Grup PiC – Capítol Primer

Autoria: Kassia Langley

***

Dilluns, 25 de maig de 2015
Plaça d’Europa, L’Hospitalet de Llobregat

Les parets de vidre de l’Edifici Colonial brillen sota un dia radiant. El blau del cel es reflexa completament net de qualsevol núvol que el dia anterior pogués amenaçar de pluja. Consulto el meu rellotge de pulsera i m’adono que encara falten uns minuts per les deu del matí. Així, durant una estona m’entretinc amb els reflexos que juguen sobre aquelles parets de vidre fosc, gaudint de l’agradable ombra que projecta una petita zona arbrada que delimita l’edifici amb la torre emblemàtica del costat. Miro les dues estructures, de l’edifici i de la torre, i somric davant la majestuositat de cadascuna.

La torre s’eleva alta sobre els arbres, amb una base quadrada i un disseny angulós. Segons vaig llegir en alguna revista especialitzada, va ser el propi despatx Fontec qui va fer el disseny. Fontec és el despatx d’arquitectura que va arrencar en Pere Cadafalch al 1991, despatx al qual sempre he seguit la pista i al qual em postulo per treballar-hi. En Pere Cadafalch és el marit de l’Helena Puig, actual CEO (2004) i presidenta (2009) de Flor de Puig, una de les empreses en moda i fragàncies més reconegudes a nivell internacional. La Torre Flor de Puig es va acabar el 2014 per acollir la nova seu de l’empresa en el primer centenari, i compta amb un model energètic de primera generació, sostenible i pulcrament pensat i dissenyat per proveir tot l’edifici durant una setmana fins i tot en situacions climàtiques purament adverses.

*

Al seu costat, a uns pocs metres, l’Edifici Colonial, més modest, baix i allargat, llueix sota la mateixa signatura Fontec. El germà bessó de la torre en quant al model energètic, però amb un disseny més senzill i efectivista, de formes més suaus i parets envidriades que li confereixen un aire modern i lleuger, també inaugurat el 2014. És aquí on s’allotja actualment el despatx d’arquitectura que ha trencat amb formes de fer obsoletes i s’ha posicionat en l’avantguarda del disseny sostenible, també a nivell internacional.

I és que la família Puig és internacional per a tot. No per res és una de les famílies més ben posicionades no només al territori, sinó també en el continent europeu. A veure, no és que jo estigui molt al dia d’aquestes coses, però sóc una apasionada de l’arquitectura i, en particular, de Fontec, així que una cosa em va portar a tafanejar una altra…

10:00 hores

Més enllà de les dues estructures, el solar, que abans del 2014 era un espai de deixalleria abandonat, està poblat de jardineres i una zona arbrada que doten d’un aire menys urbà la zona, cobrint l’espai d’una tranquil·litat que de seguida s’encomana. I amb aquesta sensació renovada subjecto amb força la carpeta que guarda els meus dissenys, i m’encamino cap a la porta d’entrada d’aquell edifici nou i radiant.

Quan les portes s’obren amb la meva presència de forma automàtica, davant meu apareix un espai gran on l’efecte de la llum que es cola a través del vidre juga sobre el blanc de les parets interiors. No hi ha paraules que puguin recollir aquest espectacle de reflexos i colors superposats. El silenci és màxim i només un guarda de seguretat custòdia els torns d’accés.

M’adreço a aquell senyor vestit de marró i pregunto per poder veure en Pere Cadafalch.

– Té cita? -demana el guarda amb una veu ronca però que pretén ser amable.

Nego amb el cap.

– Em pot facilitar el seu DNI, sisplau?

Ràpidament el busco en el meu moneder i li allargo acompanyant-lo amb un somriure que no veu. Aquell home inspecciona minuciosament el meu nom i despenja un telèfon que té al costat.

– Bon dia, senyor Cadafalch. Hi ha una noia que el vol veure. Una tal Kas-si-a-Lang-ley.
– Es pronuncia langli -dic sense ser escoltada.
– Em demana el senyor Cadafalch que què vol vostè? -el guarda parla amb mi i jo trigo en adonar-me.
– Ah! Entrevistar-me per tal de poder treballar al despatx.
– Diu que ara mateix no busquen ningú, però que si deixa el seu currículo i un portfoli amb les seves feines se’l mirarà i li contactarà.
– M’agradaria tenir l’oportunitat d’ensenyar-li jo mateixa. No se’n penedirà -menteixo.

