Grup PiC – Capítol Tercer

Autoria: Kassia Langley

***

Dilluns, 1 de juny de 2015
Plaça d’Europa, L’Hospitalet de Llobregat

– Ens he reservat una sala petita de reunions per poder estudiar tranquil·lament l’aplicació que t’ajudarà a incorporar-te molt ràpidament a la dinàmica de Fontec.

En Joan m’explica això mentre caminem cap a la sala mencionada. La planta on hi ha Fontec (i les empreses que va mencionar en Pere Cadafalch) és un espai diàfan enorme que delimita els diferents espais amb elements decoratius, com ara catifes, testos amb plantes i flors, paravents, estàtues… i mobiliari de mitja alçada, especialment arxivadors i prestatgeries. El bon gust regna en tota la planta i els detalls estan cuidats amb el més mínim detall, orientats de forma visible a crear un ambient relaxat per treballar en harmonia.

Les sales de reunió estan en la planta just per sobre i la següent. La majoria, segons m’explica en Joan, estan llogades a emprenedors o petites empreses que busquen un espai estratègic en el parc de negocis de l’Hospitalet. No obstant això, Fontec i el Grup PiC (que és com es diu el grup que aglutina les empreses alienes a Fontec) tenen unes quantes sales reservades per a ús propi. Ja s’ho han muntat bé, ja…

– I tu, portes molt de temps a Fontec? -pregunto quan es fa un d’aquells silencis incòmodes.
– Mmm… En Pere el va fundar al 1991 i jo vaig començar a col·laborar en el noranta-vuit, ja des del primer any de carrera. De fet, va ser Fontec qui em va animar definitivament a estudiar Arquitectura… tot i que ja m’apasionava des de ben petit.

Ah, doncs té la meva edat tot i que sembla més infant…

*

– Oh! És que és un despatx molt inspirador -dic.- Com tu, ja m’agradava l’arquitectura des de ben petita, però definitivament també va ser Fontec que em va posar com una moto en el tema. Segueixo totes i cadascuna de les seves publicacions!

En Joan somriu afable mentre camina en silenci.

– A banda de la part tècnica de les publicacions, que em sembla atrevida, trencadora i dinàmica, m’agrada molt la prosa poètica amb la qual s’escriuen.
– Prosa poètica? -pregunta en Joan amb un interès creixent.- Què vols dir?
– Vull dir que, pel meu gust, tenen una poesia de fons que em delecta profundament. La persona que està al darrera deu ser molt sensible, sense cap mena de dubte. I em jugo a que és una dona, tot i que qui s’encarrega de comunicació és aquell tal Xonxu. No m’encaixa la primera impressió d’aquest noi amb la idea que em desperten els textos de les publicacions. Tu saps qui els escriu?

En Joan assenteix lentament.

– Qui? -insisteixo quan no obre la boca.
– Et convido a que ho descobreixis tu mateixa… Mira, ja hem arribat.
– Què? No m’ho diràs!?

En Joan obre la porta amb la clau que ha agafat del calaix d’en Pere Cadafalch i em convida a passar mentre es diverteix amb la meva curiositat insana.

– Digues-me qui és? Pliiiiiiiiiiiiiissssssssssss -insisteixo encara més.
– No creus que ho puguis endevinar?

Que no quèee? Però aquest tio de què va!? Em treu de polleguera el noi estúpid del cafè. Són setze persones al despatx; per què havia de ser aquest qui m’ensenyés la punyetera aplicació? De veritat que m’avorreix…

– Pfffffff!! -em limito a respondre.

*

La meva pedorreta sembla divertir en Joan que arrenca a riure d’una forma silenciosa molt curiosa. Se li tanquen els ulls gairebé i les seves espatlles es mouen compulsivament en uns micro-moviments amunt i avall. No profereix cap so, de veritat. Cap. I com a molt de tant en quant deixa anar l’aire que almenys afegeix una mica més de moviment. Si és que és avorrit fins i tot per riure… Puto noi del cafè…

Quan els dos prenem seient entorn la taula rodona de vidre negre, en Joan obre el seu portàtil. Després d’introduir la clau, col·loca l’aparell de forma que els dos el podem veure. Massa separats. Agafa la seva cadira i l’estira per apropar-se a mi, però jo m’allunyo. S’encomanarà la tonteria d’aquest noi?

En Joan em mira perplex per uns instants i els seus ulls mel se’m claven en els meus. Em sento incòmoda i aparto encara més la cadira, buscant no sé molt bé el què. Ell em segueix amb la mirada i finalment somriu.

– No et ve de gust? -pregunta de sobte.
– … -la seva pregunta m’agafa de sorpresa, però de forma espontània aixeco les espatlles i nego amb el cap.- No li acabo de veure el sentit, la veritat -confesso.
– És comprensible. La majoria d’empreses que empren aquest tipus de programes ho fan per controlar les persones que hi treballen. La diferència és que aquí l’emprem per optimitzar els recursos humans. L’eina ha estat clau per entendre certes dificultats i posar-hi solucions sense haver de recórrer al relleu professional.
– Relleu professional?
– Acomiadar algú que se suposa incompetent i contractar algú que se suposa competent.
– Ah…

*

– Amb només setze persones, cal una aplicació? -pregunto punyent.
– Només setze persones? No… l’aplicació s’empra per Fontec i pel Grup PiC.
– Ah! Tu també ets el chief de recursos humans d’aquest Grup PiC?

En Joan riu divertit. Què nassos té de divertida la pregunta que he fet?

– Entre d’altres coses -diu finalment.

