Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Avui he somiat amb un noi que no reconec de res. És un noi alt, fort i de pell pàl·lida encara que no tant com la Kassia. Té els cabells rossos i arrissats, rasurats pels costats; i els ulls blau marí més bonics que abans havia vist, tan brillants com els d’ella. El noi en qüestió devia tenir uns quaranta anys, i semblava cansat fins a l’extenuació. En el somni em mirava fixament i pronunciava tota una sèrie de connectors sense cap ordre ni sentit aparent: Quan; aleshores; tanmateix; així; doncs; perquè; primerament; en segon lloc; finalment; per un costat; per altra banda; a més a més; després; és a dir; en conclusió… Res més.
***
Diumenge, 18 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
– Hola, amor -em saluda la mare quan em veu entrar per la porta del jardí.- Com està n’Àlex?
– Ara, millor. Ha quedat amb la seva mare per parlar-ne… Demà m’ho explicarà.
– Com portes el fet d’anar demà a la universitat, petit Joan -pregunta el pare aixecant la mirada del llibre que té entre mans.
La cuina i la lectura són les dues gran aficions del pare, i les dues les fa amb autèntica dedicació, parant summa atenció i tenint una presència absoluta en allò que fa. Per això m’estranya que el pare, ni tan sols, s’hagi adonat que he entrat en la masia…
– No negaré que estic nerviós i que tinc curiositat de veure com es mou la gent, especialment n’Àlex i en Josep, i què passa; demà serà un dia decisori. Què llegeixes? -pregunto al temps que m’apropo a la butaca on seu còmodament.
– Ah… la darrera edició del “Libro tibetano de la vida y de la muerte”.
– Caram… darrerament estàs a tope amb llibres budistes…
– M’agrada dedicar-hi temps -somriu de forma afable.
– És una indirecta?
– Per a què t’hauria de llençar una indirecta? Tinc confiança suficient com per dir-te alguna cosa de forma directa si sé que et pot ajudar. No és el cas. Després de la xerrada d’ahir he entès la teva necessitat de prendre’t un temps i agafar les regnes de la teva vida. I m’ha semblat molt interessant com per tu mateix aquest matí has baixat a la meditació. Crec que meditar és una eina que et pot ajudar moltíssim, però no diré que és un error fer-ne vacances quan un ho considera. Confio plenament en què al final sabràs trobar les millors eines que t’ajudin en el dia a dia, petit Joan.
*
– Confies massa en mi…
– Tu no confies en tu?
El pare em mira en un posat seriós lleugerament tenyit de sorpresa.
– Sí, confio en mi… Només dic que de vegades m’aclapara la teva desorbitada fe en mi.
– Entenc el que vols dir, amor -diu la mare deixant uns platets amb una mica de piscolabis.- A mi em passava alguna cosa semblant els primers anys de relació -confessa fent un piquet d’ull.
– Vaja! Ara resulta que confiar en la meva família genera problemes -riu el pare amb humor.
– Noooo, papa!! No em genera problemes… només una lluita interna més per posar a ratlla l’exigència percebuda -el meu to busca ser divertit i irònic a la vegada.
Quan el pare em mira de nou de forma fixa no puc evitar arrencar a riure.
– Em sembla molt interessant això que dius, petit Joan… -diu amb un aire despreocupat.- En una sola frase has recollit moltes ensenyances que ens va donar Buda.
– Com per exemple?
– Unm… com el fet que una concepció determina l’estat de la nostra ment.
– Sabia que t’agradaria -ric còmplice.- Sou conscients que som una família estranya?
La mare i el pare em miren amb els ulls oberts, sorpresos per la meva conclusió.
– Quantes famílies es dediquen a parlar de coses profundes un diumenge al matí? Com a molt hi haurà sort si surten tots plegats al parc del costat de casa…
*
A l’uníson els dos assenteixen amb el cap i ric divertit. Realment som una família peculiar; profundament reflexiva i compromesa amb la nostra fe. Qualsevol circumstància que se’ns presenta és digna de ser observada a la llum de les ensenyances budistes. I això m’agrada. M’agrada prendre’m la vida seriosament, la qual cosa, cada cop m’adono més, no està renyida amb divertir-se i gaudir de la mateixa. De fet, crec fermament que per viure la vida amb autèntica joia cal entendre-la profundament…
Mentre penso això m’apropo a una de les dues butaques a l’altra banda del sofà, prenc seient i observo amb deteniment la mare i el pare. Aprofitant el silenci els dos han tornat a les seves lectures i parant més atenció, entorno els ulls per llegir el títol del llibre que la mare sosté: “Vida con significado, muerte gozosa”. Fa temps que tinc ganes de llegir aquest llibre, però la mare el té segrestat des de fa mesos. Crec que aquesta és la segona vegada que se’l llegeix…
– Mama… quan l’acabis me’l deixaràs? -dic assenyalant el llibre.