*

Durant una estona el guarda em mira fixament i jo somric com si fos el mateix Pere Cadafalch. En realitat no tinc gaires opcions d’entrar a treballar en el despatx. Qui sóc jo? Filla d’una família extremadament humil, sense estudis, dedicada a la prostitució… Bé, i quan dic família vull dir la meva mare i jo. El meu pare no l’he conegut mai, ja que va deixar penjada la mare quan es va assabentar que estava embarassada de mi, el molt covard.

– Endavant, ja pot passar -diu de sobte el guarda.

Amb un botó la barra que em separa de l’interior de les oficines s’obre fent aquell “clic” característic. Traspasso la barrera i m’espero a que el guarda ompli una fitxa amb les meves dades, el dia, l’hora… No tinc pressa i miro de respirar després d’haver superat el primer bloqueig. Em sento triomfadora.

10:20 hores

Passen un bon grapat de minuts des de que vaig entrar per primera vegada en aquest edifici tan espectacular. Estar-se al hall ja donaria per fer un article d’opinió al respecte de la calidesa i lluminositat que acompanya aquell joc de reflexos sobre les parets.

Quan el guarda acaba d’omplir la fitxa, em fa signar-la i em torna el DNI, que guardo minuciosament en la meva cartereta. Després m’indica unes escales i un ascensor per pujar a la segona planta, on hi ha el despatx de Fontec. De cop em poso nerviosa conscient que estic a punt de conèixer en Pere Cadafalch. És ell qui escriu aquells articles tan fantàsticament redactats? Sensibles, sensuals, atrevits i alegres… És així el senyor Cadafalch?

“Bé, ja et puc dir Pere, oi?”, ric per mi mateixa.

Quan em planto davant de les escales, la llum cau en cascada des de la claraboia que hi ha a dalt de tot. L’Edifici Colonial són quatre plantes sobre rasant, cadascuna de les quals deu fer tranquil·lament quatre metres d’alçada. Les parets de vidre deixen passar la natura del “parc” que hi ha fora, la llum i una claredat que s’autoregula amb un nano-sistema de disseny propi. A més, els propis vidres absorbeixen l’energia del sol que alimenta energèticament tot l’edifici; la part residual de la qual s’emmagatzema en uns contenidors soterrats, complint escrupolosament les directrius europees i catalanes en matèria d’energia.

*

Ho sé tot dels edificis que ha dissenyat Fontec, no només l’Edifici Colonial i la Torre Flor de Puig, sinó tots els edificis que han estat guardonats en diferents països d’arreu del món. Segueixo de prop la majoria de projectes en els quals participen qualsevol de les oficines internacionals de Fontec. Perquè poder no tinc estudis, però de sempre m’ha fascinat l’arquitectura en tots els àmbits (edificació, indústria, urbanisme, interiorisme… fins i tot mobleria). Des de ben petita he consumit revistes especialitzades que trobava a les biblioteques dels barris on he viscut.

I en quant la prostitució va començar a deixar guanys, vaig voler estudiar disseny mobiliari i ebenisteria. Ah, sí! Actualment treballo en el meu propi negoci que compagino amb la prostitució a la casa vermella. No em van malament les coses, encara que m’agradaria donar un salt professional i entrar de ple en l’arquitectura.

Mentre pujo les escales que em porten a la segona planta reviso dades al meu cap. Dades relatives als projectes Fontec. Dades sobre el despatx d’arquitectura. Dades sobre en Pere Cadafalch i la seva família. Estrenyo la carpeta on porto alguns dissenys propis, sobretot de mobles, però també d’idees pròpies en edificis emblemàtics de la ciutat o de racons de la ciutat on es podrien implementar millores urbanístiques. És el que faig en el meu temps lliure: surto al carrer, em dirigeixo on les cames em porten, completament a l’atzar, i busco quelcom a millorar. Edificis, parcs, carrers, botigues, places, mobiliari urbà… El que sigui. Barcelona està plena de trencats per tot arreu.

