Autoria: Joan Puig i Cadafalch
L’empatia és la participació efectiva i emotiva d’una persona en una realitat aliena. Aprendre a caminar amb les sabates de l’altre és tot un repte, ja que això implica sortir-nos, ni que sigui de forma temporal, de nosaltres mateixos. Deixar d’estar al centre per posar en la nostra mirada una altra persona. L’empatia, doncs, neix de la generositat i afavoreix la comprensió i la bondat. És just aquí on comença el camí cap a la compassió, el desig d’alliberar les persones del patiment.
***
Dilluns, 19 d’abril de 1999
Carrer de Manila, Pedralbes, Barcelona
– Joan… -una mà em subjecta, llunyana.- Joan, estàs bé? -No. Són dues mans les que em sacsegen subtilment.- Joan!
La veu de n’Àlex irromp en l’obscuritat i obro els ulls de forma immediata, mentre els feixos de llum cauen sobre el meu rostre forçant-me a tancar-los de nou. Moc lleugerament el cap i els torno a obrir. Parpellejo unes quantes vegades i la imatge borrosa de n’Àlex va prenent definició.
– Què… -em costa articular.
– T’has desmaiat. Estàs bé? No hauríem d’haver vingut aquí, encara no fa ni tres dies que va passar l’intent de violació en manada…
– Estic bé -dic al temps que intento incorporar-me de forma inhàbil.
Quan estic de peu trontollo una mica i de nou és n’Àlex que m’aferra amb les seves grans mans. Amb esforç passo els braços pel seu coll i el miro marejat.
– És en Josep aquí? -pregunto de nou inquiet.
Poder no he deixat d’estar inquiet en cap moment…
– No ho sé, Joan, hem entrat i t’has desmaiat al poc. Encara no he pogut revisar tot el local.
– Aquells deuen estar a punt de venir… No s’ha de ser massa llest per lligar caps que som nosaltres qui han pres les claus…
– Les claus les tenim nosaltres, no t’amoïnis per això ara. Procura estabilitzar-te una mica i acabem quan abans millor de registrar aquest lloc. Certament olora a drama!!
A unes escasses passes de nosaltres, una porta mig oberta deixa anar una penombra fosca, com si allà no hi haguessin finestres o d’haver-ne estiguessin cobertes. Va ser aquella la gran habitació on em van emborratxar; una habitació buida amb excepció de la meva cadira.
*
De sobte, un cop provinent del seu interior ens arriba i ens posa en guàrdia. Per un moment el mareig i les ganes de vomitar desapareixen, substituïts segurament per un instint de supervivència, una alerta.
Els dos ens mirem i estrenyent els punys decideixo donar algunes passes, però n’Àlex em refrena i se m’avança per cobrir-me. Per un moment es gira i posa el dit a la boca per guardar complet silenci.
Quan torna a avançar el segueixo a escassos centímetres d’ell. I de nou un cop ens atura i dispara els cors. Sento com el meu batega amb força fins el punt de sentir que se’m sortirà per la boca.
Poc a poc els dos avancem de nou, pas rere pas, fins a tocar la porta. N’Àlex l’empeny i aquesta emet un grinyol que omple les nostres oïdes. I després d’això, cops cada un més fort que l’anterior. Crits ofegats. Més cops.
Quan detecto l’origen dels impactes, només veig una paret blanca, la qual cosa em desconcerta.
– Josep? -demano picant la paret.
– Mmpf!!
– És en Josep! -crido exaltat.- Àlex!
Però l’Àlex ja s’apropa d’un salt en quant l’ha sentit.
Els dos palpem la paret i al cap de pocs minuts ens adonem que és una falsa paret que fa les vegades de porta corredissa d’un armari. Desplacem el panell que es cola dintre del mur i darrera un petit espai és ocupat per un Josep sagnant i morat, completament emmordassat.
– Josep!! -crido al temps que m’agenollo per deslligar-lo.
L’Àlex mira d’ajudar-me però els nusos estan fets a consciència i ens porta més temps del desitjable. En Josep plora desconsolat i arrenca en una respiració ufanosa que em preocupa.
– Truca una ambulància! -crido.- Alguna cosa no va bé!
*
L’Àlex es mira en Josep i em mira, per després tornar-se a mirar el company.
– Crec que és un atac d’ansietat…
– Igualment haurem de donar part de tot això, no? -pregunto mirant-me en Josep.
Poder busco la seva confirmació, però sembla que el noi està més fora de joc que cap altra cosa i no té vistes que pugui aportar res al respecte. Amb prou feina respira i es manté mitjanament quiet.
Sóc jo que trec el mòbil i truco el servei d’emergències. Durant els següents minuts explico mig alterat la situació que hem viscut i el panorama actual, dono les meves dades, repeteixo alguns aspectes dos i tres vegades i finalment penjo amb els serveis d’emergència, em diuen, en camí.
Mentrestant n’Àlex aconsegueix alliberar definitivament en Josep que en quant pot moure’s s’abraça terroritzat al company. Busco una ampolla d’aigua i finalment en trobo algunes; i agafant-ne un parell torno a la sala on els dos companys romanen en silenci, amb un Àlex mirant de tranquil·litzar un Josep extremadament fora de si.
Puc comprovar que en Josep estava literalment cagat de por i també veig restes de pixam en el forat on l’havien tancat. Col·loco una mà sobre el seu cap per afegir-me als intents de tranquil·litzar-lo i poc a poc en Josep va tornant en si, respirant més suau cada vegada.
Just en aquell moment algú pica insistentment a la porta i tots ens mirem de nou amb el cor a la gola…