Autoria: Marc Fernandez
***
Dimecres, 13 de juliol de 2022
Carrer de la TV3, Sant Joan Despí
Havia contemplat la possibilitat que aparèixer en televisió m’exposés davant els alts comandaments dels barracons. Dubtava de la seva competència, però m’han sorprès positivament; han estat ràpids i efectius per primera vegada des de que formo part de l’organització. Tot i els meus dubtes, no obstant, abans de plantar-me completament nu davant de la televisió, m’havia preparat una via de sortida per casos d’emergència. Subestimar algú és la forma més inexperta de caure en l’humiliació, i aquesta lliçó la vaig aprendre fa molts anys, ni que fos a la força. D’alguna cosa havia de servir el meu pare; ironies de la vida.
Pas ú: prendre consciència de l’estat del meu cos i de la meva ment. Una ment agitada entorpeix el cos, i ara mateix necessito ser àgil mental i físicament. Tanco els ulls mirant d’alienar-me a tot allò que està passant en el plató. No és la primera vegada que em trobo en una situació així, i abans he rebut un entrenament a consciència per tal de poder respondre a situacions altament estressants. Estic sobradament preparat per sortir d’aquest edifici i tancar-me per temps indefinit al meu zulo. Així, agafo aire en profunditat per tal de deixar sortir després la tensió a través de la respiració. No necessito més de tres respiracions per retrobar la meva enteresa.
*
Pas dos: recordar mentalment el pla. Amb els coneixements informàtics suficients és fàcil col·lar-se en qualsevol lloc i prendre el control de qualsevol ordinador. Especialment en aquells llocs on no tenen a bé protegir-se amb alguna persona experta en seguretat i les vulnerabilitats informàtiques campen lliures. Aquest és el cas de la TV3 on les mesures de seguretat són mínimes des de fa anys i qualsevol pot introduir subrutines informàtiques que vagin al pas d’un sol clic remot en un aparell degudament connectat.
Així, trec el meu telèfon Nokia 6300, un model antic de la firma finesa que vaig poder comprar de segona mà ara fa ja uns quants anys. L’avantatge dels telèfons antics és que no estan connectats a la xarxa i són més difícils de rastrejar. Com si estigués al saló de casa meva, m’acomodo sobre el sofà davant una Marta que ha deixat de parlar i que, segurament, em mira amb la perplexitat de qui no entén què nassos està passant. Davant de les càmeres i de tota l’audiència marco un número de telèfon i espero que la trucada surti.
Aprofito per mirar-me en Joan i la Kassia per darrera vegada i constato que els dos em miren amb la mateixa sorpresa que la Marta. Finalment la trucada surt i de cop les llums del plató i de tot l’edifici de la TV3 s’apaguen. Ràpidament faig memòria dels planells que m’he estudiat de les instal·lacions i com l’espia durament entrenat que sóc em moc en la penombra que ara deixen les llums d’emergència com peix en l’aigua.
*
Llisco entre les ombres dels funcionaris i treballadors de la casa en el més complet dels silencis, mirant de no ensopegar especialment amb els cables del plató. Surto de la gran sala entre els crits de sorpresa i les exclamacions d’incertesa davant d’allò que està passant. Surto en el precís instant que un escamot amb el seu sergent entren entre la fúria d’uns i la malaptesa dels altres.
Consulto el meu rellotge que ha engegat un compte enrere. Sis són els minuts que una persona amb els meus coneixements informàtics pot trigar en recuperar el control del sistema de la TV3. No sóc tan optimista de cara a ells, però encara i així el meu pla d’escapament està pensat per fer-se en quatre minuts, per si de cas. Com dic, mai cal subestimar l’enemic.
Entre la foscor i les ombres recorro passadissos i cambres, travesso espais que segurament ningú coneix que existeixen i finalment em colo pel respirador que vaig deixar preparat fa dies quan em vaig passar per la casa, sense invitació, és clar, per tal de fer un reconeixement in situ del meu pla de fugida. Entro i torno a col·locar la placa per tal de donar-me cobertura i m’arrossego per aquell tub angost fins a la meva sortida distant de l’enrenou. Per quan comencin a escombrar el recinte buscant-me estaré ben lluny, o almenys això espero.
*
Pas tres: recordar-me “Mai creguis que has guanyat fins que no tinguis la copa a la mà”. Enmig de la foscor de la nit, em deixo caure des de la sortida del tub de ventilació i corro fins amagar-me entre les plantes crescudes i mal cuidades dels entorns. En l’exterior hi ha algun moviment però encara estaran arribant els reforços. En direcció nord-est tinc amagada una moto de lloguer que vaig agafar amb una falsa documentació.
Quan sento que l’entorn torna al silenci i la foscor habituals, m’escolo entre les plantes mig ajupit per tal de no ser vist per cap mirada indiscreta i desprevinguda. En realitat aquest podria ser un bon lloc per venir-se amb la parella sexual a fotre un clau, així que més val ser previngut i contemplar totes les contrarietats possibles que podrien condemnar-me a una presó definitiva. Suposo que el fet de fugir encara agreuja més la meva situació, però el que no és negociable és que em tanqueu abans que trobi al fill de puta que ha fotut la vida del Joan per l’aire.
Amb pas lleuger i mirada amatent, avanço per l’esplanada cobrint-me en les plantes i deixalleria vària que hi ha escampada. Em resta un minut per arribar al vehicle abans d’entrar en “temps de pànic”. Si arribo a la moto abans que passi aquest minut ja podré cantar victòria.
