Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Impermanència, mort, existència i no-existència, ciclicitat. El món mor i neix a cada moment. Les persones. Els records. La ment…
***
Dilluns, 19 d’abril de 1999
Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona
Diria que avui és la primera vegada que arribo tard a classes sense causa justificada. Mai havia arribat tard per qüestions personals, i molt menys si aquestes “qüestions personals” consisteixen en parar-me a parlar amb un noi que m’agrada en uns jardins relativament a prop de la universitat. Un despropòsit, vaja…
El pitjor de tot és que avui és el primer dia després de la confrontació amb la colla del Christian i en Josep poder està sol davant d’aquests impresentables. I nosaltres allà petant la xerrada!
Així, quan n’Àlex i jo entrem a la classe un silenci aclaparador ens mira en to acusador. D’acord, només és a la meva ment, però em pertorba realment haver arribat tard. Ràpidament busco en Josep i per desconcert meu no el veig al seu lloc; ni en cap altre. Busco en Christian i tampoc no hi és i de cop una pilota se’m posa a l’estómac.
– No estan ni el Josep ni el Christian -em confirma n’Àlex també atent.
– Pensen entrar, senyors? -pregunta de cop la professora de Projectes.
– Eh… perdó -balbucejo.- No.
Empenyo un Àlex sorprès per la meva resposta i retirada i sortim de la classe tancant sonorament la porta.
– Què coi fas, tio? -pregunta aquell.
– Hem de trobar en Josep…
– I on nassos el vols buscar? El campus és un pèl immens!
– Àlex! -miro sorprès el company.- No pretendràs que ens quedem de braços creuats, no?
– No, clar… -diu aquell abaixant la mirada.- Per on comencem?
– Primer és descartar que no sigui que s’hagi quedat a casa.
– Vols que anem a casa seva? -em pregunta l’Àlex en un to reprovatori.
– No, perdríem massa temps.
– Aleshores?
– Tu també pots pensar, eh?
*
– Uhm… tinc el telèfon de casa seva. I si senzillament truquem preguntant per ell?
– Si no ha vingut a classe i els seus pares ho saben, perfecte. Però si no és el cas i en realitat s’està prenent una cola en algun bar recòndit, ficarem la pota!
– Tens raó… I si truquem demanant per ell però fent-nos passar per alguna mena de centre d’enquestes?
– Què bona! M’agrada! -dic al temps que trec el meu telèfon mòbil.
– Què fas? De veritat que penses trucar des d’aquest telèfon?
– Què li passa?
– Que si el té i t’ha guardat a l’agenda del seu telèfon sortiràs com a “Joan-que-no-fa-entrevistes”…
– Ai, clar!! -ric.
Amb pas accelerat sortim de l’edifici i del campus per buscar una cabina telefònica.
– Em sona que per aquí a prop n’hi ha una -diu l’Àlex.- Mira-la!
Els dos correm i quan hi som és ell que despenja l’auricular mentre jo fico algunes monedes. N’Àlex marca el telèfon de memòria i tot es queda en el més absolut silenci. Creuo els dits per tal que sigui en Josep qui agafi el telèfon, però al cap d’un parell de minuts sense resposta la trucada senzillament es penja i l’aparell em torna les monedes amb un so estrident i molest.
– Torno a insistir -diu l’Àlex despenjant de nou.- Si ningú l’agafa els que segur que no estan són els pares. Poder el Josep dorm profundament o senzillament passa d’agafar telèfons.
– Vale… -però jo ja tinc un nus a l’estómac tement-me el pitjor…
De nou un parell de minuts més tard el silenci confirma la meva sospita.
Davant d’això l’Àlex i jo ens mirem sense saber molt bé què fer a continuació.
*
– Perdona que em posi en mode cínic -diu ell amb la veu tremolosa,- però quan estic nerviós em surt així. El cas és que en el meu manual de l’estudiant no especificava els passos a seguir en casos d’assetjament universitari. Què coi fem? On se suposa que hem de buscar en Josep? El campus és immens!
– D’acord… -dic en un to que busca minimitzar la tensió- el campus és immens però no hi ha massa llocs on amagar-se.
– Basta que no s’emprin totes les aules com per haver d’anar d’una en una. Tio, el campus és el paller on vols buscar l’agulla…
– Crec que hem de denunciar la situació, Àlex!
– A la poli?
– Al rectorat!
Durant una estona es fa el silenci entre nosaltres per finalment, sense intercanviar paraula, sortir disparats cap a la rectoria. Correm com si el diable se’ns portés l’ànima i quan arribem a la porta l’aire ens falta forçant-nos a guardar uns minuts per restablir-nos. La veritat és que la carrera m’ha deixat fora de joc i sento que el meu cos no està gens en forma després de tot el desgavell del cap de setmana.
Quan finalment estem una mica recuperats, n’Àlex pica a la porta per demanar permís per passar. Una veu greu ens dóna el pas des de l’interior.
– Perdoni que el molestem -explico quan n’Àlex em mira perquè sigui jo qui parli.
– Joan, la teva presència mai molesta en aquestes quatre parets! -el seu to és igual de pompós que sempre.
L’Àlex em mira perplex perquè el rector tingui tanta confiança amb mi. No tinc cap mèrit. El cas és que el despatx del pare col·labora estretament amb la facultat i a través del meu pare i la seva sòcia el rector em té en especial afecte.
*
– Seieu i expliqueu-me en què us puc ajudar!
– El tema pel qual estem aquí és delicat, senyor… -començo a dir mentre prenem seient.
