Fòbia – Capítol Vintè

Hi ha algú que encara no entengui, ni que sigui a nivell intel·lectual, que la vida és un canvi constant? Vivim com si aquesta veritat no fos certa, i fem plans assumint que la vida és permanent, que les relacions sempre seran iguals, que el nostre cos i la nostra ment no canvien… En quin moment perdem de vista la idea clara i evident de que la vida no pot ser estàtica? Que la vida i el món són naturalment impermanència?

Autoria: Joan Puig i Cadafalch

Dilluns, 19 d’abril de 1999
Jardins de la Maternitat, Barcelona

Tot i que al final em vaig poder dormir m’adono que em sento cansat i la perspectiva d’afrontar aquest dilluns amb aquesta baixa energia se’m fa muntanya amunt. Sento la ment dispersa i el cos esgotat.

Aquest cap de setmana ha estat bastant estrany. Divendres va passar l’agressió en grup cap a mi, que va acabar bé gràcies a l’ajuda del Josep i de l’Àlex. Això implica que els dos s’han confrontat obertament amb en Christian i la seva colla, i no crec que les coses es quedin així. Segurament l’ambient es tensarà fins que algun dia trobin l’oportunitat de venjar-se.

Amb la ressaca de dissabte al final no vam anar a la comissaria a interposar una demanda. La mare i el pare m’han dit de no anar a la universitat per apropar-nos a la policia, però no em semblava bé deixar el Josep i l’Àlex penjats en un dia com avui. A més, resta pendent que n’Àlex m’expliqui com l’ha anat amb sa mare i com ha encaixat la seva família la desaparició de tot el dissabte, dia i nit. Pel que fa al Josep no sé res d’ell des de dissabte que va estar-se a casa.

En realitat no sé si té massa sentit que anem a la universitat com si res hagués passat. Tinc seriosos dubtes que d’això en pugui sortir alguna cosa bona. Però quina és l’alternativa? No anar-hi? Fins quan? En algun moment les ments d’aquella gent es relaxaran com perquè ens deixin en pau definitivament? No ho crec; el Christian ja m’ha demostrat que pot ser molt persistent i obsessiu amb les seves víctimes. Hem d’abandonar doncs la facultat?

*

Val, no queda més remei que plantar cara allà. Però com fer-ho sense posar-nos en risc? Poder és millor posar abans una denúncia conjunta? Al cap i a la fi, tot i que jo era l’objecte de l’agressió, en Josep també va ser una víctima, retingut contra la seva voluntat i forçat a fer mal una tercera persona. Això deu ser denunciable, no?

Amb la denúncia a la policia podem demanar a la rectoria que prenguin també mesures en el campus en general i amb els alumnes implicats en particular. Poder, fins i tot, es podria mobilitzar la gent per exercir més pressió i fomentar una cultura de pau. Estic dient tonteries o m’estic emocionant massa? Desconeixia aquesta vena revolucionària en mi… i no puc evitar somriure’m en pensar-ho.

Quan arribo al punt de trobada on sempre m’espera l’Àlex em sorprèn veure que encara no ha arribat. De cop, un nus en l’estómac em talla la respiració. Miro el rellotge i és l’hora de sempre, però n’Àlex no hi és. Tinc el telèfon de casa seva, però ell, com la majoria de la gent, no té mòbil, així que no tinc forma de contactar-lo. Inquiet, decideixo seure en el seu lloc i esperar-lo a veure si apareix.

Afortunadament no passen gaires minuts quan el veig córrer cap a mi. Si el pare em veiés neguitejant per res segur que em diria alguna cosa al respecte. Avui, però, no estic per discursos eloqüents i em permeto ser més humà de l’habitual i deixar que la feblesa i la vulnerabilitat campin amples per la meva ment. Pels budes, quina son!!

07:35 hores

– Perdona, Joan -diu l’Àlex entre bocanades d’aire.- Em pensava que ja hauries marxat…
– Sempre m’has d’esperar tu, per una vegada que em toca a mi… -somric.- Estava amoïnat per si t’havia passat alguna cosa.

De fet, quan dic això m’adono que té una petita ferida al llavi inferior.

– T’ha passat alguna cosa? -pregunto de nou inquiet.

Veritablement quedar relegat als designis de la ment ordinària és esgotador… Massa patiment.