*

Quan arribo a la segona planta, dues grans portes a banda i banda del replà s’obren a oficines. Unes romanen tancades mentre que les altres estan obertes de bat a bat, deixant passar el soroll característic de teclats i converses en xiuxiueigs.

Fico el nas i l’espai que s’obre davant meu em delecta profundament. Després d’un any funcionant encara olora a fusta nova. I quan fico el cap comprovo que, efectivament, tot el mobiliari és de fusta i bambú. Els arbres entren dintre de les oficines a través dels grans vidres que separen l’interior de l’exterior. La llum és present en tot l’espai d’una forma diàfana dirigida per unes nano-partícules en els vidres que regulen la intensitat a mesura que el sol es va movent al llarg del dia. No obstant això, unes llums modernes de baix consum pengen dels sostres sobre cadascuna de les taules, confegint un aire més industrial. La modernitat és present en cada detall, en cada racó, amb una estructura vista metàl·lica, vidres generosos, i una decoració minimalista exquisida sense cap mena de dubte.

Faig un pas endavant per entrar i trepitjar aquell espai, encara confosa de trobar-me en el lloc correcte. Unes catifes de teixits naturals fetes a mà diferencien clarament espais, encara que no sé entendre molt bé les distincions. Miro aquell lloc immens ple de gent treballant i em pregunto si efectivament això és Fontec, doncs hi ha massa treballador per ser un despatx d’arquitectura. O poder és tan gran que abarca tantes persones?

– Disculpa -demano a un noi que sembla prou jove com per treballar aquí.- Estic a Fontec? Busco a en Pere Cadafalch.

El noi assenyala una taula enmig de l’espai que s’obre davant meu.

*

– Allà… -diu.

Em sorprèn que el seu to no s’aixeca més enllà d’un subtil murmuri i quan em giro per donar-li les gràcies, dos ulls de color mel em miren somrients i afables.

– Gràcies -dic al temps que amago el rostre morta de vergonya pel creuament de mirades.

Amb pas accelerat m’allunyo d’aquella zona que fa les vegades de petit office amb una màquina de cafè, microones, una nevereta i quatre coses més per bastir un bon espai de descans entre feina i feina. Quan crec que el noi ja no em mira em giro dissimuladament per observar-lo de nou. Un noi alt, prim, vestit amb un vestit de dues peces de color gris claret, roman de peu mirant-me entre somriures encisadors. La vergonya encara se’m puja més, especialment quan ensopego no sé molt bé amb què i gairebé acabo rodant pel terra. “Què em passa?”, crido per mi mateixa. “D’acord, Kassia, concentra’t en el que has vingut a fer!”.

Com puc, miro de mantenir la dignitat i segueixo el meu camí cap a la taula d’en Pere Cadafalch. Quan arribo, un petit rètol em confirma que estic al lloc correcte. Aquell senyor que mai abans havia vist (la família Puig és esquiva a les càmeres) em mira amb els ulls oberts, profunds i una mirada càlida que em convida a relaxar-me. Em sento bé d’estar-me allà de forma gairebé immediata i per uns instants se m’oblida l’incident de fa uns segons.

– Hola! -em saluda.- Ets la Kassia?
– Jo mateixa! -dic al temps que agafo una cadira per seure al davant d’aquell senyor.

Ningú m’ha convidat, però jo em prenc les meves llibertats disposada a no sortir d’aquí si no és amb alguna cosa “sota el braç”.

*

L’home mira en complet silenci com sec davant seu i durant una estona cap dels dos no diu res.

– Bé, tu diràs… -diu finalment eixamplant un somriure amable.

En Pere Cadafalch és un home molt ben conservat. Alt i prim, de mirada vivaç i profunda, amb els cabells grisos recollits en un monyo perfecte, vestit entre robes senzilles, llargues i visiblement fresques, amb un aire fresc i cool. Seu davant la seva taula amb una delicadesa i parsimonia que queda palès des del primer moment, i els seus moviments són lents i meditats. Em sorprèn que aquesta persona sigui qui està al darrera de Fontec…

– En primer lloc -arrenco a dir aclarint-me abans la veu,- vull agrair-li…
– Parla’m de tu, sisplau; aquí no calen els formalismes -somriu.
– D’acord -somric,- vull agrair-te la possibilitat de parlar amb vos… tu i poder presentar-te algunes feines en les quals he estat treballant.
– Treballes en un despatx d’arquitectura?
– Eh? No… Treballo pel meu compte.
– Ah, molt bé! A veure, doncs, aquests dibuixos. Has de saber que jo no sóc arquitecte…

Uh?