– A la fi ens trobem…
*
Una veu aguda, probablement de dona, em sorprèn per complet. Darrera meu sento el gatell d’una pistola que carrega la bala que m’amenaça de mort si em moc. Per la distància de la veu suposo que sigui qui sigui està massa a prop meu com per poder tenir marge de maniobra. Intento recordar el timbre de la veu que m’ha parlat per veure si puc reconèixer qui m’amenaça. Res. Sense èxit. El rellotge vibra en el meu canell anunciant-me que el minut que em restava s’ha acabat i que entro en “temps de pànic”.
Lentament aixeco les mans al temps que em giro per veure la cara de qui m’ha enxampat de forma tan eficient.
– Ha estat una errada de principiant preparar el teu pla amb el teu mòbil a sobre -m’explica una dona que es retalla a contrallum de la il·luminació de l’edifici de la TV3.
Observo amb atenció aquella dona que no reconec en absolut. Una dona relativament grassoneta, d’estatura mitjana i que deu voltar els quaranta anys. Vesteix amb uns leggings amb cordons gòtics de color negre a joc amb un corsé també negre sobre camisa blanca d’un estil victorià. Té els cabells roigs, probablement tenyits, recollits de forma curosa. I puc apreciar el que sembla una diadema negra amb motius vegetals. El que veig amb total claredat és la pistola que porta entre les mans i que m’apunta de forma definitiva amb encert directament al cor.
*
– Ens coneixem? -pregunto.
– Oh, i tant, encara que mai ens hem vist en persona… Bé, almenys tu a mi no m’has vist mai en persona.
– D’acord… i entenc que no em guardes gaire simpatia per l’arma que m’apunta…
– Sempre t’he admirat i tu m’has admirat a mi…
Obro els ulls sense entendre res de què està passant. Consulto el meu rellotge de manera furtiva i m’adono que el “temps de pànic” també s’està acabant.
– Qui ens havia de dir que ens coneixeríem en aquestes circumstàncies, oi, understone?
El meu cos, i amb ell el cervell, es congela en sentir aquell nom ja oblidat.
– Qui…? -no goso ni formular la pregunta perquè ja sé la resposta.
– Sorpresa… -diu aquella amb un aire de suficiència.- Pensaves que no et trobaria?
– Mai he dubtat de tu, encara que sempre he volgut creure que aquell missatge era més fruit d’una pataleta que no pas…
– No podies amagar-te per sempre de mi…
– Tampoc no volia.
– Menteixes!
Qui m’havia de dir que MiddNight era una dona?
– Els reforços han arribat -dic.- Trobar-nos passa perquè acabi en presó?
– Porta’m al teu amagatall.
– No puc, tinc una feina que acabar. Ho sento.
– Sé quina feina estàs fent i et puc ajudar.
Aixeco les celles encara encaixant els darrers minuts.
– Necessites temps per pensar-t’ho, maco? -riu irònica.
Sí, necessito temps per pensar què coi fer en aquesta situació.
– Com em pots ajudar?
– Perquè jo sóc la que estava a l’altra banda.
– A l’altra banda?
De cop tot encaixa en el meu cap. Totes les peces del puzle dibuixen una imatge clara i contundent on abans només havia soroll i foscor. Filla de puta…
*
– Sóc la mà articuladora de la persona que estàs buscant. A que de cop t’han vingut ganes de convidar-me al teu forat i pensar alguna manera de matar-me?
– Tens ganes de morir?
El moviment en els exteriors de l’edifici és evident i en qüestió de minuts els tindré a sobre.
– Ja estic morta… -el to de la seva veu s’apaga per un moment i s’allarga en un silenci sostingut.- I doncs? -pregunta amb energia renovada.
– Puja a la moto -dic al temps que corro cap a l’amagatall.
Corro sense mirar enrere, sense esperar si dispararà o no en arrencar la meva carrera, corro com a darrera opció de sortir de tota aquella situació. Que sigui el que hagi de ser. Pel meu alleujament sento que la dona corre darrera meu en una mena d’excitació consumada. Quan arribo al lloc on hi ha la moto, trec les branques que la cobreixen, la destapo i l’aixeco. Arrenco un collar que em penja del coll on hi ha la clau i la clavo en el seu lloc. Quan la moto desperta del seu silenci espero a que la dona pugi, per sorpresa meva, amb una agilitat que no m’esperava. I en assegurar-me que els dos estem sencers, surto disparat sense casc ni hòsties.
Pel retrovisor puc veure com alguns soldats arriben a l’esplanada on fa uns segons encara m’apuntava una pistola. Segurament hauran pres la matrícula, però aquesta moto cesa el seu recorregut a escassos metres d’aquí, en una esplanada on hi ha una altra moto esperant-me, també llogada amb una identitat falsa.
*
El trajecte entre els diferents punts on canvio de vehicle es fa en el més absolut dels silencis. La dona té controlats cadascun d’aquests punts i denota que ha fet correctament la seva feina. Ha seguit cadascun dels meus pasos i ni tan sols he sospitat que em seguien… Em sento humiliat i amb l’orgull trencat.
Passades ben bé dues hores arribem al meu amagatall. Un amagatall enmig d’un carrer qualsevol de la ciutat. Un amagatall amagat a la vista de tothom, amb un accés que qualsevol podria creuar.
– I aquí sempre et perdia la pista -confessa la dona.- Així que era tan simple?
– Tan simple.
– M’agrada. De vegades les coses més simples són les més eficaces.
– Endavant…
La dona entra en la penombra del meu zulo i jo tanco la porta definitivament. Vés a saber si algun de nosaltres la tornarà a creuar. De moment, però, m’asseguro que la pistola ara és en la meva possessió… Un truc barat que vaig aprendre en arribar a Barcelona, quan vivia al carrer i havia de descobrir noves maneres de menjar…
Pas quatre: si les coses es torcen, improvisar.