Autoria: Marc Fernandez
***
Dilluns, 18 de juliol de 2022
Carrer de Cavallers, Pedralbes, Barcelona
Fa estona que el sol ha sortit i ara brilla a dalt d’un cel radiant. Brilla i escalfa de forma imponent i, fins i tot, asfixiant. La casona on estic està deshabitada des de que la mare de l’Helena va morir, ara fa vint anys. Ella va ser la darrera persona que la va ocupar, en tant que els Puig prefereixen viure a la Torre del Rellotge i el Joan s’ha fet amb un pis modest al barri per estar prop dels pares.
No obstant això, un petit equip de neteja s’encarrega periòdicament de mantenir en ordre tant l’edifici com els jardins, mentre els Puig decideixen què fer amb l’immoble. Aquesta ha estat la casa que ha allotjat els Puig des de fa generacions i l’Helena guarda certs recels a desfer-se’n. I el tema de la venda o la donació sorgeix sovint en les converses familiars; encara que mai acaben amb cap decisió definitiva…
La casona és una vil·la situada al bell-mig d’uns jardins immensos que mantenen les mirades indiscretes del carrer allunyades. Envoltada per una tanca alta de forja rovellada, el perímetre està pràcticament custodiat per arbres frondosos que encara faciliten una major intimitat. Per mi això és un clar avantatge encara que sóc conscient que no puc quedar-me aquí massa temps.
*
Abans d’instal·lar-me m’he assegurat que el CSC no ha passat per aquí i que els interiors estan lliures de micròfons i altres formes d’escanneigs. Després he retirat els llençols que cobreixen els mobles de les estances situades a la part nord de la casona, més fresca ara a l’estiu i més amagada del carrer. Originàriament aquesta part de la casa era la zona on residia el servei, amb un accés petit propi des d’un carreró al darrere que fa anys va desaparèixer quan es va fer un replantejament urbanístic de la zona.
La zona de serveis inclou la cuina gran, un lavabo que era comunitari i les cel·les on dormien les persones que s’encarregaven de les cures de la casa. Tota la zona guarda un aire vell ja que va quedar en desús quan només va quedar la Maria, mare de l’Helena, a la casona. La majoria de les cel·les tenen humitats però al final n’he trobat una de comfortable i propera al lavabo. He fet una neteja ràpida per tal d’acomodar-me i ara espero pacientment que arribi la meva primera visita…
13:15 hores
Quan sona el timbre de la porta, no puc evitar saltar sobre el llit. Sense adonar-me m’he quedat dormit, cansat després de tot el tràfec durant la nit i el matí. M’incorporo i de forma àgil m’adreço cap a la porta. Asseguro per l’espiell que darrera hi ha qui espero i quan confirmo que és així somric nerviós com un noi de catorze anys.
Obro la porta ràpidament i darrera hi ha el Joan que estén el braç per ensenyar-me el full que aquesta nit he colat per sota de la porta de casa seva per avisar-lo que l’esperava aquí. Sabia que ho entendria…
Silenci.
No hi ha la clau.
Butxaques buides.
Menjar, sisplau.
MF
Sense mediar paraula arrenco el paper de la seva mà per poder veure el seu rostre. Tinc la sensació que fa anys que no el veig i em moro per abraçar-lo, besar-lo i fer-lo meu. Amb un gest li pregunto si porta mòbil i nega amb el cap per després allargar-me les bosses de la compra que servirà per omplir la nevera que ja he connectat. Agafo les bosses i les deixo al costat de la porta per després estirar de la seva camisa i entrar-lo dins de la casa. Deixo que la porta es tanqui de cop i el beso apassionadament.
Ell intenta dir alguna cosa però es rendeix a la meva excitació acumulada tots aquests mesos i finalment estiro de la seva mà per portar-lo a l’habitació que he endreçat. De camí fins allà no diem res, senzillament ens agafem de la mà entre somriures. El desitjo…
***
ATENCIÓ. Aquesta entrada inclou contingut sexual explícit. Recomanem que si ets una persona sensible a aquesta mena de continguts evitis continuar amb la lectura de l’entrada.
***
Quan entrem a la cel·la, la mera idea de tenir sexe amb en Joan em té trempat. Suposo que s’afegeix el fet que fa mil que no tinc sexe i que vaig calent… I quan ho veu, en Joan riu d’aquella manera tan silenciosa i encomiable. Joder, com l’he enyorat!!
M’apropo a ell i acaricio els seus cabells, com sé que l’agrada, mentre contemplo la llum inherent en els seus ulls. Per uns instants em perdo en aquell color mel tan dolç que em fa sentir en pau sempre que els miro. La seva mirada em retorna l’afabilitat característica del Joan i sento que també s’alegren de veure’m. Per un moment m’emociono i em venen ganes de plorar, però ell se m’avança i plorem abraçats de forma suau i tendre. Un plor serè i tranquil.
Abraçat a ell m’arriba la seva olor tan característica i se m’obre de nou la gana, i deixo que el meu cap es perdi per besar el naixement de la seva mandíbula al costat de l’orella, allà on en Joan sempre té tantes pessigolles entremaliades. Li beso amb suavitat primer amb els llavis secs, després amb la llengua i de seguida ell atansa les seves mans fins a tocar-me sobre la roba. El mer contacte em fa sentir un calfred que recorre tot el meu cos i intensifico més els petons, arrencant un inesperat gemec del Joan.
El petonejo tot el rostre i el coll, i mossego suaument les seves orelles mentre ell exhala excitació. Es manté passiu com sap que m’agrada i vaig escalfant l’ambient de forma pausada com sé que ell gaudeix.
– De qui ets, nineta? -pregunto amb un somriure entremaliat.
– Teva…
En Joan em mira provocador quan em diu la resposta i se li dibuixa un somriure encisador que encara m’encén més.
*
Agafo el seu rostre entre les mans i el beso apassionadament als llavis al temps que ell tanca els ulls i es deixa portar. Baixo les mans i començo a descordar la camisa, botó rere botó, i després em trec la meva. En Joan eixampla el somriure en mirar-me i sento que està receptiu. A mesura que vaig deixant el seu pit a la vista, el beso fins a quedar-me de genolls davant d’ell. Aixeco la mirada i veig que es mossega el llavi sorprès davant el meu gest. No sóc d’agenollar-me però avui tinc ganes de menjar-li la polla.
Sense apartar la mirada del seu rostre estiro del cinturó per descordar-li i ell es limita a passar els seus dits tremolosos entre els meus rínxols, acariciant-me i fent-me sentir de nou una persona viva. Abaixo la cremallera i estiro dels pantalons per baixar-li. Està erecte i això encara m’excita més. Llepo per sobre dels calçotets i en Joan profereix un petit crit de plaer. Després abaixo també la roba interior i llepo quan llarg tot el seu membre, sentint com els seus dits es tanquen i estiren dels meus cabells en un impuls inconscient.
– Marc… -exhala el meu nom com si fos un ritual antic i arcaic.- Marc… -gemega de nou.
Cada vegada que sento la seva veu pronunciant el meu nom m’excito més i més. L’agafo per estirar-lo sobre el llit i, així, xuclo el seu gland i llepo el cos del seu penis mentre acaricio les engonals i l’escrot a dues mans.
*
Després retiro els seus pantalons i la roba interior i m’acabo de nuar jo també davant la seva mirada atenta. Agafo un parell de condons de la motxilla i li col·loco un mentre el torno a llepar i em col·loco un altre. Quan ho tinc tot disposat l’obro de cames i les porto cap a ell deixant el seu anus obert per rebre’m.
Durant una estona jugo amb els dits en l’entrada del seu recte i quan el sento dilatat, el penetro deixant-me sentir com el meu penis obre les seves carns, de forma extremadament lenta. Ell s’aferra a les barres del capçal de forja i sento que s’excita en sentir-me entrar. Sóc conscient que m’he precipitat arribat a aquest punt, però en Joan sempre és generós en tot, i el sexe no és una excepció, ja que el seu plaer va estretament lligat al nostre plaer, el de la Kassia i el meu.
Poc a poc entro en ell i quan estic tot dintre l’abraço per sentir la seva escalfor, quedant-me quiet durant uns instants. Ell també m’envolta amb els seus braços prims i em parla paraules d’amor a cau d’orella que encara em fan sentir més plaer. Paraules secretes, paraules nostres que em conviden a unir-me emocionalment amb ell. El miro i em mira i em sento joiós com si res dels darrers mesos hagués passat. I sense deixar de mirar-lo me’l follo de forma lenta i cerimoniosa mentre el masturbo entre crits i gemecs dels dos.
*
Els cossos suen, les pells freguen i les mirades es creuen. L’acte no dura poder més de cinc minuts però sento que durant aquest temps sóc lliure i que els dos ens estimem. Poc a poc, arribem a l’orgasme però no goso accelerar i primer ell i poc després jo ens correm de forma intensa i profunda fins a quedar-nos secs. En aquest punt les forces reculen i sento que no m’aguanto, producte de l’esgotament acumulat i l’exercici que ara he fet. Així, amb suavitat l’agafo intentant no sortir d’ell i rodem sobre el llit per tal que quedi a sobre i no l’aixafi. Ens acomodem i ens abracem guardant el mateix silenci que fins ara. La seva forma de pronunciar el meu nom encara ressona en el meu cap i un somriure de plena satisfacció m’omple per dins i per fora.
