Autoria: Joan Puig i Cadafalch
La ira és una resposta emocional que ens dota d’energia extra per poder fer front a un obstacle que s’interposa entre nosaltres i la nostra meta. Evolutivament la ira ens va permetre confrontar-nos a les amenaces, per tant, des d’aquesta perspectiva té un gran valor per a la nostra supervivència. Això no obstant, en les societats modernes l’expressió de la ira normalment s’associa a immaduresa i una mala gestió de la frustració i la impotència. Aquest condicionament social pot ser causa d’expressions inapropiades de la ira, com ara les explosions de violència incontrolada, la ira mal dirigida o la repressió dels sentiments quan aquests, en teoria, serien una resposta adequada a una situació donada.
***
Diumenge, 18 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
Per defecte no tinc problema en dormir quan em fico al llit. No obstant això, aquesta nit se m’està fent llarga, amb els ulls oberts com els d’un mussol que, enmig de la foscor de la nit, busca copsar alguna cosa més enllà del seu bec. No tinc son i l’Àlex i el què ha passat avui omple el meu pensament. I de tant en quant el record del pare anunciant-me que m’estic fent trampes i que en realitat en sóc més conscient del que em crec sobre tot això que m’està passant.
Per mil·lèsima vegada repaso la conversa d’avui amb l’Àlex i després els dos amb el Josep, especialment el punt en el qual en Josep es confessa a l’Àlex i aquest decideix declarar-se sexualment, per dir-ho així, a l’altre. L’agrada sexualment de veritat o era un farol simplement per veure la meva reacció? Sigui com sigui, quin sentit té mirar de provocar-me? Se suposa que com he sentit gelosia l’he fallat? L’he decepcionat? Què vol en realitat de mi, l’Àlex? Bé, és evident que cap d’aquestes preguntes té sentit si no el tinc al davant perquè me les respongui… Així que faig un esforç per treure-me-les de sobre.
Em concentro en la gelosia que he sentit aquesta tarda, les sensacions en el cos que s’han derivat, i els pensaments que com llamps han creuat la meva ment en qüestió de segons. Connecto amb l’anècdota que m’ha recordat la mare de quan era petit i em vaig obsessionar amb la meva joguina. Considero que l’Àlex és meu i per això sento gelosia?
*
Què és la gelosia? Abans que vingués el Josep a casa, l’atenció sexo-romàntica de l’Àlex estava totalment posada sobre mi. De cop el Josep se li declara i allò que era meu passa a ser quelcom compartit amb una altra persona. Això és la gelosia? Una pertorbació mental que, moguda per l’aferrament, creu que l’Àlex és meu i genera la falsa aparença de pèrdua pel fet que també s’estimi en Josep?
Miro el rellotge de la tauleta que marca les quatre de la matinada passades i constato que, efectivament, no tinc res de son. Tampoc no passa res per un dia que em salti la meva rutina i assumint que les circumstàncies són les que són, decideixo sortir del llit i seure en el coixí de meditació que tinc a l’habitació per meditar sobre la gelosia, l’aferrament i els enganys amb què la meva ment m’està generant malestar. Si realment vull establir una relació sana i sostenible amb la Kassia i l’Àlex voldria partir el més net mentalment possible.
05:13 hores
Al final la meditació dura prop d’una hora i en acabar em sento molt millor respecte tota aquesta qüestió. Com abans, torno a reflexionar sobre tot el que va passar ahir a la tarda durant la conversa final entre el Josep, l’Àlex i jo. Li toca el torn a la ira que se’m va despertar quan vaig sentir que n’Àlex m’estava posant a prova… La primera pregunta que em voldria fer respecte a això és si aquesta ira anava dirigida cap a l’Àlex, cap el Josep o cap un altre fenomen. Durant uns instants reflexiono sobre això i finalment arribo a la conclusió de que la ira no estava dirigida cap a ningú dels allà presents, en veritat. M’adono que el que estava rebutjant en realitat era el fet de sentir-me constantment qüestionat i maltractat. Però què vol dir en veritat sentir-se qüestionat? I sentir-se maltractat?
De ser cert, implica que algú m’està qüestionant o maltractant. Però si tinc clar que caps dels presents m’estava realment atacant, qui o què em qüestiona o maltracta? Que per què no atribueixo l’atac a l’Àlex, si era qui m’estava provocant? Perquè entenc perfectament la seva motivació i intenció en fer el que estava fent. Ell se sent insegur i el fet que li plantegi una relació poliamorosa no fa sinó que augmentar la seva inseguretat. Això no m’amoïna perquè crec que té els recursos suficients per sortir d’aquest pou mental. En qualsevol cas, no era ell que m’estava atacant. De fet, en una altra circumstància en què la meva ment hagués estat més forta, segurament no hauria sentit res de tot això. I en canvi, ahir vaig sentir que m’atacaven. Qui o què?
*
Només resta una resposta a aquesta pregunta: jo mateix. Quin sentit té pel meu jo sentir-se rebutjat, atacat, qüestionat, maltractat? Ara tinc ganes de jugar el rol de víctima? Necessito que algú “de fora” entengui què sento realment quan les persones al meu voltant actuen com actuen en base a la violència? Durant molts anys he sentit que a la gent el molestava certes coses de mi, a cadascú una cosa, però fins ara no havia posat massa èmfasi en això i podia conviure tranquil amb tota aquesta qüestió d’ires passives i ires agressives… Tenia molt clar el meu centre i com volia estar al món. Per què canvia això de cop un dissabte després de declarar-me al noi que m’agrada? Per què de cop em molesta que l’Àlex hagi actuat d’aquesta manera si comprenc la seva motivació i la seva intenció malestants?
Ara que penso, va passar alguna cosa semblant amb la Kassia el primer dia que la vaig conèixer. En aquella ocasió, però, el sentiment que em va resultar no va ser d’ira sinó de tristor. Tristor per sentir-me rebutjat per la persona que m’agrada… Quin és l’element comú?
06:03 hores
Des de petit he admirat la relació que tenen la mare i el pare; les dues s’entenen sovint sense massa esforç. No vol dir que mai no hagin tingut cap diferència, però fins i tot en aquestes situacions la seva relació és encomiable. La base indiscutible és l’estima, la generositat cap a l’altre, la paciència i l’esforç joiós. Senzillament gaudeixen de tot el que comparteixen i centren les energies en les coses que guanyen estant junts. Mai no els he sentit recriminar-se res…
I sempre he desitjat poder establir una relació amb algú en aquests termes. Això no obstant, el món s’entesta en dir-me que no encaixo. Suposo que fins ara no m’importava perquè tampoc m’interessava ningú en especial. De cop trobo dues persones que m’entren per l’ullet, cadascun a la seva manera, i les regles del meu joc canvien radicalment. Apareix el dubte: i si m’acaben rebutjant? Tinc por a que no els agradi? Quines són les possibilitats que em torni a agradar algú i que jo l’agradi? De veritat estic ple d’aquests pensaments? No torna a ser això aferrament? Aferrament per un objecte de futur: la relació idíl·lica que reflexi els aprenentatges directes de la mare i del pare com a parella.
Poder seria important desfer-me d’aquesta necessitat de generar una relació com la d’ells. Al cap i a la fil, jo sóc jo. Puc ser feliç sense necessitat d’una relació així, per molt bonica que sigui.
– Entenc… -dic amb un fil de veu com si respongués a algú que està davant meu.
*
Fa una estona que he sentit que els pares ja s’han aixecat. Segurament ja hauran baixat al menjador per fer la meditació matutina. M’aixeco del meu coixí i m’espavilo per baixar amb ells. Fa temps que no meditem els tres junts i em sembla genial tornar a fer-ho. Quan entro al saló veig que els dos ja estan meditant en silenci. I cautelós m’apropo a ells i prenc seient en una de les butaques per tal de sumar-me a la meditació.
Durant l’estona que dura, medito sobre les reflexions que n’he extret fa una estona per tal d’alliberar-me dels aferraments que em fan patir. I com anell que em ve al dit, el pare aporta algun comentari extra que encara fa que en tregui més suc de la meditació.
07:00 hores
Quan acabem de meditar, em sento fresc tot i no haver dormit en tota la nit. Durant una estona xerro amb la mare i el pare mentre preparem el desdejú i em sento de nou centrat com abans del divendres que vaig conèixer la Kassia, ara fa uns deu dies. Sento que moltes coses s’han col·locat dintre meu i em sento més fort que mai per continuar caminant el camí de la vida que he escollit per mi, sense por, sense trampes. I just quan seiem per començar a menjar, sento la melodia del meu telèfon mòbil que, per variar, no està a la meva habitació. Probablement em va caure quan l’Àlex em carregava divendres passat.
– Disculpeu -dic en aixecar-me de la taula.
Segueixo la melodia fins a la butaca on just he fet la meditació. A sota, la petita pantalla del telèfon està il·luminada mentre la música sona. Estiro el braç per agafar-lo i just quan l’estrenyo entre els meus dits deixa de sonar. Miro la pantalla i veig una trucada perduda de l’Àlex.
– Com que truca a aquestes hores, l’Àlex? Estarà bé?