– Ah… sisplau, Joan, parlam de tu!
– D’acord.
– Un tema delicat? Ah! Què t’ha passat a la cara?
El rector s’ajusta les ulleres i s’apropa des de la seva cadira per mirar-me de forma més atenta.
– Caram! Has tingut un accident?
Quan es mira l’Àlex, que també té marques de la baralla del divendres, obre els ulls de bat a bat i ens mira en complet silenci, esperant les nostres explicacions.
– Divendres ens vam barallar -explico.- No entre nosaltres, eh? Vull dir, amb altra gent.
– Vaja… no et feia un buscabregues, Joan…
– No… no va ser responsabilitat nostra…
– Aleshores? Com acabes ficat en una baralla? Explica-m’ho des del principi, jove…
“Si em deixes, t’ho explico, pesat!”, penso per mi…
– Va ser en sortir de la universitat el divendres. Baixàvem el Josep i jo quan de cop…
– El Josep?
– Sí, de la nostra classe. En Josep Carreras Beramendi…
– Josep… Josep…
– Tan se val -dic un pèl exasperat.
Al meu costat n’Àlex rebufa impacient i jo començo a preguntar-me si té sentit el que intentem fer…
– Daniel -quan empro el seu nom de pila el rector em mira de forma fixa sorprès i alerta,- el que intento explicar és de màxima urgència. Cada minut que passa pot tenir conseqüències dràstiques sobre el Josep. Prego que m’escolti…s… i que no m’interrompi…s…
Em costa parlar de tu.
*
– En Josep i jo sortíem de la universitat divendres quan en Christian Alonso Ramos, també de la nostra classe, ens va interceptar pel camí, juntament amb d’altres companys fornits. Ens van agafar i en contra de la nostra voluntat ens van portar a un local que és d’algun d’ells. Allà em van lligar i em van forçar a beure. Afortunadament, en Josep s’ho va fer venir per avisar n’Àlex Montbau Carceller -dic assenyalant el company- que en quant es va assabentar del que estava passant va venir corrents.
El rector em mira amb la boca oberta com si això li anés infinitament gran.
– No recordo molt bé què va passar perquè estava borratxo, però pel que m’han explicar ens vam liar a hòsties el Josep, n’Àlex i jo contra els altres. El Josep tenia por de venir avui a classe per si de cas en Christian i companyia prenien represàlies. El cas és que ni ell ni el Christian apareixen per enlloc i hem trucat a casa del Josep i ningú agafa el telèfon. Temem que en Christian estigui venjant-se!!
Quan acabo el relat el rector continua fixe en la postura, completament immòbil. Triga un llarg moment en reaccionar i quan ho fa es limita a emetre una riallada sonora al temps que recolza l’esquena sobre el respatller de la seva cadira.
– Però aquestes coses només passen en les pel·lícules o relats de poca monta, Joan! Quines coses que expliques…
– No em prengui per un idiota -estic molest.- I no pretengui passar de puntetes per aquesta situació! Poder en Josep està a casa seva dormint la mona i passant del telèfon. I poder en Josep corre perill. Per si de cas, desitjaria que la seva resposta no fos invisibilitzar el que l’acabo d’explicar, sóc clar al respecte?
*
L’Àlex encorba els llavis visiblement sorprès i admirat de la meva reacció davant del rector.
– La relació entre la meva família i la universitat ha estat estreta en els darrers anys i no m’agradaria que aquesta avinentesa es veiés afectada perquè en un moment donat no va atendre la meva crida de socors. Li estic dient que probablement un alumne de la universitat estigui en perill perquè una panda d’insensats sobre-hormonats campa tranquil·la dintre d’aquestes quatre parets. La violència no és una cosa de pel·lícula. Passa a totes hores i vostè no se n’adona o, el que és pitjor, no vol adonar-se! I quan li explico això em surt amb una resposta indigne! Han del ser els meus pares que vinguin a exigir ordre? Perquè si va d’això els puc trucar ara mateix, encara que l’asseguro que si han de deixar les seves feines per atendre aquesta situació tindrà seriosos problemes!
El rector empassa saliva sorollosament mentre parlo i percebo que se sent acorralat, cosa que ja m’està bé.
– Pensa fer alguna cosa al respecte del què l’he dit?
Sense mediar paraula el rector despenja el seu telèfon i al cap d’una estona parla amb la caseta de seguretat. Exposa succintament els fets que escassos minuts abans l’explicava i ordena revisar tota la facultat. Després penja l’auricular mirant-me de forma fixe.
– Content? -em pregunta.
– Òbviament, no. En Josep és el meu amic i espero que aquest temps perdut no sigui el que marqui la diferència entre que estigui bé o no ho estigui.
En un paper anoto el nom i cognoms que conec d’aquells que van participar en el segrest i intent de violació de divendres. Després allargo la nota al rector mirant-lo de forma ferma i segura.
– Anem, Àlex! -dic finalment.
*
El company em segueix extremadament callat. Només m’observa amb atenció i encara sorprès per la conversa amb el rector. Quan baixem les escales s’encenen de forma sorollosa els megàfons de la facultat.
– Es demana en Christian Alonso Ramos que es personifiqui en el despatx de direcció -diu una veu femenina apagada i monòtona.- Després, el nom d’alguns dels de la manada desfilen un a un.
El missatge amb tots els noms es repeteix una vegada més i de nou, de forma sorollosa, els megàfons s’apaguen definitivament.
On nassos deu ser en Josep? Sento un nus en l’estómac…