia què faria en arribar al lloc de destí, ni tampoc tenia un pla de vida. Fugir va ser la mesura desesperada a una situació que literalment m’estava matant. Era això o acabar amb la meva vida. Tenia catorze anys.
Així, portava hores entre l’equipatge que s’amuntegava en el maleter d’un autocar la direcció del qual era totalment desconeguda per mi. Allà dintre feia fred i de vegades sentia que em faltava l’aire. La postura mantinguda durant hores em feia mal i no tenia massa capacitat de moviment per acomodar-me, ni tan sols, una mica millor. Diria que a estones vaig perdre la consciència per la falta d’oxigen. I la desesperació i la por van ser les meves úniques companyes de tot aquell llarg viatge. Encara tinc calfreds quan ho recordo.
*
Però tot allò era molt millor que continuar en aquell poble de merda, gèlid i abandonat de la mà de Déu. Odio Rússia per tot el que em recorda. I l’odio fins un punt que m’ha portat a esforçar-me perquè ni tan sols se’m notés l’accent.
Tant va ser així que em vaig tancar en mi mateix. Senzillament vaig guardar tot el meu passat i tota la meva ferida emocional sota clau i vaig llençar al mar de l’oblit la capseta que guardava el meu cor. Davant la negativa a repetir experiència, vaig decidir no lligar-me emocionalment amb ningú. Cada vegada que sentia que algú volia de mi alguna cosa més enllà d’una nit de sexe, automàticament posava una barrera. Estant sol podia assaborir la llibertat i la seguretat que la distància sempre atorga.
I la cosa anava més o menys bé fins que vaig conèixer la Kassia i el Joan. Aquell dia es va girar tot el meu món interior; bé, van capgirar per complet a tot jo. La soledat es va fer més insuportable, tot i que mai no he deixat de gaudir del meu espai i del meu temps. Les ferides sagnants encara dintre del meu cor reclamaven, de cop, tota la meva atenció. Ferides que na Kassia i en Joan s’entestaven en reflexar, com si fossin un mirall que es colessin en el meu cap. Amb ells vaig provar un sexe diferent, un sexe intens i íntim. Mai havia sentit intimitat amb ningú. Amb ningú. Una intimitat que em crema encara avui i alhora escalfa tot el meu ésser. Una intimitat que no vull perdre mai i que l’univers juga a amagar-me amb tota aquesta situació.
*
La Kassia i el Joan m’estabilitzen, m’arrelen i em sostenen. Gràcies a ells vaig acceptar la meva vulnerabilitat i em vaig enfortir com mai pensava que podria passar. Mai no m’he sentit més segur i estable que estant amb ells. I la vida s’entesta en treure’m els punts de suport. Em va treure els pares, i ara em treu la Kassia i el Joan. Puta vida!!
Sento que em moro de nou, que m’ofego en les meves emocions, que perdo el nord i el sentit. De vegades m’oblido qui és realment en Marc, si és que hi ha un Marc real. Ni tan sols va ser el nom que van escollir per mi. Ivan Lazarev…
Repeteixo aquest nom vàries vegades i no em resulta familiar. De petit em deien així i allò ho visc tan llunyà com si mai no hagués passat. Sento que tot és un somni: les pallisses, el riure embogit de la mare, el viatge fins a Barcelona, viure al carrer durant mesos… Em va passar realment?
Si penso en el passat només puc sentir realment la Gisela, qui considero la meva mare de veritat. Ella em va rescatar del carrer i em va donar una nova vida, comfort, oportunitats… Sóc tot el que sóc gràcies a ella. Em va pagar professors que m’ensenyessin la llengua, estudis, una carrera, un màster… Em va donar una llar on viure i escalfor; el primer escalfor en el meu cor. Em va donar la nacionalitat catalana i l’oportunitat de treballar en una feina d’ensomni…
*
I ara sembla que tot això se’n vagi en orris. Esborrat per un fill de puta a qui encara no he posat rostre. Que ha ensorrat en Joan i m’ha portat a mi pel davant. Faig tot el que faig pel Joan o per mi, doncs? O m’ho he fet jo? No vaig ser jo qui vaig prendre aquesta decisió? Vaig decidir anteposar en Joan a mi, i aquí estic…
El Marc de fa uns anys no hauria permès res de tot això. Aquell Marc era un autèntic cabró: disciplinat, aparentment segur de si mateix, amb les idees clares, independent, fred i calculador. La moral d’aquell Marc estava feta a mida per tal de satisfer les pròpies necessitats; no importava ningú més. Així era jo quan em van conèixer la Kassia i el Joan. Què van veure en mi? Com va poder passar tota la nostra història?
