D’inkògnito – Capítol Desè

Autoria: Marc Fernandez

***

Dijous, 14 de juliol de 2022
Subsòl de Barcelona, algun punt indeterminat

Durant uns segons em miro aquella porta que simula part de la paret de les galeries subterrànies de la ciutat. La miro amb la frustració tibant de cadascun dels meus músculs, en un gest rígid, com si tot jo estigués a punt d’esclatar. La seguretat que m’he volgut procurar en les darreres hores ha quedat en no-res i em sento despullat i abandonat enmig d’una situació extrema per mi. M’estan buscant i no crec que aquests del CSC escatimin esforços en trobar-me. Qualsevol moviment pot ser el definitiu per acabar amb els meus ossos en presó abans de temps.

Necessito buscar un segon refugi fora de la vista de l’Organització. Necessito desaparèixer i se m’esgoten les idees. Comprovo de forma persistent el lloc on hauria d’haver la petita llum vermella que m’avisés que la porta és tancada i que el zulo té el subministrament d’electricitat intacte. Però no, en el seu lloc hi ha una foscor, una llum indefinidament apagada, i jo continuo sense cap explicació de com ha estat això possible…

Quan reacciono, em giro nerviós per comprovar que estic sol i és aleshores quan comprovo que aquí tampoc no hi ha més il·luminació que la que emana de les llums d’emergència. La tensió dels darrers segons dintre del zulo m’ha forçat a sortir del mateix sense fer les comprovacions pertinents i fins ara, després d’un bon grapat de minuts mirant-me la porta, no he guardat la prudència necessària per, almenys després de sortir, comprovar que efectivament estic sol.

*

La bona fortuna, però, em vol acompanyar en aquest moment i no afegir-me més maldecaps innecessaris. I quan constato un parell de vegades (per si de cas) que estic efectivament sol en aquest forat, torno a mirar-me aquella porta una darrera vegada. No sé molt bé si per l’enyorança del que ja no tinc o per la impotència de trobar-me tan sol. Probablement les dues coses…

– D’acord, Marc, canvi de plans. Ja no pots comptar amb la protecció i la invisibilitat del zulo. Tens una investigació a mitges i no tens on anar. En quant connectis de nou el telèfon per buscar qualsevol cosa, tornaràs a estar localitzable pel CSC, així que abans de res, pensa un pla B que doni sortida a aquesta situació.

Un lleuger ressò fa rebotar les meves paraules en les parets més immediates.

– Ni tan sols sé quina hora és allà fora…

Deixo la motxilla i la bossa de mà en el terra i recolzo l’esquena en la pedra de la paret. Poc a poc em deixo relliscar sobre la mateixa fins a quedar-me assegut sobre el terra mig moll. No m’importa gaire perquè el mono de treball és impermeable i no em calarà. I, francament, anar net o brut em dóna bastant igual! Durant uns instants frego el meu rostre amb les dues mans mirant d’esclarir la meva ment. Necessito moure’m, sortir d’aquí, però cap a on?

De forma pesada m’aixeco de nou i em penjo la motxilla a l’esquena i la bossa de mà sobre l’espatlla dreta. Descordo la cremallera de les butxaques dels pantalons i fico les mans al temps que començo a caminar.

– Almenys prova de sortir d’aquí, tio, i després ja veurem… -em dic a mi mateix en un fil de veu.

*

En la butxaca dreta, les quatre coses de la Ruth tintinegen amb un so que em resulta agradable. Les claus (suposo que de casa seva), la caixeta metàl·lica i tres petits objectes que encara no sé molt bé què són. I enmig de la penombra d’aquestes galeries i del ressò de les meves pròpies passes, em ve a la memòria el moment en què me les vaig topar per primera vegada, just en el moment en què estava preparant el cadàver de la Ruth perquè la persona de la neteja pogués fer la seva feina amb major comoditat…

El cos de la Ruth començava a guanyar rigidesa i una lleugera pudor a putrefacció emanava del mateix. Després de col·locar bosses de plàstic en el terra i estirar el cos, una bosseta de vellut cridà la meva atenció. Ja havia buidat les butxaques i només vaig trobar les claus. Res semblant a una cartera amb alguna identificació ni res per l’estil; total, per anar a morir tampoc no cal anar documentada…

La bosseta penjava d’un dels cordons gòtics dels seus leggins i fins aleshores no l’havia vista. Suposo que negre sobre negre en una situació tan estressant com quan vols fugir de les forces de seguretat nacionals, és un error perdonable. Sigui com sigui, quan la dona morta jeia sobre el terra del zulo, va ser la mateixa bosseta que cridà la meva atenció. Després de desfer el nus (gens fàcil, per cert), i obrir-la, la meva perplexitat no va fer més que reafirmar-se: tres figuretes petites platejades de formes indefinides no feien sinó que obrir la meva curiositat. Més enllà d’aquestes coses, la Ruth no portava res més a sobre. Res més.

*

Continuo avançant cap a l’exterior jugant amb les claus entre els meus dits, delectant-me amb el so subtil que emeten dintre de la meva butxaca. I de cop la llum se m’encén al cap. No és el millor pla ni tampoc tinc garanties que pugui durar per molt de temps, però el cas és que entre la Ruth i jo no hi ha cap connexió que ens pugui relacionar.

