Autoria: Marc Fernandez
***
Diumenge, 17 de juliol de 2022
Plaça Universitat, Sant Antoni, Barcelona
És la llum que es cola per la finestra que em desperta al nou dia. Per uns instants mantinc els ulls tancats mentre gaudeixo de l’aire fresc del matí. Deu ser d’hora si encara la calor no ha fet acte de presència. Respiro profundament unes quantes vegades al temps que em recordo on estic. La casa de la Ruth. La casa mig gòtica de la Ruth. La casa mig gòtica i depriment de la Ruth. Ruth, Ruth, Ruth… Ruth Carreras Beramendi. L’artífex d’un macro-puzle que, segons m’ha dit, em portarà a l’autor del malestar del Joan durant els darrers mesos.
Joan… Joan Puig i Cadafalch. Com pot ser que algú et tingui tant d’odi fins el punt de fer tota una trama que acaba amb els teus ossos a la garjola? Com pot ser que no caiguis bé a algú? Tu que ets tan càndid, tan afable, tan amable, tan bondadós? Serà enveja? Pot l’enveja arribar tan lluny? Pot ser causa d’un odi tan profund? La veritat és que tinc una curiositat enorme de saber qui és aquest arxienemic que t’has buscat, Joan, perquè em moro de ganes de saber com nassos algú pot albergar tanta antipatia per a tu. Quina serà la seva història, la d’aquest home misteriós?
07:38 hores
Després de fer un pipí i rentar-me la cara i les dents, decideixo fer flexions i abdominals directament sobre el terra. Ja no disposo del gimnàs tan fantàstic que tinc al zulo, però sempre hi ha maneres de mantenir-se en forma. I quan acabo, em dutxo en un lavabo igual de decadent que el dormitori. Si l’estrès de la situació no em mata segur que ho fa aquest ambient tan depressiu…
Tenint en compte les temperatures que ahir va arribar a assolir el pis de la Ruth, decideixo quedar-me en roba interior. Així, em preparo un bon esmorzar improvisant amb el que m’ofereix aquella nevera aliena i mirant de ser el més fidel a una correcta alimentació. I com qui té tot el temps del món, ho disposo tot a la taula apartant temporalment “la feina” per tal de gaudir d’una estona de tranquil·litat.
Sovint em sorprenc a mi mateix mantenint aquesta calma quan fora s’està enfonsant tot. Sóc un fugitiu de la justícia, o almenys del CSC, i m’he d’estar amagant en espais robats a persones mortes per tal de poder fer l’única cosa que em manté centrat en aquest caos: trobar el fill de puta que ha maltractat en Joan d’aquesta manera.
*
Quan sento que ja estic tip, recullo tot i torno a disposar el material que estic investigant sobre l’única taula de la casa. I durant uns minuts reviso què tinc i què em falta en tot aquest enrenou. Finalment, agafo el paquet de cartes sense remitent i miro cada sobre buscant si hi ha alguna marca… Des de que vaig agafar-les de la bústia he procurat mantenir l’ordre tal qual estaven. Poder és rellevant, poder no, però per si de cas… I en aquest mateix ordre, les disposo una al costat de l’altra per estudiar la lletra i, de nou, buscar qualsevol indici que marqués un nou joc o puzle. Res.
Obro el primer sobre i trec minuciosament el paper que hi ha dintre. Com abans, reviso si hi ha cap marca o signe que ressalti a primera vista. Tampoc hi ha res. Començo a llegir la carta i em sorprèn trobar-me amb una mena de diari on la Ruth explica la seva vivència de la malaltia (insuficiència renal aguda) durant les darreres setmanes. Un total de cinc pàgines escrites només per una cara, cadascuna de les quals conté una entrada del diari amb les dates compreses entre el 18 i el 22 de juny.
Un a un vaig obrint la resta de sobres procedint de la mateixa manera. Amb cura trec els fulls escrits de dintre, observo si hi ha cap marca i constato que no, llegeixo les entrades del diari, sempre cinc entrades, una per foli, que poc a poc completen una finestra cronològica que va des del vuit de juny fins al dia abans de trobar-nos, el dotze de juliol.
*
Un escrit detallat dels seus sentiments respecte la vida, la malaltia, la mort… Entrades més optimistes mesclades amb entrades completament derrotistes. I de cop la seva casa em sembla més coherent amb la seva forma de sentir. De cop, quan llegeixo per tercera vegada les seves cartes, sento que connecto amb ella, que la conec de sempre, que és la meva amiga i que ha estat sola durant tot aquest temps. De cop admiro la Ruth Carreras Beramendi per la seva fortalesa interior, per tot el que ha hagut de suportar en la més absoluta de les solituds per tal de no molestar ningú de la seva família, feina o cercles d’amistat. I jo he enviat el seu cos fred i rígid, un cop mort, a ser netejat… Em sento malament…
Em sento tan malament que durant una llarga hora resto quiet, immòbil, incapaç de pensar o fer res. Senzillament deixant que aquell relat en primera persona de la seva malaltia em cali al cor. Ploro; ploro profundament per ella i per la misèria de la vida, que de vegades s’entesta en crear situacions tan extremes. Però no és menys cert que en algun punt la Ruth fa una transformació a la seva ment i veu en tot allò una oportunitat encara no sé molt bé de què. I per això l’admiro profundament i fa que el cor se m’ompli d’esperança davant la tasca a la qual m’enfronto.
