Autoria: Marc Fernandez
***
Dijous, 14 de juliol de 2022
Subsòl de Barcelona, algun punt indeterminat
El zulo ocupa unes cambres (forats) sota terra en algun punt indefinit de la ciutat. Fa temps es va produir un enfonsament en la zona i ningú es va voler fer càrrec d’aquestes cambres que portaven anys en desús. Vaig trigar un temps en acondicionar-ho i reforçar-ho estructuralment per fer-lo servir pels meus propòsits, però la inversió econòmica i els esforços ràpidament van rebre rèdits.
L’accés al zulo des del carrer és obert a tothom que tingui un mínim de curiositat per colar-se en indrets abandonats. N’hi ha molts llocs així a la ciutat de Barcelona i en tinc constància de grups d’adolescents i/o joves que es dediquen a explorar-los. Normalment s’hi accedeix a través de boques de clavegueram, i el meu zulo no n’és una excepció.
Però per entrar a les cambres on estic instal·lat ja és més difícil. Amb molt d’esforç i alguns fracassos, vaig aconseguir crear un accés artificial a través de la roca per arribar als forats en concret on ara estem. Un accés que només funciona amb la meva petjada digital i una clau tan extremadament llarga i complexa que fa que el racó sigui inaccessible per ningú. A més, des de fora, la porta té l’aparença il·lusòria de que és una paret més de la roca excavada. Això fa que el meu racó al final sigui un lloc invisible als ulls de qualsevol. Encara que sàpiguen què estan buscant, mai no el veuran.
*
– D’acord, MiddNigth, comença a xerrar abans que faci volar el teu cap.
El meu, és un to seré però contundent que no deixa lloc a dubtes. Estic disposat a fer qualsevol cosa per sortir victoriós d’aquesta situació; i l’única victòria possible en l’horitzó és enxampar al fill de puta que ha fotut en Joan. Vull carregar-lo de tota la merda que pugui perquè mai més vegi el sol.
– Tinc un propòsit i tu no em frenaràs per arribar a assolir-lo, MiddNight. I això ho puc fer de dues maneres: si m’ajudes, fantàstic; i si no, em sobres. Ho entens?
– Fins on vols arribar per aquest home?
M’adono que mentre parla la dona busca sense èxit la seva pistola. En entrar al zulo li vaig prendre amb un petit truc heretat dels meus temps vivint al carrer. La gana espabila qualsevol i aguditza les habilitats… Lentament la trec de darrera dels meus pantalons i quan ella s’adona que li he pres somriu amargament.
– Si has fet bé la teva feina, sabràs que sóc capaç de qualsevol cosa per engarjolar el fill de puta que hi ha al darrera, juntament amb tots els seus sequaços… Durant tot aquest temps he hagut de prendre decisions molt dures que han afectat justament la persona que vull protegir. Fins aquest punt estic disposat de venjar en Joan. Però, és clar, això només ho pot entendre qui viu una situació semblant…
– Jo també estimo algú d’aquesta manera… I també he hagut de prendre decisions que anaven a contracor. Malauradament per mi el meu temps s’esgota i amb ell la possibilitat de poder expressar-li el que realment sento.
*
– Si la teva idea de sortir viva d’aquí passa per entendrir el meu cor, més val que pleguis veles, xata! Ara mateix només puc sentir fàstic per tot el que has fet!
– Només seguia ordres.
– Seguir ordres d’un corrupte només et converteix en una altra corrupta; sempre has tingut l’oportunitat de dir que no.
– No és tan fàcil…
– M’IMPORTA UNA MERDA!
Sento la tensió acumulada durant l’entrevista i durant la fugida de les instal·lacions de la TV3. Tensió que no ha fet més que créixer des de que aquesta maleïda dona m’ha caçat com un simple conill. I quan crido les temples em colpegen violentament i sento que un dolor agut creua tot el meu cap, fins el punt de forçar-me a tancar els ulls per uns instants. Sacsejo el cap per treure’m aquesta pesadesa de sobre i torno a mirar aquella dona que roman immòbil davant meu. Desactivo el segur de la pistola i carrego una bala deixant que el mateix so de l’arma imprimeixi el temor en aquella però, per la meva sorpresa, la dona no s’immuta el més mínim.
– Realment em fas fàstic, MiddNight -dic en un intent desesperat de desestabilitzar-la ni que sigui per un instant.- Qui m’havia de dir que tu acabaries fent allò que tant rebutjaves en els demés?
– T’atreveixes a jutjar-me!? Tu que sempre presumies d’anar contra el sistema, tu que ho vas deixar tot per treballar pel mateix sistema. Et vas prostituir per a què? Per guanyar diners? Per tenir prestigi?
– No saps res de mi…
– Sé suficient de tu com per emmerdar-te… Ivan Lazarev…
*
Els meus ulls s’obren de bat a bat en sentir aquell nom ja gairebé oblidat i per un moment el pols em tremola. Però aconsegueixo superar la situació temperant-me com puc a través de la respiració, com tantes vegades he entrenat en el gimnàs, en les simulacions i en el propi terreny.