– És clar, amor. El vols llegir ja?
– No, m’espero a que te l’acabis… de nou! -ric.- Per què t’agrada tant?
– Tots els llibres del Mestre em són interessants, però aquest m’agrada especialment perquè parla de la mort i dóna moltes eines interessants per viure amb sentit i que quan arribi el moment morim amb pau interior. Senzillament m’agrada.
– Has llegit algun altre llibre sobre la mort, ni que sigui d’algun altre autor?
– Alguns, com el que ara llegeix el teu pare o algun de Thich Nhat Hanh.
– I t’agraden menys?
– No, suposo que no, però aquest és del nostre Mestre… -somriu.
– Entenc…
*
De nou s’instal·la un silenci, però a diferència de fa uns minuts, tant la mare com el pare tanquen els seus llibres i em miren expectants.
– No llegiu? -pregunto aclaparat per les seves mirades.
– Sembla que tens alguna cosa a dir-nos… -la cadència de la mare és més refinada de l’habitual.
– Eh… Volia demanar-vos consell.
– Digues, amor…
– N’Àlex té una empanada mental fins el punt que la seva inseguretat i desconfiança l’estan enfonsant. Sé que no em pertoca a mi rescatar-lo, que només ho pot fer ell. Aquest matí m’ha demanat que l’ensenyi a mirar-se d’una altra manera, a comprendre’s i transformar-se. I he acceptat fer-ho, però la veritat és que no sé ni per on començar.
– Wow! -el to del pare s’eleva en el silenci que deixo en acabar la meva explicació.- Puc preguntar-te què t’ha portat a acceptar la seva petició?
– Vull ajudar-lo… s’està ofegant!
– Res més?
– Què vols dir?
– No vull dir res, només pregunto si no hi ha cap motivació més amagada…
Arrufo les celles mentre em concentro en la meva ment.
– Poder també hi ha el fet que si l’ajudo em sentiré com un campió… -reconec des de la vergonya.
– Aleshores ja tens per on començar -somriu afable el pare.- Allibera’t d’aquest ego que vol ser protagonista i que la teva ajuda sigui completament honesta, amorosa, entregada.
*
Ser budista en una cultura tan materialista i enfocada a l’exterior com la nostra és difícil. De forma subtil es colen motivacions, intencions i enganys que ens descentren. Viure una vida amb significat vol dir arribar al fons de la qüestió, comprendre com funciona la nostra ment i canviar un estat de patiment per un estat de felicitat. Miro la mare i el pare i constato que és factible; però a mi em resulta difícil obrir-me pas i m’adono que constantment l’ego fa de les seves a la meva ment. Bé, només tinc dinou anys, però com la majoria visc aferrat a un jo del que vull desfer-me… No em queda feina, ni res!
– Aleshores, no puc començar amb ell si abans no m’he netejat a mi mateix?
– Seria oportú… però això podria comportar anys… -explica el pare amb mig somriure clavat al rostre.
– Anys!? Aleshores, ara no puc ajudar ningú!?
– Clar que sí, petit Joan, sent-ne conscient que la teva ajuda és només parcial.
Les paraules del pare reboten en el meu cap com el ressò ho fa entre les parets de les muntanyes.
– D’acord… crec que ho entenc. El que vols dir és que practiqui la humilitat quan comparteixi ensenyances, que sigui curós amb les paraules i les explicacions i que estigui pendent de quan ho estic fent des d’una ment d’estima i quan ho faig des d’una ment d’aferrament.
– No ho podria haver explicat millor -somriu el pare.
– Ooook! Mama… algun consell per mi?
– Sigues tu mateix -diu la mare amb els ulls brillants.- Quan et mou el teu cor, ets autèntic i arribes ràpidament a la gent. Apropa’t a l’Àlex des del cor i camina en les seves sabates, deixant-te a tu a un costat.
– Oh, gràcies pel consell, el trobo realment útil!
*
– Us ve de gust passejar? -pregunta el pare.
– Doncs… m’agradaria molt -confirma la mare.
– M’apunto! -dic al temps que m’aixeco de la butaca més animat encara.- Podríem dinar al “Com a casa!”?
– Quina idea més bona! -exclama el pare.- Avui em venia de gust no cuinar.
– Com? I ara! -exclama la mare.- Què et passa, Pere, et trobes bé?
– Sí, sí… senzillament tinc ganes de descansar… Res més!
Així, els tres ens preparem per sortir i als pocs minuts travessem la porta sense un camí planificat, senzillament disposats a gaudir d’un passeig i d’una conversa en família. Com la majoria de famílies que fan diumenge…