Autoria: Marc Fernandez
***
Dijous, 14 de juliol de 2022
Subsòl de Barcelona, algun punt indeterminat
No sé quant de temps passa, però tinc la sensació que han estat hores. Sento que desperto d’un llarg malson i frego els meus ulls per acabar adonant-me que el malson encara continua actiu. Al meu costat, en aquell sofà atrotinat jeu la dona que fins fa poc torturava la meva ment.
Observo el cadàver com si fos el primer que veig a la meva vida i aprecio un rictus de pau en el seu rostre, la qual cosa em fot. Miro al voltant i la clau en el terra crida la meva atenció. M’aixeco pesadament del sofà i m’apropo on roman quieta, esperant-me, i m’ajupo per mirar-la de més a prop. Es tracta d’una clau ben normal sense cap aspecte que la faci resaltar de qualsevol altra clau del món. La recullo i veig que roman pura, sense cap màcula o marca, espontània o intencionada. Agafo la capseta metàl·lica que tinc al darrera i tampoc aprecio res estrany fins que fixo més la vista. De cop, unes marques subtils en la part de darrera fetes expressament criden la meva atenció.
Torno a mirar la dona, la MiddNight, i la capseta.
– Vols jugar? -pregunto a l’aire.
*
Em moc amb pesadesa per buscar un paper de calc i un llapis. Quan ho tinc, calco les marques en un paper i ho escannejo amb el meu mòbil mentre encenc l’ordinador. L’aparell es pren el seu temps però finalment arrenca i puc enviar la foto amb les marques. Un programa de reconeixement em dirà si guarda relació amb qualsevol sistema de codificació binari existent. I mentre espero, estudio les senyals pel meu compte i descarto que es tracti de codi braille o morse. Per matar el temps.
L’olor del cadàver és encara suau però comença a marejar-me i de cop un “pip” sonor fa que desviï de nou l’atenció cap a l’ordinador que em confirma que no reconeix cap sistema de codificació que encaixi amb aquelles marques. De cop, el record del passat comú amb aquella dona em ve al cap, i amb això un sistema que vam crear per comunicar-nos entre nosaltres. Era un sistema extremadament bàsic però molt eficaç. M’assec en el sofà al costat de la morta mentre faig memòria de les regles del nostre sistema, però la tensió en el meu cap no em deixa concentrar-me gaire.
Són les tres passades de la matinada segons un rellotge analògic que penja de la paret, però probablement siguin les quatre o les cinc, donat que aquest rellotge té l’especialitat en endarrerir-se capritxosament quan vol. Per què no l’he canviat? No sé, qui no voldria un rellotge que no serveix per res? Ric.
*
El cas és que, sigui l’hora que sigui, no tinc notícies de la Kassia ni del Joan, ni ells en tenen de mi… Aquí a baix el meu mòbil és només un trasto que serveix per escannejar alguna cosa (com fa un moment) i poc més. Com a casa, un inhibidor anula qualsevol freqüència entrant o sortint. I només el meu ordinador té capacitat per connectar-se a qualsevol xarxa i accedir a les internets.
Així, m’assec davant l’ordinador i busco algun dispositiu mòbil en qualsevol punt aleatori de la ciutat des del qual enviar un missatge a la Kassia i al Joan. Quan en trobo un, entro i des de l’app de Telegram que té instal·lat envio senzillament un “Estic bé, us enyoro. MF”. A ells els hi sortirà que un desconegut els escriu a través de l’app, però confio que sabran entendre que sóc jo. És una mesura de seguretat per mi. I si algú rastreja la senyal des d’aquell mòbil fins al meu ordinador es trobarà en un laberint de xarxes i nodes que finalment només faran que marejar-lo.
Però aquest sistema és unidireccional, la qual cosa vol dir que si algun d’ells em respon, el seu missatge mai m’arribarà; per tant, m’hauré de conformar amb confiar que ells estan bé.
03:49 hores, segons el rellotge analògic
Recolzant el cap sobre el braç, agafo de nou la capseta metàl·lica i el paper amb les marques calcades. Senzillament ho contemplo deixant espai perquè la memòria torni a mi i desxifri aquell galimaties de ratlles curtes i llargues. Entre esforç i esforç alguns records d’aquella època tornen a mi i per un moment enyoro aquells temps en què el meu objectiu a la vida es limitava en fotre el cop més sorollós.
Tenia catorze anys quan vaig arribar a Barcelona fugint dels meus pares. I quan la Gisela em va recollir del carrer en tenia setze. Ella em va fer passar pel seu fill quan estàvem al carrer, però aquestes vegades estaven comptades donat que jo era il·legal al país i volíem evitar que entrés en el sistema. Entrar en el sistema hauria suposat deixar la casa de la Gisela i anar-me’n a alguna residència de merda amb els meus drets vulnerats o sentint una abandonament complet per part del sistema i de tothom.
A casa de la Gisela s’estava bé. Era càlida, ampla i còmoda. I ella es portava bé amb mi, tot i el meu caràcter violent constant. Em va posar professors particulars perquè no podia inscriure’m a l’escola, ja que pel sistema jo no existia. I jo vaig devorar els coneixements que aquests professors m’oferien com si fossin or. En quant vaig complir divuit anys la Gisela em va demanar per casar-nos com a via d’obtenir la nacionalitat.
*
Ens vam casar i en un any ja vaig ser considerat un ciutadà català com qualsevol altre. Així, em vaig treure el títol de l’ESO i vaig preparar-me per la universitat. Tenia clar que volia estudiar informàtica ja que se’m donava molt bé tot allò que tenia a veure amb un ordinador. Els muntava i desmuntava amb els ulls tancats, havia aprés pel meu compte a programar, i trastejava amb coneixements de xarxa i tot el que se’m posés al davant. Em sentia feliç amb un ordinador entre les mans.
I la carrera d’informàtica va ser bufar i fer ampolles per mi. Un passeig acadèmic que posava ordre a tots els coneixements que havia adquirit pel meu compte. I després de la carrera, el màster va ser un altre passeig que va contribuir poc a les meves habilitats. Però en acabar ja tenia el reconeixement de la República en què jo tenia una formació i una preparació adequada per dedicar-me a temes de ciberseguretat, criptologia o programació simple. Cosa que a l’Organització li va agradar…
– Joder! -exclamo de cop.- Ja recordo com coi funcionava el puto sistema de codificació!
D’acord, no té gaire mèrit desempolvar el record d’un joc compartit durant la infància, però suposo que necessito injectar-me una mica de positivitat i decideixo fer-ho celebrant i valorant que ja puc desxifrar el puto missatge de la puta capseta metàl·lica. Estic que em pujo per les parets, la veritat!
Així, agafo un tros de paper buit i començo a traduir de forma lenta i curosa aquell missatge. Cometo algunes errades que de seguida corregeixo i quan acabo, aixeco el text que m’indica el punt exacte que se suposa que aquesta clau farà la seva funció.
*
Es tracta d’unes coordenades que també estan xifrades. Però la traducció d’aquestes és molt més senzilla que l’anterior enigma i ràpidament puc buscar el lloc exacte on hi ha la porta que obre aquesta clau. Clau que agafo i estrenyo en la meva mà mentre poso les indicacions pertinents al Maps.
On és el pany que obre la clau que tinc a les meves mans?