– Com pot ser… -sangloto- que la mateixa persona que ha facilitat que el Joan (el Joan!!) acabi entre reixes sigui capaç d’escriure tot això?
*
Em giro buscant el sofà on ella encara seu (almenys en la meva imaginació) i de cop recordo que no estic al zulo sinó a casa de la Ruth. Aquí no hi ha el sofà on ella seu, pacient, esperant a que resolgui tot aquest galimaties i això em posa trist. M’agradaria trobar-me una darrera vegada amb ella i acomiadar-me de veritat.
Pel que sembla ja no albergo odi cap a ella tot i que ha contribuït definitivament a que en Joan patís. I connecto amb els darrers intercanvis de la nostra conversa:
– En realitat no tinc res contra el Joan i en el fons em fot haver-lo ficat pel mig de la nostra… baralla.
– Quina baralla nostra?
– Et vaig avisar que no deixaria passar l’ofensa que em vas fer…
– M’adono que ets molt rancuniosa…
– Em vas utilitzar!
– Com tu m’utilitzaves a mi! Aleshores, vas fotre la vida del Joan enlaire per venjar-te de mi?
– Quan vas marxar tu em donaves mil voltes, understone… Sincerament creia que m’agafaries i em frenaries abans que el Joan patís mal, però estaves tan ocupat jugant a les casetes amb les teves núvies que vas descuidar totes les alarmes. Si haguessis estat a l’alçada…
– VÉS-TE’N A LA PUTA MERDA!! Busques un culpable de tot el que ha patit en Joan? Mira’t al mirall!! No eximeixis la teva responsabilitat amb excuses barates!! En Joan va ser empresonat per culpa teva!! Els policies el van torturar i violar; els presos van fer amb ell el que van voler. L’han destrossat el cos per complet fins el punt que no pot agafar un got sense vessar aigua. I això és per culpa teva!! L’han humiliat fins un punt que…
*
– Res de tot això havia de passar! Se suposa que tu eres molt millor que jo i suposava que em descobriries i em posaries a lloc… Volia sentir-me teva de nou, acorralada per tu com quan…
– Estàs malalta! Ets conscient de què has fet? Per un moment pots sortir del teu ego tan infame i adonar-te de la teva malaltia mental? M’estàs dient que et posava tan caxonda que has arribat al punt de gairebé matar un home noble per tal de cridar la meva atenció? ÉS AIXÒ EL QUE M’ESTÀS DIENT?
– Jo no volia…
Després tot van ser plors i la precipitació d’un final definitiu.
Reviso una i altra vegada aquesta conversa per acabar fregant-me els ulls ben fort davant la incomprensió de tot plegat. Quan em va dir tot allò no recordava realment la MiddNight, però a mesura que he anat entrant al seu cap records compartits m’han anat venint al cap. I ara que reviso per cinquena vegada aquella conversa, recordo una baralla. LA baralla. Va ser a través del xat.
Volia convèncer-la perquè es passés al “bàndol dels bons”. Què en tenia? 20 anys de merda? Encara no sabia què és la vida, ni què vol dir “bàndol dels bons”. Suposo que en aquest sentit la MiddNight va tenir més llums que jo. Es va enfadar i es va prendre la meva decisió de deixar l’hacktivisme com una ofensa personal. I ens vam dir coses molt lletges i dures fins el punt que vaig desitjar que morís. Després, la vaig esborrar del meu cap i del meu cor. Bé, la discussió no van ser els únics motius pels quals vaig decidir no deixar cap memòria d’ella.
*
Aleshores jo creia que LA MiddNight en realitat era EL MiddNight. Encara durava el record del pare patejant un bon home del poble on vaig néixer pel simple fet de ser homosexual. Sentia pànic de la possibilitat d’enamorar-me del MiddNitght i quan ens vam discutir i vaig ser conscient dels meus sentiments cap a ell, vaig decidir fer l’única cosa que sabia fer aleshores: fugir de mi mateix.
No puc evitar riure davant la ironia de tot plegat. La baralla que acaba amb fugida per por a reconèixer la meva atracció (també) pels homes i que és la causa original de tot el que l’ha passat a un dels meus vincles, un mascle. Joder, ho penso i fa por.
Aleshores, tot el tema de la presó del Joan ha estat una venjança cap a mi? I el macro-puzle que estic resolent, la seva redempció? És això, Ruth?
Sigui com sigui, m’adono que sóc part de la causa que ha portat el Joan a tan terrible destí. D’acord, no ha estat un acte premeditat, però això no treu la meva responsabilitat en tot plegat. Com quan la Ruth deia que havia deixat passar les senyals que m’alertaven del perill que corria en Joan. I això em connecta amb un somni que no recordava que tot just he tingut aquesta nit.