– Ah, no? -dic visiblement sorpresa.
– No… -somriu.
– Doncs has de saber que jo tampoc no sóc arquitecta…
– Ah, no?
– No… -somric.

En Pere Cadafalch em mira confós per uns instants. Sense mediar paraula agafa la carpeta que li allargo i l’obre per mirar-se els meus “dibuixos”. Hi ha algun dibuix, efectivament, però la majoria són plànols pulcrament fets, la qual cosa desperta la seva curiositat.

– No ho he entès bé… dius que no ets arquitecta però fas plànols…
– Tirar línies no és gaire difícil.
– Autodidacta?
– Totalment.
– Ahà… Són bones idees la majoria…

*

– Aquestes de mobles si que es correspon a la meva feina actual; treballo com a freelance en el món del moble, en els meus propis dissenys.
– Ah! Tu ets aquella Kassia?
– Ha sentit parlar de mi? -pregunto perplexa.
– De tu, sisplau…
– Perdó.
– Res a perdonar -somriu.

L’home no aixeca la mirada dels fulls que un a un va passant. Sembla delectar-se especialment amb algunes propostes esbojarrades i somriu amb d’altres més règies. Quan acaba tot el portafoli, es recolza sobre la seva cadira i em mira durant una llarga estona. I al cap d’uns instants crida una tal Sandra de la gran taula del costat i li allarga la meva carpeta.

– Què et sembla? -demana.

La tal Sandra es mira un a un els dibuixos i plànols, de forma meticulosa i amb un escrutini minuciós.

– Són bons -diu finalment.

Moguts per la curiositat els altres d’aquella mateixa gran taula on hi havia asseguda la Sandra s’aixequen i miren els mateixos projectes. A l’uníson assenteixen amb el cap mentre torcen el llavi sorpresos per les propostes que plantejo. No puc evitar somriure amb l’escena.

I tot hauria estat bé si no fos perquè aquell noi de l’entrada també s’apropa a tafanejar; sí, aquell noi alt, prim i com un formatget, amb els ulls més hipnotitzants que mai abans havia vist; el mateix de la veu dolça i suau…

*

Quan veig que el noi s’apropa cap a mi per voler passar a mirar-se les meves creacions, em poso nerviosa i el meu cos es posa, literalment, a fer l’imbècil. M’aixeco de la cadira per cedir-li el pas (cosa que no fa falta perquè l’espai entre taules és generós), per acabar ensopegant amb el peu d’algú, perdre l’equilibri i acabar estampant el seu cafè acabat de fer i encara fumejant sobre la seva camisa.

Més ràpid que canta un gall, ell salta per la cremor al temps que estira de la tela perquè no li toqui la pell. Sense cap control començo a donar-li cops de mans com si estigués en flames; cosa que no és així, que només és un cafè que crema. Jo que no paro de donar-li cops de mans a aquell pobre noi, ell que intenta frenar-me sense massa èxit. I tothom que em mira com si de cop fos la tia més boja sobre la faç de la terra. Per quan aconsegueixo controlar-me, la vergonya es fa màxima i la perplexitat s’ha instal·lat en tota l’oficina, en una quietud i un silenci màxims que m’assenyalen incriminatòriament.

Vermella com un tomàquet (cosa que no és difícil perquè sóc de pell extremadament blanca i de seguida se’m nota quan m’avergonyeixo) prenc seient a la meva cadira fingint normalitat. La gent, però, s’ho pren amb més calma i encara em mira amb els ulls i la boca ben obertes. I el pobre noi, que no sap ni on deixar el cafè restant, encara s’estira la camisa perquè la cremor no arribi a la seva pell.

– Aleshores -dic mirant-me en Pere Cadafalch,- creus que podria encaixar a Fontec? -somric en un darrer esforç de semblar simpàtica almenys…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.