Autoria: Marc Fernandez
***
Divendres, 15 de juliol de 2022
Plaça Universitat, Sant Antoni, Barcelona
Quan arribo a la plaça Universitat el sol despunta en l’horitzó i una llum rosada tenyeix els núvols que claregen. Deuen ser entorn de dos quarts de sis del matí, encara que no ho sé amb exactitud… En veure el quiosc de la plaça obert, m’ajusto la gorra que tinc per camuflar-me i amago els ulls sota la visera. Agafo uns quants diaris de diferents marques i m’adreço al venedor per pagar.
– Eh! Ens coneixem? -crida per la meva sorpresa.- La teva cara em sona molt!
– Ya ne govoryu na tvoyem yazyke, tupitsa.
Tinc el rus una mica rovellat ja que no el parlo des de que vaig deixar la Rússia, però la veu canvia lleugerament quan parles un altre idioma i serveix per camuflar-me una mica més. És evident que la imatge de la meva cara està molt present en els medis de comunicació si a aquest home, que mai abans l’havia vist, li sono.
– Perdona, t’he confós amb algú que conec…
Amb les mans m’indica el preu total i jo allargo un bitllet just quan veig un cotxe de policia que s’atura darrera de la caseta del quiosc. M’ajusto la gorra i agafo els diaris i aparentant calma i innocència em giro i començo a marxar.
– Eh! Que et deixes el canvi! -crida el venedor des de darrera.
Superada la primera crisi, l’home no insisteix gaire més, suposo que satisfet finalment amb el regalet que l’ha caigut només començar el dia. Tothom vol ser bona persona, però quan es tracta de diners tampoc insistim massa en fer-ho bé. Total… si l’estranger no s’ha adonat, què més pot fer ell?
*
Amb pas tranquil creuo el carrer i passejo per la plaça apropant-me al portal de la casa de la Ruth. Per la cua de l’ull puc veure les llums blaves del cotxe de policia que avança per la Ronda de la Universitat, allunyant-se de mi. Alleujat, trec el joc de claus i quan arribo al portal on se suposa que viu la Ruth emprovo aquelles que em semblen més evidents per ser la clau de la porteria. Finalment, l’encerto i la porta cedeix amb una petita empenta. Pujo l’esglaó que em separa del carrer i tanco darrera meu la porta, mirant la plaça encara buida a través dels vidres.
Durant uns instants em delecto amb la quietud del nou dia que tot just arrenca i recolzo el cap sobre el ferro de la porta per recuperar la calma interior. Prego per tal que la Ruth visqués sola en el seu pis i pugui disposar d’un lloc tranquil, ni que sigui almenys per uns dies.
Quan em sento preparat, m’adreço a les bústies i miro la que correspon a la Ruth Carreras Beramendi. En l’etiqueta no hi figura ningú més i, tot i que encara puc endur-me una sorpresa, començo a respirar tranquil. M’adono que hi ha correspondència de fa dies, i busco la clau que obre la porteta per recollir totes aquelles cartes. En total són set sobres sense remitent i escrites a mà, almenys pel que fa al text del destinatari, amb la mateixa lletra. Tampoc no tenen segell.
*
Amb les cartes a la mà m’adono de tots els esforços que aquella dona que fa unes hores era una completa desconeguda per mi, ha fet per trobar-me i per parlar-me. Porto hores remenant els seus missatges dirigits a mi a través de les cançons, dels textos, dels enigmes… i per un moment sento una tristor profunda per no haver tingut l’oportunitat que m’ho expliqués ella mateixa, de viva veu.
Quan la tenia davant meu i intentava parlar-me no l’escoltava i, de cop, sento totes i cadascuna de les vegades que a la meva vida he ignorat tantes persones amb les quals m’he creuat. M’adono que he passat de puntetes per la vida de la gent, per por. I em pregunto quantes cançons, textos i enigmes m’he perdut de totes aquestes persones. Quantes veus he oblidat perquè tenia el pacte amb mi mateix de no passar més de x hores amb ningú. Quantes mirades he ignorat per por a que em trobessin ben a dintre… He volgut viure aïllat perquè així em creia segur. I fins ara considerava que amb la Kassia i el Joan havia fet una excepció. Però… i si no és així? I si els he mantingut allunyats de mi? Del meu cor? Saben que els estimo? Em crec que m’estimen?