– Susurros de medianoche -ric.
*
En el somni, que ara recordo viscudament, una nina de porcel·lana em parlava; però no em parlava amb la veu, sinó amb el pensament. Les paraules i imatges que projectava de forma directa en la meva ment feien al·lusió a un altre fet que havia oblidat. Un fet que va ocórrer poc abans que tot esclatés pels aires i la policia segrestés en Joan. No sabria dir quant de temps abans… El cas és que en MiddNight es va tornar a posar en contacte amb mi a través d’un missatge incomprensible i amb un to amenaçador que no em va agradar gens; així, vaig decidir ignorar l’escrit i esborrar qualsevol rastre d’ell. Fi de la “conversa” amb la nina. Al final del somni, la nina té el rostre de la Ruth…
Bé, a diferència del somni, en la realitat física mai vaig establir cap relació del missatge que vaig rebre amb en MiddNight. Si hagués estat així, suposo que m’hauria activat…
En qualsevol cas, no recordo les paraules exactes del missatge que vaig rebre, però tinc la sensació que m’avisava obertament del que estava a punt de passar. Per què no el vaig creure? Per què no vaig, almenys, investigar en Joan per veure si la seva integritat estava compromesa? Ara m’adono que davant l’avís, l’únic que vaig fer va ser creuar-me de braços i mirar-m’ho tot com si d’un espectacle es tractés. Volia realment que en Joan patís? Buf!
14:17 hores
Durant el dinar dono voltes a les mateixes idees completament aliè al menjar que cuino o em porto a la boca. Quin sentit tindria voler fer mal a la persona que m’estimo? No obstant això, he de reconèixer que en algun moment de tots aquests llargs mesos, enmig de tanta desesperació, he trobat una relativa pau amb mi mateix sabent-me necessari. Realment sóc tan egoista com per participar, ni que sigui de forma inconscient, en el martiri del Joan per tal de sentir-me valuós per a ell? Això sóc jo? Noto com la culpa s’instal·la en el meu cor i em tortura. Em dono fàstic només amb la possibilitat que això que em dic tingui un mínim de veracitat.
Per quan m’adono he recollit els plats de la taula i romanc amb els braços recolzats sobre la mateixa pels colzes, i el cap sobre les mans. Estic plorant i tota l’angoixa que sentia quan vaig arribar a Barcelona fugint dels meus pares torna amb un efecte devastador. No sóc mereixedor de l’estima de la Kassia i del Joan. No sóc mereixedor de res…
I enmig de tot aquest batibull d’emocions i pensaments, una llimona sobre el marbre de la cuina em mira de forma atenta…
– Tinta invisible!! -crido exaltat.
Corro cap a l’habitació de la Ruth on crec haver vist unes llums sobre les tauletes de nit. Quan entro, la memòria es revifa amb aquella excentricitat decadent: una llum gòtica en forma de calavera amb una pantalla negra i símbols tribals que es repliquen sobre l’escultura metàl·lica. M’apropo a la tauleta i em miro aquella imatge tan grotesca i per uns instants el mig bust que fa les vegades de peu de la llum em recorda un coll robòtic. Podria ser la calavera d’un robot humanoide…
*
Amb paciència desendollo la pantalla fins a treure-la i porto el portallums cap el menjador. L’endollo i agafo un dels fulls del primer sobre, que col·loco sobre la bombeta. Quan el paper s’escalfa, mica en mica deixa veure una nova carta escrita amb tinta invisible* entre les línies de la carta “oficial”.
*NOTA: El suc d’una llimona es pot fer servir per fer tinta invisible. D’aquí la relació entre la llimona sobre el marbre de la cuina i les cartes.
No totes les entre-línies estan escrites amb aquesta tinta invisible, només algunes, i em pregunto si això és una dada rellevant. En qualsevol cas, ara que la tinta invisible s’està fent llegible decideixo fotografiar una a una cada línia per tenir un registre sense haver de dependre de cap llum. Enmig d’aquesta feinada una xiulada aguda reclama la meva atenció. El portàtil de la Ruth s’està quedant sense bateria.
Busco per l’habitació el carregador i quan finalment el trobo l’endollo a la xarxa elèctrica i connecto l’aparell. Per la meva sorpresa no carrega. Quan em fixo, l’hora del forn no hi és, la qual cosa vol dir que no hi ha electricitat. Comprovo de carregar algun dels meus aparells i efectivament no hi ha llum. El diferencial està aixecat i tot en ordre, però quan miro a través de l’espiell, constato que l’escala tampoc té llum.
– Merda… una altra apagada just al meu voltant? Això ja no és una coincidència… algú s’està encarregant de deixar-me a les fosques. Podria tornar al zulo ara que el generador deu estar de nou carregat, però molt m’ensumo que tornarà a passar al mateix. Sigui qui sigui m’està conduint cap algun lloc. I desitjo que tot això sigui part del joc de la Ruth, perquè sinó estic en problemes…