– Pensaves que ningú podria lligar caps? -riu amb perversitat.- En realitat ha estat un passeig, de tan fàcil que ha resultat!!
– Què vols, realment? Per què vens a tocar-me els collons d’aquesta manera? Tot això és perquè vaig abandonar les nostres batalletes infantils?
– Érem bons i ens podríem haver menjat el món!!
– Ja me l’estic menjant pel meu compte i fins ara em sento ben content dels resultats. QUÈ COI VOLS DE MI?
De nou les temples em palpiten fins a l’extenuació i aquella dona es limita a mirar-me amb els ulls fixos, sense parpellejar. M’irrita profundament.
– Només vull xerrar, understone… I quan hagi buidat tot el que t’he de dir, compartiré amb tu el que necessites saber per empaperar el fill de puta que ha maltractat la teva princesa. Crec que és un bon tracte…
– Doncs xerra d’una puta vegada, hòstia!
– Amb una arma apuntant-me? No, gràcies. On ha quedat l’hospitalitat avui en dia, understone? No seria millor que ens servissis una mica de te i pastes? -riu de forma estrident.- Amor, què tal si deixes d’apuntar-me d’una vegada amb la pistola? O m’hauré de repensar en allò d’ajudar-te…
– Puc trobar per mi mateix la informació que necessito…
– Ah, sí? Sort amb això, doncs…
Mentre arrossega les lletres del seu darrer missatge carregat de cinisme, seu en el sofà atrotinat que ocupa gran part del primer forat del zulo.
– Aaaaaahhh, quines ganes tenia de descansar els peus! -exclama la dona mantenint el seu to provocador.
*
Els ulls se’m tanquen per la desesperació que em provoca. Nego amb el cap de forma lenta no sé molt bé si per espantar la ràbia que em puja o per enviar algun missatge conforme estic arribant al límit; no ho tinc clar. La veritat és que la seguretat i confiança d’aquesta dona em molesten alhora que minven les meves. I el fàstic cada cop es fa més intens fins a provocar impulsos d’ofegar-la fins que deixi de respirar. L’odio.
– Seu aquí amb mi, understone, i parlem com els amics que érem! -diu al temps que sacseja el sofà i aixecant un núvol de pols.
– L’únic que recordo és la teva arma apuntant-me directament al cor fa unes quantes hores. No em sembla pas un signe d’amistat prou creïble…
– Només vull parlar amb tu…
Per primera vegada en aquesta conversa el seu to sona més a prec que a ordre, la qual cosa encara em descol·loca més.
– Recordo el dia que vam xerrar per primera vegada per aquell xat -la dona parla amb la mirada perduda com si estigués veient la pantalla del seu ordinador.- M’explicaves que understone no mereixia portar la primera lletra en majúscula perquè la persona que hi havia al darrera no era mereixedora de destacar-se. Acte seguit vas fer tot una apologia en contra dels egos perquè eren la causa principal que sustentaven el malestar d’aquest món. El teu discurs em va captivar.
– Pura xerrameca des de l’ego… -ric per la ironia del assumpte.
– Poder, però alguna cosa hi havia de certa, no?
– Poder…
No baixo la guàrdia ni l’arma.
– Vols saber per a què t’estava buscant, understone?
– Suposo que hauré d’aguantar la xerrameca perquè em donis la informació que realment m’interessa… Encara que em faries un favor si ens saltéssim aquest protocol de merda.
*
Els seus ulls s’entristeixen en sentir la meva resposta i jo sento i em delecto amb la primera victòria de la nit.
– Ho hauria donat tot per tu i la teva causa, understone…
– La meva causa és engarjolar el fill de puta que ha destrossat en Joan. Mai és tard perquè t’uneixis a la meva causa. La veritat és que el teu romanç sobtat em molesta i em sobra…
El meu to d’indiferència l’enverina per dins i ho noto, i he de reconèixer que gaudeixo amb el canvi de rumb de la nostra conversa. M’agrada més tenir el control i el poder sobre els altres, que no pas a la inversa.
– Sincerament, MiddNight, m’importa una merda què creus que has sentit per mi. Segurament va ser tan mentida com la merda de façana que ens construïm en sentir-nos vulnerables. El Marc d’aleshores i el Marc d’ara no tenen res a veure.
– Ara ja no em dic MiddNight sinó SusurrosDeMedianoche, “Susu” pels amics.
No puc evitar arrencar a riure amb la sensibleria sobtada d’aquesta dona. I per la meva sorpresa ella també riu…
– Me’l vaig posar perquè sabia que era patètic i que tu el detestaries.
– Doncs ho vas encertar, és patètic -intento tornar a guanyar el terreny perdut en els darrers segons.
– Tota la meva vida he estat patètica, saps? Amagada darrera d’una disfressa esperant un home que sabia que mai tornaria.
