Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Toc, toc.
Qui és?
***
Dilluns, 19 d’abril de 1999
Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona
El matí transcorre lent i pesat amb un Josep que no dóna senyals de vida. N’Àlex s’ha apropat al telèfon de secretaria en un parell d’ocasions per tornar a provar sort trucant a casa seva. Res. Com si el món se l’hagués empassat, en Josep està completament desaparegut.
No en canvi en Christian i la seva colla, que han comparegut davant del rector a porta tancada quan els ha cridat per megafonia. De què s’ha parlat és una incògnita ara mateix, però en qualsevol cas tampoc m’importa massa. Estic amoïnat pel Josep i des de fa unes hores tinc una pilota a l’estómac que no em deixa gairebé respirar.
Finalment se m’acut una idea i busco n’Àlex que ha marxat fa estona per trucar una tercera vegada a casa del Josep. Són dos quarts de dues i les classes es donen per finalitzades amb una campana sonant ben altiva, indiferent a tota l’angoixa que alguns patim des de terra.
A primera hora del matí en Christian, com en Josep, no es trobava a la classe. Quan el director l’ha cridat perquè es personés al seu despatx m’ha semblat veure desfilar alguns de la manada en aquella direcció, inclós el líder. Devia ser poc abans de les deu del matí, una diferència de gairebé dues hores; temps suficient com perquè hagin segrestat en Josep i l’hagin tancat al local on em van emborratxar i preteníem violar-me.
*
Quan finalment trobo n’Àlex i li explico la meva idea sembla convençut de la possibilitat i assenteix efusiu per buscar la manera d’entrar-hi i fer les comprovacions pertinents. Però, és clar, això és un repte prou important; perquè tampoc no crec que sigui intel·ligent, en cas de saber-ho fer amb un mínim de destresa, colar-nos en una propietat privada…
– Doncs aquesta vegada he tingut més sort amb la trucada -explica ara l’Àlex.- S’ha posat la seva germana, la Ruth, i diu que en Josep no és a casa.
– Coneixes la seva germana? -pregunto encuriosit davant la dada que deixa anar.
– No, però dissabte em va parlar d’ella. En realitat no són germans, sinó germanastres; encara que tenen la mateixa edat.
– Ah… Què estrany, no?
– Una mica… però com anàvem borratxos tampoc no vaig donar més importància.
– I en canvi, ho recordes.
– Perfectament.
– D’acord… això no treu que hagi passat el matí allà i que en saber que la seva germana arriba a aquestes hores hagi sortit de casa abans. Encara queda alguna esperança de que estigui sa i estalvi. I pels budes, que així sigui!!
– A mi tot això em treu de polleguera, Joan. On merdes s’ha ficat en Josep?
– Les càmeres de seguretat i la inspecció exhaustiva que hem fet amb el guarda deixa clar que dintre de la facultat ningú ha fet res estrany, més enllà de sexe espontani i consum de drogues per part d’alguns companys.
– Si sabessin que els veuen de forma tan clara fer coses tan fora de lloc… Total! L’únic lloc que queda per revisar és el local. I com ens ho fem?
*
– Si anem a la policia tot serà massa lent. La campana ja ha sonat i en res en Christian i companyia tornaran a estar lliures per fer el que vulguin, i amb total impunitat fora de la facultat.
– En Christian sempre porta un manat de claus a la butxaca petita de la seva motxilla -m’explica n’Àlex.- Li he vist agafar i guardar vàries vegades durant aquests dos anys. Suggereixo que anem per la drecera i entrem abans que ells arribin.
– Si ens enxampen ens pot caure una de ben grossa…
– Estem perdent el temps aquí parlant.
– Com ens ho fem per agafar les claus?
– Allà estan!
N’Àlex m’estira del braç per amagar-nos darrera dels arbustos d’una jardinera. Des d’on estem podem comprovar que tots els que estaven divendres van en manada rient i alegres, fent gresca els uns amb els altres. Es dirigeixen cap el local a rematar la feina amb en Josep?
– D’acord, Àlex -xiuxiuejo,- i ara què? Necessitem separar el Christian de la seva motxilla…
– Tinc una idea… pots entretenir-los?
Quan diu això, surt del seu amagatall per escorre’s de forma dissimulada en direcció a la caseta de seguretat.
