D’inkògnito – Capítol Tercer

Autoria: Marc Fernandez

***

Dimecres, 13 de juliol de 2022
Subsòl de Barcelona, algun punt indeterminat

Amb els ulls closos em deixo portar per les sensacions que les carícies d’aquella dona provoquen en el meu cos, mentre els records d’una vida que ara mateix em sembla llunyana s’amunteguen en el meu cap.

Recordo els meus temps com hacktivista, ple d’ideals i de ràbia cap a tot el món. Entrar en la internet profunda i constituir-me com un dels ciberdelinqüents més buscats va ser relativament fàcil per mi. Aleshores, m’atrevia a fer de tot contra tothom, ja que la meva intenció era carregar-m’ho tot. Odiava el món pel que m’havien fet des de la meva infància i estava enfocat a destrossar-ho absolutament tot.

Revestia els meus actes de ciberdelinqüència darrere d’un discurs motivador, i això em va apropar a d’altres ciberdelinqüents entre els quals hi havia en MiddNight. Millor dit, LA MiddNight. Va ser una època molt fosca de la qual no em vanaglorio pas. Afortunadament vaig poder reconduir la meva vida i refer-me de tot allò. Però el fet que aquesta dona m’hagi recordat aquell moment, ha despertat tots els fantasmes adormits del passat.

*

Portava dos anys a càrrec de la Gisela, qui m’havia tret del carrer i qui s’estava deixant tots els estalvis per formar-me. Em va pagar professors particulars per tal d’actualitzar-me en els estudis obligatoris, per ensenyar-me la llengua del país d’acollida, i per introduir-me en nous coneixements com ara la informàtica. Quan vaig poder legalitzar-me al país, em vaig treure l’ESO i vaig superar les proves d’accés a la universitat. Tot això en temps rècord i gràcies a l’acompanyament incansable de la Gisela.

Va ser en aquest punt que em vaig adonar que no estava seguint el camí més òptim per mi, però sobretot va ser aleshores quan vaig entendre que no tothom era com el pare i la mare. La Gisela va ser la primera persona que em va ensenyar què era l’amor incondicional, l’entrega absoluta en pos de la generositat i la compassió. I li devia a ella reconduir-me i donar-nos una nova oportunitat.

Just en el moment en què sortia una convocatòria per entrar a treballar en el Centre de Seguretat de Catalunya*. I vés per on, buscaven gent amb coneixements informàtics pel departament de ciberseguretat. Jo era l’home que el CSC estava buscant, tot i que ells això encara no ho sabien…

*El CSC és un servei que va entrar en vigor fa alguns anys, quan Catalunya s’independitzà de l’estat espanyol. Té una estructura paramilitar i s’encarrega de la seguretat del territori. Catalunya no té exèrcit però té el CSC que, a efectes pràctics, és el mateix. Polítics…

*

Quan vaig participar de la convocatòria evidentment vaig postular per a un lloc en ciberseguretat, però demanaven experiència demostrable i fins aleshores m’havia dedicat a trampejar des de la foscor darrera d’un nickname que estava tan associat a la delinqüència que jugava més en contra que a favor. Com que no em venia de gust fer cap connexió entre understone i el Marc que començava una nova vida, finalment vaig haver de conformar-me amb acceptar un lloc administratiu i esperar pacientment la meva oportunitat.

La feina d’oficina mai ha anat amb mi, però vaig emprar aquest temps per fer amistat amb gent de tots els departaments, especialment el de ciberseguretat, i finalment algú em va xerrar un projecte en el qual l’Organització estava bloquejada i posava la situació del país en escac. Així, aprofitant els meus coneixements autodidactes que m’havien donat tants bons resultats en l’altra cara de la realitat, la de la delinqüència, vaig fer la feina pel meu compte. I d’una manera bastant àgil em vaig apoderar de certa informació confidencial d’un dels crepuscles corruptes darrera del qual l’Organització hi anava des de feia anys. La qual cosa va renovar les mirades dels meus superiors que ràpidament em van promocionar i col·locar al lloc on havia d’haver estat des del principi.