14:36 hores
Crec que m’he dormit un moment perquè estic obrint els ulls i no recordo haver-los tancat. La llum que entra en la cel·la pel petit finestrot em crema les pupil·les i em força a parpellejar unes quantes vegades. Quan m’hi vaig acostumant, sento el cos del Joan sobre meu i l’estrenyo contra mi.
– Bon dia… -la seva dolça veu renova la meva alegria.
El miro durant una llarga estona amb el somriure a punt de sortir-se’m de la cara. Els seus ulls, el seu nas, les seves galtes, els seus llavis… sí, aquest és el rostre del Joan.
– No estic somiant, oi? Estàs aquí amb mi… -pregunto amb la veu ronca.
Miro la paret que s’aixeca sobre el meu cap, on es recolza el capçal del llit, i veig la marca d’una antiga creu que devia estar penjada allà.
– Aleshores tothom tenia un Crist a la seva habitació, quin mal rotllo…
En Joan riu davant el meu comentari i de nou el miro. Miro com riu en silenci, de forma espasmòdica i em deixo contagiar. Què feliç em sento!!
– No ha volgut venir la Kassia?
– No sap que estic aquí…
– No ha passat la nit amb tu?
– No, està amb la seva mare.
Assenteixo amb el cap.
– M’agradaria molt veure-la…
– Quant de temps estaràs aquí?
– No gaire, però el suficient per esperar-la, si ella vol venir.
– Està enfadada amb tu…
– Ho imagino…
– …però en quant sàpiga que estàs aquí vindrà de cap. Suposo que estar-se enfadada amb tu l’ajuda a no menjar-se tant el tarro…
– Sí, sempre soluciona les coses així, aquesta Kassia…
Els dos riem.
*
De cop en Joan es posa seriós.
– Què està passant, Marc? -la seva mirada torna a aquella tristor que he vist en ell els darrers mesos.- Pots explicar-me, ni que sigui, alguna cosa?
– Quanta més informació tinguis de mi pitjor pels dos, Joan.
– D’acord.
– La Kassia no es conformarà amb aquesta explicació, oi?
En Joan torna a riure mentre nega amb el cap.
– Tens raó… a ella no la convenceràs tan fàcil perquè deixi de preguntar-te…
– En qualsevol cas, Joan, estic bé. D’acord? Estic acabant una feina que tinc pendent i després em posaré en mans de la justícia per acceptar el càstig que considerin oportú. Però no abans… no abans!
– No necessito que em responguis al que diré a continuació. Sé que tu ets qui està darrera de tot. Gràcies a tu he pogut sortir de la presó i tornar a la meva vida. Va ser un infern allò, Marc…
– Ho sé.
– Sí… vas venir un dia, veritat? Tinc un record vague perquè estava mig inconscient. Sé que vas venir i em vas parlar, i em vas besar… I aquell dia va canviar tot allà dintre. La policia es va endur el director de la presó i va venir un altre de més amable que em tractava bé. Els guardes van deixar de molestar-me i vaig poder respirar una mica de tranquil·litat. També els presos es van relaxar, especialment el “Sàdic” després que en “Roca” li parés els peus. Fins aleshores, els dos es dedicaven a torturar-me incansablement. Suposo que la teva mà és la que va fer tot allò possible…
– Vaig veure tot el que et van fer, Joan, vaig ser testimoni i ho vaig enregistrar per poder col·locar tothom al seu lloc…
En Joan posa un dit sobre els meus llavis perquè guardi silenci.
*
– Tindrem temps perquè tot això es pugui parlar tranquil·lament sense comprometre ningú -diu.- En qualsevol cas, Marc, no penso deixar-te sol en tot això. T’has arriscat per mi i jo estaré amb tu quan arribi el moment en què hagis de rendir comptes. No permetré que et castiguin per ajudar-me.
Mai l’havia sentit parlar en aquests termes. La família Puig és una família poderosa que té influències en tot arreu, però mai els he vist aprofitar-se dels seus contactes i del seu poder. És una família extremadament modesta i humil que mai faria aquesta mena de coses. Quan els vaig investigar, un a un, vaig poder constatar que el seu “historial” estava impol·lut.
