Autoria: Marc Fernandez
***
Dijous, 14 de juliol de 2022
Subsòl de Barcelona, algun punt indeterminat
Just quan sento el cul en la cadira per posar-me de nou a treballar, la llum del zulo s’apaga deixant-me en les més absolutes de les foscors. Sense cap raig que entri per enlloc, l’enllumenat és l’única font de llum que disposo aquí a baix. La incertesa i la incomoditat creixen dintre meu, però m’imposo i compto mentalment fins a deu. El temps necessari perquè les llums d’emergència s’encenguin.
Les mateixes funcionen amb una bateria autònoma que s’activa quan hi ha un tall en el subministrament elèctric general. La bombeta d’emergència rep l’absència de senyal i s’activa al cap d’un instant, concretament deu segons. La seva encesa és lenta i gradual, però quan fa el primer raig alleuja visiblement la pressió que creixia en el meu interior.
A mesura que els meus ulls s’adeqüen a la foscor, desendollo de l’ordinador la memòria usb xifrada, que guardo en la butxaca dels pantalons, i m’aixeco de la cadira per dirigir-me al forat on hi ha tota la maquinària que gestiona operativament el zulo. Allà, activo el generador i en un parell de segons la llum normal torna. Constato que les llums d’emergència s’apaguen correctament i torno a la meva cadira on l’ordinador torna a arrencar.
Els talls en el subministrament elèctric en el zulo són infreqüents i quan això passa tinc configurat l’ordinador perquè faci una neteja interna de tots els arxius i passi diferents programes de seguretat per escannejar que tot està bé. Mentre l’ordinador fa les seves tasques, jugo amb la memòria usb en la butxaca. Tenir una còpia en temps real de tot el que treballo em permet sortir del pas en casos com el d’ara.
*
Finalment l’aparell arrenca i faig algunes comprovacions extres de forma manual. Quan m’asseguro que tot està bé i que no hi ha cap perill (mai hi ha una certesa 100% en matèria de seguretat, però sí una certesa raonable com que “tot està bé”), engego la memòria usb i comprovo que no ha patit danys per l’apagada. Tot correcte.
Copio en l’ordinador la carpeta en la qual tinc tota la informació de la dona morta, i em disposo a continuar per on ho havia deixat una escassa hora abans.
16:26 hores (segons fus del zulo)
La Ruth em parla a través de la seva cançó utilitzant el llenguatge de signes. I amb molta paciència he imprès digitalment del vídeo cadascuna de les imatges que contenia un signe diferent per tal de traduir-ho amb l’ajuda d’una plantilla que he baixat d’internet. La quantitat és molt més gran de la que em podia imaginar en un inici, però no sé si totes les imatges són necessàries pel missatge final, donat que la traducció, de moment, no té gaire sentit. Així, reviso meticulosament la feina que havia fet abans de dinar per comprovar que tot és correcte. I sí, tot està en ordre, per la qual cosa decideixo no amoïnar-me ara pel sentit d’allò que em diu i em concentro en acabar la traducció. Pas a pas.
Quan ja ho tinc tot traduït miro aquella seqüència de paraules inconnexes. Durant una estona llegeixo tots aquells mots, un a un, una vegada i una altra. De cop, m’adono que una bona quantitat d’ells es refereixen a animals. En el full on tinc tota la seqüència de paraules escrites, tatxo les que fan referència a animals. I ara si, ja ho tinc!! Un missatge igual d’enigmàtic que tot el que envolta la punyetera Ruth. Enigmes dintre d’enigmes… “En aquella caixa tinc les sabates i en l’altra els gargots”. Molt bé, xata…
*
Em recolzo sobre la meva cadira i observo la cronologia del perfil de la Ruth en el TikTok. Una quantitat de vídeos ingents com per visionar un a un per comprovar si té algun missatge més per mi. Però és evident que el missatge que he desxifrat, encara que no tingui massa sentit ara per ara, forma part d’una col·lecció. Això vol dir que hi ha més vídeos (o més coses en d’altres xarxes socials) que contenen més parts d’aquesta col·lecció… I no puc evitar rebufar davant la frustració que em genera la sola idea d’haver de revisar tants vídeos.
