Autoria: Joan Puig i Cadafalch
L’estrès és un sentiment de tensió física i/o emocional que pot esdevindre de qualsevol situació o pensament que ens faci sentir frustrat, furiós o nerviós. L’estrès és la reacció del cos a un desafiament o una demanda exigent.
Dilluns, 19 d’abril de 1999
La Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
– Què està passant, fill? -pregunta la mare amb un fil de veu.
Aixeco el cap i veig una dona cansada i amb els ulls tristos i plens de por. La mare em clava la mirada expectant de la meva resposta i de cop sóc conscient del mal de cap que tinc. Em frego els ulls i les temples per intentar sortir de la mena d’empanament que tinc a sobre, però em costa la vida.
Assegut al terra, al costat del telèfon que es carrega de forma lenta (o almenys a mi m’ho sembla), tan apagat com inservible, sospeso què explicar i què no explicar. Faig un parell d’intents de començar a narrar els fets ocorreguts, però de nou la urgència de saber alguna cosa del Josep i de l’Àlex em bloqueja.
– Perdona, mare, sóc un fill horrible -dic al temps que m’aixeco del terra.- Estic francament amoïnat pel Josep i l’Àlex, que encara no sé si estan bé o no. Sé que és molt demanar donada la tensió que portes a sobre, mama, només et prego uns minuts més fins que els localitzi, no sé molt bé com, encara…
*
La mare assenteix generosa com és ella i s’abraça amb el pare que em mira sense dir res, però sense perdre un somriure que em diu molt. Que em diu que està aquí, amb mi, perquè disposi d’ell com consideri oportú. Un somriure que m’abraça i m’omple d’estima, cosa que em va genial tenint en compte la tensió acumulada al llarg del dia. Un somriure que respecta el meu ritme, la meva disposició a parlar o relacionar-me amb ell… Tot això i molt més m’ho diu amb un sol gest; pacient i humil, com sempre.
18:17 hores
Quan finalment el mòbil està suficientment carregat com per poder encendre’l, m’arriben els missatges de vuit trucades perdudes; a banda de les dues trucades dels pares, sis de les quals són des del mateix número de telèfon fixe. M’apunto el número i truco des del telèfon de casa, deixant el mòbil carregant-se per si de cas el necessito més endavant. Resulta ser el número de l’Hospital de la Vall d’Hebron i concloc que deu ser l’Àlex qui m’ha estat trucant.
– Bona tarda, podria sisplau confirmar-me si han ingressat en Josep Carreras Beramendi?
Una dona a l’altre banda del telèfon guarda silenci mentre tecleja alguna cosa en l’ordinador. Es nota que no és massa destra amb l’aparell per la lentitud amb què prem cada tecla… I al cap d’un bon grapat de minuts en què he de respirar profundament un parell de vegades per no posar-me nerviós, em confirma que en Josep ha estat ingressat a la UCI. Desencoratjat penjo el telèfon i miro els pares de forma lacònica.
– No està bé en Josep? -pregunta el pare trencant així el seu silenci.
– No, segons sembla. L’han ingressat a la UCI, però no m’han pogut dir res del seu estat. Les visites estan reservades només a familiars, per la qual cosa tampoc no puc visitar-lo, encara que igualment m’agradaria apropar-me a l’hospital per si em poden dir alguna cosa. Abans, però, m’agradaria trobar-me amb l’Àlex.
*
Just quan el menciono, el telèfon mòbil comença a sonar. Disparat, corro cap a l’aparell i ensopegant amb el propi terra, l’agafo.
– Sí!! -crido amb el cor encongit.
A l’altra banda hi ha l’Àlex i no puc evitar posar-me a plorar en sentir la seva veu. Pel que es veu ell també estava en tensió per no saber res de mi i arrenca també a plorar. Durant uns minuts ens desfoguem en silenci, entre sanglots, i quan finalment podem parlar comprovem que l’altre està bé. Tant aquesta trucada com la setena que tenia en el registre de trucades perdudes al mòbil les ha fet ell des de dos telèfons de la xarxa de metro. La primera a la garita de la parada de la Vall d’Hebron i aquesta a la de la Plaça Catalunya, en fer el transbordament. Ve de camí a casa.
Quan penjo em sento més alleujat amb tot plegat. Encara queda veure què passa amb el Josep, però l’Àlex ja ve cap aquí i segur que em pot explicar alguna cosa més. Així les coses, ja puc seure amb els pares i explicar-los tot el periple del dia d’avui…