Fòbia – Capítol Vint-i-vuitè

Autoria: Joan Puig i Cadafalch

Dilluns, 19 d’abril de 1999
La Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

A mesura que avanço en el relat dels fets ocorreguts en el dia d’avui, la mare i el pare es mostren més asmades. Els seus rostres passen de la preocupació inicial davant la incertesa d’allò que estava ocorrent a un gest d’horror davant la violència exercida sobre nosaltres en els darrers dies. Parlem d’anar a la policia a denunciar els fets tant de divendres com d’avui i convinc en esperar n’Àlex per prendre la decisió totes juntes.

Dit i fet, quan menciono el nom del company algú pica a la campaneta de la porta auxiliar. Sense mediar paraula, nerviós com mai, corro cap a la mateixa i obro per finalment trobar-me n’Àlex. Abans que pugui dir res, salto sobre ell i l’abraço amb tanta força que gairebé perdem l’equilibri. Tinc la sensació de que fa una eternitat que no sé res d’ell, que han passat tantes coses fins el punt de generar-me una mena de vertigen en l’estómac.

Quan en sóc conscient de la meva efusivitat miro de mesurar-me i és aleshores quan prenc consciència de la pal·lidesa del company. El seu rostre mostra signes visibles de plor i estrès.

– Passa, sisplau, i parlem de tot el que ha passat en la darrera estona -dic al temps que cedeixo pas cap a l’interior.

19:38 hores

La mare i el pare reben el company amb una calidesa, inclús, poc habitual en elles. Normalment solen mostrar afecte per totes les persones que venen a casa, sigui qui sigui. I tant la mare com el pare, cadascú a la seva manera, són el paradigma de l’hospitalitat. I fins i tot elles avui s’han superat amb escreix i la tendresa amb la qual parlen amb l’Àlex és tan excelsa que m’espanta. Per un moment imagino què deuen sentir respecte tot el que les he explicat, i prenc consciència de la por i el dolor que ara mateix intenten gestionar a través de la seva cordialitat amorosa. No puc estar-me d’abraçar-me-les, primer la mare i després el pare, davant la seva sorpresa.

– Sento molt haver-vos mantingut al marge de tot plegat durant tanta estona. Estava tan abstret volent contactar amb n’Àlex per apaivagar el meu patiment, que no he estat conscient que vosaltres també patiu… Us he explicat la història molt per sobre, atiat per les presses per si arribava l’Àlex, i segur que deveu tenir moltes preguntes per fer… O poder teniu urgència perquè es resolgui tot plegat…

*

– Amor, no t’has de disculpar per res, només faltaria. Clar que estem amoïnades pel que ens has explicat, però entenem perfectament que encara has de resoldre algunes qüestions abans que podem ficar fil a l’agulla…

La mare parla en el seu to habitual, encara que un subtil tic a la boca la traeix exposant el seu propi nerviosisme. Valoro la seva generositat per avantposar-me, com sempre fa. I quan miro el pare, aquell assenteix confirmant les paraules i el posicionament de la mare. Em sento realment afortunat de tenir una mare i un pare tan sencers i íntegres que fins i tot en les situacions més difícils saben mantenir la compostura i no perdre el seu tarannà.

20:13 hores

Durant els minuts subsegüents n’Àlex ens relata els esdeveniments viscuts des de que vaig fer d’ham per endur-me en Christian i la seva colla del local i que n’Àlex i en Josep poguessin escapar. Pel que es veu l’estat del Josep és força greu, no només per les ferides que la manada l’han generat aquest matí, sinó perquè en sortir per la finestra, mogut per la por i un mal gest, s’ha acabat esquinçant les carns a l’alçada de l’estómac. Just com em temia, la meva camisa no ha estat suficient per pal·liar l’impacte.