– Ha de ser més fàcil, oi, mala pècora? No em faràs aquesta feinada, oi? -dic mirant-me el sofà on, per mi, sempre hi haurà la Ruth (o la “Susu”).
De cop se m’il·lumina la ment i reviso la informació relativa a cada publicació: dates, noms, etiquetes associades, descripcions… I allà veig la pista.
– Si en el fons ets un amor!! -crido exaltat.
Només determinades descripcions de determinades publicacions conté una informació extraordinària: un nombre fraccionari. Visiono cadascun d’aquests vídeos i constato la mateixa forma de procedir: llenguatge de signes mesclat amb moviments arbitraris. I jo procedeixo a fer exactament igual que amb el vídeo anterior: impressió de les imatges on hi ha llenguatge de signes, classificació en una nova carpeta que titulo pel nombre fraccionari, traducció, eliminació de les paraules que són per omplir (animals, utensilis del lavabo, mobiliari, utensilis de la cuina, parts del cos, aliments…). I al final em queden frases tan enigmàtiques com la primera que he desxifrat.
21:53 hores (segons fus del zulo)
M’enfronto a aquest nou galimaties quan la senyal del generador sona estrident conforme s’està esgotant. La veritat és que no hi havia pensat més en el tema de la llum i se’m fa estrany que encara no hagi tornat, doncs amb la tonteria han passat bastantes hores des de que va marxar.
El problema si no torna és que em quedaré atrapat en aquest forat sota terra, perquè l’accés al zulo és electrònic. Si el generador s’esgota i el zulo es queda sense electricitat la porta no es podrà ni obrir ni tancar. No té un mecanisme manual precisament per seguretat. Això només vol dir una cosa: el zulo m’està expulsant, i em resten exactament trenta minuts fins que la porta quedi indefinidament bloquejada. El temps suficient per agafar les coses indispensables i sortir d’aquí.
De forma ràpida agafo la motxilla i fico el portàtil, la tablet, l’smartphone i un parell de telèfons mòbils antics; cables, endolls i llaminadures electròniques vàries, carregadors i llanternes dinàmiques. Vint-i-quatre minuts. Agafo també un parell de pantalons i unes quantes samarretes a l’atzar, calçotets i mitjons, i faig ràpid un necesser amb els utensilis d’higiene imprescindibles. Ho fico tot en la motxilla i la tanco. Disset minuts.
En una bossa de mà esportiva agafo uns quants feixos de bitllets i els col·loco juntament amb identificacions falses i unes quantes bosses de plàstic i material de papereria (llibreta, bolígraf, llapis, goma…). Nou minuts. Em guardo la memòria usb, la caixeta metàl·lica de la Ruth i les quatre coses que he escorcollat del seu cadàver quan el preparava per netejar i m’ho fico tot en les butxaques del mono de treball que em vesteixo. El mateix mono que he fet servir abans per sortir del zulo.
*
Resten tres minuts per sortir. Apago l’ordinador i m’asseguro que no em deixo res important. Un minut. El meu rellotge!
Corro cap a la taula de la cuina on crec que l’he vist per darrera vegada. És el rellotge que em van regalar la Kassia i el Joan pel meu primer aniversari amb ells; no el puc deixar enrere. Quaranta segons. No està sobre la taula; miro al voltant. Res. Vint-i-quatre segons. Tanco els ulls i miro de recordar la darrera vegada que l’he tingut a les meves mans. Vint segons. Sobre la tauleta!! Corro. És allà! L’agafo i el guardo en una altra butxaca. Tretze segons. Corro cap a la porta. No em puc permetre que la porta es quedi oberta. Corro més.
Deu segons.
Marco el número secret.
Error.
Set segons.
Respiro profundament.
Cinc segons.
Marco el número secret.
La llum vermella es torna verda i la porta s’obre de forma lenta i pesada.
No tinc temps per comprovacions i surto d’un salt del zulo.
Tres segons.
La porta comença a tancar-se.
Dos segons.
El moviment és agònic.
Un segon.
Clic.
La llum verda es torna vermella i immediatament després s’apaga indefinidament.