Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 28 de maig de 2017
Plaça Osca, Sants, Barcelona
Quan les nostres panxes emeten un soroll evident de profunda gana convenim continuar la conversa de camí al restaurant, per poder dinar alguna cosa. Per fortuna, en trucar aquest matí vaig fer la reserva per les 14:30h, així que si ens afanyem, només arribarem deu minuts tard, com ha de ser! El primer tram del trajecte ens dediquem a sortejar la gentada que s’aglomera en l’eix comercial de Sants. Quan el carrer es relaxa una mica, reprenem la conversa.
– Abans has dit que vols aprendre a estar més tranquil·la. Què volies dir, exactament?
– M’adono que m’és molt fàcil reaccionar davant de qualsevol cosa. I a tu, en canvi, se’t veu la mar de tranquil la major part de les vegades. Tens una paciència infinita!
– … -el Marc es queda una estona pensatiu.- No sé si et servirà, jo faig meditació. Podria ajudar-te a incorporar l’hàbit de la meditació en la teva vida.
Miro sorpresa en Marc. No m’esperava pas que un noi com ell fes meditació. Poder estaria bé deixar de dir “un noi com ell”; què nassos significa “com ell”?
Tristor profunda
– Fas meditació?
– Cada dia, 15 minuts al matí i 15 minuts al vespre. Procuro no saltar-me-la en cap moment, encara que hi ha vegades que es fa difícil.
– Divendres, durant la partida, vas meditar?
– Si. Recordes el moment que vaig dir que necessitava prendre l’aire quinze minuts? -assenteixo.- Era per sortir a meditar.
Observo amb atenció en Marc mentre parla. Té la mirada perduda en algun punt de l’horitzó, com recordant coses. El seu posat és seriós i m’adono que estreny les dents i mou el cap com intentant esborrar alguna idea o record.
– I com vas incorporar la meditació a la teva vida?
– Tenia molts rampells com tu i la meditació em va ajudar a templar-me.
– També eres reaccionari?
– Si, molt. M’he passat gran part de la meva vida sentint por constantment i l’altra part… Bé, diuen que la millor defensa és un bon atac.
– Eres violent?
– Podria dir-se…
– Ahir a la nit m’explicaves que et costa mostrar la teva part més femenina per por a sentir-te vulnerable. Té a veure amb això que dius?
– Pot ser.
No em mira.
*
– Vas dir-me que avui m’ho explicaries.
– Estàvem parlant de tu, com hem acabat parlant de mi? -el Marc es grata el cap amb el dubte reflexat al rostre en un intent de treure ferro a la conversa.- Et sembla si abans tanquem el teu tema?
En preguntar-me això es gira cap a mi i els seus ulls blaus brillen humits per un plor silenciat. Així, una profunda compassió s’apodera de mi i de cop sento moltíssim haver-lo tractat com l’he tractat. Ha tingut la mala sort de nàixer guapo i l’he fet pagar car. I ara que el veig tan vulnerable em sap greu haver estat tan injusta amb ell. No sé quant l’interessa “el meu tema”, però en el fons el que m’està demanant és una treva. Assenteixo amb el cap i somric. De seguida noto com es relaxa i també em somriu.
– Meditació, ok! Com ho farem?
– T’explicaré quatre coses sobre la meditació que has de saber i després t’aniré donant pautes. Seria convenient que fessis un registre per tal de poder valorar si estàs assolint la fita o no. El propi registre t’ajudarà a motivar-te. Almenys a mi em funcionava. No és menys cert que sóc més racional i disciplinat.
– Eh! Què insinues!?
– Que ets una indisciplinada!
– I en què et bases?
– En que sempre arribes tard.
– Sempre arribo deu minuts tard. Això és ser molt puntual en la meva impuntualitat!
El Marc puja una cella intentant assimilar el que l’he dit. Després fa un gest d’aprovació.
– Doncs faràs un registre -somriu,- perquè ets la hòstia de disciplinada -no puc evitar riure. No en sóc gens de disciplinada…
Disculpa sincera
Durant una estona més caminem en silenci de nou. Quan som a punt d’arribar, arrenco amb una nova conversa.
– Marc…
– Digues.
– Sento molt com t’he tractat aquests dies. Tinc un prejudici molt gran cap a tu, ja saps… per ser tan guapo -el Marc fa una ganyota quan dic això- i he estat molt injusta. He carregat tota la meva ràbia contra tu quan en realitat no m’has fet absolutament res, a banda de ser un encant. Sóc molt conscient que t’he fet mal i em sap molt de greu. No sé si tinc cap dret, però m’agradaria molt demanar-te que em perdonessis. La putada és que tampoc no et puc prometre que no ho tornaré a fer; és molt probable que m’equivoqui de nou, perquè tinc la idea molt ficada al cap.
