Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Toc, toc.
Qui és?
Sóc jo… obre, sisplau…
***
Dilluns, 19 d’abril de 1999
Carrer de Manila, Pedralbes, Barcelona
En Josep, n’Àlex i jo ens mirem els uns als altres sense reaccionar. El timbre de la porta sona ara també de forma insistent. I un núvol espontani tapa de cop el sol, deixant la sala en una penombra que atorga a la situació un aire sinistre. Les imatges de divendres tornen a succeir-se una darrera de l’altra. I un nus a l’estómac em dificulta la respiració alhora que em paralitza encara més.
Finalment és n’Àlex qui pren la iniciativa i tira dels nostres braços. Reacciono a la sacsejada i m’incorporo també per ajudar en Josep a posar-se dret. Té les cames encara entumides i es mou amb malaptesa.
– Hem de sortir d’aquí quan abans millor -diu n’Àlex mirant al seu voltant a la cerca d’un pla de fuga.- Maleït antre!! Les nostres úniques opcions són la porta per on hem entrat i aquella finestra alta -diu assenyalant al fons de la sala.- De totes les finestres sembla ser l’única que li falta alguns barrots.
Mentre ajudo a en Josep per tal d’apropar-lo a la nostra sortida, el company corre per arreplegar una taula i unes cadires que ens faran d’escala improvisada per escapar d’aquí.
*
– Puja tu primer, Joan, després ajudarem entre els dos el Josep. Quan estigueu fora no m’espereu, comenceu a caminar i ens trobarem a casa teva. Et sembla?
Assenteixo amb el cap i, després d’assegurar-me que en Josep s’aguanta dret sol, començo a enfilar l’estructura que n’Àlex ha muntat a correcuita. L’estabilitat de la cadira escollida no és massa segura, però sense gaire dificultat pujo i, en obrint la finestra, començo a escapolir-me pel forat no sense dificultat. M’asseguro que el carrer està lliure de mirades indiscretes i quan veig via lliure m’escolo com un peix rellisca entre dues pedres, enduent-me alguna rascada amb un fragment de barrot rovellat.
Torno a comprovar que el carrer està buit i constato que efectivament, i per la nostra sort, es tracta d’un carrer poc transitat que ens facilita una mica d’intimitat per no aixecar sospites i que algú truqui a la policia. Clar que estaria bé que la policia es personés aquí i posés ordre! Això no obstant, que el fill dels Puig es coli sense permís en una propietat privada podria ocasionar problemes a la meva família i afectar la feina de la mare. No interessa.
Mentre n’Àlex ajuda en Josep a pujar per l’estructura, la qual batzega sota els peus del company, em trec la samarreta i envolto vàries vegades el ferro rovellat per tal de suavitzar l’impacte sobre la carn del Josep. I quan aquest treu el cap i les mans, estiro d’ell pels braços per ajudar-lo a sortir.
*
En Josep és una mica més gras que jo (cosa que no és gaire difícil) i el forat se li queda una mica més petit. El barrot trencat se li clava amenaçant en la panxa i de no ser per la protecció improvisada ara tindríem un altre problema. Això no obstant, millor no cantar victòria abans de temps, ja que la samarreta podria sortir-se’n en qualsevol moment i viure una desgràcia.
– Vinga, Josep -miro de parlar en un to serè tot i la urgència del moment,- una mica més d’esforç i ja estaràs lliure. Una mica més…
En Josep mira d’afanyar-se per sortir d’aquell forat que el té retingut. No té gaire energia i se’l veu feble, però tot i així lluita ferotge contra la situació per fer-se lloc. En un moment que miro a banda i banda, m’adono que un senyor que just ha girat la cantonada, ens mira ara amb ulls perplexos, inquiets. I de forma lenta comença a recular les seves passes com volent passar desapercebut, però ja l’he vist i quan s’adona d’aquest fet arrenca a córrer espaordit.
– Merda!! -crido al temps que deixo anar els braços del Josep.
Com puc, m’incorporo i arrenco a córrer darrera d’aquell senyor. D’acord, la idea és esbojarrada i no sé fins a quin punt perseguir un senyor pot ajudar-lo a tranquil·litzar-se, però si li puc fer entendre la situació igual ens ajuda en comptes d’acusar-nos de vés a saber què!
*
Entregat als meus pensaments, per quan m’adono cap on estic corrent ja és massa tard. Just giro la cantonada seguint les passes d’aquell senyor que corre com el diable; la mateixa cantonada que va a parar al carrer on hi ha la porta d’accés al local. La porta des d’on algú amb urgència picava fa una estona de forma persistent.
I per quan miro, davant la porta hi ha en Christian i tota la manada, enfurismats com si fossin dimonis d’aquells que els hi surten fum dels queixals. Triguen uns segons en reaccionar, però és en Christian que em veu el primer i de seguida m’assenyala entre crits de ràbia. Refreno la meva carrera com puc i corro ara de nou cap a la cantonada.
– Merda! No puc!! -crido per mi mateix.
I amb tota la velocitat que sóc capaç d’arreplegar, creuo el carrer per continuar recte, desitjant que ningú s’adoni que en Josep és a mig sortir del local per la finestra dels barrots trencats.
Així, quan deixo una distància entre jo i el pas de vianants que acabo de trepitjar, m’aturo i em giro per escridassar-los i acaparar tota la seva atenció. No en sóc molt conscient de què crido ja que el cor em va tan ràpid que sento que en qualsevol moment em desmaiaré de nou. Sento l’adrenalina bullint dintre meu i una tremolor generalitzada colpeja tot el meu cos.
Quan m’asseguro que tothom ha creuat i els companys han passat desapercebuts, arrenco de nou a córrer amb tots ells darrera meu.
I ara què?