Autoria: Marc Fernandez
***
Dijous, 14 de juliol de 2022
Subsòl de Barcelona, algun punt indeterminat
No arribaven a les nou de la nit (segons el fus del meu zulo) que m’estava ficant al llit per descansar i deixar reposar el cap. D’haver-me vist la Kassia o el Joan segur que tindríem broma per dies (o anys!!). Qui m’ha vist i qui em veu… un home de vida nocturna que marxa al llit més d’hora que els infants. On ha quedat el Marc?
Aquest és el meu primer pensament quan obro els ulls i constato que no són ni les set del matí, normalment l’hora que aniria a dormir un dia qualsevol. I no puc evitar riure de mi mateix, i en fer-ho m’adono que el meu humor ha millorat qualitativament. Una nit francament reparadora…
Quan sona finalment el despertador m’aixeco enèrgic i amb ganes de continuar amb la tasca d’investigació de la dona morta. Deixo que el contacte dels peus amb el terra faci el seu efecte i m’acabi de despertar i després m’estiro amb ànim renovat. Faig alguns estiraments en determinades zones que noto enquilosades i em plantejo fer una mica d’exercici en el gimnàs.
Seh… tinc un gimnàs, petit però efectiu: una cinta de còrrer; una màquina multifunció complerta per poder fer dominades, premsa de banc, fons o abdominals i flexions; barres, discos i manuelles amb el seu suport; i d’altres utensilis varis com matalassos, coixins, pilotes de gimnàstica, cordes, bandes elàstiques… I la darrera adquisició: un sac de boxes i un punching ball. Sigui com sigui, és important que em mantingui en forma!
*
Després de l’exercici, una bona dutxa amb aigua cremant, i una meditació de trenta minuts, em sento com el Marc de sempre, preparat per afrontar el nou dia dintre del zulo. Tot i que abans de fer exercici he menjat alguna cosa adequada per no vomitar-lo amb l’esforç, em preparo un bon desdejú post-exercici per recuperar forces. I miro de menjar-m’ho allunyat de l’ordinador, amb plena consciència com tantes vegades m’ha guiat en Joan. En acabar, recullo la petita cuina i la deixo ben neta pel següent ús.
Puntual, a les deu em planto davant de l’ordinador de nou per continuar amb la meva investigació i accepto que sigui aquest el meu horari. Aixecar-me a les 7:00, fer exercici, meditar, dutxar-me, fer un bon desdejú, i a les 10:00 posar-me a treballar. Això implica anar a dormir com a molt tard a les 23:00 hores i, per tant, no pendre cafeïna deu hores abans, és a dir, el meu darrer te serà a les 13:00 hores. Desdejú a les 9:00 i sopar a les 19:00 hores. Tres meditacions de trenta minuts al dia, i per preparar-me per anar a dormir un bany d’aigua ben calenta a les 20:00 hores. Fet!
Imprimeixo l’horari que m’he fet i el penjo de la nevera juntament amb el menú setmanal que ja tenia. Ser un cap quadrat té els seus avantatges, entre els quals es troba el fet de permetre’m una adaptació ràpida a una rutina sana i sostenible. M’agrada que mica en mica aquesta nova vida vagi prenent forma.
10:26 hores (segons fus del zulo)
– D’acord, Ruth, ja torno a ser amb tu -dic mirant el nou vell sofà, com si encara hi fos allà.- Recordo que eres molt xerraire quan actuàvem junts. Omplies el xat de parrafades infinites sobre qualsevol tema. T’agradava parlar, ja ho crec. Així que suposo que aquesta vegada no serà una excepció i compto que tens més coses a dir-me. Ahir va estar bé la conversa amb les teves fotografies i em va permetre descobrir un dels teus secrets que em volies explicar. A veure on arribo avui…
Quan dic això em giro de nou cap a l’ordinador i obro la carpeta on guardo tota la informació que he anat compilant de la dona morta. Endollo la memòria usb xifrada i sincronitzo amb l’ordinador. Prenc un bon glop del te que encara fumeja i decideixo que avui em dedicaré a llegir-te en les xarxes socials. Facebook, Instagram, Twitter, TikTok…
– No t’has deixat cap, eh? -dic fent rodar la cadira un instant per mirar-me el sofà.
Començo pel TikTok per curiositat de veure quina mena de vídeos va penjar estant encara viva i em resulta curiós descobrir que la tal Ruth tenia una vena creativa molt interessant. Obro vídeos a l’atzar de diferents èpoques de la seva vida, sense cap ordre aparent.
– Només pel fet de seduir-te una mica a que em parlis més de tu… eh?
La majoria són vídeos casolans on surt ella parlant, fent alguna cosa concreta o… ¡cantant! Em delecto amb un vídeo en particular de fa uns dies on canta una cançó composada per ella mateixa (o això diu en la descripció de la publicació).
– Probablement tu no ho sabies, però de sempre m’ha agradat molt la poesia.
*
No ho sap gairebé ningú perquè és el meu espai més íntim per deixar lloc als sentiments més profunds que guardo; o era. La ràbia sempre l’he canalitzada a través del sexe i de la velocitat, però la resta només trobaven el seu espai de sortida a través dels versos fets per mi mateix. Fins que vaig conèixer la Kassia i el Joan… Ells em van permetre obrir-me de forma més autèntica i ja no em van caldre més aquestes fórmules per sortir del pas.