– Pfffff!! La conversa amb la mare va anar molt bé. Li vaig explicar el que sentia i compartir els meus desitjos. La mare em va escoltar amb molta atenció i em vaig sentir molt còmode fins el punt que també vaig confessar que m’agraden els nois. Al principi va posar cara rara, però després em vaig sentir molt acceptat en tot el que em va dir. El problema va ser quan vam arribar a casa, ja després de dinar. El pare estava fet una fúria i es va posar a cridar-nos. La mare es va encarar i el pare la va bufetejar.
– Què dius!?
– Com sents! El cas és que em vaig posar al mig i el pare i jo ens vam barallar a cop de puny. Tio, he pegat el meu pare! -no sé si ho diu amb penediment o amb orgull.- La cosa es va liar més quan el meu germà també va prendre partit en favor de la mare. El pare encara es va enfurismar més i va començar a dir coses sense sentit, a insultar-nos, a trencar-ho tot i… jo què sé; estava fora de sí. Davant de tot això la mare es va espantar i va sortir de casa per cridar els veïns.
– Joder…

*

– Sí, tio! En poc teníem tot el replà a casa i algú estava trucant la policia. Entre tots van fer fora de casa el pare per tal de parlar amb ell i mirar de tranquil·litzar-lo, mentre les dones i algun fill ens feien costat a nosaltres dintre de casa. Als pocs minuts la policia estava amb nosaltres i van endur-se el pare. No sé res més d’ell.
– No ha tornat a casa?
– No ho sé. La mare estava molt espantada i va agafar uns diners que tenia guardats per situacions d’emergència i ens va dir d’anar a un hotel allà prop de casa. Cadascú de nosaltres vam agafar les coses imprescindibles i vam sortir per potes. Ens estem a l’hotel pel moment i la mare sospesa denunciar el pare. Tot molt tèrbol…
– No hauries d’estar amb ella?
– Per això arribo tard, m’ha costat decidir-me. Al final ha estat ella que ha dit que hem de continuar fent vida normal. Bé, vida normal donades les circumstàncies a la uni és molt dir, però ok.
– I com et sents amb tot plegat?
– Sincerament? -assenteixo.- Alleujat.
– Alleujat?
– No sóc massa fan de la violència, no em malinterpretis, però fa temps que tenia ganes d’hostiar el pare. No m’agradava com parlava a la mare, al meu germà o a mi… Ens tenia acollonits a tots. I quan vaig descobrir que la mare estava feta d’una altra pasta (i que injustament sempre l’havia jutjat com si fos com el pare) sentia que havia de fer alguna cosa. Que m’hagués agradat que la forma de solucionar-ho fos més tranquil·la? Sí. Però la cosa va anar com va anar, i a la llum del resultat final, em sento bé i satisfet.

*

– Entenc… Si alguna cosa vaig entendre divendres és que de vegades sembla que només el camí de la violència obri portes per sortir d’una situació violenta de per sí. Què paradoxal, no? Segur que el meu pare no està d’acord i em dóna la volta d’alguna manera contra-argumentant vés a saber què. Però encara avui no sé com hauria sortit el divendres si el Josep no s’hagués negat a seguir aquella merda de joc i jo no m’hagués posat a fer de… Chung…
– Chung Li -riu l’Àlex.
– Això! -ric també.

Durant uns instants quedem en silenci creuant la mirada i m’arriba el seu desig de besar-nos de forma clara i contundent, com també m’arriba la seva contenció per no sobrepassar el límit que el vaig marcar.

– Com han canviat les coses en pocs dies, oi? -dic finalment sense deixar de mirar-lo.- Poc abans del divendres ningú sospitava que el Christian i companyia fossin capaços d’arribar tan lluny fins el punt de voler violar-me en manada. Tampoc t’imaginaves que la teva mare pogués ser tan comprensiva i propera a tu o que el teu pare arribaria als límits que m’has explicat tot just fa un moment. Per suposat, qui ens havia de dir que dissabte ens petonejaríem i confessaríem la nostra estima?

L’Àlex somriu quan sent això últim.

