Autoria: Marc Fernandez
***
Dijous, 14 de juliol de 2022
Subsòl de Barcelona, algun punt indeterminat
05:00 hores (segons fus del zulo)
El despertador sona despietat i el meu cap traspua malestar per la mescla d’absència de son i estrès en les darreres hores. Trigo una estona en recordar perquè estic al zulo i quin és el meu propòsit, com si d’alguna manera em negués a seguir amb la mateixa merda en la qual porto tants mesos capficat.
Com un nen petit m’aferro al desig de tornar a la meva vida, amb la Kassia i el Joan, en el meu pis comfortable i fet a mida per mi. Desitjo la pau i la soledat transversals en el meu dia a dia, i la companyia de les persones que m’estimen i que, inexplicablement, senten un afecte tan càlid cap a mi. Desitjo tornar a sentir les revolucions del meu cos encarant els circuits del territori amb la meva moto, sentint la velocitat en cada cèl·lula del meu cos. I desitjo follar, desfogar tota aquesta excitació acumulada que no sembla veure la sortida.
I durant uns instants em permeto picar de peus, cridar i insultar la meva ascendència (tampoc dec gaire respecte uns pares que m’han maltractat fins a la sacietat). Quan em desfogo per complet, no sense donar algun que altre cop de puny al coixí que fa una estona abraçava amb tanta fermesa, respiro i miro de centrar-me per tal de recuperar un mínim d’estabilitat mental.
*
M’assereno en bona mesura i una dutxa ràpida acaba de fer la feina. L’aigua ben calenta abranda lleugerament la meva pell i jo sento com si aquella cremor em renovés per dintre. Diuen que el dolor i el plaer són les dues cares de la mateixa moneda. De fet, em nodreixo de dones que les hi agrada sentir dolor durant el sexe perquè afirmen que troben el plaer en aquelles sensacions; una cosa que sempre m’ha resultat curiosa i que de cop entenc.
En el meu cas, el dolor que sento en abrasar-se la pell emborrona el malestar incipient de les darreres hores. I per un moment em sento lliure de l’opressió del pit que em tortura des de fa uns minuts. Per quan surto de la dutxa sento que sóc més humà que en entrar, i això m’alleuja de forma visible.
Preparo un sobre on fico els diners que trec d’una caixa de seguretat amagada darrera d’una falsa paret. I en acabar, decideixo invertir els vint minuts restants fins l’hora de sortir per fer una petita meditació que m’acaba de restaurar gairebé per complet.
Així, quan l’alarma sona avisant-me que és hora de treure el cap del zulo per deixar el paquet en el seu lloc i recollir el meu, em sento preparat per afrontar el nou dia.
05:45 hores (segons fus del zulo)
Quan m’instal·lo en el forat, procuro que les incursions a l’exterior siguin les mínimes. En primer lloc, perquè entrar i sortir del zulo són moments que vulneren la seva invisibilitat; mai saps qui pot haver darrera de la paret que dóna accés a les meves coves. En segon lloc, el contrast entre el fus horari normal i el meu fus horari em pot alterar de forma visible. Finalment, i en exclusivitat amb l’ocasió del present, sortir és un risc de fer-me visible per qui m’està buscant.
Per aquestes ocasions tinc un vestit de manteniment que justifica el fet que surti d’una boca de clavegueram. Aquesta és la roba que sempre em poso per sortir, sense cap excepció, a no ser que ja no hagi de tornar fins la següent vegada que toqui. Com a complement em poso unes ulleres de sol potents que simula molt bé una nit il·luminada en l’exterior, i d’aquesta manera freno una mica el canvi per aquelles ocasions en què la diferència horària entre el zulo i l’exterior sigui extremadament marcada. De veritat que no tinc ni idea de quina hora és fora, ni tan sols aproximada…
Seguint uns passos marcats i protocol·laris procedeixo a sortir de la meva cova, i els nervis se m’aglutinen en l’estómac fins a fer-me mal. La porta s’obre pesada i l’aire extern, viciat per estar sota terra, em colpeja el rostre. Comprovo que no hi hagi ningú i quan m’asseguro que el camí és lliure, surto i tanco darrera meu. Aquesta és la part més difícil i una vegada superada els nervis a l’estómac es dissolen per si mateixos. Sempre em passa el mateix.