Quan els dos han aconseguit sortir fora, l’estat del company era bastant feble. N’Àlex ha buscat un telèfon a prop i ha trucat l’ambulància, que no ha trigat gaire en arribar, i els han portat a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Durant el camí les constants vitals d’en Josep han empitjorat fins el punt que gairebé el perden. Però finalment els infermers han aconseguit estabilitzar-lo, però encara es troba en estat greu a la UCI.

Durant una llarga estona, n’Àlex ha esperat pacientment a la gran sala d’espera, però per molt que ha anat insistint no l’han deixat passar a veure’l. En diverses ocasions ha intentat localitzar-me al telèfon mòbil, però el mateix donava senyal d’estar apagat o fora de cobertura tota l’estona. Finalment, ha decidit venir-se cap a casa meva ja que a l’hospital poca cosa podia fer. En el camí, ha intentat un parell de trucades més des de la guixeta de diferents estacions fins que finalment m’ha trobat.

*

– Estic summament nerviós amb tot plegat -diu.- I si el Josep no es recupera? I què se suposa que n’hem de fer a partir d’ara? No tinc nassos d’anar demà a classe, per ser sincer. La mare volia que fes vida normal, però com fer-ho quan tot està tan girat?

El cansament i la tensió deixen marques visibles en el rostre de l’Àlex i a mesura que enumera les dificultats els seus ulls s’apaguen de forma gradual.

– La teva mare… l’has trucat? -pregunto.
– Sí. En quant hem arribat a l’hospital i els infermers m’han fet fora.
– Tot bé amb ella?
– Estava molt espantada perquè no sabia res de mi, però al final he aconseguit tranquil·litzar-la dient-li que estava amb tu estudiant i que havia perdut completament la noció del temps. Què se suposa que l’he d’explicar? Prou feina té amb la seva situació respecte el pare…
– Respecte el pare? -pregunta la mare amb la preocupació reflexada en el rostre.

Com aquest matí, l’Àlex explica els esdeveniments del cap de setmana: la xerrada amb la seva mare per sortir de l’armari, l’enfadament del pare, la discussió, la baralla i l’escàndol veïnal. La mare i el pare l’escolten amb molta atenció fins el punt que li agafen la mà de forma espontània.

*

– Àlex -de nou és la mare qui pren la iniciativa,- si necessites res de nosaltres, sisplau, compta-hi. Estem amb tu.
– Sou molt amables… -l’Àlex s’emociona com un nen petit i durant uns instants guarda silenci mentre es frega els ulls compulsivament, astorat de plorar davant de tothom.- Ara mateix -diu finalment- l’únic que voldria és saber què fer amb tot plegat: amb la uni, amb la mare, amb el pare… Estic bloquejat i només sento por, molta por per tot. Pel Christian, per no poder tornar a la universitat mai més, per com explicar a la mare tot el que està passant sense esdevenir una càrrega per a ella, per no saber què pensa o fa el pare… Em sento amenaçat per tot i per tothom, i sento que sóc una càrrega per qui vol estimar-me…
– En qualsevol cas -resolc,- tampoc no guanyaràs res d’amoïnar-te abans de temps, Àlex. Poder la primera cosa a la qual has de fer front és aquesta forma de pensar. De veritat creus que ets una càrrega per algú? Deixem que les coses vagin passant i anem trobant solució a mesura que els problemes esdevinguin concrets i reals… La mare, el pare i jo t’ajudarem en tot el que necessitis i veuràs que, poc a poc, tot torna al seu lloc. Ara toca ser forts mentalment per tal de poder travessar aquest dur camí amb pas ferm i segur.

L’Àlex somriu d’aquella manera en què reflexa la seva admiració, la qual cosa em sorprèn. No tinc la sensació d’haver dit res especial. En un acte impulsiu agafa la meva mà davant el somriure creixent de mare i pare. Ric nerviós davant d’aquesta exposició tan evident, però no retiro la mà, conscient que n’Àlex necessita escalfor per tal d’apaivagar les seves pors.