– Que vol que els distregui? -dic per mi mateix.- I què se suposa que he de fer per distreure’ls?
Miro a totes bandes buscant alguna cosa que em serveixi de suggeriment i de cop em ve una idea al cap, tan vàlida i desesperada com qualsevol altra. Així, agafo unes pedres de la jardinera i apunto a en Christian. Quan crec que el tinc a tir llenço la pedra i m’esmunyo per un petit passadís entre els arbustos per tal de col·locar-me en un altre angle.
– Qui cony ha llençat aquesta puta pedra? -escolto cridar en Christian.- Gairebé em rebenta el nas!
*
Des de la meva nova posició llenço una altra pedra que dóna de ple en la seva espatlla dreta. I com abans, m’escolo fins a arribar a una porta que entra en l’edifici i que em manté fora de les mirades d’aquella colla.
Quan trec el nas per tafanejar, en Christian es confronta amb un company. Els dos criden i no s’entén massa bé què diuen, però sembla que el primer està acusant el segon de les pedres que l’han impactat. Quan m’hi fixo, el guarda ha sortit de la caseta i es dirigeix cap a la manada que fan cercle i victoregen el seu líder perquè faci pols l’altre pobre company. Recordo que just aquell era un dels pocs que no vam voler participar de la baralla divendres, i que tampoc no es veia massa còmode amb tot el que va passar abans de que la cosa s’enredés tant. Em sap greu i la inquietud per estar fent mal algú de forma indirecta em colpeja ben fort. Afortunadament, el guarda posa ordre i els fa entrar als dos dintre de la caseta. I on és l’Àlex?
Just quan em pregunto això el veig sortir d’amagat de la caseta pel darrera i en allunyar-se em busca per la zona on poc abans ens cobríem amb les plantes de la jardinera. Torno a esmunyir-me desfent el camí que havia fet abans i l’estiro del braç pel seu ensurt.
*
Triga en adonar-se que sóc jo i per un moment sento que em colpejarà la cara. Afortunadament reacciona ràpid i es tranquil·litza abans de que la cosa es posi seriosa entre nosaltres. Amb un gest el demano que em segueixi i tornem a recórrer aquell tortuós passadís improvisat entre la vegetació més densa d’aquella gran jardinera. Entrem en l’edifici i quan m’asseguro que té el manat de clau del Christian l’impetro a que em segueixi.
De forma àgil els dos creuem el campus i, per sorpresa de l’Àlex, sortim per una porteta que hi ha a la tanca del darrera. Seguim corrent i de reüll puc veure com n’Àlex es mira aquella porta, suposo que atònit de la seva existència i, de ben segur, desconcertat que jo conegués aquest accés.
La memòria de l’Àlex ens guia perfectament i de forma directa a la porta del local. La persiana és apujada, però sense cap vidre a través del qual mirar no es veu l’interior. Em sento impacient i les cames em tremolen no sé si per la tensió o per la carrera; o poder les dues coses. No sé de quan de temps disposem, però tots els nervis els tinc apilotats en l’estómac, el qual comença a reclamar una atenció important.
Mentre em moc de banda a banda, una a una l’Àlex emprova les claus de tot aquell desgavell fins que finalment dóna amb la correcta i la porta cedeix. Tanco la porta darrera nostra i l’Àlex busca quelcom amb què atrancar-la. Quan ens sentim una mica més segurs dintre, els dos avancem de forma lenta pel passadís inicial fins a la sala gran del fons.
*
Tot guarda el mateix desordre de divendres i encara persisteixen les taques de sang aquí i allà, així com el meu vòmit que emet una pudor que fa tirar enrere.
La llum es cola en forma de feixos a través d’unes finestres altes mig trencades. I el silenci afegeix una tensió extra que acaba per desterrar un mal de panxa que em fa grinyolar de forma aguda.
– Estàs bé? -pregunta n’Àlex.
Em subjecto la panxa i continuo avançant fins arribar a la sala final, la porta de la qual és mig oberta. Col·loco la mà per acabar d’obrir-la i una olor més intensa a sang em mareja fins a fer-me trontollar. I enmig d’una confusió creixent, els records del divendres passat bombardegen la meva ment.
Cadenes.
Sang.
Por.
Pudor.
Ofeg.
Mareig.
Vòmit.
Sang.
Sang.
Sang…