Una vegada al departament de ciberseguretat vaig compaginar els estudis del màster amb nous projectes, cada cop més grans i de major envergadura. La confiança dels Majors en mi era palpable i ràpidament em vaig sentir el nen mimat i cuidat que tothom volia tenir ben a prop per dur-se alguna medalla. Els meus mèrits suposaven els mèrits dels meus superiors, i ràpidament vaig aprendre a treure benefici també d’això.

*

Sentia que tot el que demanava m’era concedit i feia temps que anhelava actuar també sobre el terreny. Tantes hores al despatx m’estaven consumint i necessitava una mica més d’acció per sentir-me realitzat. Va ser així com un dia vaig plantar un ultimàtum sobre la taula per incorporar tasques com a espia al meu currículo. La negativa va ser immediata, però ningú estava disposat a deixar-me marxar, i finalment em vaig sortir amb la meva i al següent estiu m’incorporava a l’escola d’entrenament de l’Organització.

D’acord, la meva trajectòria dintre de l’Organització ha estat erràtica però al final m’ha portat just allà on volia. Actualment ostento un rang de capità, un comandament intermig que manté un equilibri entre poder i actuació. La veritat és que em nego a tancar-me als despatxos i limitar-me a fer vida de buròcrata… No és per mi, no. Per la qual cosa, puc dir que he assolit el màxim reconeixement en allò que vull fer.

Les meves tasques dintre de l’Organització consisteixen en alternar feines d’espionatge amb feines de criptografia i ciberseguretat, al temps que dirigeixo la meva companyia de gairebé un centenar de subordinats. L’Organització m’assigna un projecte en clau, l’investigo durant mesos i després actuo sobre el terreny per, finalment, dur-me els mèrits. Simple. Una feina engrescadora que combino amb “investigacions” pel meu compte amb un nou àlies (i que m’ha permès engreixar els meus comptes bancaris fora del país i viure la vida que sempre he volgut).

*

La veritat és que se’m dóna bé la meva feina, però no és menys cert que amb el pas del temps he descuidat altres tasques que abans portava més per la mà. Probablement el Marc de fa uns anys s’hauria adonat que el Joan estava en perill. Però sembla ser que estic una mica rovellat en algunes coses, i això em fot com no us podeu imaginar…

Obro els ulls i la foscor del zulo m’aclapara per complet, tornant-me de cop a la realitat del moment present.

– Quant de temps portes seguint-me? -pregunto sense gosar moure’m mentre la dona continua acariciant-me el rostre.
– Des de que vas desaparèixer. No estava disposada a deixar-te marxar així com així, però els anys passaven i semblava que la terra se t’havia empassat. Va ser un cop de fortuna qui em va posar en la pista correcta. Saps que treballo en el mateix despatx que la Kassia?
– Digues-me que no estàs mirant de fotre-la també a ella…
– La veritat és que no, em cau molt bé i m’agrada; encara que està com un llum.

El seu comentari arrenca un riure profund dintre meu i la foscor del meu cap s’esvaeix momentàniament.

– Digues-m’ho a mi, si està com un llum! -exclamo.- No hi ha per on agafar-la!

Un silenci em retorna de nou al zulo i la foscor torna al meu cap.

*

– Així, ets la persona que s’encarrega de la seguretat a Fontec?
– Al Grup PiC.
– Per què vas acceptar aquest encàrrec contra el Joan? És la teva manera de reivindicar un augment de sou? -procuro sonar sarcàstic amb el comentari i el somriure de la MiddNight m’ho posa fàcil.
– En realitat no tinc res contra el Joan i en el fons em fot haver-lo ficat pel mig de la nostra… baralla.

Obro els ulls i miro fixament aquella completa desconeguda. El color tintat dels seus cabells en un roig tan estrident em provoca una sensació desagradable tot i els esforços per pentinar-se’ls amb tanta gràcia. Crec que mai m’han agradat els cabells tintats. No obstant, agafo un floc i l’acaricio amb el dit polze com quan tinc a la Kassia entre els meus braços. Ella té també els cabells de color roig, encara que en el seu cas és un color natural.

– Quina baralla nostra? -pregunto perdut en els meus pensaments.
– Et vaig avisar que no deixaria passar l’ofensa que em vas fer…
– M’adono que ets molt rancuniosa…
– Em vas utilitzar!
– Com tu m’utilitzaves a mi!