– Oooohh… això és una declaració d’amor? Què romàntic!
– Tan romàntic com les palles que et feies davant de la pantalla del teu ordinador, mirant el meu nickname!
Se m’acaba el riure.
*
– Saps, understone? Sé que sempre has cregut que era un tio i estic al tanto de les cabòries que devien passar pel teu cap on l’homosexualitat era una degradació de les persones. Recordes aquestes paraules teves? Quina paradoxa que ara la teva vida giri entorn d’un home, no?
Sí, en el meu cap l’homosexualitat era tan terrible com per a considerar-la una degradació de qualsevol que es vulgui fer dir persona. Però allò ja forma part del passat i en Joan va ser una lliçó important en aquest sentit. Ja he dit que no em sento gaire orgullós de la mena de persona que era…
– En la ment d’un home -continua aquella- no hi cap la idea que una dona pugui ser igual o millor que vosaltres, oi? Especialment en els “vostres” àmbits. Per tu era impensable que una dona fos capaç de tenir uns coneixements en informàtica igual i millor als teus, i per això sempre vas veure a MiddNight com un home, incapaç de confrontar el teu propi prejudici. I ara que et penses més obert de ment, peques d’exactament el mateix. No pots ser més imbècil! I per això mai no em podies trobar. La majoria de brètols que treballen en ciberseguretat pequen del mateix error…
Miro la dona sense saber molt bé com encaixar les seves paraules. Em sento confós en l’enigma d’allò que m’està dient.
– Tants esforços per saber qui era la mà executora que estava fent patir la teva princesa i la tenies al davant. De veritat no has trobat encara el meu nom?
Arrufo les celles en un darrer esforç per entendre què m’està dient i de cop…
– Tu ets la Ruth!? -exclamo perplex.
*
La mala puta arrenca a riure en veure la meva cara i jo em sento ridícul. Com he pogut ser tan imbècil? Fa setmanes que aquest nom apareix per tot arreu i mai l’he parat atenció perquè…
Em dono fàstic; i la dona torna a guanyar un punt més en aquesta conversa que tant em desestabilitza. Sóc un puto masclista prepotent de merda que en tot moment ha cregut que darrera de tota aquesta genialitat només hi podia haver un home. Mai no he buscat una dona… i cada cop que el nom de la Ruth se’m plantava al davant ho descartava amb l’alegria pròpia de l’imbècil que es creu amb el poder de la veritat al seu abast. Com sinó podria escapolir-se de mi amb tanta facilitat?
Vaig passar-me tot el meu temps d’hacktivista creient que la MiddNight era un home. I ara he pecat d’exactament el mateix error. Fa temps que he trobat la culpable de tot i no volia acceptar-ho, obsessionat en una sola idea: que darrera de tot hi havia un home…
– Pel teu consol et diré que la persona que m’ha contractat és un home -m’explica en un to condescendent.- No se’t cansa el braç de tant apuntar-me?
Sento que de nou ella té el control de la conversa i el domini sobre la meva persona. I la veritat és que sí, estic cansat. No del braç, sinó de tot: el cos se’m queixa i el cap em dóna voltes. Fins i tot sento que l’ànima se m’escaparà per la boca si no m’aturo ni que sigui per un moment.
*
Així, col·loco el segur de la pistola i obro el tambor per deixar caure les bales. El so d’aquestes colpejant el dur terra rebota dintre del meu cap afegint encara més dolor. Després llenço la pistola fins que s’amaga sota un llit al fons del forat contigu al qual ens trobem. Esgotat em deixo caure sobre el sofà, just al costat d’aquella dona tan irritant. Esgotat i rendit, recolzo el cap sobre el coixí i tanco els ulls per un moment, agraint la foscor que m’atorguen les parpelles.
– Se’t nota esgotat, under… -xiuxiueja la dona.
Una pell fresca frega la meva cara i per un instant m’imagino que són els dits sempre freds de la Kassia. Aquesta és una altra de les diferències entre ella i el Joan; la Kassia sempre té les mans fredes i el Joan sempre les té calentes. Com s’ho fan els dos per tenir unes mans tan impertorbables a les circumstàncies climàtiques alienes? No puc evitar somriure amb el record d’ells dos…
Sigui com sigui, per un moment em sento com si estigués a casa amb la Kassia acariciant-me suaument el rostre. Puc sentir els seus llavis humits xiuxiuejant-me paraules de passió al pas dels petons. I m’excito. L’abraço fortament i m’arrauleixo entre els seus braços per, una vegada allà, planyir-me en un plor serè. Em sento tan confortable que no goso obrir els ulls i tornar a la realitat; una realitat on la Kassia no hi és, on la calidesa de la seva pell només és un record que poc a poc s’esvairà en la memòria. Desitjo quedar-me aquí, en aquest somni fingit, aferrat a un cos que m’entesto en donar-li una altra forma…