Mai abans havia vista a aquesta dona, i si el CSC investiga què ha fet el Marc al llarg de la seva vida i amb qui ha interactuat, mai em podran associar a aquesta ciutadana aleatòria de Barcelona. Per tant, casa seva és, de moment, un espai segur (a falta de saber si vivia sola o amb companys de pis, clar). I, vés per on, sé l’adreça exacta on vivia… A més, apropar-me a casa seva em pot ajudar amb el joc que la Ruth ha preparat per mi, no?

Abans de cantar victòria amb la idea, sospeso si m’estic saltant algun punt feble del pla que just estic confegint. Miro de recordar si per algun cas remot hi podia haver alguna càmera en el recinte de la TV3 apuntant-nos, però de ser així no tindria cap sentit que els del CSC no haguessin anat directament a per mi. I tampoc no tindria cap sentit que cap càmera apuntés a un lloc buit, a l’atzar. Normalment les càmeres vigilen els accessos a les instal·lacions i poca cosa més; la resta de les immediacions són escorcollades de tant en quant pel servei de seguretat i, sovint, ni això. En el pitjors dels casos, no obstant, si alguna càmera ens hagués apuntat, la dona estava d’esquena, amb la qual cosa la identificació i l’associació amb la Ruth Carreras Beramendi és francament remota.

*

– D’acord, ja tinc un destí temporal. En marxa! -em dic a mi mateix amb energia renovada just quan arribo al darrer tram abans de pujar per les escales verticals fins la sortida.

Un a un pujo els esglaons metàl·lics subjectes a la paret, saltant-me aquells que ja sé que estan defectuosos. Quan arribo a dalt, em subjecto amb una mà i aixeco amb un petit esforç la tapa del clavegueram que tantes i tantes vegades m’ha fet desaparèixer de la ciutat. M’asseguro que no hi ha ningú i comprovo que a fora és de nit, la qual cosa m’alleuja bastant. És més fàcil moure’s entre les ombres de la nit que a plena llum del dia.

Quan estic fora, col·loco la tapa metàl·lica en el seu lloc i miro d’orientar-me. No hi ha cap ànima al carrer en un espai on, de per se, ja no hi ha gaire moviment durant el dia. La foscor, però, és màxima i de seguida m’adono que tota la zona està sense llum, no només el carrer, sinó també els edificis dels voltants. Vulguis o no, sigui l’hora que sigui, sempre hi ha alguna finestra amb una mica de llum d’aquella televisió que s’ha quedat encesa amb un telespectador que s’ha dormit sense voler… Però avui, res en tot l’espai que m’envolta, ni en les finestres de primera línia ni en les finestres més enllà…

– És estrany que sigui quina sigui la incidència no s’hagi arreglat ja després de tantes hores… Perquè segons el fus del zulo són les…

Agafo el meu smartphone per comprovar l’hora i, de cop, una suor freda recorre la meva esquena.

*

– Seré idiota!!! En quin moment vaig decidir no apagar el telèfon abans de sortir del puto zulo?

Massa tard. El telèfon ja deu haver despertat les alarmes d’aquells que m’estan buscant. És la primera cosa que es fa a través del gps. Mentre estic en el zulo un inhibidor talla qualsevol connexió del mòbil amb l’exterior i allà estic sa i estalvi d’aquesta mena d’incursions en els meus dispositius. Però en el moment que surto del zulo, i d’això ja en fa un bon grapat de minuts, la senyal es restableix de forma automàtica, especialment aquí fora, en l’exterior.

– Merda! -dic al temps que obro la tapa del mòbil per extreure la targeta sim.- L’havia agafat carinyo a aquest model…

Quan tinc la sim a la mà, tiro el mòbil al terra i el trepitjo unes quantes vegades fins a assegurar-me que ha quedat completament destrossat. L’agafo i surto disparat d’allà llençant la sim en un contenidor prou proper com per no carregar la sim massa temps més, prou allunyat de la tapa d’accés al meu zulo per mantenir-la una mica més en l’anonimat.

Després corro cap al lloc on normalment deixo els meus “paquets” al DonNadie i deixo les restes del meu mòbil que no he tingut temps a formatar. Afortunadament, no tinc hàbit de fer fotos ni guardar arxius de cap mena que puguin parlar sobre mi. Així que en la seva majoria, el mòbil només té unes quantes aplicacions descarades per fer trampes a la internet i poca cosa més. I tenint en compte a què em dedico (professionalment parlant), tampoc és massa estrany que trastegi amb aquestes joguines…

*

M’asseguro que el mòbil queda ben amagat i em faig una nota mental per avisar de netejar-lo en quant tingui accés a internet. Després em desvesteixo el mono de treball; anar amb reflectants enmig de la foscor de la ciutat quan t’estan buscant no és gaire bona idea. I em vesteixo un dels pantalons i una samarreta que he agafat. Sigui quin sigui el motiu del tall elèctric agraeixo la intimitat que m’ofereix per poder canviar-me de roba enmig de la ciutat.

Quan ja sento que estic preparat, em perdo pels carrerons de les immediateses i em dirigeixo, pels carrers menys concorreguts, cap a la casa de la Ruth. Cada cop que veig unes llums blaves patrullant la zona, el cor se m’accelera. Però si alguna cosa se’m dóna bé és desaparèixer davant la mirada atenta de qualsevol que pugui tenir al davant, així que procuro respirar de forma lenta per tal de normalitzar el meu cos i asserenar la meva ment.

Encara em queda un llarg camí…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.