A cada moment el noi em sembla més imbècil, de veritat. Es dóna uns aires de grandesa que no l’aguanto!

– Molt bé, xato, anem per feina a veure si et puc perdre de vista quan abans millor -no se m’acut res més suau a dir.

Però en Joan em mira imperturbable de nou, amb aquella calma aparent que vés a saber d’on treu. La seva calma és indirectament proporcional a la meva: quant més tranquil el veig, més nerviosa em poso jo. Començo a sospitar que em vol posar a prova. Poder és el típic pilotes que després va al jefe amb les històries dels companys… Em cau pitjor. Ara mateix el veig com un manipulador que vol fer-me la traveta el primera dia de feina; mal company.

Per primera vegada en l’estona que l’he hagut de suportar perd el somriure quan sento que em llegeix la ment. Evidentment ningú pot llegir la ment, almenys que se sàpiga, però la coincidència ha estat tan fidel que per un moment sembla que ho hagi fet. Com si d’alguna manera l’hagués arribat el meu menyspreu. Una explicació més fàcil, sense cap mena de dubte, és que he expressat d’alguna manera el meu sentiment en el rostre. La veritat és que sóc bastant transparent en les coses que sento i sovint em costa situacions bastant incòmodes. Però lluny de sentir-me malament, m’alegro que “ho hagi vist”. Amb aquest tipus de persones és millor posar límits des del minut zero.

*

Així, com qui no vol la cosa trec una llibreteta i un bolígraf que porto a la meva motxilla superxula i ho preparo tot per començar amb aquest maleït entrenament de la super aplicació que “salva el cul als treballadors”. Sí, clar, qui nassos es creu això?

– Què? No comencem? No tinc tot el dia! -deixo anar amb fastigueig.
– Escolta… he dit alguna cosa que t’ha molestat? De ser així, et prego disculpes, Kassia. La veritat és que no sóc conscient de què puc haver fet o dit perquè parlis així, ho sento. En qualsevol cas m’agradaria poder parlar-ho i solucionar-ho, ja que no tinc cap interés en tenir una mala relació amb tu.

Fa un amago de somriure però arquejo la boca en senyal de fàstic i simulo un vòmit. M’he passat i en sóc conscient, però ara el meu orgull estúpid no em deixarà dir res i quedaré com la nena repel·lent que no sap estar-se enlloc. Encara que ben mirat, m’és una mica igual què en pensi de mi aquest idiota. Ha estat directament en Pere Cadafalch qui m’ha contractat i en quant pugui mostrar la meva vàlua aquest idiota de tres al quart no podrà fer res.

Hosti… L’eco dels meus pensaments em retorna el discurs que acabo de fer i m’espanto de mi mateixa. Em passa sovint això. Visc crispada a la vida i més vegades com aquesta faig això: carregar la meva frustració sobre els altres. Em venen ganes de plorar però em menjo les llàgrimes com puc fins el punt que se m’ennueguen a la gola. Em fa molt de mal i fins i tot em costa respirar.

*

– E-estàs bé? -pregunta en Joan que em mira ben atentament.
– Tinc ganes de pixar! T’importa?

Retiro la cadira cap enrere amb tanta força que la mateixa cau pel terra. Però jo no m’entretinc amb la mateixa, sinó que marxo de la sala a la cerca d’un lavabo on poder amagar-me. Necessito calmar-me una mica…

Quan surto de la sala reso perquè l’imbècil aquest no em persegueixi allargant encara més aquesta agonia. Darrera meu puc sentir com el Joan recull la cadira i la col·loca. Les temples em palpiten amb força com si anessin a trencar-se i un mal de cap arrenca des de la part més profunda del meu cervell. Buf!

Giro passadissos i sento que estic en un laberint fosc, apagat. No trobo la sortida i m’espanto. No, entro en pànic i ara el cor se m’accelera quan m’imagino segrestada infinitament en aquell racó del món. Atrapada i desolada. No és això la meva vida? Un laberint del qual porto mirant de sortir des de… sempre? Una vida fosca, apagada, desolada… fins el punt que m’he hagut de trencar en mil trossos per poder tirar endavant.

Les cames em flaquegen i miro de recolzar l’esquena sobre una de les parets que ja no sé distingir si són blanques o negres. Poc a poc llisco el cos fins quedar asseguda sobre el terra, mentre el mal de cap s’intensifica fins a fer-se tan agut que em trenca per dintre. Per uns instants sento que el cor s’atura i que em falta l’aire.

– Kassia!

*

– Kassia!

Una veu que no reconec em crida, però no puc veure res més que ombres fosques. De cop unes mans m’aferren fortes i finalment els braços m’envolten i em bressolen. Em sento una nena petita, un bebé… Com quan la mare em bressolava si jo era dormida al meu llitet. A casa hem estat tan pobres que mai he tingut bressol. O sí? La veritat és que ja no recordo què són somnis i què són records…

M’arriba la olor de la mare, fresca i dolça, i em dóna de nou la vida. Agafo aire profundament, com si portés molta estona sense respirar. I després obro els ulls per adonar-me que la mare no és allà, sinó aquell estúpid noi del cafè que respon al ridícul nom de Joan. Quants Joans hi han al món? Quin nom més avorrit…

I de cop, arrenco a plorar entre els braços d’aquell avorrit home de nom avorrit. Ploro desconsoladament mentre estrenyo les mans entorn la seva camisa. I ell no diu res, senzillament m’abraça més fort i em bressola per consolar-me.

Així comença el meu primer dia de feina en el despatx dels meus somnis. Tot un desastre…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.