Però avui el Joan em parla com si fos un mortal més en aquesta ciutat corrupta, com si portés tota la vida fent servir l’amiguisme pel seu propi benefici. Com si ara volgués pagar el seu deute contret per haver-lo tret de la presó en un acte d’honorabilitat mal concebuda.
– No t’he tret de la presó perquè…
– No et demano permís.
La seva mirada és dura i clara; no deixa lloc al dubte: ha pres una decisió i farà tot el que calgui per mantenir la seva paraula. En Joan mai trenca les seves promeses i és un home la paraula del qual té tot el pes del compromís. Quan en Joan diu una cosa, senzillament passa, i això és innegociable. No em queda una altra, i finalment assenteixo acceptant les seves condicions. I amb això tanquem definitivament aquesta conversa.
*
– He de marxar… -diu ell després d’un llarg silenci.- Aquesta tarda veuré la Kassia i parlaré amb ella.
– Recorda no dir res davant d’un dispositiu, i procura no estar a cap casa vostra, segurament estan plenes de micròfons esperant que torni a casa.
– D’acord. He de fer alguna cosa més? O necessites alguna cosa? Aquesta nit tornaré a visitar-te.
– Em temo que no serà possible, Joan. Les visites continuades poden aixecar sospites.
– Si vols, accepto recomanacions de com venir, però no em neguis que vingui!
– De Kassia ja en tenim una, eh, maco!
De nou el seu rostre s’endureix.
– Ah! D’acord! Podries esperar a que la llum s’apagui, aquesta zona és bastant tranquil·la i no hi ha gaire moviment durant la nit. Vesteix roba esportiva i fosca. I procura que no et vegin la cara, però tampoc intentis amagar-te. Senzillament intenta passar per un jove que vesteix de forma cutre, com tots els joves, i ja està.
En Joan arrenca a riure i l’ambient es relaxa de nou.
– La veritat és que estic fart d’estar sol… -reconec finalment.
– Que això ho diguis tu ja em fa entendre en quina mena de situació emocional et trobes. Digues-me, Marc, què necessites?
– La veritat? A tu i a la Kassia, res més…
– Compta-hi -somriu.- Ah, per cert, m’ha costat endevinar el tema de les claus…
– El tema de les claus?
En Joan assenyala el paper en què l’havia deixat les pistes perquè vingués aquí.
*
– Ah! -ric.- Però al final ho has tret tu sol… No ho dubtava pas… No sabia on anar, Joan, sento haver entrat sense el teu permís.
– I ara! Casa nostra és casa teva, Marc. Només tingues en compte que el dimecres vindran a fer la neteja.
– Ja toca?
– Sí… -en Joan arrufa les celles.- Vols que ho cancel·li?
– No, qualsevol canvi podria aixecar sospites.
– Creus que el CSC mirarà això?
– Jo ho miraria…
– D’acord… Escolta… i poden posar micròfons a casa meva sense el meu permís?
– Teòricament no… -ric.
– Ah… -es fa un silenci llarg.- Aleshores… no ets informàtic…
– Bé… si que ho sóc, però no de la mena que et penses.
– Clar… -somriu.- El record que tinc de la teva visita a la presó… vesties uniforme militar…
– No sé de què em parles…
– El mateix uniforme dels que van venir al plató dimecres passat…
– Segueixo sense entendre una paraula…
En Joan riu i després s’aixeca per començar a vestir-se. Ho fa d’una manera cerimoniosa, mirant-me amb el somriure exultant. Ell mai tem els comiats i això, per mi, és un acte de suprema valentia. Abans de l’episodi de la presó mai l’havia vist angoixar-se per les circumstàncies. I sempre ha disposat un somriure davant l’adversitat; un somriure com el d’ara. Un somriure que feia mesos que no veia i que fa que per dintre m’emocioni. Perquè aquest somriure significa que realment està recuperant la seva vida, tot i el mal de cap de les entrevistes.
*
Mentre es vesteix el miro embadalit, admirat per la seva fortalesa interna, per la seva capacitat de superar-se a si mateix. I el seu exemple m’encoratja a enfortir-me i continuar amb la meva tasca. Agafo aire quan el Joan s’apropa a mi per donar-me el petó de comiat. No vull que marxi i tornar a quedar-me sol. Però quan els seus llavis freguen els meus amb la seva dolçor característica tota la por es dissipa i una mica de la seva valentia es queda en mi.
– Gràcies -dic en un to suau.
– Et veig en una estona -torna a somriure.- Procuraré venir amb la Kassia…
– D’acord… quan senti enrenou al carrer ja sé que és ella… -ric.- No, fora bromes, aneu amb compte, ok?
En Joan assenteix.
I marxa…