En qualsevol cas, la lletra de la cançó que ha composat és commovedora i per un moment sento l’anhel d’haver-la conegut millor i poder ser testimoni de la seva capacitat creadora tan profunda. No hi ha música, sinó que canta a cappella amb una veu profunda i ferma. Segurament no és la millor veu del món, però sona bé i m’agrada.
Escolto la cançó amb atenció abstreta completament i quan arriba al final la dona s’aixeca del tamboret on ha estat asseguda per cantar i s’apropa a la càmera, mirant-la directament (em mira), i parla. Per la meva sorpresa la cançó està dedicada a understone i això em fa saltar sobre la cadira. Per un moment sento que el cor se’m dispara i resto completament immòbil, com si el temps s’aturés per complert.
*
Uns minuts més enllà, m’atreveixo a tornar a posar la cançó mirant de fixar-me en el contingut de la lletra, sabent ara que me la dedica. Engego el dictador per tal de transcriure el text en un document. I finalment dono el play. Tanco els ulls per poder concentrar-me en la lletra, en els significats. Res, a banda d’una cançó romàntica que vol expressar un sentiment d’amor no correspost. No fa cap referència a la qual m’hagi de sentir al·ludit. Torno a posar de nou la cançó i silencio la veu, observant els moviments espontanis de la Ruth mentre canta. Alguna cosa se m’escapa i torno a començar.
– Merda! Què fort! -dic girant-me de forma abrupta cap el sofà.- Ets una puta geni!!
M’ha calgut visionar exactament disset vegades el vídeo sense so per adonar-me que entre els moviments espontanis intercalava llenguatge per a sord-muts. Descarrego el vídeo amb una aplicació pirata i el passo per l’editor. El torno a visionar sense so i marco sobre la pista els minuts en els quals empra el codi. Després col·loco el cursor sobre cada marca de manera que em mostra una imatge estàtica, i guardo les impressions en una nova subcarpeta amb un etiquetat seqüencial perquè no es perdi l’ordre.
Quan acabo, busco alguna plantilla que em pugui ajudar amb el codi i una a una tradueixo totes les imatges que he enregistrat. És una feina complexa i llarga que requereix de molta atenció, i sense adonar-me se’m passa l’hora de dinar.
*
Aquesta contrarietat em pertorba quan en sóc conscient, però estic tan engrescat amb el puzle que no puc parar. Si estigués a casa meva em demanaria una pizza després de decidir que em saltava la salut i el menú. Però com no és el cas, decideixo senzillament acceptar que si no segueixo un ritme respectuós amb mi no duraré ni dos dies en aquest zulo.
Ja a casa sóc maniàtic amb aquestes coses, però quan estic al zulo he pogut constatar que no és un caprici. Tot i que miro de disposar unes condicions òptimes, estar tancat aquí a baix implica un punt de partida de per si estressant. Tenint en compte, a més, la situació extraordinària en la qual em trobo i la indeterminació de quant de temps haurà de passar abans que pugui sortir, encara pren més relleu el fet de contribuir a uns hàbits saludables.
A contracor m’aixeco de la cadira i m’adreço a la cuina per preparar-me un bon àpat. Però els esforços per desconnectar de la Ruth són inútils i em treuen d’allò que estic fent tota l’estona. Tinc una curiositat inmensa per saber què em volia dir amb aquell vídeo i començo a preguntar-me si n’hi ha més amb missatges secrets per mi… Fascinant!
*
Mentre dino em plantejo les següents passes que seguiré. En primer lloc, he de trobar alguna fórmula econòmica per tal de poder localitzar els vídeos que poden tenir potencialment missatges per a mi. Des de quan em canta la Ruth? No tinc una data per on començar i això em descol·loca bastant. En segon lloc, quins altres codis més ha pogut introduir en els seus vídeos? Miro de fer memòria en el contingut de les nostres converses de quan actuàvem junts, però el meu cap està ara mateix tan accelerat que no em ve cap record a la ment.
No obstant això, sí que em ve a la memòria un tros de la nostra darrera conversa abans que es morís en el meu sofà…
– Porto buscant-te des de que vas desaparèixer; no estava disposada a deixar-te marxar així com així, però els anys passaven i semblava que la terra se t’havia empassat. Va ser un cop de fortuna qui em va posar en la pista correcta. Saps que treballo en el mateix despatx que la Kassia? -em xiuxiueja la Ruth des dels meus records.
Aleshores no ho vaig pensar, però de cop el dubte se’m reflexa en el rostre quan em pregunto com el fet de començar a treballar a Fontec la va portar a relacionar la Kassia o el Joan amb el Marc Fernandez. I com d’aquí va arribar a understone. El fet que comencés al despatx no guarda cap relació amb el fet que m’hagi trobat. Bé, que hagi trobat n’understone.
*
En quant a la primera relació, la de Kassia/Joan amb Marc, és fàcil si tenim en compte que aleshores havia estat contractada per investigar en Joan. Probablement a partir d’aquí va arribar fins a en Marc, però la segona relació és impossible amb les dades que disposava…
De cop m’adono que tot el que envolta la Ruth és un complet misteri, i encara m’engresco més per tal de descobrir-la jugant el seu joc. Així, empasso el darrer mos del menjar i recullo la cuina amb agilitat per tal de tornar quan abans millor a la feina.
De nou davant de l’ordinador sento que el cor se m’accelera per l’emoció. I de cop… puf! L’ordinador i les llums del zulo s’apaguen.
– Hòstia puta!!