I ara, aquí, estirat sobre el llit de la cel·la en la casona, penso en el Joan que acaba de marxar i l’enyoro ja. I penso en la Kassia i només tinc ganes d’abraçar-la. No vull renunciar a ells. No vull anar a presó!
Tic tac tic tac tic tac…
15:12 hores
No tinc gana i a desgana encenc l’ordinador de la Ruth. Consulto les notes de la llibreta i la darrera modificació que vaig fer amagat a les escales d’emergència de l’edifici on hi ha el zulo de la Ruth i subratllo els enigmes pendents:
En el centre de l’onzè rombe trobaràs la llar de foc; per encendre-la canta la nova cançó. No hi ha una sinó dos [llars de foc], així que en la segona [llar de foc] posa la intenció. La Susu et donarà la benvinguda i sota les tres plates al teu servei quedarà: ocell, núvol, llàgrima. La llar de foc és teva. Canvi. En l’habitació de matrimoni, en una caixa tinc les sabates i en l’altra els gargots. Alien i mare. Seguretat màxima. Canvi i fora.
Quan l’ordinador personal de la Ruth s’encén faig una indexació de totes les carpetes, incloses les amagades, que reconeix el sistema. Com que no tinc impressora, faig fotos a la pantalla des d’un angle que em permeti una posterior lectura des de les imatges. Després accedeixo com a super administrador del sistema i instal·lo un programa que permet rastrejar carpetes ocultes. I mentre l’aparell fa la seva feina, des de la tablet reviso les imatges que recullen la indexació bàsica. Miro especialment el nom de les carpetes que reconeix el sistema per veure si n’hi ha alguna d’interessant. I amb un programa senzill d’edició d’imatges subratllo potencials carpetes a revisar.
Quan el programa de rastreig acaba, torno a fer una indexació i faig noves fotos. Comparo l’índex bàsic amb el nou índex i, voilà!, una carpeta ultra mega amagada crida la meva atenció. Sabeu com es diu la ditxosa carpeteta? “understone”.
*
Passo un antivirus en la carpeta i quan m’asseguro que tot està bé, l’obro. Per la meva sorpresa només hi ha un arxiu. L’obro. És un document txt amb un text que em resulta molt familiar, i els meus ulls s’obren de bat a bat davant la sorpresa. Això sí que no m’ho esperava i, en qualsevol cas, és la prova evident de què la Ruth em donava mil voltes. Filla de puta…
Creia que casa meva era una fortalesa inexpugnable, que jo era el rei de la seguretat i que ningú podria trobar-me, caçar-me i, molt menys, accedir a qualsevol dels meus dispositius. I ara m’adono que senzillament he estat massa superb, justament el pecat que mai ha de manifestar un bon hacker. Resulta que la Ruth ha entrat a casa meva i s’ha colat dintre de la meva tablet. La mateixa tablet que porto passejant des de que vaig sortir de casa per anar a la puta entrevista.
Em sé la resposta i no puc evitar riure. Riure de la bellesa amb que m’ha colat el gol. I encara maleeixo més que s’hagi mort als meus braços i no hagi estat capaç de valorar en vida la seva obra.
– Desitjo que estiguis viva, Ruth. Si ho estiguessis et fotria un cop de puny en tota la puta cara…
Mentre parlo sol, agafo la tablet i jugo amb ella. Encenc i apago la pantalla, desbloquejo i torno a bloquejar. Allà estan els símptomes que una i altra vegada he deixat passar per alt. Són molt subtils, símptomes que es tradueixen en mil·lisegons, poder? Però al cap i a la fi, símptomes clars.
*
Rastrejo la tablet i allà està, un programa que em monitoritza. Sóc conscient que qui estigui a l’altra banda del programa sap que l’he trobat i que ara jugo a accedir a l’altre terminal. Aquestes batalles m’insuflen vida i durant els següent minuts perdo la noció del temps i de la realitat. Si ara mateix la Kassia i el Joan es plantessin davant meu, literalment no els veuria.
18:37 hores
Game over. Sigui qui sigui que està a l’altra banda és molt millor que jo. Sé que he estat a prop, però no suficient com per guanyar la batalla. No obstant això, suficient per trobar un ària aproximada de la ubicació de l’altre terminal. I a que no sabeu què? En aquell radi s’inclou el zulo de la Ruth. Puc sospitar, doncs, que algú m’espera allà; i que aquest algú (¿¿la Susu??) és qui s’encarrega de deixar-me a les fosques tota l’estona. En tot moment sap on estic perquè em monitoritza des de la comoditat de “casa seva”.
La Ruth va morir, oi? Estava morta, oi?
Per un moment dubto de tot.
– La nova cançó! Necessito la nova cançó! -crido a l’aire.
Torno a l’ordinador personal de la Ruth i reviso l’arxiu txt que he trobat en la carpeta oculta. Són totes les meves poesies.
La poesia va ser la meva vida d’escapament emocional quan en Marc “RocaDura” Fernandez va prendre el control de la meva vida. Era l’únic moment íntim amb mi mateix. Si algun dia alguna emoció es travessava de tal forma que ni el sexe ni la velocitat em permetien desfogar-me, escrivia poesia. M’agrada la poesia, encara que això va ser un secret que vaig guardar durant molt de temps fins i tot a la Kassia i a en Joan.
Això no obstant, quin sentit té que guardi la meva poesia en una carpeta tan amagada? Una carpeta tan amagada en un ordinador personal de fàcil accés per qualsevol persona amb un mínim de destresa…
Agafo les imatges amb la indexació bàsica i reviso les carpetes que he seleccionat per mirar-me: “darreries”, “nit”, “cançó”, “silenci”, “mor”, “buidedat”, “nova”, “enyorant”, “brillantor”.
*
La primera vegada que he mirat l’índex no he relacionat pas una cosa amb l’altra. Però em sé les meves poesies de memòria i ara que sé que té accés al meu llibret de poesies, ho veig clar.
Nova cançó: “enyorant, “buidedat”, “darreries”, “silenci”, “nit”, “brillantor” “mor”.
Enyorant la buidedat de les darreries,
en el silenci de la nit, la brillantor mor
Enyorant la buidedat de les darreries, (13)
en el silenci de la nit, la brillantor mor. (13)
Tramuntana que piques a la meua porta (13)
sucumbint a la fosca quietud d’eixe moment. (13)
Solitud enmig de tanta multitud (11)
que d’angoixa arrencada del racó, viu. (11)
Res, nuesa enmig de tanta agitació. (11)
Robes un petó en l’aire (7)
buscant la balma en el dol. (7)
T’estimo en la distància… (7)
Bull. Cerca. Menteix. (5)
Crema l’escurçó! (5)
Mort és mort. (3)
Dol. (1)
13-11-7-5-3-1
13 (4) – 11 (3) – 7 (3) – 5 (2) – 3 (1) – 1 (1)
4-13-3-11-3-7-2-5-1-3-1-1
– D’acord. L’accés al zulo està blindat per una clau que deu recollir alguna d’aquestes combinacions. N’estic convençut!!
Em grato el coll pensatiu davant l’obra magistral de la Ruth i no puc més que admirar-la. El seu joc és realment engrescador i manifesta unes habilitats que, sense cap dubte, superen les de qualsevol expectativa que em pogués generar.
Amb això ja puc anar al zulo de la Ruth. Crec que el major misteri per accedir ha estat resolt i la resta que em queda crec que es solucionarà una vegada estigui allà. Tinc curiositat de conèixer l’alter ego de la Ruth, la persona que hi ha darrera del terminal que se m’ha resistit, la persona que m’està monitoritzant des del minut zero…
*
Amb la curiositat a flor de pell decideixo provar una idea esbojarrada. Així, encenc la tablet i creo una nova carpeta a la pantalla d’inici. Una carpeta que es diu “aquesta nit ens veurem les cares”. Deixo el dispositiu sobre la taula i decideixo fer-me alguna cosa per menjar. Amb la tonteria s’han fet les vuit del vespre passades i després de no menjar en tot el dia la gana fa acte de presència. Quan enllesteixo el menú segons la compra que m’ha fet el Joan, m’adono que tinc una resposta esperant-me. Sigui qui sigui l’alter ego de la Ruth ha creat una carpeta en la pàgina d’inici de la tablet:
“tespero”…
Quan. Aleshores. Tanmateix. Així. Doncs. Perquè. Primerament. En segon lloc. Finalment. Per un costat. Per altra banda. A més a més. Després. És a dir. En conclusió.