*
La resta del camí simplement és un passeig fins a l’exterior. Xiulo sentint-me de nou lliure i completament aliè, ni que sigui per un moment, de les darreres coses que han passat. I l’ànim es rebufa fins a recuperar un estat en el que em sento més jo. Pujo per les escales verticals del túnel que em porta a la sortida i obro l’accés a peu de carrer. Vigilo de no portar-me ningú pel davant i surto com qui fa això cada dia a la seva vida. Col·loco de nou la tapa al seu lloc i espolso les meves mans.
A partir d’aquí, segueixo un camí que cada vegada és diferent. Tinc la zona tan estudiada que em sé totes les connexions entre carrers i passos secrets de memòria. Cada vegada que faig el camí del zulo a la bústia (en realitat no és una bústia, però aquest és el nom que he posat al lloc on rebo les meves comandes) segueixo un recorregut diferent. I a la tornada també.
En aquest sentit, com que el paquet és tan gran com un congelador industrial i un sofà, compto amb un altre accés secundari que reservo per aquestes ocasions. Com us dic, em conec la zona fins al punt que he descobert fins i tot aquells passadissos amagats a la majoria de ciutadans. Us sorprendria saber que sota la ciutat hi ha una altra ciutat…
06:00 hores (segons fus del zulo)
Deixo el meu paquet amb els diners en el lloc de sempre i m’encamino cap a la bústia. En realitat es tracta d’una cambra mig amagada també en desús que em va mostrar DonNadie, el lloc on fa les seves feines. Jo no pregunto, ell no pregunta. Funciona i és el que em val. Em col·loco un passamuntanyes i accedeixo amb la credencial que em va fer arribar en el seu moment i comprovo que tot està en ordre. Com sempre, quan es tracta de paquets grans els emmascara entre cartró i logotips de marques de neteja reconegudes, i ho disposa tot sobre un palet amb rodes que em facilita enormement la feina.
En aquesta ocasió, a més, he sol·licitat una persona de la neteja. I allà, de peu, un home també emmascarat m’espera pacientment sense dir cap paraula. El protocol és bastant clar en aquest sentit: res d’intercanvis de cap mena. Mentre ell xiula, m’enduc el primer palet deixant-lo tancat en la bústia. Segueixo un altre recorregut fins a l’accés secundari i m’accelero per portar el paquet fins el zulo. Procedeixo igual que anteriorment per portar el segon paquet i, finalment, per tercera vegada torno a la bústia a recollir el tercer paquet: l’home.
*
Quan entro, l’home ja s’ha ficat dintre d’una tercera caixa sobre un altre palet i en veure’m es gira el passamuntayes. Sóc jo mateix que tanco la caixa i per tercera vegada surto d’allà per enfilar-me fins al meu amagatall. Quan hi sóc, trec l’home de la caixa i assenyalo el congelador on hi ha les restes de la Ruth i el sofà vell. Ell ho disposa tot en els palets que han servit per portar els meus nous paquets i quan ho té preparat amb les caixes em mira per disposar-se a sortir. La forma de procedir és exactament com l’anterior: es cobreix els ulls ja dintre de la caixa, el tapo, i el trec fora del zulo deixant-lo en algun lloc aleatori prou allunyat de l’amagatall. I després li porto cadascun dels palets amb les coses a netejar, el sofà i el congelador industrial.
Finalment marxo segur que ja no el veuré mai més.
08:23 (segons fus del zulo)
Quan em tanco de nou a la meva cova, respiro alleujat per tot plegat. Abans de relaxar-me, però, gestiono l’últim escull per poder ja instal·lar-me de nou en el zulo: el menjar. Des de l’ordinador faig una comanda que no escatima en gastos perquè em portin “a domicili” tot allò que necessito per passar les properes quatre setmanes. Això de les compres online als supermercats és un luxe de la nostra època que facilita enormement les coses quan un s’ha de tancar per força major…
Per suposat, els diners surten d’un compte inventat creat del no-res i annexionat a una identitat també sorgida del no-res. I “a domicili” vol dir en realitat un bar de la zona que em fa d’intermediari i al qual pago també de forma generosa perquè tingui ganes de continuar col·laborant. Per la porta del darrera del local l’amo i un servidor fem les nostres transaccions, de nou amb la meva cara coberta pel passamuntanyes i les ulleres de sol.
