Autoria: Joan Puig i Cadafalch
La veritable causa de patiment i de felicitat és interna. Res del que passa fora de nosaltres, a la nostra vida, té capacitat de fer-nos sentir bé o malament. Tampoc les persones amb les quals ens relacionem.
***
Diumenge, 18 d’abril de 1999
Hostafranchs, Barcelona
Subjecto el cap de n’Àlex mentre vomita per tercera vegada al costat d’un arbre d’algun carrer d’Hostafranchs. Passen uns minuts de les set del matí i no hem intercanviat cap paraula des de que ens hem trobat. Fa escassos minuts que m’ha trucat al mòbil i després de dir-me algunes paraules inintel·ligibles he entès que m’esperava a la porta de casa meva. El pare m’ha posat un tàper amb el desdejú amb doble ració per l’Àlex també; mentre, la mare ha posat te ben carregat pels dos en una tetera. Jo he aprofitat per vestir-me ràpidament i sortir disparat cap a fora.
Tal i com sospitava, quan l’he trobat estava molt perjudicat per l’alcohol. Durant uns instants he insistit que entrés i s’estirés al llit, però en negar-se de forma tan rotunda l’he agafat del braç i a passet lent ens hem allunyat de la zona on em poden conèixer. I aquí estem, vomitant com si no hagués un demà…
– Mira que ets envejós, Àlex -dic en clau d’humor.
Quan ell escup el que sembla l’última resta del vòmit gira lentament el cap i em mira de forma fixa. Està pàl·lid i té els ulls vermells de l’esforç en vomitar.
– Jo també vull ser protagonista amb l’alcohol com a punt clau… què passa? -quan fa un intent de riure, arrenca de nou a vomitar amb força.
El subjecto de la forma més ferma que la meva força em permet, especialment el cap perquè no se li en vagi i es faci mal. Amb fàstic m’arriba l’olor d’aquell vòmit que ja no té res més que bilis i per un moment em ve el sabor raspós de la ressaca d’ahir.
*
La mà que l’Àlex recolza en l’arbre tremola de forma exagerada i em surt agafar-li un dit en un intent de dir-li que estic allà amb ell. La seva reacció no es fa esperar i em sorprèn quan de cop s’aferra al meu dit i arrenca a plorar.
– Definitivament sóc imbècil, Joan… -diu entre sanglots.
Amb l’altre mà acaricio la seva esquena de forma suau i tendre, esperant pacientment que m’expliqui què el passa. Poc a poc s’incorpora vessant llàgrimes galtes avall i després de mirar-me uns instants se m’abraça. I jo també l’abraço de forma sentida.
– El meu cos està fet una merda, però encara puc pensar amb un mínim de claredat -diu.- L’he feta bona aquesta nit… i quan arribi a casa els pares em castigaran. No els he avisat i deuen estar amoïnats…
– Vols que els truquem per tranquil·litzar-los?
– No… Necessito parlar amb tu…
Quan diu això es separa lleugerament de mi perdent per un instant l’equilibri.
– Seiem en aquell banc i relaxem-nos una mica primer, et sembla? -proposo.
L’Àlex assenteix amb el cap i segueix les meves passes, els dos agafats de la mà. En seure faig l’intent de deixar anar la seva mà però ell s’aferra fort a mi i seiem forçats en una postura bastant incòmoda. Miro de col·locar-me millor mentre l’Àlex comença a parlar.
– Ahir em vaig follar el Josep.
Em mira de forma atenta esperant alguna resposta, però no sé molt bé què dir. Sí que sento que, a diferència d’ahir, les coses dintre meu estan calmades, la qual cosa m’alleuja. Finalment faig un gest amb la boca per treure-li importància a la seva confessió i noto com ell es relaxa en veure que no m’afecta.
*
– Estava enfadat amb tu i me’l vaig follar per fotre’t -continua explicant.
– Per què estaves enfadat amb mi?
– Perquè ets idiota!
Torno a torçar la boca en un intent de demanar alguna explicació més concreta.
– Estava enfadat amb tu perquè sóc imbècil… -diu finalment acotant el cap.- No sé… la veritat és que no entenc per què ho vaig fer… Em sento una merda de persona. Follo amb un altre per castigar-te no sé molt de què, i alhora foto un amic al qual l’agrado i del qual me n’aprofito… Fantàstic!
– El Josep és grandet i conscient de què sents… no crec que…
– Em vaig passar tota l’estona pensant en tu, parlant de tu, pronunciant el teu nom una vegada rere una altra. No crec que hagi estat agradable per a ell haver de suportar-me en aquest estat.
– En aquest estat?
– Ja estava bastant borratxo, encara que crec que ho recordo gairebé tot… -silenci.- El vaig utilitzar de la pitjor manera, Joan. Me’l vaig follar gairebé forçant-lo.
Crec que la meva cara reflexa l’espant sobre el que m’explica el company i els seus ulls em retornen una desaprovació immediata cap a si mateix. I de nou torna a plorar de forma silenciosa.
– Ho sento… -diu abans de tapar-se el rostre amb les mans.- Ho sento molt…
– Eh… no puc parlar pel Josep i quan estiguis millor poder estaria interessant tenir una conversa amb ell. Per la part que em toca, està tot bé, Àlex. No estic enfadat ni m’has decebut ni res de res…
– No t’he decebut? -el seu to sembla recriminatori com si no estigués disposat a acceptar que no el jutgi.- Com no puc decebre’t? Tu em veus amb uns ulls meravellosos com si jo fos fantàstic, però en veritat sóc una merda de persona.
*
– Àlex! Sisplau, deixa de parlar-te així… No et farà sentir millor, al contrari! Ni ets meravellós ni ets una merda de persona. Senzillament ets l’Àlex, amb moltes virtuts i també coses a millorar, com jo, com tothom; ni millor ni pitjor. Però parlant-te així només fas que enfonsar-te més en una actitud d’autocomplaença i autopaternalisme insà. Ets l’Àlex, un noi de dinou anys amb tot un camí per recorre i aprendre. Volies ser perfecte amb dinou anys? Fer-ho tot bé sempre i no equivocar-te mai? No accepto que et parlis així…
– Ara de què vas, de mare?
– No, no vaig de mare… vaig d’una persona que t’estima i que no vol veure’t patir d’aquesta manera. M’importes… què vols que et digui?
Els seus llavis tremolen quan s’aguanta un tercer plor i sento que la gola se li rigiditza fins el punt que sento com passa l’aire en respirar. Abaixo la mirada fins les seves mans que estan caigudes sobre les cames i li agafo. Amb els polzes l’acaricio la suau pell mentre torno a posar la mirada en els seus ulls.
– Desitjo que estiguis bé i vull fer tot el que pugui per posar un granet de sorra en què ho estiguis -dic ara amb un to de veu gairebé imperceptible.- Vull ajudar-te… desitjo ser el teu company si tu em deixes, estar al teu costat, caminar amb les teves sabates quan et passin coses com les que m’expliques… Vull estar amb tu i acompanyar-te fins on em deixis.
Empassa de nou saliva i un nou riu de llàgrimes vessen dels seus ulls.
*
– No et mereixo…
– Àlex… No sóc un premi; no em pugis a un pedestal, sisplau. També tinc defectes i coses a aprendre, no sóc diferent de tu…
– Fingeixes molt bé, doncs.
– L’única diferència, Àlex, és que no m’espanto dels meus errors; accepto la meva humanitat i fal·libilitat.
– I com ho fas? A mi em resulta insuportable conviure amb mi…
– M’accepto tal i com sóc i em tinc paciència.
– Ensenya’m…
Durant uns moments dubto de la petició que em fa. No sabria ni per on començar a ensenyar a fer això de l’acceptació i de la paciència. En un segon pensament, m’adono que al final només es tracta d’ensenyar els consells del Buda que a mi tant m’han ajudat i somric.
– Ensenya’m, Joan, a mirar-me com tu em mires.
– D’acord…
– De veritat m’ajudaràs?
– Només si et compromets a no defallir en aquest aprenentatge.
– Vale…
– T’ho dic de veritat, Àlex. No funcionarà si no persisteixes en el que et diré.
– Ho entenc…
– Comença per explicar-me com va anar tot quan vas sortir de casa meva ahir al vespre…
L’Àlex abaixa el cap pensatiu i al cap d’una estona em torna a mirar. Agafa aire i comença a parlar de forma ininterrompuda.
– Quan vaig marxar de casa teva estava molt enfadat. Vist en retrospectiva estava enfadat amb mi, per no estar a l’alçada de les circumstàncies, per tenir aquesta necessitat de cridar la teva atenció fent-te mal. Pensant-t’ho ara m’adono que la meva actitud va ser infantil i que no hi havia necessitat de posar-te a prova. Egoistament, però, et diré que fer-ho m’ha ajudat, i veure que et posaves gelós em va alegrar. No estic orgullós, però és així com ho sento.
*
– En qualsevol cas, ahir quan sortia de casa teva em pensava que estava enfadat amb tu. Pensava que eres un prepotent de merda que sempre vas alliçonant tothom amb la teva forma de fer i de parlar. Que vas de llest per la vida… i de superior! Em vaig sentir recriminat injustament davant del Josep, qüestionat i ofès. És una tonteria tot plegat, perquè qui va pixar fora de test vaig estar jo i tu només posaves un límit clar respecte una cosa que no t’estava agradant. Però, de nou, això ho veig ara…
– Entenc…
– El Josep em va acompanyar un tros fins a casa meva, i quan finalment estava per donar-se la volta i marxar a casa seva, el vaig agafar del braç i el vaig dir d’anar a prendre unes copes a un bar alternatiu que conec. Ell va dubtar, però jo em vaig posar pesat i al final va accedir. Ara ho recordo i em semblo patètic…
– Què et sembla si m’expliques què vas pensar i sentir sense jutjar-te?
– … -l’Àlex em mira inquiet i insegur de saber fer-ho.- Ho intento…
– Genial! -somric.
– El Josep va accedir a la meva pressió per anar a prendre unes copes. Al principi parlàvem de tonteries i tal, però a mesura que l’alcohol anava fent-me efecte, sentia la necessitat d’estima. Sempre em passa igual.
– Què vols dir?
– Busco gent amb qui follar per cobrir un buit d’estima. En realitat sento que ningú m’estima i… en fi…
– Entenc… Poder l’única estima real que et manca és la de tu cap a tu…
*
– Ja… Però costa estimar-se quan veus que ningú del teu voltant t’accepta tal i com ets… I no, no m’he oblidat de la nostra conversa d’ahir on em feies veure que al cap i a la fi sóc jo qui no es deixa veure perquè no m’atreveixo a mostrar-me tal qual sento… Però n’estic tan convençut que no m’acceptarien, que se’m fa una muntanya assimilar això que em dius.
– Sempre dius que ets un covard, i la veritat és que la vida només es pot viure amb valentia. Escoltar-te, observar-te, comprendre’t i ser en conseqüència, més enllà de les modes o d’allò que dicta el teu entorn que és correcte. La base noble la tens, no corres perill de caure en accions que atemptin contra ningú, encara que això no ens allibera de la possibilitat de fer mal algú tot i no ser la nostra intenció. En realitat la línia que separa el covard del valent és molt fina, i només cal fer un pas endavant per passar del primer al segon. Crec en les teves possibilitats, crec en el teu cor honorable, crec en tu.
– … -l’Àlex es somriu.- Quan parlo amb tu em sento fort i apoderat, amb ganes d’agafar les regnes de la meva vida. Per uns instants m’imagino plantant-me davant dels pares i dient-los que deixo la carrera i que em passo al doble grau de ciències. Després no estàs i tot el pes dels meus pensaments negatius torna a caure sobre meu; a casa m’ofego en mi mateix. Com faig per alleujar tot aquest pes?
– Recordes alguna vegada que vas ser capaç de donar un pas endavant en alguna cosa a la qual no volies renunciar?
– Amb tu.
– Amb mi?
*
– Davant del Christian. Quan en Josep va deixar en obert el seu telèfon i vaig veure que corries perill se’m va acabar la por i vaig llençar-me a la boca del lleó sense dubtar. En cap moment vaig qüestionar-me per prendre la decisió d’anar en la teva ajuda. Era una situació límit on havia d’escollir i no vaig dubtar ni mig segon en escollir-te a tu.
– Wow… -sento que envermelleixo per les seves paraules.- En realitat també ets molt valent, Àlex.
– També?
– No vull discutir si n’ets de covard i si tu ho dius et crec. El que passa és que la vida no funciona en termes d’una cosa o l’altre. Això són esquemes mentals amb els quals ens expliquem el món. Sovint som més contradictoris del que ens pensem. I pots ser un covard i un valent alhora, depenent de la situació i de l’estat de la teva ment en aquella situació. Al final és una decisió que fas a cada moment.
– No em surt ser tan valent amb els pares, per exemple -silenci.- Recordo que ahir relacionaves això amb el fet d’una estima incorrecta cap a ells.
– Això crec.
– Quan sóc obedient i bon nen ells estan contents. I això m’alegra i m’alleuja. No només perquè els estimi, sinó també perquè jo estic en pau.
– Aquí tens el guany de ser un covard en aquests contextos.
– Entenc… guanyo tranquil·litat.
– Exacte. Estàs disposat a hipotecar aquesta tranquil·litat per estudiar allò que vols?
N’Àlex empassa saliva com si li anés la vida en la resposta.
– M’agradaria -diu al cap d’una llarga estona.
– Doncs ja ho tens. Recorda aquesta decisió quan vagis a casa…
– Bé, quan vagi a casa em mataran…
– Segur que no els vols trucar?
*
– No vull anar a casa.
– Són dues coses diferents…
– Ja, però si els truco em diran que vagi cap a casa. I hi haurà bronca… i càstig.
– És molt probable que passi així, Àlex, però això és futur… I ara estem aquí, en aquest precís moment de la teva vida, no en després.
– Molt bé, Pepito Grillo, mira que n’ets de pesat!
Riem els dos i poc després l’Àlex es posa seriós.
– Em deixes el teu mòbil?
– Sí -dic al temps que li allargo.
L’Àlex marca el número de casa seva i es col·loca l’aparell a l’orella. Algú despenja a l’altra banda abans que acabi de sonar el primer to.
– Mama… […] […] Estic bé, més o menys […] […]. No… […] No, no aniré a casa […] -l’Àlex em mira amb el semblant de nou pàl·lid.- He dit que no aniré.
De cop es fa un silenci entre els dos interlocutors i dubto si he aconsellat correctament. No estic acostumat a aquestes situacions i temo per les conseqüències que puguin recaure sobre l’Àlex. No obstant això, em recrimino aquests pensaments i repeteixo les mateixes paraules que fa una estona l’he dit a ell. “No ens avancem al futur, caram!”, em dic a mi mateix.
– Mama, puc demanar-te que vinguis tu? M’agradaria parlar amb tu… -l’Àlex comença a plorar i a mi se’m trenca el cor de veure’l tan vulnerable.- Necessito parlar amb tu… sisplau… […]. Estic a… on estic? -em pregunta.- És igual, quedem a la Plaça de Sants, si et sembla, a la sortida del metro de la línia vermella […]. D’acord, gràcies, mama.
Quan l’Àlex penja i em torna el telèfon, el miro expectant.
*
– Sembla que ha anat bé, no?
– Al principi estava molt enfadada, però quan m’he posat a plorar ha rebaixat el to. No sé, Joan, estic cagarrinat de por.
– Quin és el teu propòsit amb això?
– Confio més en la mare. Dels dos, poder la mare és la més dura; és machacona, insistent i de vegades em fa por, però mai ha dit res de la meva persona que m’hagi fet sentir malament. En canvi, el pare quan està a casa només crida i em sento completament qüestionat. No m’agrada com em tracta i quan està davant meu em faig petit. Crec que amb la mare podré raonar… I vull explicar-li com em sento en general. Com em sento a casa i amb ells.
– Wow. Això és molt valent, Àlex, i una brillant forma de començar un nou camí.
– Se’m nota borratxo?
– Olores una mica a alcohol…
– Buf… poder no ha estat massa bona idea…
– No ho sabrem fins que no passi…
– Ja… aquí i ara, no?
– Exacte! -somric.
– M’agradaria besar-te… però ja sé que per tu no estaria bé, per tot allò de la Kassia i tal.
– Ho sento…
L’Àlex somriu afable i per un moment sento que davant meu hi ha un Àlex completament diferent del que m’he trobat quan he sortit de casa. Vull dir més enllà de que ja no sembla estar tan afectat per l’alcohol…
– La mare encara trigarà una estona en arribar… Què portes en aquest tàper?
– Vols? Encara no he menjat res… i estic francament mort de gana!
– Guay!
Ens acomodem en el banc encarant-nos un a l’altre i disposo el tàper amb les dues forquilles, uns tovallons de paper per cadascun, i un got de cartró amb te.
*
– Com t’ho curres, no? -diu divertit.
– Han estat la mare i el pare mentre jo em vestia.
– Ah… sento molt haver marxat sense acomiadar-me ahir.
– No t’amoïnis per això -somric.- I has tingut sexe amb el Josep tota la nit?
– Eh… no… Quan va marxar vaig seguir la festa tot sol, però d’això no em recordo gaire…
– Escolta, Àlex, per mi està bé que tu tinguis sexe amb el Josep o amb qui vulguis. No és que t’estigui donant permís, eh?
– Ja t’entenc… Jo encara tinc pendent reflexionar sobre tot això del poliamor, però avui he entès una cosa. No necessito que sentis gelosia per sentir-me important per tu. Amb tot això que estàs fent ja m’ho demostres, i vull fixar-me en aquestes coses. No en merdes de dependències emocionals xungues, com que et sentis malament…
– Què bé!
– Quan parlaràs amb ella?
– Avui l’aniré a veure però no li comentaré res, perquè ella estarà treballant i no em sembla el context idoni per tenir una conversa així. Li proposaré de quedar demà i aleshores trauré el tema…
– Què li diràs, exactament? Per cert, això està boníssim! -diu al temps que es fica un mos del menjar a la boca.
– Els pares cuinen de meravella, sí… -dic empassant-me jo també un bon tros.- Doncs… no sé què li diré: que m’agrades, que ens hem besat i que m’agradaria tenir l’oportunitat de conèixer-te més.
– Ella també és poliamorosa?
– No ho sé, diria que no.
– I no s’enfadarà quan li diguis que ens hem besat.
– És molt probable…
– I no et fa por?
– Més por em fa amagar-li…
– Què bona aquesta! -riem.
*
– La veritat és que sento que l’he traïda i té el dret a enfadar-se. Des de fora pot semblar que l’he utilitzat d’alguna manera… Entenc que podria sentir-ho. Tant de bo no sigui així. La Kassia em sorprèn: de vegades actua com una nena i de vegades fa i diu coses super madures. Mai no sé per on em sortirà i quan li digui pot passar de tot. En qualsevol cas, estic disposat a assumir la responsabilitat de la part que em toca i si s’enfada vull estar al seu costat.
– Ara sóc jo que m’estic posant gelós… -diu n’Àlex amb la boca petita.- No et negaré que m’agradaria que ella no volgués saber res més de tu. Què egoista sóc, oi?
– T’agraeixo la teva transparència de pensaments i sentiments. No em sembles egoista, o almenys no més del que som tothom. Al cap i a la fi és justament l’ego que ens fa sentir malament…
– L’ego?
– Les idees i conceptes a les quals ens aferrem de manera tan natural.
– Explica’t…
– Si capbusses en el que m’acabes de dir, segur que darrera hi ha algun aferrament.
De cop es fa un silenci pesat, dens.
– Estic aferrat a tu?
– O a la idea de que et dono felicitat…
– Em sento bé amb tu.
– Et sents bé amb tu estant amb mi, que no és el mateix.
– Em vols liar!?
– No… -ric.- El que vull dir és que no sóc causa de patiment o felicitat en tu, només tu n’ets causa. Segurament el que passa és que quan estàs amb mi tens una predisposició a activar cert estat mental.
– Quin?
– Escolta, que la feina d’investigació l’has de fer tu! -ric.
*
– D’acooord… Una pista?
– Pensa quin tipus de pensaments actives quan estàs amb mi i quins quan estàs amb el teu pare…
– Buf!! Res a veure!
– Això és una predisposició davant la persona i unes expectatives del que creus que passarà amb aquella persona. Ahir vas acabar enfadat amb mi perquè les teves expectatives no es van complir.
– Crec que ho pillo… Creus que et tinc idealitzat?
– Segurament… i així només podré decebre’t…
– M’he d’esforçar, doncs, en veure el teu costat negatiu?
– O en relativitzar aquestes excel·lències que veus en mi…
– No sabria ni com fer-ho…
– Assumint que sóc humà, que m’equivoco i que tinc la meva motxilla emocional.
– Això ja ho sé.
– Ho saps però no t’ho creus.
– Com?
– Que a l’hora de la veritat esperes que sigui perfecte i que tot el que digui et pugi al cel.
De nou un silenci dens…
– Ara mateix ets l’aliment principal de la meva autoestima.
– Aquí ho tens… I què passarà quan no et pugui alimentar l’autoestima? Quan vulgui marcar un límit o manifestar un valor que per mi és important… una necessitat que s’oposa a alguna de teva…
– Ja… entenc…
– Estàs disposat a que tu i jo tinguem conflictes?
– No m’agradaria…
– Aleshores mai podrem tenir opinions diferents?
– Bé, podem pensar diferent i no barallar-nos.
– Un conflicte només és la manifestació d’una diferència, però no cal que acabi en baralla; pot solucionar-se de forma positiva i constructiva.
– Hum! Veus com ets un mestre?
– No tornis!
– D’acord, mestre…
– Aaaaaah!!
Els dos riem divertits quan el mòbil comença a sonar.
*
– Té, segurament sigui per tu -dic.
N’Àlex despenja.
– Mama! Vaig cap allà, dóna’m cinc minuts […]. D’acord, fins ara. He de marxar, Joan -diu ara tornant-me l’aparell.- Gràcies per estar amb mi i per les teves ensenyances, mestre -diu rient divertit.
Els dos ens aixequem i n’Àlex m’embolcalla amb els seus braços per la meva sorpresa. Durant una estona els dos ens abracem de forma sentida.
– Això no et fa sentir malament, oi? -pregunta en un to de veu dolç.
– No… M’agrada… -responc somrient des de la seva esquena.
Quan ens separem, ens mirem uns segons i sento una tensió sexual per part seva que em fa sentir lleugerament incòmode.
– Escolta -dic per desviar el tema,- demà al matí ens trobarem als jardins per anar junts a la uni i explicar-me com ha anat amb la mare?
– Fet! A la mateixa hora de sempre!!
– Genial!!