*

– M’estimes? -pregunta amb un to subtilment infantil.
– Pensava que t’ho havia deixat més clar…
– No tinc clar res del que sents cap a mi, i tampoc he tingut massa temps per pensar-hi, tot sigui dit. La moguda familiar m’ha ocupat el cap tot el temps. No me’n oblido de tot el que vam parlar, senzillament ara no sento que tingui espai per pensar-hi.
– No t’has de justificar, Àlex, i tampoc no em deus res al respecte.
– No, ja… però ho vull pensar això del poliamor. No sento que tingui tampoc massa alternativa si vull apropar-me a tu, no?
– Sembla que t’estigui forçant a acceptar-ho…
– No, no sento que m’estiguis pressionant, Joan, però tu no canviaràs la teva forma d’entendre les relacions per mi, això ho vas deixar bastant clar.
– Ho sents injust?
– No… Poder en algun moment ho vaig viure així, però… tio, em vaig follar el Josep després de pressionar-lo perquè accedís a tenir sexe amb mi. Buf!!!
– Uhm… no sé si he entès la relació entre una cosa i l’altra o senzillament és que t’ha vingut al cap de sobte això últim…
– Vull dir… -n’Àlex acota el cap mentre ordena les seves idees.- Després de declarar-nos he estat el primer en tenir sexe fora de la nostra relació. I la teva reacció al respecte em va sorprendre positivament. Podria pensar que en realitat et dóna igual el que faci, que realment no t’importo. Això ho podria pensar l’Àlex de sempre. Però… Si fos així, quin sentit tindria que sortissis el diumenge a primera hora del matí per atendre la meva crida de socors? Segur que estaves la mar de bé amb la teva família fent coses rares de les vostres.
– Coses rares? -exclamo sorprès.

N’Àlex arrenca a riure i al final se m’encomana.

*

– Per mi són coses estranyes -explica al cap d’una estona,- això de meditar i parlar sobre coses transcendentals de la vida…
– Ah…
– Entenc que per tu és ben normal.
– D’acord, sóc el raret de sempre. Segueix -ric.
– No volia dir això, però sí… ets ben raret en tot; encara que poder és això el que més m’atreu de tu. Sento que ets lliure i que no et subjecta aquesta mena de conformisme per una normalitat cada cop més ofegant. Tu penses les coses, les reflexiones i treus les teves pròpies conclusions. I a qui agradi, bé; i a qui no, que segueixi el seu camí. I ho fas, per més inri, des del respecte. Mai no he conegut ningú tan afable i respectuós com tu.

Tant afalagament em comença a posar nerviós i sento que els colors se’m pugen a les galtes.

– M’agrada que tinguis les idees tan clares perquè em marques un camí que puc observar, pensar i fer meu si em convenç. És això el que volia dir abans amb allò del Josep. Em deixes clar que em respectes i que sents alguna mena d’afecte cap a mi, no sé si és estima o senzillament amistat, però afecte al cap i a la fi. I no deixes que les meves malapteses s’interposin. De fet, ho portes fent des de que ens vam conèixer l’any passat, quan formava part activa de la colla del Christian. Era jo qui et subjectava quan ell així ho ordenava per imposar-se sobre tu o, fins i tot, donar-te algun cop de puny. I mai m’has retret res de tot allò. Mai! Al contrari, sempre somrient, sempre afable, sempre generós i obert a mi.

*

Normalment quan la gent diu aquesta mena de coses de mi em sento agitat. No m’agrada que me les diguin, no perquè no les reconegui, sinó perquè tampoc no té major importància. La gent sempre fa un gra massa de tot. Tant quan fas coses bé com quan fas coses malament. I agraeixo que valorin les coses que faig bé, fins que sento que s’està sobredimensionant el sentit de tot plegat. Al cap i a la fi, senzillament faig allò que considero correcte, sense més.

– Un dia em vas dir que no t’agradava que et diguessin aquestes coses -continua parlant l’Àlex com si llegís el meu pensament.- El cas és que necessitava dir-te que valoro com fas les coses i que em serveix de model per sortir del meu propi pou. Ja està.
– … -alguna cosa se m’ha quedat sense resoldre dintre del meu cap.- A veure si ho he entès… Dius que sóc una mena de model per tu per la forma que tinc de pensar i fer en aquest món, més enllà dels convencionalismes; no tens clar què sento per tu, si estima o amistat; i el fet de follar-te en Josep i veure la meva reacció d’alguna manera t’ha inspirat a valorar alguna cosa de positiva del poliamor…
– Ah, sí! Suposo que t’estaràs preguntant que si no sé si m’estimes o si només sents amistat per mi, quin valor dono al fet que no hagis reaccionat com un posés quan t’he dit que m’he follat el Josep.
– No sé què m’estic preguntant -ric al temps que noto la ment ben espessa…

*

– Ja, no ho tinc massa clar jo tampoc.

Els dos riem del punt mort de la conversa quan ens adonem que són gairebé les vuit i no ens hem mogut del lloc.

– El Josep! -cridem els dos alhora al temps que correm direcció a la universitat.

Per què nassos no hem quedat els tres en els Jardins de la Maternitat i anar junts a la universitat? Esperem que el Josep no hagi estat massa puntual i que en Christian i companyia el facin la guitza…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.