Així, en les observacions de la comanda deixo unes indicacions clares per fer l’entrega i l’hora exacta en què vull que es faci. Selecciono la propina més generosa que l’aplicatiu permet i m’oblido del tema fins que arribi el moment de sortir. La darrera excursió a l’exterior i ja podré relaxar-me fins el següent assalt.
*
Mentre faig temps desempaqueto el congelador industrial i l’endollo a la corrent elèctrica per comprovar que tot funciona correctament. El netejo a consciència i deixo que passi el temps perquè es congeli i faci la seva funció. Quan el tinc col·locat en el lloc on hi havia l’anterior congelador, faig el mateix amb el sofà i el col·loco en el lloc on hi havia l’anterior. Aquest no està tan atrotinat com l’altre i sembla més comfortable. Vés per on, la dona morta m’ha servit per alguna cosa…
10:00 hores (segons fus del zulo)
A l’hora fixada em planto com un rellotge en la porta de darrera del bar i pico segons la consigna que tenim fixada. Al cap d’un moment l’home de sempre obre i m’assenyala els paquets que han deixat per “mi”, un tal Eduard Capdevila. Pago convenientment i espero mentre aquell compta els diners. Quan em somriu procedeixo a desallotjar les caixes, que pesen com un mort (i ara ja sé quant pesa un mort!!), i una a una les enfilo cap al zulo, seguint diferents rutes.
Certament tot aquest procediment és farragós i esgotador. A banda de que em sento vulnerable i paranoic, com si en cada cantonada hi hagués algú del CSC esperant-me. En realitat les probabilitats de què em trobin són minses, però la paranoia és una mesura de precaució fonamental pels que ens dediquem al que ens dediquem. Mai totes les mesures garanteixen una seguretat 100% i només cal un 1% per acabar entre reixes. Així que tot és poc.
I així, quan finalment tanco la porta d’accés al zulo per darrera vegada (i amb la incertesa de saber quan la tornaré a obrir) sento que tota la tensió cau pel seu propi pes i sento un alleujament tan plaent que podria fàcilment confondre amb felicitat si no fos perquè l’entorn que m’envolta em recorda la misèria d’aquests moments de la meva vida.
En qualsevol cas, una mica més animat, acabo de col·locar tot el menjar en el congelador de forma organitzada segons els menús rutinaris que ja tinc assignats. No cal pensar gaire i tot ho faig d’una manera bastant automàtica, acostumat més del desitjable per les circumstàncies que s’han donat els darrers mesos amb tot el tema de l’engarjolament del Joan. Què ràpid s’acostuma un a una merda de vida…
13:25 hores (segons fus del zulo)
Després d’una segona dutxa per treure’m de sobre la suor acumulada per l’activitat de les primeres hores del dia, m’estiro en el nou vell sofà i miro el sostre mirant d’organitzar en el meu cap tota la informació que tinc fins ara.
Si donem credibilitat a la dona morta, tota la informació relativa a l’home que la va contractar per investigar en Joan està amagat en un lloc molt concret de les Dependències. En aquest sentit, necessitaria ubicar el lloc exacte en un mapa de les instal·lacions i estudiar les mateixes per plantejar formes d’entrada i de sortida.
