Autoria: Joan Puig i Cadafalch
La ment de por és una ment pertorbadora que ens fa sentir petits, insegurs, incapacitats. Una ment que se’ns menja l’autonomia, la motivació i que ens relega a un abandonament existencial devastador.
Dilluns, 19 d’abril de 1999
La Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
Són gairebé les sis de la tarda quan arribo a la Plaça Bonet i Moixí. L’espai està ple de coloms i de nens compartint entre rialles, corredisses i vols sobrevinguts. Una senyora gran improvisa una catifa d’engrunes de pa dur que els coloms s’afanyen en picotejar; ansioses per dur-se una mica de menjar al bec, ni que sigui pa de fa uns quants dies ja.
En qualsevol cas, és tardíssim i els pares deuen estar ben amoïnats…
Unes hores abans…
Després de desempallegar-me del Christian i la seva colla d’hormonats, em sento ja ben segur en la parada de ferrocarrils de Les Tres Torres. És qüestió de minuts que arribi un tren que em porti de tornada a casa. Comprovat que just el mòbil se m’ha quedat sense bateria (tan inoportú com en les pel·lícules més populars) la impaciència per saber com estan els companys o per poder avisar els pares guanya protagonisme de forma implacable.
I estant entre aquests pensaments és quan una mà m’aferra amb fermesa del braç, i l'”ai” se’m puja a la gola més ràpid que canta un gall. Quan aixeco el cap, temerós de trobar-me amb un Christian enfadat, un senyor em mira de forma severa i tira de mi per endur-se’m. El seu uniforme no deixa lloc al dubte: es tracta de l’armari de seguretat de la parada. I sense poder evitar-ho, respiro alleujat deixant anar una llarga exhalació que encara enfurisma més aquell senyor.
*
Em deixo portar i quan arribem a la garita, el guarda de seguretat em deixa anar amb tant d’impuls que ensopego amb la cadira. Em crida alguna cosa sobre l’absència de samarreta i, de cop, m’adono que vaig mig nu, ja que la samarreta es va quedar com a protecció en el barrot trencat i rovellat del local per on hem escapat… Així, intento, en va, explicar-li el motiu de tot plegat. No sé molt bé com va la cosa, però definitivament va malament per mi. I al cap d’un estona de discussió infructuosa estic de nou al carrer; igual de nu i desemparat.
Després d’assegurar-me que en Christian no està amagat enlloc, intento preguntar alguna persona que passa per allà per arribar de nou a Sants. Però, en quant m’aproximo, tothom defuig de mi i finalment no em queda més remei que tirar de memòria. Tota una proesa tenint en compte que la meva atenció mentre corria fa uns minuts llargs estava enfocada més a la manada que no pas a l’entorn. De fet, aquest és el motiu pel qual m’he perdut, sense cap dubte…
18:03 hores
Just quan arribo a casa, la porta de la plaça, per primera vegada prenc consciència que no carrego la motxilla. Tiro enrere en la memòria i recordo sortir de la universitat amb ella penjada a l’esquena. Segurament quan m’he desmaiat al local n’Àlex me la deu haver tret. Tampoc no tinc res de gran valor, a banda de la carpeta amb els esbossos del projecte que estem fent. Però tot i així m’empipa.
Sense claus de casa, pico el timbre menut al costat de la porta, mentre espero impacient a que algú m’obri. La darrera vegada que he parlat amb l’Àlex la seva consigna ha estat clara: “ens trobem a casa teva”. Així que, després de passar-me de nou pel local i trobar-me tot l’entorn ben buit, creuo els dits perquè quan entri, tant el Josep com l’Àlex estiguin sans i estalvis, esperant-me còmodament al sofà del saló.
Al cap d’una estona és la mare qui m’obre; i en veure’m obre els ulls com si volgués empassar-se’m, o com si li semblés un miratge que vol assegurar més real que fictici; no ho tinc clar. I al poc la tinc abraçada, tremolosa i completament agitada. Plora desconsolada i m’espanta veure-la tan feble, ja que mai abans s’havia mostrat tan afectada per causa meva; i se’m trenca el cor.
– Ho sento, mama…
– Shhhh!! -diu ella sanglotant.
Al poc, el pare també surt i sento un alleujament en la seva mirada quan em veu. El pare sempre es manté seré en situacions límits. I, com sempre, el seu somriure es visibilitza de forma ràpida i el seu rostre torna a brillar com qualsevol altre dia. Així de fàcil.
*
Quan la mare es refà mínimament, els tres entrem a casa. La mare continua abraçant-me des del costat com si no gosés tornar a separar-se de mi mai més. És el pare qui tanca la porta darrera nostre. I, encara que ja em sabia la resposta, quan entro al saló confirmo que ningú m’està esperant confortablement al sofà.
Era l’altra possibilitat: que els serveis d’emergència que atenguessin en Josep el trobessin tan desestabilitzat que finalment se l’enduguessin a l’hospital. Al cap i a la fi, tenia la pinta de què el company estava realment afectat, física i psicològicament… I tindria sentit que n’Àlex l’acompanyés.
Confirmada aquesta sospita, l’únic que em resta fer, per ara, és esperar a què el company truqui per donar senyals de vida. La qual cosa em recorda que he de posar a carregar el mòbil…