Silenci.

– Veus? Aquesta és la nostra baralla… -riu amable.

Però a mi la seva amabilitat em posa de nou en guàrdia. Odio aquesta dona que he conegut fa escasses hores. I en aquest punt, tanco els ulls al temps que agafo aire profundament per evitar ofegar-la. Em venen ganes de vomitar.

*

– Aleshores -concloc,- vas fotre la vida del Joan enlaire per venjar-te de mi? És això el que tant insisties en explicar-me?
– Quan vas marxar tu em donaves mil voltes, understone
– Deixa de dir-me per aquell nick, el meu nom és Marc!!
– Sincerament creia que m’agafaries i em frenaries abans que el Joan patís mal, però estaves tan ocupat jugant a les casetes amb les teves núvies que vas descuidar totes les alarmes.

Estrenyo les dents, estrenyo els punys…

– Si haguessis estat a l’alçada…
– VÉS-TE’N A LA PUTA MERDA!! Busques un culpable de tot el que ha patit en Joan? Mira’t al mirall!! No eximeixis la teva responsabilitat amb excuses barates!! En Joan va ser empresonat per culpa teva!! Els policies el van torturar i violar; els presos van fer amb ell el que van voler. L’han destrossat el cos per complet fins el punt que no pot agafar un got sense vessar aigua. I això és per culpa teva!! L’han humiliat fins un punt que… -se m’ennueguen les paraules.

De cop la dona es posa a plorar desconsolada.

– Res de tot això havia de passar! -exclama amb la cara entre les mans.- Se suposa que tu eres molt millor que jo i suposava que em descobriries i em posaries a lloc… Volia sentir-me teva de nou, acorralada per tu com quan…
– Estàs malalta! Ets conscient de què has fet? Per un moment pots sortir del teu ego tan infame i adonar-te de la teva malaltia mental? M’estàs dient que et posava tan caxonda que has arribat al punt de gairebé matar un home noble per tal de cridar la meva atenció? ÉS AIXÒ EL QUE M’ESTÀS DIENT?

*

Darrera de les meves preguntes només hi ha un silenci dens i pesat trencat pel plor d’aquella maleïda dona. Sento que el cor em crema i que el cos va sol. Tinc ganes de matar-la ofegant-la entre les mans; sentir com la seva respiració s’apaga per mai més…

Així, m’aixeco del sofà, que es queixa de la meva rudesa en l’acte, i em dirigeixo al forat del costat on hi ha l’escriptori amb un ordinador i tres pantalles. Amb la petjada digital obro el calaix superior i agafo la meva arma carregada i sempre a punt.

– Jo no volia… -plora la dona amagant el rostre entre les mans.
– El millor que podria passar-li al món en aquest moment és que desapareguessis per sempre.

Aixeco el braç i apunto a un punt vital d’aquell cos que tan fàstic em dóna.

– No cal que em matis, ja t’he dit que estic morta -diu ella aixecant la mirada…- No és necessari que afegeixis més càrrecs contra tu.

Ella m’allarga una capseta metàl·lica i jo la miro fixament als ulls al temps que apunto al centre de les seves celles. El fàstic omple tot el meu cor i no puc pensar en res més que en matar-la.

– Aquí tens la clau de tot, understone… Té, agafa-la.
– Em dic Marc!!
– Marc…

La dona somriu al temps que recolza el cap sobre el sofà. Noto que la seva respiració es fa ufanosa. Observo com s’acomoda i tanca els ulls, fa tres respiracions profundes i després… quietud.

*

La capseta metàl·lica s’escola de la seva mà i xoca contra el terra omplint un silenci gèlid. S’obre i una clau rebota fins anar a parar sota la meva bota. No goso apartar la mirada de la dona que jeu immòbil en aquell sofà de merda… I si és un truc? Però quan passen els minuts i el meus braços s’engarroten en la postura fixa prenc consciència que la dona és ben morta. Lentament m’apropo a ella i m’asseguro que sigui així i, en tocar-la, una fredor incipient em provoca calfreds fins a forçar apartar-me d’aquell cos erm de vida…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.