Però també podria ser que en realitat tot fos una trampa per dur-me directament a la boca del llop. Encara que no tindria massa sentit després de desaprofitar l’oportunitat que tenia en el recinte de la TV3. Aleshores no em va entregar per després, una vegada morta, fer-ho? Ni tan sols serviria com a broma ja que mai no podrà presumir del seu engany. Més que res perquè és morta…
I què sé d’aquesta dona? Es diu Ruth Carreras Beramendi, té quaranta anys exactes i treballa en el departament tecnològic del Grup PiC. Poder estaria bé saber alguna cosa més d’ella…
*
Amb energia m’aixeco del sofà i m’encamino cap a l’ordinador. Entro en la xarxa d’internet i busco pel seu nom tot allò que estigui relacionat amb ella tant en el sistema informàtic públic del territori com en la xarxa més general. De seguida m’apareixen les seves xarxes socials cadascuna de les quals em porta a d’altres i una revisió superficial m’assenyala els familiars amb qui té connexió, el grup d’amics i d’altres grups socials en els quals hi participa, i un recull de fotografies que si estudio crec que em diran més coses d’ella, com ara què l’agradava fer, per on solia moure’s, etc.
Accedeixo a “repositoris” de dades robades que els newbies pengen tan alegrement i busco dades privades associades al nom de la dona morta. D’aquí puc extreure el telèfon mòbil, l’adreça on vivia oficialment, i d’altres números d’afiliacions com ara el de la seguretat social o del servei de CatSalut amb les seves contrasenyes intactes.
Amb paciència i de forma minuciosa vaig col·locant tota la informació que vaig trobant en una carpeta que creo a l’ordinador i que replico a temps real en un pendrive xifrat que connecto a l’aparell. En un document txt copio les dades privades i el guardo juntament amb fotografies i un altre document txt on treballo en la informació que n’extrec de les xarxes socials.
*
Aquesta feina s’ha de fer amb molta cura per ser exhaustius amb la informació i que després no faltin peces que impedeixin veure el dibuix general. A més, fer-ho amb plena consciència em permet entrar a poc a poc en la ment de la persona que estic investigant, de manera que em facilita aprendre a caminar amb les seves sabates. Posar-se en la ment de l’altri és clau per comprendre els seus processos mentals i poder deduir hipòtesis amb possibilitats altes d’encert. En què estava pensant la Ruth quan va venir a apuntar-me amb una pistola a les instal·lacions de la TV3? Quin sentit té per ella la clau que m’ha donat? I quina relació té tot plegat amb la seva mort?
Accedeixo al perfil personal de CatSalut i tafanejo en el seu historial. M’adono que el mateix és dilatat, especialment en els darrers set anys. Primerament va ser càncer de mama i pel que es veu es va complicar i al final va haver d’extirpar-se el pit afectat. Poc temps després es va descobrir metàstasi en l’altre pit i el resultat va ser exactament igual. Finalment, una insuficiència renal aguda degut a necrosis tubular en el procés de la quimioteràpia va acabar en seguit d’hospitalitzacions infructuoses que la van portar a una fase terminal sobtada. Es va negar a rebre tractament i va passar a cures pal·liatives. Segons el seu metge la seva “data de caducitat” rondava les dates presents.
Buf!
Recolzo l’esquena en el respatller de la cadira mentre un calfred recorre tota l’espina dorsal. Allà davant, brillant en la pantalla, el seu historial m’explica el patiment dels seus darrers anys.
*
Intento fer memòria si la Kassia en algun moment em va mencionar res al respecte però no recordo cap comentari. I el fet que en l’historial s’especifiqui “família no informada” em fa sospitar que tot això s’ho va menjar en la més absoluta de les soledats.
Per un impuls, em giro sobre la cadira i miro el nou vell sofà, com si d’alguna manera ella encara seguís en el zulo. Fins ara no havia pensat en aquests temes, i m’adono que mai he tingut una idea clara davant la mort; suposo que és la meva forma d’esquivar un tema incòmode en la nostra societat. No sé si crec en alguna “forma d’existència” més enllà de la mort i per un moment em pregunto si la tal Ruth encara és aquí amb mi.
Si m’esforço la put dibuixar en la meva imaginació i, fins i tot, “veure” en real aquest dibuix. La imagino allà sentada, mirant-me amb aquells ulls d’ase que posava quan encara era viva. Vàries vegades ja m’havia avisat que estava morta però jo no la feia cas… Com podia saber que es moriria aquí? Va ser una decisió premeditada? Es va injectar algun verí per tal de morir en les següents hores?
O poder quan un és a punt de morir-se, sap el moment exacte en què passarà?