– Quina idea?
– Que els homes com tu només voleu fer-nos mal a les dones com jo.
– “Els homes com jo” vol dir els homes tan guapos, atractius i meravellosos com jo?
Ric.
*
– Si -de cop em poso vergonyosa i noto com les galtes se m’escalfen.
– Oh! T’han pujat els colors! Estàs maquíssima!
– Calla! -crido donant-li un cop de puny al braç.
– Au! -el Marc es frega la zona on ha rebut l’impacte.- D’acord. I què vols dir amb allò de “dones com tu”?
– Això…
– Què és “això”? Ja em vas dir que et consideraves lletja. És això?
– Molt guapa no sóc, i menys amb un ull de cada color. I estic esmirriada. No tinc pits gairebé. I vesteixo com el cul -el Marc riu amb això últim.- I tinc la cara plena de pigues!! Així que cada vegada que se m’apropa un home guapo sé que només és per follar-me. Us penseu que sóc fàcil i…
– Guau… I per això estàs a la defensiva constantment.
– De moment ha funcionat. Només tu has superat tots els obstacles.
– Ahà…
Guapa o lletja?
Arribem a la porta del restaurant i quan estic a punt d’obrir-la el Marc m’agafa per la cintura i em gira cap a ell. Em mira una bona estona.
– Què vol dir ser guapa i què vol dir ser lletja? Jo et trobo maquíssima. I no ho dic per dir. Tu et trobes lletja. Probablement els dos tenim raó. O cap dels dos. Però tu fas girar totes les teves relacions amb els homes entorn a aquesta idea. No és un pèl arriscat?
– Ara em faràs de pare?
– … -el Marc tanca els ulls i agafa aire.- He fet una nova masclitada?
– No… m’he tornat a posar a la defensiva. Però en realitat m’ha agradat el que has dit. És només que ara estic creuada i no m’entra.
– D’acord -respon al cap d’una bona estona.- Et molesta que t’agafi així?
*
– No. De fet, vull una abraçada cada vegada que ens trobem o cada vegada que estengui els braços cap a tu. Vull carícies i mimos a totes hores -somric com una nena quan fa la carta als Reis Mags.- M’agrada quan em dius que estic boja i també quan valores alguna cosa de mi. Ah! I vull que em diguis que t’agrado sovint; no cal que sigui a totes hores perquè sinó al final no m’ho creuré.
– D’acord, prenc nota. Aniré calibrant fins que entengui què vol dir “sovint”.
– Em sembla bé.
Els dos abraçats davant la porta som una molèstia evident a tothom que vol entrar i sortir del restaurant, però a nosaltres ens és ben igual i no ens adonem tan sols de la situació. Els dos estem submergits en una mirada sostinguda sobre els ulls de l’altre. M’encanten els seus ulls. D’un blau que donen ganes de capbussar-se com si d’un oceà es tractés. La seva forma de mirar-me m’atrapa i em sento bé entre els seus braços. M’hi estaria hores així. No puc evitar somriure com una idiota i ell em torna també un somriure que encara el fa més atractiu.
Em sento afortunada encara que noto les reticències al fons del meu cap. Miro de concentrar-me en la brillantor dels seus ulls i de cop m’adono que tenen un posat trist. La seva cara és joiosa ara mateix, però els seus ulls estan tenyits d’una tristor perenne. Em pregunto què haurà viscut a la seva vida per tenir aquesta tristor tan profundament clavada. I de cop, el Marc tanca els ulls i se m’apropa per fer-me un petó. Dubto. Però finalment, em deixo portar, com ahir a la nit.
*
Tanco els ulls just quan els seus llavis freguen els meus. Els sento calents i lleugerament tremolosos. Em besa els llavis i després obre la seva boca i torna a ficar la seva llengua dintre de la meva. Em desfaig. “Joder! Què bé besa!”, penso. Tot el seu moviment és lent, suau, pausat però excitant. Els seus braços envolten la meva cintura i m’estreny contra si al temps que mossega de forma dolça el meu llavi inferior per després passejar-hi la llengua de forma lenta. Un nou bes sobre els llavis. I un altre a la comissura. I un altre a la galta. Petons sensuals que suggereixen imatges al meu cap. Finalment, un darrer petó sostingut de nou a la galta, més afectuós ara.
– Entrem? -demana.
Em noto humida.
– Vale…