– Bon dia! -la veu enèrgica d’una dona que surt de l’ascensor em treu dels meus pensaments.
Tanco la porteta de la bústia mirant d’amagar el meu rostre.
– Dobroye utro…
Odio el rus perquè em recorda els meus origens. Odio els meus origens perquè em recorden aquells senyors que em van parir. Odio aquells senyors perquè em van destrossar la vida quan encara no sabia ni de què anava. Odio Rússia i tot el que guardi cap relació perquè em recorda tot el meu dolor.
*
Quan la senyora passa per darrera meu, m’adreço cap a les escales i pujo fins el pis de la Ruth. A mesura que m’apropo corro més i finalment grimpo els esglaons de tres en tres tot i la càrrega de motxilles i bosses i diaris i cartes. Necessito cremar la ràbia que em creix dintre.
Aquest és l’efecte que em produeix parlar en rus…
I amb la respiració i el cor desbocats em planto davant de la porta de casa de la Ruth. Guardo uns minuts mirant de recuperar l’alè de nou amb les claus penjant del meu dit petit a la mà, juntament amb les cartes. Empasso saliva i m’adono que estic tremolant. Vull dormir i no despertar mai més. No, això no puc permetre perquè deixaria en Joan amb el cul enlaire. Començo a plorar i enyoro els braços amorosos de la Kassia i del Joan. I un seguit de records amb ell encara em fan sentir més sol. Desitjo estar amb ells… i ni tan sols sé si els podré tornar a veure una darrera vegada…
Tremolós obro la porta i l’empenyo per veure què hi ha al davant. Paro l’orella i ensumo l’aire per detectar si hi ha algú. No ho sembla. Entro les meves coses i les deixo al costat de la porta i després faig un pas endavant. Tot em sembla aliè i familiar a la vegada; no perquè hagi estat en aquesta casa, sinó perquè començo a entendre la ment de la Ruth i estar a casa seva és com estar a casa meva, ni que sigui per un moment.
*
La porta s’obre a un rebedor de considerables dimensions completament buit a excepció d’una butaca de plata i vellut negre barroc, i un mirall de cos sencer penjat al costat de la porta també en plata i d’estil barroc. Els dos elements semblen antics, usats, vells… probablement comprats de segona mà en algun lloc on es concentrin aquesta mena de relíquies.
Una porta vidriada de colors separa el rebedor de la resta de la casa. Tanco la porta darrera meu i col·loco la clau i el pestell. La porta, règia i de fusta, està pintada de negre per dintre, i d’ella pengen uns clauers amb diferents jocs de claus, a excepció d’un que, ensumo, deu ser on va el joc de claus de casa seva.
Avanço fins a la porta de vidre i estiro d’ella per obrir-me pas cap un saló força gran. Tota la casa guarda el mateix estil barroc i la llum que es cola per les finestres contrasta desagradablement amb el negre i la foscor imperants. Tot em sembla depriment al meu voltant i m’adono que segurament ella no pujava les persianes; probablement les ha pujades pensant que jo hi vindria, en un darrer intent que la llum es colés fins al seu cor. I així com les persianes estan pujades, les finestres estan obertes deixant passar l’aire fresc del dia que just arrenca.
Des del saló, un arc a la dreta dóna accés al menjador i a la cuina. De la mateixa manera, un arc simètric amb l’anterior respecte l’eix del saló dóna pas a una avantsala amb armaris encastats a esquerra i dreta, i una porta doble just al davant.
*
Darrera d’aquesta porta una gran habitació amb lavabo i balcó s’erigeix com una autèntica galeria de decoració gòtica i una exhibició aberrant de la mort, la decadència i l’autoaniquilació psicològica.
– Qui coi podria dormir aquí? -em pregunto en veu alta.- De veritat, tia, havies de ser tan depriment? Joder!!
I a la fi, sobre la tauleta de nit una mica de llum: un portàtil!