Autoria: Marc Fernandez
***
Dijous, 14 de juliol de 2022
Subsòl de Barcelona, algun punt indeterminat
Els meus ulls no donen crèdit quan finalment tradueixo les coordenades geogràfiques resultants dels enigmes anteriors en un adreça al Maps. El resultat no és ni més ni menys que les Dependències, és a dir, l’edifici on s’ubica el CSC. O dit d’una altra manera, justament allà on es congreguen totes les persones que m’estan buscant per carregar sobre mi el pes de la llei per tots els delictes acumulats.
Certament em pensava que la visita al racó on s’amagava aquesta dona seria més ràpida. Fins i tot esperava que em facilités alguna pista de com desfer-me del seu cadàver, donat que bàsicament ha vingut al meu zulo per morir-se. Hòstia! Com si no tingués suficients problemes com per carregar, literalment, amb una morta!!
Desconec quantes hores han passat des de que estic aquí a baix, donat que el rellotge analògic ha decidit aturar-se en les 3:49 hores. Tampoc és que fos massa útil ja que s’accelerava i desaccelerava a caprici, però almenys donava una orientació de quanta estona havia passat. Aturat ni tan sols em serveix per això. En qualsevol cas, la pudor que el cadàver emana em dóna la pista innegable de que he de fer alguna cosa amb el cos abans que el zulo es converteixi en un nínxol irrespirable.
Així, agafo bosses industrials d’escombraries i cobreixo tot el cos de la dona. Amb cinta adhesiva també industrial la lligo bé i després torno a repetir el procés amb una manta que tinc per allà criant pols. Amb un esforç sobrehumà fico el cos mort en un congelador horitzontal que prèviament buido per complet i m’oblido del tema fins que trobi una solució més adient.
*
– D’acord… pensa, Marc. Ficar-te de ple en la guarida del llop no és gaire bona idea. Estem d’acord, no? No obstant això, la informació que necessito per trobar la persona que hi ha darrera de tot està allà. Tard o d’hora, i més d’hora que tard, hauré d’anar. Però per això cal estudiar-se bé el lloc i fer un pla a consciència.
Miro el menjar que he tret del congelador i m’adono que no és gaire bona idea deixar que es faci malbé, doncs sembla que hauré de passar encara un bon grapat de dies (o setmanes) aquí amagat. Necessitaré provisions i algun lloc on guardar-les per no mesclar morts amb menjar.
– Aquesta idea és útil -em dic al temps que organitzo el menjar.
Destrio els aliments que menjaré els propers dies i els col·loco de forma ordenada dintre de la nevera, mentre que la resta miro d’organitzar-la com puc en el congelador del frigorífic. Quan acabo, i no sense un gran esforç, faig una llista de la compra el més exhaustiva possible. Se’m dóna bé organitzar i porto bastant per la mà el compaginar estades llargues en el zulo amb una alimentació igualment equilibrada.
Va ser la Gisela qui va invertir considerables esforços en ensenyar-me la importància d’una bona alimentació. “Juntament amb la respiració i el dormir, és la clau per rendir millor en qualsevol activitat, ja sigui física o mental”, diu. I ho noto; quan no menjo bé no em sento a ple rendiment i tinc la sensació que l’energia se m’escapa. Així, que des de fa temps procuro dormir, respirar i menjar bé. Sí, respirar bé també, però ara no ve al cas això…
*
I quan la llista de la compra està complerta em mobilitzo per contactar amb un DonNadie que em pugui facilitar un altre congelador industrial, un nou sofà igualment atrotinat i una persona de la neteja. Els DonNadies són persones les identitats de les quals desconec, igual que ells no en tenen ni idea de qui sóc. Són persones amb les quals fem intercanvis en llocs concrets, em proveeixen de tot allò que necessito a canvi de diners o feines brutes.
Al moment rebo una resposta amb una xifra desorbitada que ni em molesto en regatejar; necessito anar per feina. Confirmo la negociació i la comunicació es talla definitivament. Com sempre, cadascú sap què fer i on anar per recollir la seva part. A partir d’ara compto sis hores per fer el pagament en el lloc de sempre i recollir les meves comandes.
Consulto el rellotge de l’ordinador que em marca una hora a l’atzar, ja que el tinc programat perquè cada vegada que l’engego de forma aleatòria esculli una franja horària del món diferent i canviï el dia, el mes i l’any de l’aparell. En el mòbil que utilitzo per defecte també tinc un programa que en quant perd la connexió a internet reconfigura el dia i la hora de forma aleatòria. Així, en el remot cas que totes les mesures de seguretat prèvies fallin, si algú es fa amb algun dels meus aparells i aconsegueix accedir a algun rastre residual de l’activitat feta, els dies i les hores no quadraran i farà més difícil aportar-ho com a prova de res. D’acord, poder des de fora sembla tot molt paranoic, però tota mesura és poca per salvaguardar-se un de sí mateix.
*
Saber una hora, encara que tingui l’absoluta certesa que no és la que la gent normal segueix, m’ajuda a crear un patró intern entre la vigília i la son. M’ajuda a organitzar l’horari que seguiré mentre estigui aquí dins i a programar-me per tal de fer una vida més o menys normal. Fins i tot l’enllumenat del zulo segueix un patró de lluminositat diürn i nocturn, amb una intensitat adaptada a cada moment per tal d’enganyar el cervell d’alguna manera i que es cregui que realment és de dia o de nit.
Coordino el dia i l’hora de l’ordinador amb els del mòbil de forma manual i em poso una alarma per despertar-me en cinc hores. Són les 00:17 hores segons el fus del zulo. Crec que dormir una estona m’ajudarà a relaxar una mica el cos i la ment, per demà estar més en forma. Per avui el dia ja ha donat massa de sí i necessito…