Fòbia – Capítol Vint-i-cinquè

Autoria: Joan Puig i Cadafalch

La ment d’ira és aquella que rebutja allò que està passant. Es tracta d’una de les ments més corrosives per la salut mental i la felicitat. I es pot manifestar a diferents nivells, des de la no-acceptació fins a la violència.

Dilluns, 19 d’abril de 1999
Pedralbes, Barcelona

No em conec massa els carrers d’aquesta zona i, per la meva sorpresa, estan força deshabitats; porto una bona estona a la carrera i no m’he topat encara amb ningú. Tampoc no sabria què dir o què fer amb la persona que em trobés. I, de fet, podria tractar-se d’una persona gran i no em serviria de gaire, per no dir que tampoc em ve de gust exposar ningú contra els energúmens que em trepitgen els talons.

No es cansen mai?

Tampoc sé on para la comissaria de policia del barri, així que m’embalo a correcuita per carrers d’asfalt desgastat pel pas del temps i voreres fetes malbé que més d’una vegada em fan ensopegar o perdre perillosament l’equilibri. Sort que estem a la zona alta de Barcelona… Literalment alta perquè tot fa pujada!!

Si paro atenció sense deixar de córrer (la qual cosa és tota una proesa) diria que sento la respiració agitada d’en Christian fregant-me el clatell, xocant de forma violenta contra la meva pell. Quan ho penso, una esgarrifança estremeix tot el meu cos i, per la meva fortuna, les cames acceleren una mica més tot i el cansament. Quant de temps he de córrer perquè en Josep i n’Àlex puguin sortir del local i ser atesos per l’ambulància que era de camí? Podria tornar ja? I de girar cua, per on s’hi torna?

*

D’acord, m’he perdut. No reconec absolutament res del que m’envolta per molt que miri a un costat o a un altre. Tots els carrers em semblen igual i, diria, ja he passat alguna vegada abans per aquest on ara corro com un desesperat. O no, no ho sé… En qualsevol cas, perdre’m no juga precisament al meu favor. Així que necessito un pla, un refugi o una ànima caritativa que m’ajudi. Ja!

I just quan estic a punt de girar una cantonada sento que els budes han escoltat la meva pregària (encara que sonava més a exigència, tot sigui dit) i davant meu apareix l’accés al soterrani per on circulen els ferrocarrils de la Generalitat. Llegeixo el rètol i, pel que sembla, estic a Les Tres Torres i una mica més cap a la dreta estarà la Ronda de General Mitre. De cop m’adono que he corregut moltíssim tros des de la ubicació del local del Christian!!

Sospeso entrar al subsòl i finalment baixo els graons de molts en molts, amb grans gambades. Certament, encara no sé ni com puc continuar corrents ni, molt menys, com no m’he estampat en algun moment. Quan arribo a baix m’aturo un moment i em giro per veure si aquells em segueixen. Els veig a dalt discutint a empentes i finalment és en Christian que fa el gest de seguir-me, però els seus amics em reten la victòria i es retiren de la cursa. Un contra un és una confrontació més equilibrada i em dono per satisfet amb la resolució de la situació.

*

Quan veig que en Christian arreplega forces per seguir-me, arrenco de nou a córrer i trec com puc la cartera de la butxaca dels meus pantalons. Tremolant (ara m’adono) agafo la targeta de metro integrada i pico. Sembla que passi una eternitat fins que surt la targeta i les portes s’obren i just quan en Christian allarga la mà per agafar-me, m’esmunyo com puc i passo la barrera esperant que aquesta vegada les portes es tanquin més ràpid.

Per uns instants tot allò que passa al meu voltant s’alenteix de forma dràstica i semblaria que en Christian esdevé encara més agafa-sopes fins el punt que les portes se li tanquen al mismíssim nas. Reculo unes passes sense deixar de mirar-lo i noto que em clava els ulls amb odi. No cal intercanviar paraules per saber que la cosa no s’acaba aquí i no puc evitar sentir una lleugera por davant la incertesa de quin serà el seu següent pas. Però de moment no sembla tenir intenció de picar per entrar.

Després d’aquests pensaments giro cua i corro escales avall per perdre’m entre la gent que s’espera pacient en l’andana a que vingui el següent tren. Em costa respirar però almenys puc assaborir una primera victòria. Ara només resta retrobar-me amb els meus companys que, desitjo, estiguin millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *