Autoria: Marc Fernandez
***
Dilluns, 18 de juliol de 2022
Carrer de Sepúlveda, Sant Antoni, Barcelona
Passen escassos minuts de la mitjanit, moment en què m’endinso en la foscor més absoluta agraït de la cobertura que l’apagada m’ofereix. El fet que, a més, les dues cases tinguin només tres illes de distància entre una porta i una altra m’ajuda a que el moviment sigui ràpid i efectiu.
Quan arribo a la nova porteria provo totes les claus que he agafat de casa de la Ruth, però cap ni una serveix per obrir aquesta porta.
– Fantàstic -dic per mi mateix en un subtil murmuri.
Decidit a no quedar-me en el carrer o haver de tornar a casa de la Ruth trec l’estoig de cuir on guardo les meves eines màgiques que m’obren totes les portes. M’asseguro que estic sol al carrer i selecciono el rossinyol adequat per aquest tipus de pany. Als pocs segons la porta cedeix i em colo en l’interior de la porteria. Reviso la bústia del pis on vaig i obrint-la amb les meves claus em faig amb la correspondència. Res interessant.
Abans de pujar, busco les escales d’incendis i m’amago allà de qualsevol mirada indiscreta nocturna mentre reviso les notes relatives a l’accés del zulo de la Ruth.
– No crec que sigui tan fàcil accedir al teu amagatall… i segurament l’has protegit a consciència. No vull cagar-la.
*
En el centre de l’onzè rombe trobaràs la llar de foc; per encendre-la canta la nova cançó. No hi ha una sinó dos [llars de foc], així que en la segona [llar de foc] posa la intenció. Els xiuxiueigs et donaran la benvinguda i sota les tres plates al teu servei quedaran. Un ocell. Dos núvols. Tres llàgrimes. La llar de foc és teva. Canvi. En l’habitació de matrimoni, en una caixa tinc les sabates i en l’altra els gargots. Alien i mare. Seguretat màxima. Canvi i fora.
– Per obrir la porta d’accés al teu zulo he de cantar la nova cançó, però no la tinc; i ni tan sols sé a quina cançó et refereixes. Tampoc sé què vols dir-me amb què els xiuxiueigs em donaran la benvinguda. I molt menys a què et refereixes amb l’ocell, els núvols i les llàgrimes. Poder m’has fet fora de casa teva massa d’hora… Poder no és el moment encara d’intentar accedir al teu zulo…
I si no tinc accés al zulo, on nassos he d’anar? Necessito carregar el portàtil de la Ruth i acabar d’entendre per complet l’enigma de les frases.
– Bé, i saber què nassos és això -murmuro al temps que trec la bossa de vellut que conté les tres peces de plata.
La bossa de vellut que estava lligat al cadàver de la Ruth.
La bossa de vellut que conté les tres peces de plata.
Els xiuxiueigs et donaran la benvinguda i sota les tres plates al teu servei quedaran.
Oh!
Lentament obro la bossa de vellut i trec les tres peces que tenien formes estranyes per mi.
Un ocell. Dos núvols. Tres llàgrimes.
Durant una estona jugo amb les peces com els nens fan amb els núvols, buscant una imatge coneguda, en particular d’un ocell, d’un núvol i d’una llàgrima. No costa gaire.
*
…sota les tres plates…
Són tres peces i ni una més. Això vol dir que no és un ocell, dos núvols i tres llàgrimes, sinó que m’indica l’ordre en què ho he de presentar davant els xiuxiueigs…
Davant dels xiuxiueigs de mitjanit.
Susurros de medianoche.
“Susu”.
Busco un bolígraf i corregeixo les notes fent malabars amb la llantera, la llibreta i l’intent d’escriure:
En el centre de l’onzè rombe trobaràs la llar de foc; per encendre-la canta la nova cançó. No hi ha una sinó dos [llars de foc], així que en la segona [llar de foc] posa la intenció. ¿¿La Susu?? et donarà la benvinguda i sota les tres plates al teu servei quedarà: ocell, núvol, llàgrima. La llar de foc és teva. Canvi. En l’habitació de matrimoni, en una caixa tinc les sabates i en l’altra els gargots. Alien i mare. Seguretat màxima. Canvi i fora.
Qui coi és la “Susu” si no és la Ruth? Es va canviar el nick emulant el d’alguna companya per algun motiu concret? Hi ha algú més en aquell zulo? I com que quedarà al meu servei?
– Espera, espera…
De cop una idea se’m creua pel cap rauda com un llamp. Una idea que uneix tots els punts de les pistes que m’ha estat donant. Una idea que cristal·litza en la llum de la tauleta de nit de casa seva, de casa de la Ruth.
– No pot ser… Déus estar de conya!!
*
De cop un soroll greu m’espanta i salto sobre el lloc on estic assegut. Durant un llarg moment guardo un silenci sepulcral, apagant la llanterna i quedant-me completament a fosques.
Només em falta la nova cançó per poder entrar en la segona llar de foc. Ja ho tinc gairebé tot menys això. Necessito temps per trobar la puta nova cançó. Necessito temps per endollar el portàtil a la xarxa elèctrica.
Un nou cop, aquesta vegada més pròxim.
Hi ha algú? No goso moure’m. Sigui qui sigui s’està movent a través de l’obscuritat. Hi ha algú?
De cop la llum torna i tot al meu voltant està ple de rostres de la Ruth. Ruth, Ruth, Ruth, Ruth… Ruth!!
Quan. Aleshores. Tanmateix. Així. Doncs. Perquè. Primerament. En segon lloc. Finalment. Per un costat. Per altra banda. A més a més. Després. És a dir. En conclusió.
Obro els ulls exaltat al temps que profereixo un crit. La llanterna roda pel terra tot just caiguda de la meva mà. La meva respiració és ufanosa. Un malson enmig de la foscor… Quan m’he dormit? Què ha estat real i què no del què he deduït? Recullo la llibreta i el bolígraf caiguts en el terra i constato que m’he dormit mentre escrivia. Encara respiro amb dificultat i m’adono del cansament acumulat, de l’estrès que em desborda darrerament.
– Necessito dormir i descansar o no aguantaré massa més.
Recullo totes les coses, comprovant que no em deixi res, i surto disparat d’aquella porteria. Ja sé quin serà el meu pròxim destí i em queda un llarg camí fins arribar.